dimarts, 15 de desembre del 2015

04/11/2015. Gabriel Rufian. Una petita història. “I recordo el pas d'aquest col·legi del Fondo a un institut del centre de Badalona i com a molts de nosaltres ens va sorprendre que hi hagués gent que sentís, pensés i parlés només en català. Que vivien en català. I també com allò ens va enriquir a tots.”

Benvolguts,

Avui comentarem un article escrit per Gabriel Rufian. El títol Una petita història.
Segons la Viqui:
 Gabriel Rufián Romero (Santa Coloma de Gramenet8 de febrer de 1982) és un activista social i polític català vinculat amb moviments socials d'esquerres. Destaca la seva implicació en els drets socials[cal citació] i la lluita pel dret d'autodeterminació deCatalunya i d'Euskadi. És diplomat en relacions laborals i Màster en Direcció de personal (Universitat Pompeu Fabra) i expert en selecció, formació i comunicació.
Fill i nét d'andalusos de Jaén i Granada, va créixer al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. Posteriorment, ha residit a Badalona i Sabadell,[1] on va anar a viure per sis mesos per implantar-hi una oficina de relacions laborals i s'hi ha quedat a viure.[2] Destaca la seva activitat com a membre de Súmate, des del 2014 des d'on reivindica l'independentisme expressat en castellà. El febrer de 2014 inicia el seu primer acte com a portaveu de Súmate (plataforma creada la tardor de 2013).[2] L'hivern de 2014 esdevé membre de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i al maig del mateix any és escollit membre del Secretariat Nacional (8è candidat més votat, amb 3910 vots). Intervé assíduament en actes com a conferenciant i taules rodones arreu de Catalunya.[3][4] L'11 de setembre del mateix any esdevé un dels protagonistes de la Via Lliure cap a la República Catalana fent de portaveu de l'ANC en castellà a l'escenari central de l'acte de la Diada situat a la Meridiana de Barcelona.[5] Durant la campanya electoral per a les eleccions catalanes del 27 de setembre, participa a actes de campanya fent crida al vot dels castellanoparlants[6] i al final de l'acte final de campanya de Junts pel Sí.[7]El novembre de 2015 es va anunciar que encapçalaria la llista d'Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions espanyoles al Congrés dels Diputats del 20 de desembre.[8]Paral·lelament a la seva intensa activitat a les xarxes socials,[9] és col·laborador habitual de debats i tertúlies d'actualitat política a diversos mitjans de comunicació (entre altres, en programes com 2324 de Televisió de CatalunyaEl Matí de Catalunya RàdioEl Punt Avui TV,13TV...).[10] També publica regularment articles d'opinió a diaris digitals (El Matí digital,[11] El Singular,[12] Nació Digital,[13] El Punt Avui,[14] El Món, entre altres) i ha estat objecte d'entrevistes a diversos mitjans.[15][16]

Aquesta petita història la hi vaig sentir explicar en alguna ràdio ja fa uns mesos. Quan la vaig sentir, i en l’article també ho explica, hi ha una frase que quan la recordo em fa posar la pell de gallina, I recordo el pas d'aquest col·legi del Fondo a un institut del centre de Badalona i com a molts de nosaltres ens va sorprendre que hi hagués gent que sentís, pensés i parlés només en català. I també com allò ens va enriquir a tots.”

D’aquesta frase d’en Rufián, un detall:
L’estructura és idèntica a la frase de l’Ovidi Montllor: "Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense." 

Per més detalls, deixeu-me primer explicar un acudit gràfic segurament d'en Junceda d’un Patufet que hi havia a casa quan jo era petit: Reunió de senyores Pones el dia de visita (abans les àvies rebien les amistats un determinat dia a la setmana). Les àvies xerren i els nens corren per entremig de les cadires. Una àvia diu: Fixeu-vos si el meu nét és eixerit que estudia francès i àlgebra. Vine aquí Pauet, parla’ls una mica en àlgebra a aquestes senyores...

La frase d’en Rufián ens diu altres coses. Que ell, que havia fet els primers estudis en una escola amb immersió lingüística, havia après el català com potser havia après també àlgebra... Però de petit no tens consciència de si allò que t’ensenyen és útil o important o no.

La importància la té quan t’adones que el que havies après és útil. En Rufián diu: ens va sorprendre que hi hagués gent que sentís, pensés i parlés només en català. De fet, la frase quan jo li vaig sentir pronunciar, i això és el que quan ho recordo em fa posar la carn de gallina continuava amb:  Són gent que viuen en català!

ens va sorprendre que hi hagués gent que sentís, pensés i parlés només en catalàSón gent que viuen en català!

O sigui que en Rufián, fill d’immigrants espanyols, que viuen a Santa Coloma de Gramenet, viuen evidentment “en castellà” perquè tothom en aquell barri, sense tenir-ne consciència, “viu en castellà. Tanmateix els vailets que van a l’escola al barri de Fondo i que “viuen en castellà” aprenen català i àlgebra i tot d’una, quan són més grans i canvien d’escola, van a Badalona en un barri de catalanoparlats i s’adonen que el català serveix per a alguna cosa, serveix per relacionar-se amb altres nens que “viuen en català!”. I de fet, serveix per viure en català!

Segurament que d’aquesta facècia un lingüista en tindria coses a dir i segurament que un polític també: 

El lingüista potser diria que l’aprenentatge del català no va ser presentat als nens en un context de normalitat i d’utilitat... 

El polític potser diria que en una país normal, que no fos una dictadura ferotge que portava en l’ADN dels governants el genocidi de la llengua catalana aquesta situació no s’hauria produït. I el polític continuaria explicant que el país venia d’una guerra més ferotge encara, que pretenia anorrear Catalunya i que va obligar molts espanyols a migrar cap a Catalunya per pur instint de supervivència, sense explicar-los prèviament que a Catalunya es parlava en una llengua diferent del castellà dels immigrants,  i que va incitar o tolerar a crear barris o guetos de castellanoparlants en illots enmig de territoris de catalanoparlants de tota la vida...

I segurament que un urbanista també hi tindria moltes coses a dir...


Ara vegem l’autobiòpic d’en Rufián:
4 novembre 2015 2.00 h

Una petita història
Gabriel Rufián

Els demano disculpes per avançat. Els parlaré de mi. Qui sóc, què he fet, d'on vinc. Breument. Preguntes recurrents aquests mesos. Preguntes fetes des de la mera curiositat i a vegades des d'una concepció de la política una mica classista. Em vaig criar al barri del Fondo dels vuitanta a Santa Coloma. Els meus pares s'havien conegut en un míting de Bandera Roja. Vivíem al carrer Terrassa. Un carrer costerut de blocs baixos. Recordo les fotos del Che al menjador i les cançons de Víctor Jara els diumenges al matí. Recordo la fornera cantant te retorcerás entre polvos pica-pica, la gent asseguda a les escales del bar de baix i l'olor de betum del sabater de l'entresòl. Recordo el col·legi. Un bon col·legi de bons professors que van apostar per una immersió lingüística per la qual els nostres pares i avis es van deixar la pell. I recordo el pas d'aquest col·legi del Fondo a un institut del centre de Badalona i com a molts de nosaltres ens va sorprendre que hi hagués gent que sentís, pensés i parlés només en català. I també com allò ens va enriquir a tots. Recordo les tertúlies polítiques de sobretaula davant el telenotícies i del sentit crític per davant de tot. Recordo Hermann Hesse i Marx al prestatge. I recordo el trasllat a Badalona, a un barri de blocs tan grans i pisos tan alts que des dels balcons es veia d'on veníem.

He conegut gent anònima a places que podria liderar països sencers
Després, va arribar la universitat i treballar de tot per poder pagar-la. Anys en uns famosos grans magatzems i en una moderna botiga de roba del centre de Barcelona. Anys de biblioteca, de conèixer gent d'arreu, de cridar “Nunca máis” i “No a la guerra” a plaça Catalunya i d'emocionar-se amb la pau a Euskal Herria. Anys de carrer, de debat, d'aprenentatge. Després, va arribar el treball “seriós”. Deu anys treballant en empresa privada. Deu anys en selecció de personal al sector siderometal·lúrgic. De becari a liderar equips. Tasca dura i sector dur. I com tants d'altres, veient, comentant i fent política “a fora” perquè no ens sentíem representats “a dins”. La millor política del món. No la menyspreïn. He conegut gent anònima a places que podria liderar països sencers. Aquesta és la història. Aquesta és la meva història. Disculpin les molèsties.
Gabriel Rufián

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada