dijous, 12 d’abril de 2018

12/04/2018. Josep Gifreu. Sumari de violències. Els jutges espanyols van comprar i han consagrat el relat de la Fiscalia i del ministeri d’Interior sobre el caràcter “essencialment violent” del Procés i del referèndum de l’1-O. Segons aquest teorema, Catalunya estaria immersa en la violència derivada del moviment independentista i per tant el delicte de rebel·lió és el que escau imputar a tots els dirigents del Procés. Bé, doncs, algú ha vist una Catalunya en plena onada de violència? Algú ha detectat un “alçament violent”? Com han escrit prestigiosos juristes com Pérez Royo o Rodríguez Ramos, de violència, res.



Sumari de violències

Josep Gifreu - PERIODISTA I PROFESSOR EMÈRIT DE COMUNICACIÓ A LA UPF
Els jutges espanyols van comprar i han consagrat el relat de la Fiscalia i del ministeri d’Interior sobre el caràcter “essencialment violent” del Procés i del referèndum de l’1-O. Segons aquest teorema, Catalunya estaria immersa en la violència derivada del moviment independentista i per tant el delicte de rebel·lió és el que escau imputar a tots els dirigents del Procés. Bé, doncs, algú ha vist una Catalunya en plena onada de violència? Algú ha detectat un “alçament violent”? Com han escrit prestigiosos juristes com Pérez Royo o Rodríguez Ramos, de violència, res. Un alçament, o és un fet evident o no existeix. Rebel·lió? On és?, s’han preguntat perplexos els jutges alemanys! Fa mesos que un centenar de professors de dret penal ja s’han pronunciat sobre la inconsistència del relat.
Però el que aquí m’interessa destacar no és la deriva política de la justícia espanyola. És el seguidisme dels mitjans de difusió espanyols que s’han dedicat a propagar sense descans el relat d’Interior. Sense la seva generosa i compacta contribució, l’opinió pública espanyola no hauria tolerat l’empresonament dels Jordis ni del govern legítim de Catalunya. Jutges, ministres i editors han imputat delictes polítics als líders independentistes abans de tot judici, i encara els neguen la condició de presos polítics.
En efecte, qui ha comprat i venut, luxosament empaquetada, la gran mentida de la violència del Procés han estat els mitjans de difusió i d’adoctrinament unionistes. Des que l’Audiència va empresonar els Jordis acusant-los de sedició, la premsa espanyolista no ha parat d’assenyalar, exagerar i inventar multitud d’accions qualificades de violentes per blanquejar sedicions i rebel·lions. Des del 20 de setembre, l’etiqueta de violent ha acompanyat el relat oficial del Procés. Però no pas el relat internacional. La violencia del ‘procés’, titulava un editorial de l’ABC (31-3-18) després de la detenció de Puigdemont.
Així, aquest marc –“ el caràcter violent del Procés”– no sols ha anat impregnant l’argumentari de les interlocutòries del Suprem. Ha servit també de nexe juridicopolític per unificar el discurs unionista dominant: dels actors polítics (govern, ministres, partits del 155), dels mediàtics (informatius de ràdio i TV, portades i editorials de diaris, columnistes) i dels civils (empresaris de l’Ibex, intel·lectuals, fundacions, associacions, etcètera).
Els grans mitjans unionistes han actuat de braç de propaganda de l’estratègia política de Rajoy. Han anticipat sovint, gràcies a les filtracions d’Interior, les instruccions a seguir davant determinats fets i conflictes. Els exemples serien interminables. Només un de meridià: tres dies després de detenir Puigdemont a Alemanya, El Mundo s’afanyava a publicar a tota portada un informe de la Guàrdia Civil al Suprem que deia acreditar ni més ni menys que “315 actos violentos del «procés» en Cataluña”. Era l’enèsima filtració interessada que aquest diari i altres –singularment, ABC i El Periódico– han anat publicant per criminalitzar el Procés.
“Els quatre grans diaris de Madrid passejaran durant anys el seu odi a Catalunya pels prestatges de les hemeroteques
La resolució del tribunal alemany semblava un cop mortal a l’estratègia espanyola i una bomba d’oxigen per a l’acreditació internacional del caràcter essencialment no-violent del Procés. I això no obstant, la premsa unionista ha continuat defensant el seu castell kafkià. Titulava per exemple l’editorial de l’endemà d’El País(7-4-18): ‘Procés’ ilegal y violento. Il·legal, potser, però violent? I La Razón (8-4-18) insistia: “Los actos violentos que no ve Alemania”.
L’acusació ha servit per ocultar uns altres efectes no menys perversos, com el de tapar les implacables violències de l’Estat – la guerra declarada del 155, en primer lloc– i justificar la violència d’un llenguatge utilitzat profusament pels mitjans unionistes contra els líders del Procés. Un llenguatge impropi del periodisme, sovint de to insultant i agressiu, pròxim al tracte vexatori dels règims autoritaris, si no feixistes, contra els adversaris. Puigdemont, en particular, passarà com un dels dirigents (democràtics) més insultats de la història: “prófugo”, “cobarde”, “embustero”, “felón”...
En suma, la responsabilitat dels grans mitjans unionistes davant la història va molt més enllà del seu acatament al teorema d’Interior i a la política suïcida del PP. Són coproductors d’una cultura periodística de la violència que és tot el contrari d’una cultura del diàleg i de la pau. Els quatre grans diaris de Madrid, en concret, passejaran durant anys el seu odi a Catalunya pels prestatges de les hemeroteques.
     
COMENTARIS  
+2#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Per això deuen rebre sucoses subvencions, per dir el que el partit del govern vol que diguin.

I qui paga, mana diem en català.
Dijous, 12 abril 2018 10.33

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada