Benvolguts,
Avui ens fixem un cop més en el Bloc de Xavier Díez, de nom La
bitàcola de Xavier Diez. És un habitual en aquest Bloc!
Xavier Díaz és un analista precís, concís i espectacular.
Si volem saber com
respira, i ho fa molt bé, vegem aquests tasts:
·
Fenomen Podemos
com a “la
venjança dels primers de la classe”. “JASP”, “Jóvenes, Aunque Sobradamente
Preparados” Són joves, saben idiomes, tenen una
formació acadèmica espectacular, i semblen mentalment més preparats que una
classe política en què els corruptes i els indolents copen les institucions. Això, acompanyat d’un extraordinari carisma, i d’un context
d’una crisi estructural i malestar social, fa que hi hagi una oportunitat per
capgirar el sistema.
·
Ha
aconseguit connectar amb aquells sectors que es van deixar enlluernar per
l’esperança del canvi de la mà de Felipe González. Amb aquella Catalunya d’arrels
espanyoles que no han acabat de trencar alguns lligams emocionals (i
referencials) amb la pàtria d’origen, ni tampoc trencar amb una determinada
pulsió caciquil, d’addicció als lideratges providencials que provenen dels
pobles monàrquics.
·
Pablo Iglesias. Per arribar a la Moncloa, necessàriament ha
de trair els catalans. No pot ser
d’una altra manera. Malgrat una certa retòrica autodeterminista, i que avui ens
hagi parlat de “nación
de naciones”, la lletra de la cançó
ja ens la sabem. No calen espòilers per avançar que l’estatus català, decidit
des de Madrid, no serà altra cosa que una sessió de maquillatge amb estris de
la senyoreta Pepis.
·
Tanmateix, els vots catalans li seran imprescindibles per ascendir al
govern. Iglesias és possible que
íntimament consideri que la injustícia amb els catalans requereixi un acte
reparador, tanmateix
sap perfectament que en la cultura política espanyola, Catalunya mai no serà
respectada.
·
Qualsevol gest favorable comporta la defunció política de
l’agosarat que ho provi. És per això
que avui ha fet el discurs pirotècnic, estudiat, i poc original, d’atribuir el
nacionalisme a la burgesia, i altres vulgaritzacions marxistes. És per això que parla
del nacionalisme català i no parla de l’espanyol. És per això que no ha dit que, en
realitat, l’únic nacionalisme excloent és l’espanyol, que no tolera
diferències, que és excloent i supremacista, i que per molt modern i progre que
es presenti, actua
com a una religió, car és garantidor de l’ordre intern.
·
Sense independència, no hi ha ruptura. No hi pot
haver ruptura dins Espanya, sense el sacseig que propiciï una independència
catalana (probablement seguida d’altres).
·
Car bona part dels espanyols han preferit sovint
sacrificar
democràcia i llibertat per assegurar la “integritat” de l’estat, o
s’han deixat arrossegar per la catalanofòbia, o han estat col·laboradors
necessaris en la bombolla immobiliària, o han estat indiferents davant les
desigualtats,…
141222.
21 de desembre de
2014
Decebedor Pablo Iglesias
A vegades m’agrada
definir al fenomen Podemos com a “la venjança dels primers de la classe”. No
ens enganyem, bona part del nucli fundador del partit podrien ésser
classificats com a “JASP”, “Jóvenes,
Aunque Sobradamente Preparados” que recorda la campanya
publicitària del Renault Clio de mitjans de la dècada dels noranta. Són joves,
saben idiomes, tenen una formació acadèmica espectacular, i semblen mentalment
més preparats que una classe política en què els corruptes i els indolents
copen les institucions. Això, acompanyat d’un extraordinari carisma, i d’un
context d’una crisi estructural i malestar social, fa que hi hagi una
oportunitat per capgirar el sistema.
Iglesias i Podemos són
uns innovadors polítics de primera fila. Molts, com Errejón disposen d’uns
coneixements profunds de ciència política i posseeixen prou edat per mantenir
una necessària insolència política per precipitar canvis profunds. Tanmateix, i
tal com ens recorda Stirner, qualsevol canvi fet des de dalt, no deixa de ser
una versió refinada de la subjecció política, un perfeccionament del domini
personal i col·lectiu. Les revolucions, si pretenen transformar en profunditat,
han d’implicar la destrucció total de les estructures polítiques. En termes en
què ho puguem entendre, l’única forma factible d’alteració dels equilibris de
poder interns a Espanya (la «casta»), consisteix a dissoldre-la del tot, a
desmantellar-la, a destruir la seva unitat política.
Aquest matí Pablo
Iglesias ha vingut a Barcelona a fer una presentació pública d’intencions. Ha
actuat amb solvència discursiva, i amb fragilitat de fons. Ha aconseguit
connectar amb aquells sectors que es van deixar enlluernar per l’esperança del
canvi de la mà de Felipe González. Amb aquella Catalunya d’arrels espanyoles
que no han acabat de trencar alguns lligams emocionals (i referencials) amb la
pàtria d’origen, ni tampoc trencar amb una determinada pulsió caciquil,
d’addicció als lideratges providencials que provenen dels pobles monàrquics. Iglesias,
que és un intel·lectual brillant, sap perfectament que davant seu té un dilema
terrible. Un dilema irresoluble. Pot acabar l’any vinent com a nou president
espanyol, tal com avancen sondejos. Tanmateix, l’aritmètica li impediria fer la
revolució anhelada: (guillotinar –metafòricament, esclar– la «casta»). És més,
per entrar a la Moncloa hauria de jurar prèviament una constitució que no
podria reformar. El pas següent, seria ésser assimilat per un sistema que actua
com una hidra, i acabar, en el millor dels casos, fent una política caciquil de
parxes i regals com va fer el mateix (i venerat al Carmel) Felipe. Això és el
que ha succeït a tants i tan benintencionats polítics que, volent el millor per
al seu país, han acabat traint-lo per acció o omissió, o simplement se n’han
acabat cansant.
Per arribar a la
Moncloa, necessàriament ha de trair els catalans. No pot ser d’una altra
manera. Malgrat una certa retòrica autodeterminista, i que avui ens hagi parlat
de “nación de naciones”, la lletra de la cançó ja ens la sabem. No calen
espòilers per avançar que l’estatus català, decidit des de Madrid, no serà
altra cosa que una sessió de maquillatge amb estris de la senyoreta Pepis. Tanmateix,
els vots catalans li seran imprescindibles per ascendir al govern. Iglesias és
possible que íntimament consideri que la injustícia amb els catalans requereixi
un acte reparador, tanmateix sap perfectament que en la cultura política
espanyola, Catalunya mai no serà respectada. Qualsevol gest favorable comporta
la defunció política de l’agosarat que ho provi. És per això que avui ha fet el
discurs pirotècnic, estudiat, i poc original, d’atribuir el nacionalisme a la
burgesia, i altres vulgaritzacions marxistes. És per això que parla del
nacionalisme català i no parla de l’espanyol. És per això que no ha dit que, en
realitat, l’únic nacionalisme excloent és l’espanyol, que no tolera
diferències, que és excloent i supremacista, i que per molt modern i progre que
es presenti, actua com a una religió, car és garantidor de l’ordre intern.
Iglesias és decebedor,
en aquest sentit. Sense independència, no hi ha ruptura. No hi pot haver
ruptura dins Espanya, sense el sacseig que propiciï una independència catalana
(probablement seguida d’altres). Només així poden alterar-se els equilibris de
poder que faci fora les elits de les institucions estatals i dels engranatges
clau. Només des del trauma de la dissolució es pot reformular l’estat. Només
des del trencament de la legalitat constitucional es pot propiciar un nou
procés constituent, també a Espanya. Iglesias, en aquest sentit, és decebedor,
perquè actua al dictat dels prejudicis del nacionalisme hispànic, sense el
valor d’enfrontar-se al fet que els espanyols (i no només les seves elits)
tenen una important responsabilitat en la deriva negativa del seu país. Car
bona part dels espanyols han preferit sovint sacrificar democràcia i llibertat
per assegurar la “integritat” de l’estat, o s’han deixat arrossegar per la
catalanofòbia, o han estat col·laboradors necessaris en la bombolla
immobiliària, o han estat indiferents davant les desigualtats,…
Podemos, si no és
capaç d’assegurar un referèndum d’autodeterminació, només demostrarà la
hipocresia dels reformadors, que parlen de ruptura només quan són a prop que
els convidin a la festa. La independència catalana, no deixa de ser la prova
del cotó fluix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una resposta a "Decebedor Pablo Iglesias"
- toni delgado escrigué:
salvant distàncies
temporals i conjuntures polítiques i socials em ve al cap un que en arribar a Barcelona va baixar
del tren amb un entrepà, potser de sardines, embolicat amb paper de diari per
demostrar alguna cosa, Lerroux es deia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada