Benvolguts,
Avui amb molt plaer comentarem l’article altament positiu i optimista La CUP en la cruïlla de Xavier Diaz del seu Bloc La bitàcola sobre l’atzucac polític en
el que estem immersos i la posició de la CUP.
És un lúcid article d’un
gran politòleg.
I per què dic això? Qui és aquest homenot?
Viquipèdia:
Xavier Diez i Rodríguez (Barcelona,1965)[1] és
un escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle
XX.[2] Xavier
Diez és diplomat en magisteri, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i
doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona.[2] Ha
publicat assaig, narrativa i poesia. Ha col·laborat amb diversos mitjans
d’informació i és un actiu blogaire. Ha exercit de mestre i és professor
d’Història Contemporània de la Universitat Ramon Llull.[3] De
cara a les eleccions al Parlament de
Catalunya de 2015, es presentarà en un lloc simbòlic de la llista de la
candidatura Candidatura d’Unitat
Popular – Crida Constituent a la circumscripció de Girona.[4]
Ens podem fer càrrec de la coherència i contundència de les
seves opinions si fem una ullada a alguns dels articles de Xavier Diaz comentats en el Bloc
Reflexions. Tots són interessants i reflecteixen el moment polític en cada
moment.
Vegem-ho:
La seva opinió sobre Joan Herrera
i el que queda d’ICV:
La seva opinió sobre Pablo
Iglesias:
La seva opinió sobre els Borbons:
La seva opinió sobre l’Islam i
les esquerres:
En defensa de Santiago Vidal en
contraposició al franquisme sociològic:
Una idea genial sobre una
eventual República Provisional:
Aquests tasts de les opinions d’en Xavier Diez ens prepara per entendre l’apunt d’avui. En
el darrer que he citat, La solució d’una República Provisional, que és
genial en la seva solució, ja s’esbossava que la solució de l’atzucac passava
per acceptar, ara amb rapidesa, una solució salomònica expressada així:
A la independència només hi podrem ser si hi ha les Teresines
i els rastaflautes, els religiosos i els ateus, els neoliberals i els
anarquistes. Això implica generositat recíproca. I tolerància amb les persones.
I renúncia a la capacitat de vet.
Ens en sortirem!
Visca la República Catalana!
I ara llegim l’article d’avui:
La bitàcola de
Xavier Diez
Quan el 27 de
Setembre les urnes van emetre el seu veredicte, el meu primer pensament va ser
el de “planyo en
Baños”. L’aritmètica jugava una mala
passada al país, perquè si bé el suport a la independència és indiscutible, l’ambigüitat de les xifres posava en greus contradiccions
un país que, com tots és complex i no sempre coherent. Planyo
en Baños perquè l’he tractat en alguna ocasió, és del meu barri, i sé que és
plenament conscient que el pes de la història s’ha abraonat en contra seva.
Malgrat que la CUP és allò que es
podríem qualificar com a OPDI (Objecte
Polític Difícil d’Interpretar), i que les decisions seran fruit de tensos
debats, és conscient que els objectius el tenen enfocat i que qualsevol decisió
que es prengui es traduirà inextricablement en una pluja de crítiques i
gesticulacions. Hem arribat a un punt que,
des de les lògiques de cada espai polític, només podem aspirar a una
minimització dels danys.
Mirat des d’una
perspectiva d’aquest estrany conglomerat anomenat com a Junts pel Sí, la lògica hauria d’indicar una política parlamentària
convencional: pactes de programa, repartiment de seients, i una dura
negociació, que tanmateix, reconeix unes mateixes regles del joc. Això implica
una certa estratègia de tensió, gesticulació, i algunes dosis d’hipocresia.
Allò que els adolescents contemporanis resumeixen excel·lentment en el concepte
“postureo”. Tanmateix, la CUP no és un
partit. Ni tan sols una fràgil coalició o una confederació de grups d’afinitat.
Des del camp de la ciència política seria més aviat un moviment, i des de la
filosofia, un estat anímic. Malgrat
que estigui conformat per persones de gran formació, disciplina i rigor, com
tot moviment i estat anímic sol ser voluble i mutant, marcat per paradoxes i
contradiccions, fet que el permetria considerar, com deia el president Montilla
referint-se al tripartit, com a un “artefacte inestable”. Com a moviment, doncs, no aspira al poder,
sinó a modificar la cosmovisió de milions de persones, a empènyer gent de diversa classe i condició, a postulats i
actituds polítiques contra el sistema actual en
què el neoliberalisme i el capitalisme és acceptat acríticament per la majoria.
Per descomptat no volen càrrecs, ni declaracions, ni entren en la
dinàmica transaccional, perquè parlen un llenguatge diferent. Això no significa
que no vulguin mesures
tangibles (el seu programa i el seu
darrer document en van plens), ni que tampoc no busquin mesures simbòliques (i el cap d’en Mas
ha acabat esdevenint involuntària bandera).
És per això que tot
plegat és tan difícil. És per tot plegat
que l’ansietat s’ha disparat entre un independentisme que s’ha convertit en una
addicte a les emocions fortes i que s’ha acostumat a unes quantes victòries
simbòliques. És per això que aquest element que representava
la CUP (que certificava la transversalitat del sobiranisme) representava un
element imprescindible per a establir el relat que era el conjunt de la
societat catalana el que volia una ruptura contundent.
L’actuació de la CUP a la darrera legislatura,
l’aportació política i intel·lectual dels darrers anys li ha conferit prestigi.
Tanmateix,
aquesta expansió que li ha permès multiplicar els suports, la visibilitat i la
militància, també precipita l’esclat de les tensions internes larvades. És lògic, això succeeix a qualsevol moviment polític
que s’expandeix de manera ràpida. Perquè no cal ser un expert per veure que hi
ha visions enfrontades sobre moltes de les coses, especialment entre aquells
sectors amb visions més puristes, i les que es consideren més pragmàtics. L’obsessió per
Mas, al cap i a la fi, ve motivat tant pels fets concrets dels darrers anys (la
dimensió neoliberal de moltes de les seves polítiques i les amistats perilloses
amb Felip Puig o Mas Collell) com de l’herència de l’antipujolisme sociològic
present a part de l’esquerra. El problema és com aquest posicionament anti-Mas ha acabat
esdevenint això, una bandera, un símbol, una obsessió. I això està
generant un problema inesperat des de la perspectiva d’imatge pública.
Perquè, certament, la CUP si ha destacat és per acumular al llarg dels
darrers anys una imatge pública potent, com a els més treballadors i
íntegres de la classe, que s’han guanyat el respecte social per la seva
coherència i fermesa, encara que això no sol implicar que s’hagin guanyat capacitat
de lideratge, reservat a personatges moralment
més ambigus. Al cap i a la fi, la majoria de la gent no és
íntegra ni virtuosa, més aviat al contrari. Ara i abans (i probablement després), la
gent sol ser voluble, posseeix un munt de defectes, no sempre actua amb honestedat i sol caure en la temptació
dels comportaments corruptes. És per això
que sovint la majoria prefereix dipositar la seva confiança en gent imperfecta i carismàtica, en persones que les
enganyin. No cal anar massa lluny
en el temps ni en l’espai per veure-ho. Només cal preguntar els nostres amics
italians i la seva peculiar relació amb en Berlusconi.
La virtut, com ens recorda Maquiavel,
no sol ser el que s’acaba imposant en la lògica social i política. Ser respectat no significa sempre ésser
inspirador o tenir massa influència.
Al llarg d’aquests
dies de negociacions discretes, poques coses han transcendit. Fins i tot el
fet de tenir certa proximitat amb persones que hi participen no aclareixen
dubtes sobre el que realment està passant. D’altra banda no
m’interessa conèixer gaire detalls, encara que prego que algú apunti en un
dietari el que passa per facilitar la feina als historiadors. Tanmateix, si ens els
primers dies post 27-S la CUP complia estrictament la condició de
la discreció, a mesura que passen les setmanes sense un acord, la imatge (i els
silencis, o la manca d’explicacions clares sobre els motius al “no”) fan que a
poc a poc, els
cupaires comencin a ésser presentats com a intransigents. No sabem
pràcticament res del que està passant a les negociacions (i em pregunto si els
que hi són presents comparteixen aquest sentiment), tanmateix, percebo que comencen a perdre la
batalla mediàtica. I no es tracta només del fet que la majoria dels
mitjans actuïn deliberadament en contra seva, sinó de les dificultats per fer
entendre de manera clara el perquè d’aquest posicionament.
Entrem en un
“momentum” que en clau de la física podríem llegir com a moment crític en què
es pot decidir tot. Tothom està d’acord en què un
avançament electoral seria un desastre (potser no estrictament polític, encara
que sí de terribles conseqüències morals).
Ningú m’ha preguntat l’opinió aquests dies. Per a mi
també han estat difícils, i com passa amb molta altra gent, he tractat
d’aïllar-me de la tensió del moment. Penso que ningú
no està calibrant bé les seves forces. I que en aquesta transició estranya,
les forces polítiques han de prendre decisions en clau de realitat, més que en
clau de principis tan elevats com poc útils. La independència només és possible
si hi ha la majoria dels sectors socials implicats. És molt ingenu
pensar que podrem independitzar-nos només des dels discursos d’esquerra, i
utòpic i absurd parlar d’una República d’unes classes treballadores
(que en bona part s’han deixat entabanar pel vot nacionalista de Ciutadans i el
PP, només cal veure les anàlisis sociològiques recents):
·
Junts pel Sí ha d’entendre que hi ha algunes
reivindicacions essencials per construir una república per aplegar la majoria
social, com la renúncia a les privatitzacions, o polítiques socials ambicioses.
·
La CUP ha de comprendre que Convergència no es vulgui suïcidar
com a coalició i sacrificar el seu líder natural.
Artur Mas pot caure
més bé o més malament. És un personatge històric, com tots els
personatges, caracteritzat per les contradiccions, per les seves glòries i
misèries, pels seus errors i encerts. Tanmateix resulta difícil
d’explicar una obsessió contra una persona que, sense el seu gir copernicà que
li ha comportat greus conseqüències personals, no seríem en aquest punt
d’aquesta història.
A la
independència només hi podrem ser si hi ha les Teresines i els rastaflautes,
els religiosos i els ateus, els neoliberals i els anarquistes. Això implica
generositat recíproca. I tolerància amb les persones. I renúncia a la capacitat
de vet.
Xavier Diez
Joan A. Forès
Reflexions
COMENTARIS:
Magnífic el comentari. Moltes gràcies per aquesta
flexibilitat intel·lectual imprescindible per facilitar i poder executar
l’acord polític que permeti exercir el mandat democràtic que ha expressat el
poble de Catalunya.
Deia el pensador Blaise Pascal (1623-1662): “S’ha de saber dubtar quan cal, saber afirmar amb certesa quan cal, i sotmetre’s quan cal. Qui no ho fa així, no entén la força de la raó. Hi ha gent que es pronuncia contra aquests tres principis: o afirmant-ho tot amb certesa com si tot fos demostrable sense conèixer cap demostració, o dubtant de tot sense saber quan cal sotmetre’s, o sotmetent-se en tot sense saber quan s’ha de jutjar”.
Deia el pensador Blaise Pascal (1623-1662): “S’ha de saber dubtar quan cal, saber afirmar amb certesa quan cal, i sotmetre’s quan cal. Qui no ho fa així, no entén la força de la raó. Hi ha gent que es pronuncia contra aquests tres principis: o afirmant-ho tot amb certesa com si tot fos demostrable sense conèixer cap demostració, o dubtant de tot sense saber quan cal sotmetre’s, o sotmetent-se en tot sense saber quan s’ha de jutjar”.
Anna en
Gràcies per ser tan clar. De moment en aquest sentit
només he llegit un article de Blanca Serra, i ara aquest teu. Em pregunto si a
la CUP hi ha més veus com la vostra. Em provoca perplexitat la frase “ningú
m’ha preguntat l’opinió aquests dies”, tenint en compte que anaves a la llista
per Girona.
Sí, hi ha lloc per a tots. I en el si de tota aquesta heterogeneïtat,
que ha d’incloure els del “sí que es pot”, no seria millor un sr. Mas
vicepresident i un Romeva o Junqueres president? Almenys aquests últims no han
menyspreat els de Cat SQEP.
Una argumentació lúcida, serena, honesta i entenedora.
Felicitats!
Felicitats!
Com a cupaire puc dir que estic d´acord amb l´article. I
que venint com ve d´algú vinculat a moviments socials i llibertaris, és
doblement important
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada