dijous, 12 d’abril de 2018

29/03/2018. Antoni Bassas. Crònica. Maragall a Iceta: “Fan com si arribessin d’un altre planeta”. I una constant de fons: Ciutadans intentant deslegitimar Torrent, no fos cas que l’única presidència institucional catalana efectiva fos digna de respecte. Albiol va anar directe a clavar el missatge perquè l’entenguessin els seguidors de Sálvame : no cal sentir cap pena pels presos perquè “Sànchez és a la presó per haver assaltat un cotxe de la Guàrdia Civil”. En canvi, Alejandro Fernández, diputat popular per Tarragona, va sonar sincer quan va demanar respecte pels sentiments dels que se senten dir “botiflers, colons i són declarats persones no grates”. Eva Granados (PSC) va parlar en català excepte quan es dirigia a Cs (o sigui, als votants de Cs) en un d’aquells episodis que fan preguntar-se quan acabaran de tocar fons els socialistes catalans, que estan en l’origen, precisament, de la immersió lingüística. “Els gestos, als Parlaments, són polítics”. Molt trist. La reconciliació trigarà anys.





Vegem la Crònica de l'Antoni Bassas:


CRÒNICA

Maragall a Iceta: “Fan com si arribessin d’un altre planeta”
La reconciliació és impossible mentre duri la repressió

ANTONI BASSAS Barcelona 29/03/2018 00:00

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, conversant ahir amb el diputat d’ERC Ernest Maragall durant el ple del Parlament. / CRISTINA CALDERER

Ni en el supòsit que els desitjos de respecte expressats pels diputats al ple fossin sincers podrien portar-los a la pràctica, perquè els fets ho impedeixen: el bloc del 155 es va sentir expulsat per la unilateralitat del 6 i 7 de setembre i per haver estat assenyalats com a no grats aquests dies, i al costat independentista no cal que en parlem: violència policial l’1-O, 155, presó preventiva, boicot de l’Estat a tres candidats sorgits del 21-D, més les recents presons de Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull. Parlar de reconciliació en un saló de plens que cada dia té més escons buits és com tractar una pulmonia amb una aspirina. Així està el Parlament perquè així està Catalunya.

Hi va haver tantes intervencions que els grups van haver de moure la banqueta. Des del faristol es van sentir des de redaccions d’ESO (el sobiranisme necessita entendre d’una vegada les necessitats de comunicació al segle XXI) fins a confessions personals, catarsis, veritats com punys a la cara i un insuperable moment Ernest Maragall - Miquel Iceta. I una constant de fons: Ciutadans intentant deslegitimar Torrent, no fos cas que l’única presidència institucional catalana efectiva fos digna de respecte.

L’oferta del dia d’Arrimadas va ser “barbaritat”, que va col·locar molt bé. Va referir-se a la incapacitat dels sobiranistes d’investir un president com “el joc de la cadira”, i això que el ple anava d’empatia i aquestes coses. Gerard Gómez del Moral (ERC) no es va contenir i va estar elèctric castigant Arrimadas allà on li fa més mal, és a dir, en els pactes amb el PP. Albiol va anar directe a clavar el missatge perquè l’entenguessin els seguidors de Sálvame : no cal sentir cap pena pels presos perquè Sànchez és a la presó per haver assaltat un cotxe de la Guàrdia Civil”.

En canvi, Alejandro Fernández, diputat popular per Tarragona, va sonar sincer quan va demanar respecte pels sentiments dels que se senten dir “botiflers, colons i són declarats persones no grates”.
Eva Granados (PSC) va parlar en català excepte quan es dirigia a Cs (o sigui, als votants de Cs) en un d’aquells episodis que fan preguntar-se quan acabaran de tocar fons els socialistes catalans, que estan en l’origen, precisament, de la immersió lingüística. Jéssica Albiach va repartir a base de bé, fins a arribar al tuit d’Albert Rivera sobre Marta Rovira (“L’últim colpista que apagui el llum”). Quan va parlar de la “falta d’humanitat” de Cs va aixecar els aplaudiments indepes. I va rematar-ho amb un “¿No els fa reflexionar que havent guanyat no puguin pactar amb ningú?”

Però el més intens encara havia d’arribar. Iceta proposa i Artadi contesta: “Quants anys fa que treballes amb Turull? Visita els teus companys a la presó”. I Maragall, 75 anys, inclinat d’espatlles, va rejovenir:

“No he aconseguit creure-me’l. Fan com si arribessin d’un altre planeta. Demani diàleg a qui el nega des de fa vuit anys”.

Com va dir Natàlia Sànchez, de la CUP, “El 155 no són els pares, són vostès”. Iceta va haver d’obrir el paraigua abans de defensar-se per no haver tingut cap gest d’humanitat amb els familiars dels presos a l’últim ple: 

“Els gestos, als Parlaments, són polítics”. Molt trist. La reconciliació trigarà anys.

 Antoni Bassas


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada