Benvolguts,
A una distància de 6
o 7 mesos és reconfortant llegir aquesta crònica sortida del rovell de l’ou
dels nostres governants en els moments més crítics del procés (fins ara!). I
ens adonem de com d’important foren aquelles hores. I tal com diu en Jordi
Cabré: Per tant, si bé és cert que no es
va arriar cap bandera al Palau de la Generalitat, recordo aquella tarda del 27
amb tota la dolçor imaginable.
Vegem l'article:
Les altres 140 hores
"Puigdemont va apostar en poques hores per la DUI, entre altres
raons, perquè sabia que no hi ha manera de conèixer l’altra banda del mur si no
es travessa"
per Jordi
Cabré
03/05/2018
Els membres del gabinet del departament de
Cultura, durant aquelles 140 hores, teníem informació però no informació
privilegiada. Algunes (massa) coses ens arribaven tard o per la premsa o les
xarxes. Ens recordo tancats al despatx de la conselleria, el dia 27, veient
com el guió canviava a cada minut i com només podíem intuir pels
gestos, els retards, els caps lligats, els nervis perduts. Després d’aquell
matí etern, i en conèixer la decisió final, em vaig alegrar íntimament. Malgrat
la seva gravetat, malgrat la preocupació (comprensible) d’alguns companys. Llàstima que no es fes el dia 3, vaig pensar, o sobretot
el dia 10, però les coses van anar així.
Pensar que el criteri inicial del president (convocar eleccions) va
canviar perquè va llegir uns twits és no conèixer el president o bé
sobrevalorar twitter, una cosa molt freqüent a casa nostra. El
president va apostar en poques hores per la DUI, entre altres raons, perquè
sabia que no hi ha manera de conèixer l’altra banda del mur si no es travessa.
Potser no completaria tot el camí (les forces eren molt relatives) però
marcaria un precedent, escamparia els esbarzers o les ombres del camí. La
dimensió desconeguda, en dèiem. El precipici, deien altres. Piugdemont va
decidir llençar un senyal explícit, tan declaratiu com es vulgui però que
marcaria la història i que deixaria Espanya al límit del seu trencament. Res
més que això, res menys que això. I sí, potser tenia un punt de demanar carta
quan ja tens un cinc, però d’això va la vida suposo. I sí, segur que hi va
influir la manca de garanties sobre la no aplicació del 155 i la
compareixença d’Albiol al Senat, però crec (sé) que hi havia una raó
superior: el moviment independentista estava determinat a arribar a
expressar, ni que fos en forma de declaració “sense efectes jurídics”, el
resultat de tants mesos de lluita contra el status quo: la declaració d’independència de Catalunya.
El president va decidir fer un punt i a part
en la nostra història i en la nostra autoestima.
Doncs punt i a part.
Dies abans recordo en Graupera i en Tremosa
al capdamunt de les escales del Parlament, concretament el dia 10, pocs minuts
després de la malaurada suspensió de la DUI davant dels focus de totes les
càmeres del món. Un moment, que sospiro. Totes les càmeres del món.
En fi, continuo: recordaré sempre el silenci llarg (de deu segons com a mínim)
que es va fer després de la pregunta d’en Jordi, i el meu silenci que secundava
la seva pregunta, i només hi vam trobar confusió a tres bandes i alguna
referència vaga a Eslovènia. Va ser la constatació que teníem
(col·lectivament) un límit psicològic, que arribàvem a la meta molt esgotats i
sense prou seguretat sobre les pròpies forces, i que els equilibris polítics
(dels partits) eren més complexes del que semblava. No em va agradar, és clar.
Gens. Tampoc no hi vaig veure covards ni traïdors, ni crec que hi hagués
cap guió fàcil. Només vaig anotar aquell silenci de deu segons, que ells dos
deuen recordar perfectament, i vaig confiar en els qui tenien més informació que
jo. No ens mereixíem aquella amargor, després de mesos treballant en una
direcció molt concreta (malgrat que Santi Vila no se’n recordi i Lluís Puig sí
que se’n recordi). No ens mereixíem aquella amargor: aquesta era l’única cosa
que tenia molt clara.
Disset (disset!) dies més tard, aquella declaració del 27
“no va tenir efectes jurídics” però de moment portem una suspensió de
l’autonomia, consellers empresonats, president i consellers exiliats, una
velada amenaça d’intervenció militar, un conflicte legal obert amb Alemanya i
una deriva autoritària sense precedents a Espanya. Déu n’hi do per no tenir
efectes, una simple declaració. Parole, parole. Per tant, si bé és cert que no
es va arriar cap bandera al Palau de la Generalitat, recordo aquella tarda del
27 amb tota la dolçor imaginable. Després de presenciar el nostre
particular “We the people” (que
no va ser cap funeral, els ho ben asseguro) i de quedar-me gravades les
llàgrimes d’en Benach i d’alguns altres vaig sortir del Parlament, vaig
oblidar-me de la moto, vaig caminar fins a Sant Jaume amb la ràdio enganxada a
les orelles, vaig veure l’ambient dharmero,
vaig apartar-me cap a Sant Miquel i fins a la plaça Reial, vaig seure al
raconet del chester de l‘hotel DO i em vaig demanar, malgrat tots els malgrats,
la cervesa més dolça i reparadora que hagi pres mai a la vida.
Passés el que passés, i després de tants
mesos de dubtes i de passos maldestres, havíem saltat el mur. Potser amb
timidesa, segur que sense saber-ne, i segur que amb molta por, i probablement
sense forces i lamentablement per haver de recular després, però el cas és
que havíem trencat la barrera psicològica. No sabíem què passaria i
molts es temien el pitjor, i de fet vaig començar a veure que no anàvem bé quan
vaig veure companys de govern preguntant-me a mi què passaria. Fins i tot algú
em culpava d’empènyer d’alguna manera amb els meus articles o twits, o em
demanava llum, o explicacions, o buscava dins del meu cap els peròs i els
araquès. I això se m’exigia des de banda i banda. Tothom tenia la seva angoixa.
I aleshores va passar aquell silenci que ja no va ser de 10 segons sinó de 48
hores, sense contacte, sense instruccions, sense orientació. Un dissabte trist
i un diumenge confús mentre el govern es debatia entre la presó i l’exili (segons
ens relatava fa pocs dies de forma detallada el diari “Ara”). Cap reconeixement de cap país, això ho vam constatar. I
potser n’hauríem tingut si haguéssim aguantat més, és possible, és probable, és
quasi segur. Doble ràbia que encara em dura ara. A sis mesos vista podem
dir que no va ser una declaració d’independència gens professional (i també
podem afegir que no n’hi ha cap que ho sigui). Però hi ha una cosa segura:
aquells dies van suposar la culminació de molta feina, de molta inexperiència,
de molt autoconeixement dels propis límits (que només es coneixen en situacions
límit), enmig d’una atmosfera pre-bèl·lica (perquè quan passes a la part física
com l’1-O és que l’ambient és pre-bèl·lic), d’una suposada però versemblant
amenaça militar, d’una obligació de presa de decisions transcendental cada
mitja hora i d’un exemple personal de valentia i de talent (també cal dir-ho)
per part de molts. Aquella breu cervesa del 27 continua tenint un record dolç i
reparador, perquè vam ser autèntics. Tot molt breu, però tot molt de debò, tan
de debò que encara no ens ho perdonen. Va ser una tarda útil, encara que no
s’hi trobés solució de continuïtat. Va ser útil, vam créixer i vam veure el
panorama a l’altra banda del mur.
N’hem pres notes, moltes notes. De tots els
comportaments que descriu l’Ara, també en podem prendre nota. Fins i tot des de
tota l’empatia. Crec que vam fer el que havíem de fer, encara que
haguéssim de fer més. “A toro pasado todos son toreros”, ja ho sé, i mai no
he volgut donar cap lliçó des de l’articulisme. Però que ens serveixi per
créixer i per saber el que volem de debò, no només el que desitgem.
I
que ens ajudi a saber fer-ho millor a partir d’ara. I a sacsejar el nostre
sistema de partits, una
mica encarcarat.
El que no se m’oblida és la importància absoluta d’aquella tarda, de la qual no
em queda cap dubte. Va ser un gol. Un gol preciós. Per molt que pretenguin
anul·lar-lo.
Jordi Cabré
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada