divendres, 27 d’abril de 2018

25/04/2018. Marta Lasalas. El 155 deixa en mans de Soraya que sigui efectiva la llei per investir Puigdemont. El camí de la reforma de la llei de Presidència per fer possible la investidura a distància de Carles Puigdemont apareix cada cop més difícil de transitar. No només perquè totes les fonts apunten que el govern espanyol recorrerà aquesta via, sinó perquè, en virtut del 155, la reforma no serà vigent fins que la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, la promulgui i la publiqui al DOGC. Això deixa en les seves mans l'administració dels temps i pot barrar el pas a qualsevol intent d'aprofitar l'interí, entre l'aprovació de la reforma de la llei i la hipotètica suspensió per part del TC, per tirar endavant la investidura.


Benvolguts,

Si el que explica la Marta Lasalas és veritat, si els nostres parlamentaris, barallant-se entre ells com gat i gos des de fa 5 o 6 mesos (5 o 6 anys?), han aconseguit que la Soraya SS, investeixi presidenta l’Arrimadas és realment per llençar la tovallola. Podem haver arribat a ser tan enzes per haver fet aquesta animalada?

Ja sabem que només els tribunals de la UE ens poden salvar, però no hauríem d’haver arribat en aquesta situació de cap manera, oimés constatant que l’economia catalana, reflectida en el PIB i en l’atur, creix i s’assenta i l’espanyola va com els crancs...

Vegem l’article:

dimarts, 24 d’abril de 2018

23/04/2018. El Nacional. Talegon s’enganxa amb Arrimadas pels presos polítics. La periodista Bea Talegón, que avui es troba a Barcelona celebrant la diada de Sant Jordi, s’ha trobat aquest matí amb la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, amb qui ha tingut un intercanvi d’opinions en que, com era de preveure, no s’han posat d’acord.Tal i com ha explicat Talegón, la política unionista li ha dit que li agraden les arracades que duu la periodista, en forma de llaç groc, i quan aquesta li ha respost que estan de moda “perquè hi ha presos polítics”, Arrimadas l’ha volgut corregir defensant la tesi oficial espanyola segons la qual “en aquest país no hi ha presos polítics”. “Li he dit que té raó -ha seguit Talegón-, perquè efectivament, el país on hi ha presos polítics no és Catalunya, és Espanya”. La periodista no ha informat de cap reacció d’Arrimadas a aquestes últimes paraules.


Benvolguts,


SANT JORDI
Talegon s’enganxa amb Arrimadas pels presos polítics

El Nacional 

Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dilluns, 23 d'abril de 2018
1 minut



La periodista Bea Talegón, que avui es troba a Barcelona celebrant la diada de Sant Jordi, s’ha trobat aquest matí amb la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, amb qui ha tingut un intercanvi d’opinions en que, com era de preveure, no s’han posat d’acord.

Tal i com ha explicat Talegón, la política unionista li ha dit que li agraden les arracades que duu la periodista, en forma de llaç groc, i quan aquesta li ha respost que estan de moda “perquè hi ha presos polítics”, Arrimadas l’ha volgut corregir defensant la tesi oficial espanyola segons la qual “en aquest país no hi ha presos polítics”.


El Nacional

23/04/2018. Josep Manuel Comajuncosa. Inquisició i Decadència. Molts lectors se sorprendran de veure aquests dos conceptes aparèixer junts en un títol. Semblen dues coses sense connexió. Un tribunal religiós creat per vetllar per l’ortodòxia catòlica, amb fama d’haver comès molts excessos, i un període de dos segles i escaig que apareix als llibres de text de literatura catalana. Avui dia està generalment acceptat que la Inquisició, especialment a partir de finals del segle XV a Castella, va esdevenir també un instrument de control polític. De control de l’opinió i de repressió de la dissidència. Inquisició. Censura. Censura prèvia. Coneixem com a Decadència el període que comença a principis del segle XVI i s’allarga fins a començaments del segle XIX en que la literatura en català va pràcticament deixar d’existir. Les raons més sovint esmentades van ser la pèrdua de prestigi de la llengua catalana davant del castellà, que era la llengua de la monarquia, i la progressiva desaparició dels referents literaris que la literatura en una determinada llengua necessita per anar existint.

Benvolguts,

Hem explicat fa pocs dies que vàrem assistir a la presentació del llibre d’en Jordi Bilbeny titulat Inquisició i Decadència. En l’apunt vàrem també explicar que en Josep Manuel Comajuncosa - Professor d’economia d’Esade, fou un dels presentadores d’en Bilbeny.
Avui tenim un article publicat al PuntAvui precisament d’en Comajuncosa sobre aquest tema. És interessant perquè en Comajuncosa presenta el llibre des del punt de vista de l’economia i les seves justificacions són molt a tenir en compte per comprendre el problema de fons: Els llibres impresos en català a la Confederació Catalano-Aragonesa passen en un temps molt curt de ser impresos en català a ser impresos en castellà. Si fós un canvi químic, diríem que hi va haver un catalitzador. Si fos un canvi biològic diríem que hi va haver un enzim. I està clar: el catalitzador o l’enzim s’anomena “la Inquisició”.

Vegem l’article:

dilluns, 23 d’abril de 2018

20/04/2018. Jordi Bilbeny. Inquisió i decadència. Barcelona: Librooks, març 2018. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI. La llengua catalana en els llibres editats el segle XVI no va desaparèixer perquè sí sinó que desaparegué a causa d’un genocidi de la inquisició castellana. Mota gent s’ha preguntat perquè una cultura tant floreixent com la del segle d’or valencià del segle XV va desaparèixer sense deixar rastre i com va aparèixer del no-res miraculosament una cultura castellana que va produir un extraordinari segle d’or castellà al segle XVI. Aquest article no pretén demostrar la desaparició d’una llengua i l’aparició d’una altra, tenint en compte que la impremta acabava d’inventar-se feia pocs anys. En canvi el llibre sí que pretén demostrar com es va produir la substitució.


Benvolguts,

La setmana passada varem assistir a una apassionant sessió de presentació i debat del llibre Inquisició i Decadència d’en Jordi Bilbeny. Els convidats foren l’Enric Vila, en Josep Comajuncosa i en Jordi Panyella. Tots tres varen presentar el llibre però sobretot varen explicar la seva relació amb l’autor Jordi Bilbeny. I finalment en Bilbeny va donar la seva visió del perquè del llibre Inquisició i Decadència, escrit amb el propòsit de demostrar que la llengua catalana en els llibres editats el segle XVI no va desaparèixer perquè si sinó que desaparegué a causa d’un genocidi de la inquisició castellana. Mota gent s’ha preguntat perquè una cultura tant floreixent com la del segle d’or valencià del segle XV va desaparèixer sense deixar rastre i com va aparèixer del no-res miraculosament una cultura castellana que va produir un extraordinari segle d’or castellà al segle XVI. Aquest article no pretén demostrar la desaparició d’una llengua i l’aparició d’una altra, tenint en compte que la impremta acabava d’inventar-se feia pocs anys. En canvi el llibre sí que pretén demostrar com es va produir la substitució.


Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI

Una visió nova, inèdita i reveladora d’un dels moments més fascinants de la història de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra Nació.

A final del segle xv i començament del xvi, el català (juntament amb el llatí) era la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. Però, pràcticament d’un dia per l’altre, va desaparèixer de tots aquests àmbits i va ésser substituït pel castellà.

Què va succeir? Quin sentit té que, en el moment de màxima expansió de la llengua i la cultura catalanes, en el moment més esplendorós de l’encimbellament nacional, desapareguin totes les obres de prestigi escrites en català i tothom es passi al castellà? Com s’explica la desaparició de biblioteques privades, la confiscació d’edicions catalanes, el canvi de nom de llurs autors i la seva sistemàtica traducció al castellà?

Es va tractar d’una simple qüestió d’oferta i demanda? O hi va tenir alguna cosa a veure la censura d’estat i la Inquisició? Què hi van dir els autors coetanis de tot plegat? A qui culpabilitzaven? En tenim testimonis? I tant. El llibre recull el seu parer i el contextualitza i posa de relleu el paper dels censors i dels inquisidors en tot aquell període de temps anomenat Decadència.

Jordi Bilbeny investiga cas per cas aquest fascinant procés històric, i arriba a una conclusió ineludible:

Els autors catalans van ser forçats, mitjançant coaccions i amenaces, a traduir al castellà les seves obres. Un canvi que històricament s’ha intentat explicar com un procés natural, però que implica un veritable genocidi lingüístic i cultural.


 Jordi Bilbeny


23/04/2018. Editorial. Vicent Partal. Espanyols barallats o el deliri del cas Montoro. El xou ha començat. Ja fa dies que l'entorn de Ciutadans va assaonant la idea que Montoro és una mena de còmplice de l'independentisme. I ahir el diari El País, reconvertit en portaveu oficial de l'extrema dreta espanyola, va disparar amb totes les salves contra el ministre espanyol. Un infame editorial va servir per a bastir la teoria que Montoro en realitat només és la punta d'un iceberg. Segons aquesta fantasiosa teoria, el govern del PP no ha bellugat ni un dit per a liquidar l'independentisme. I amb l'actitud que manté en el procés judicial, de fet, demostra que n'és un aliat, ni que siga per interessos mutus. La teoria és delirant i, si no fos perillosa, seria divertida i tot. A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s'esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l'independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l'època Rajoy s'acaba. El PP fa pudor de cadàver polític.

Benvolguts,

És interessant, i perillós per al catalans, assistir a la batalla a mort entre les dretes i les ultradretes espanyoles, sense que siguem capaços de saber quins partits, PP, PSOE, Ciudadanos, representen els uns i els altres i quins estaments judicials (segons la teoria del lawfare) juguen a favor o en contra dels uns o dels altres! Recordem que molt sovint quan Catalunya ha estat molt a prop d'assolir la llibertat els espanyols organitzen un "sidral" i se'n va tot en orris, que vol dir que hem d'estar molt amatents veient i preveient cada un dels moviments d'aquesta partida d'escacs tridimensional o polidimensional. D'altra part resulta que en aquests casos sempre apareixen uns micropartits o microsindicats amb molta "pela", UPyD, Manos Limpias, VOX, i molta agressivitat, lliures d'impostos com els compi-yoguis, que poden inclinar la balança -amb diners i influències es poden aconseguir miracles-, i també organitzacions financeres o empresarials com el Banc de Sabadell o La Caixa, com Fomento, com el Florentino, com el Puente Aéreo, (tots amb una pota a Espanya i l'altra en el Paradís Fiscal escaient), o organitzacions estatals com l'INE (Institut Nacional d'Estadística, Tots aquests estaments s'inclinen pel millor postor!

Vegem l'Editorial d'en Vicent Partal:

22/04/2018. Salvador Cot. Un "a por ellos de paper" damunt la taula de tres alemanys. El referèndum de l'U d'Octubre ha provocat una irresistible cadena d'errors que està enfangant totes les àrees del poder madrileny. La insistència en què no hi havia urnes, seguida de les agressions policials als ciutadans van deixar en evidència un Estat violent i xenòfob, capitanejat per un rei implacable que simbolitza la continuïtat de les elits que van transitar, amb total tranquil·litat, del franquisme tardà al règim del 78. Els empresonaments arbitraris i la creativitat en els tipus penals han estat tan evidents que s'han fet inassumibles per als sistemes judicials de la major part dels països d'Europa. Madrid va provocar que s'interceptés el president català a Alemanya i ara Hisenda i el Suprem n'hauran d'assumir les conseqüències. L'Estat comença a notar la inquietud del seu propi no retorn.


Benvolguts,

Un "a por ellos de paper" damunt la taula de tres alemanys

 per Salvador Cot 22/04/2018

El referèndum de l'U d'Octubre ha provocat una irresistible cadena d'errors que està enfangant totes les àrees del poder madrileny
La insistència en què no hi havia urnes, seguida de les agressions policials als ciutadans van deixar en evidència un Estat violent i xenòfob, capitanejat per un rei implacable que simbolitza la continuïtat de les elits que van transitar, amb total tranquil·litat, del franquisme tardà al règim del 78.

Però, més enllà d'això, les represàlies posteriors han accentuat aquesta imatge de cara tant a l'interior de la societat catalana com a l'exterior europeu. Els empresonaments arbitraris i la creativitat en els tipus penals han estat tan evidents que s'han fet inassumibles per als sistemes judicials de la major part dels països d'Europa. Els informes de la Guàrdia Civil són un "a por ellos" de paper que ha anat passant de mà en mà per la Fiscalia, les acusacions ultres i el jutge Llarena per acabar, finalment, damunt la taula professional de tres jutges alemanys que -horror!- no semblen empatitzar amb la cabra de la Legió.

Tot plegat anuncia una guerra civil dins l'alt funcionariat de l'Estat -perquè algú haurà d'assumir un possible fiasco de la persecució internacional de Puigdemont- que se suma a la lluita a mort entre el PP i Ciutadans. 

Madrid va provocar que s'interceptés el president català a Alemanya i ara Hisenda i el Suprem n'hauran d'assumir les conseqüències. L'Estat comença a notar la inquietud del seu propi no retorn.


17/04/2018. Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. L’admirable Espanya de les autonomies ja no és només una broma sense sentit, ara ja és obertament una comèdia grotesca. No pot ser que els ciutadans de Catalunya, els independentistes, els espanyolistes i els indiferents tinguin una oferta televisiva políticament tan àmplia i tan serenament lliure. No, no, què ens hem pensat? Vivim en un territori descaradament colonial que ha de ser assimilat a qualsevol preu i, per a aquesta sagrada tasca espanyolitzadora, els nostres mitjans de comunicació públics han de ser idèntics als de la resta d’Espanya. L’altra solució ha sortit de l’eufòric magí d’Albert Rivera, el qual ha decidit impugnar la legítima majoria independentista del Parlament de Catalunya i regalar tevetrès al Senat de l’Estat espanyol. És una idea tan bona que s’hauria de dur a la pràctica sense perdre més temps. Amb acompanyament de la pompa paramilitar de la Guàrdia Civil si és possible.


Benvolguts,

Aquesta setmana hem comentat l’article d’en Jofre Llombart de nom El parany de fons de TV3 i TVE. Ara comentem com en Jordi Galves insisteix en el tema de les cadenes de televisions de manera irònica i ens recorda uns apunts sobre El país dels cecs, d’H.G.Wells. També té llocs comuns amb l’apunt sobre Luces de bohemia de Valle Inclan i també té una certa semblança amb l’article Delenda est Catalonia del Vicent Villatoro publicada també aquesta setmana en El Temps.


Vegem ara les semblances:

Aquí hi ha el paràgraf: L’admirable Espanya de les autonomies ja no és només una broma sense sentit, ara ja és obertament una comèdia grotesca.
En Valle Inclan en el seu primer esperpent fa dir al seu personatge preferit Max Estrella el següent: España es una deformación grotesca de la civilización europea.” El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemàticament deformada. Espanya ha aconseguit arribar a ser un parc temàtic d’Espanya...

Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. H.G.Wells en El país dels cecs:
Aquí en Galves usa la frase: No pot ser que els ciutadans de Catalunya, els independentistes, els espanyolistes i els indiferents tinguin una oferta televisiva políticament tan àmplia i tan serenament lliure. No, no, què ens hem pensat? Vivim en un territori descaradament colonial que ha de ser assimilat a qualsevol preu i, per a aquesta sagrada tasca espanyolitzadora, els nostres mitjans de comunicació públics han de ser idèntics als de la resta d’Espanya. I la semblança és que L’H.G.Wells en El país dels cecs soluciona el problema de l’assimilació d’un foraster vident en una comunitat de cecs a base de treure-li els ulls i la frase definitiva és: Quan Núñez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor "misteriosament encantat", el pare de la xicota i el poble s'hi oposen. "Mira, estimada," li diu el pare, "és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet." I duen Núñez al metge del poble. Després d'una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. "Té el cervell afectat", els informa. "Què l'afecta?" pregunta el pare. "Aquelles estranyes coses que ell anomena ulls [...] estan malaltes [...] d'una manera que li afecten el cervell." El metge continua: "crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls]." "Gràcies a déu per la ciència!" li diu el pare al metge. I li comuniquen a Núñez aquesta condició per a poder casar-se amb la seva estimada...”

Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. Delenda est Catalonia del Vicent Villatoro publicada també aquesta setmana en El Temps:
L’Albert Rivera diu referint-se al mal que TV3 està fent que cal regalar-la al Senat espanyol:

En Villatoro havia dit a Delenda est Catalonia que: Davant la dificultat d’aconseguir que una Catalunya catalana se senti entusiastament espanyola, construirem una Catalunya no catalana. I com que això és una contradicció en els termes, a la nova realitat, a la Catalunya descatalanitzada, li haurem de dir d’una altra manera. Posem-hi Tabarnia.

Després de les analogies, passem a l’article d’en Jordi Galves: 

diumenge, 22 d’abril de 2018

20/04/2018. Jofre Llombart. El parany de fons de TV3 i TVE. "Si TVE no agrada se’n proposa un canvi de gestió; si TV3 no agrada se’n proposa la intervenció o el tancament". Arran de l’entrevista de Vicent Sanchis a Carles Puigdemont, TV3 ha tornat a estar al centre del debat. Albert Rivera en va proposar la intervenció via Senat i el PP (en plena pugna pel mateix tipus d’electorat) es va afanyar a retreure-li que ells ja ho van plantejar el mes d’octubre i que no van trobar ni en Ciutadans ni en PSOE el suport necessari per fer-ho. Allò que és sibil·lí és debatre-ho amb naturalitat i correcció intel·lectual quan el que s’està fent és oblidar aquest enorme desequilibri i que es resumiria així: • Si no agrada com TVE explica les coses, es proposa un canvi de direcció o fins i tot de model de televisió pública. • Si no agrada TV3, es proposa que la intervinguin. O fins i tot que la tanquin.

Benvolguts,

El parany de fons de TV3 i TVE
"Si TVE no agrada se’n proposa un canvi de gestió; si TV3 no agrada se’n proposa la intervenció o el tancament"



20/04/2018

Arran de l’entrevista de Vicent Sanchis a Carles Puigdemont, TV3 ha tornat a estar al centre del debat. Albert Rivera en va proposar la intervenció via Senat i el PP (en plena pugna pel mateix tipus d’electorat) es va afanyar a retreure-li que ells ja ho van plantejar el mes d’octubre i que no van trobar ni en Ciutadans ni en PSOE el suport necessari per fer-ho. 

Aquest debat sobre TV3 va provocar la corresponent discussió sobre la seva pluralitat i en conseqüència la recorrent comparació amb TVE. En el cas concret de l’entrevista a Puigdemont, els arguments a favor i en contra eren sobre si el president a l’exili es mereixia una hora llarga d’entrevista en un mitjà de comunicació públic.

Que l’audiència de l’entrevista fos de quasi un milió d’espectadors amb un 30% de share (de cada 100 televisors encesos a aquella hora, 30 tenien posada l’entrevista) hauria de tallar qualsevol polèmica sobre la idoneïtat de l’espai dedicat. Però com passa amb tot el debat sobre TV3 en general, fins i tot defensar aquesta dada d’audiència és caure en el parany de fons. Un parany en què, ho admeto, hi he caigut diverses vegades perquè és molt sibil·lí. I no només amb TV3. M’explico:

Quan s’està en plena crítica a TV3 (favorable o contrària) s’utilitzen dades. Uns, que si és la més plural d’Europa, que si s’hi convida sempre a tothom, els altres que si sempre hi ha majoria de tertulians indepes, que si els TN dediquen massa temps a informar del procés, etc, etc... Llavors uns esgrimeixen dades del CAC que demostren una equitat de presència de les sensibilitats polítiques. Els altres retreuen que enlloc de portar una veu constitucionalista moderada a la taula rodona hi ha un portaveu de VOX per així distorsionar l’espanyolisme. I és en aquest punt quan el debat, per força, se’n va a la comparació amb TVE i la seva resistència a convidar polítics o opinadors pro-sobiranistes. Ens estem acostant al nucli del parany. Perquè quan s’arriba a aquesta comparativa, hi acostuma a haver un sentiment generalitzat que, efectivament, TVE no ho està fent bé. I aleshores sempre s’acaba sentint la frase màgica: “Televisió Espanyola TAMPOC ho està fent bé”. Aquest ‘tampoc’ acostuma a anar després d’una crítica a TV3. Ja hem arribat al parany.

Efectivament, es pot parlar hores i hores de TV3 i TVE. De quina línia editorial ha de tenir una cadena pagada per tots els contribuents. De qui vetlla per dir si una entrevista té interès informatiu o no. De com es finança. De com es gestiona. Però el parany consisteix en afrontar aquest debat en peu d’igualtat quan en realitat no ho és. I no ho és perquè sobre TV3 hi plana l’ombra de la intervenció i sobre TVE no. Allò que és sibil·lí és debatre-ho amb naturalitat i correcció intel·lectual quan el que s’està fent és oblidar aquest enorme desequilibri i que es resumiria així: 

·       Si no agrada com TVE explica les coses, es proposa un canvi de direcció o fins i tot de model de televisió pública.

·         Si no agrada TV3, es proposa que la intervinguin. O fins i tot que la tanquin.

I en cas d’intervenció, cinisme premium: que la controlin els mateixos que dirigeixen TVE (encara que dos minuts abans s’hagués dit que no ho feien bé).

I aquesta desproporció serveix d’exemple de bona part de la resta del conflicte polític: un dels dos bàndols té la capacitat d’anul·lar l’altre per la força. Quan convé es pretén fer veure que hi ha una situació de bilateralitat (“tots ho han fet malament”) i quan convé es recorda just el contrari, que no es pot parlar de tu a tu perquè un tu pertany a l’altre tu.


I clar, no hi ha un debat polític net si, en ple clímax de discrepància, un cantó de la taula posa a la presó a l’altre. I per si no n’hi hagués prou, també pot eliminar una de les poques televisions que ho explica.

Jofre Llombart

Joan A. Forès
Reflexions


16/04/2018. Sergi Tarín. Els ‘novios de la muerte’. Faig mala cara davant certes cançons, la lletra de les quals em produeix un desassossec malaltís pel gènere humà. Mala gent, per tant. “Soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera”. I sí, molt tradicional era per als legionaris, encara que no està tan clara la vessant cultural, d’anar degollant berbers a la guerra del Rif, a la dècada dels 20. O al colp d’Estat de juliol de 1936, quan Francisco Franco, un dels fundadors, juntament amb Millán Astray, d’aquell cos d’enamorats del més enllà, va ventar el terços en contra dels republicans. Després, a molts dels qui van sobreviure, va ordenar afusellar-los per auxili a la rebel·lió. No anaven errats els qui deien que Franco fou algú avançat a la seua època. La seua vocació pòstuma com a jurista o magistrat del Tribunal Suprem així ho avala.


Benvolguts,

Cal que els nostres periodistes i gent de lletres ens recordin cada dia aquest himne respectable segons Rafael Hernando del PP, que “Forma part de les nostres tradicions culturals”. Perquè cal que quedi molt clar que els catalans no formem part d'aquelles tradicions culturals, no formem part de la Legión ni dels seus assassins ni dels assassins que la van crear perquè nosaltres som els que varem rebre durant la cruenta guerra d'Espanya contra Catalunya, la Cruzada en deia l’Església, i si hi torna a haver-hi una altra guerra en tornarem a rebre les conseqüències. Els catalans com hem dit sempre i com comencen a dir els espanyols no som els seus adversaris, som els seus enemics! I com més aviat trenquem les cadenes, molt millor!

Vegem l'article del Sergi Tarín:

16/04/2018. Vicenç Villatoro. ‘Delenda est Catalonia’? De vegades, quan les legions romanes derrotaven la revolta d’una província díscola, el primer que feien era canviar-ne el nom. Així, després de vèncer la revolta judaica, al segle II després de Crist, la ciutat de Jerusalem va passar-se a anomenar Aelia Capitolina, en honor de l’emperador Adrià, que és qui n’havia pres la decisió. L’imperi pensava que, si mantenia la seva identitat històrica, la continuïtat amb el passat i amb la tradició jueves, amb la cultura pròpia, la revolta acabaria renaixent inevitablement en un moment o altre. Per tant, el millor que es podia fer era abolir aquesta identitat i fer de Jerusalem una ciutat no jueva. I per demostrar-ho, dir-ne d’una altra manera. Dir-ne de la manera que dictaven els vencedors, que dictava l’imperi. Eliminar-ne el nom antic.

Benvolguts,

He llegit aquest article per primer cop i no l'he comprès! Només en una segona lectura l'he comprès absolutament, cruament, i m'he adonat que aquesta comprensió jo ja l'havia portat a dintre des de sempre. Perquè jo sempre he pensat, des que vaig tenir capacitat de comprensió, que aquella Catalunya on jo havia agafat consciència d'on era no era la Catalunya que jo desitjava. Jo vaig néixer el 1937, al bell mig d'una guerra que ni la meva família ni jo mateix, ni la majoria dels catalans  havíem mai desitjat. Al bell mig d'una guerra cruel que havia transformat la Catalunya dels meus pares, d'abans de la guerra, en la Catalunya de després de la guerra, que ara comprenc que s'hauria d'haver anomenat Tabarnia! Que no deixa de ser l'altra cara de la moneda de la Tabarnia que explica en Villatoro. Jo vaig néixer a la Catalunya ideal que m'explicava la meva família que ells havien ajudar a crear, la Catalunya republicana, i de la que n'estaven molt contents i orgullosos, perquè la consideraven seva. Sobretot estaven orgullosos d'haver arribat a expulsar els Borbons que feia 3 segles que ens atenallaven i vivien del nostre espoli. I vaig començar a créixer en aquesta Catalunya ideal que en un parell d'anys va esdevenir Tabarnia! Jo hauria volgut néixer i créixer a la Catalunya dels meus pares. Els catalans durant la dictadura franquista viviem en una bombolla on l'enyorança de la nostra Catalunya republicana, que no era aquella, era incommensurable. Una bombolla on els seus habitants haviem perdut la guerra que mai no hauríem volgut. Nosaltres erem els vençuts i ens denigraven contínuament ordenant-nos que els parlessim en la seva llengua, la dels guanyadors, habla en cristiano!, la dels conqueridors, i no en la nostra, la dels vençuts. Ens denominaven rojo-separatistas i judeo-masónicos, i ens varen tenir anys en camps de concentració (com els jueus del Tercer Reich en aquella mateixes dates), ens varen estar assassinant amb judicis sumaríssims fins el 1954 (el president Companys fou assassinat el 1940). Els que varen poder, més  de 300.000, varen haver d'exiliar-se. En la dictadura varen espoliar tots els elements industrials i de cultura, fàbriques, biblioteques, ateneus, ens varen robar empreses que varen traslladar fora de Catalunya, ens varen robar llibres i obres d'art que se'n van endur a Salamanca i en altres indrets, ens varen prohibir d'editar llibres i diaris en català, ens varen prohibir de parlar català, ens varen prohibir de rebre ensenyament en català a les escoles, instituts i universitats. Ens varen prohibir el cinema i el teatre en català. Mirant-ho des d'ara es compren clarament que usaven el Manual del perfecte Imperialista, que anaven millorant sobre la marxa amb els conillets d'indies catalans. Érem a Tabarnia!

L’article parla dels imperialistes que canvien els noms dels territoris que conquesten i els noms de la gent que hi viu o que han deixat vius. Per posar algun exemple espanyol:


En aquest enllaç s’explica que Pedro el Cruel de Castella el 1356 va envair una part del Regne de València, pertanyent a la Confederació Catalano-Aragonesa, i s’hi va mantenir fins el 1369 en què fou assassinat pel mercenari Bertran Du Guesclin. A partir del 1356 el Regne de Castella va canviar el nom del territori que passà a dir-se Castilla la Nueva. El nom desapareix a partir del 1369.

Al segle XVI es fa una divisió de Castella en dues parts i s’anomenen els dos territoris amb el nom de Castilla la Vieja i Castilla la Nueva.

Ramón Menéndez Pidal en la seva Historia de España bateja la part d’Andalusia reconquerida al segle XIII com Castilla la Novísima.

Un cop arribats a Amèrica, els espanyols donen noms als territoris conquerits, independentment de com els anomenaven els indígenes, detall que no els importa gens. És curiosa la història de com van anomenar una gran península pertanyent a Mèxic. Van arribar, varen preguntar a un indígena que com es deia aquell territori i la resposta fou YUCATAN, que en el llenguatge de l'indígena volia dir "no t'entenc, tio!". I així va quedar batejat...

Per cert que parlant de canvi de noms, el franquisme des de l'any 38 va canviar-nos els noms a tots els catalans i va obligar-nos a registrar els nostres fills amb els noms en l'idioma de l'invasor. 

Vegem ara l’article de Vicenç Villatoro:

dissabte, 21 d’abril de 2018

20/04/2018. ACN. La Comissió Europea sobre l'euroordre: “Quan parlen els jutges, els executius callen”. Si repassem el Bloc Reflexions veurem que aquest Margaritis Shinas d’origen grec, junt amb Dombrovskis, d’orígen letó i Alberola, espanyola, eren fins ara uns sicaris del PP espanyol en l’entorn del Juncker. Tanmateix, en l’article que comentem sembla que no és tant rastrer, no s’arrossega tant per terra llepant els peus del Juncker com fins ara!

Benvolguts,











Vegem l’article: 

16/04/2018. El Mundo. Enrique Gimbernat. Alemania, obligada a entregar a Puigdemont por rebelión. Com a continuació d’altres articles sobre l’euroordre contra Puigdemont, val la pena de veure com El Mundo (i tots els altres diaris espanyols) fan trampes en la presentació dels articles. El títol de l’article diu el contrari del que s’afirma a l’interior. Articles que els españolitos que saben llegir (o sigui els analfabets funcionals) s’empassen com si fos aigua beneïda! Títol: Alemania, obligada a entregar a Puigdemont por rebelión. Interor amb lletra petita: La interpretación de la alta traición no afecta a la obligación de la RFA de entregarle por rebelión. Que queda clar?

Benvolguts,

Com a continuació d’altres articles sobre l’euroordre contra Puigdemont, val la pena de veure com El Mundo (i tots els altres diaris espanyols) fan trampes en la presentació dels articles.

El títol de l’article diu el contrari del que s’afirma a l’interior.

Articles que els españolitos que saben llegir (o sigui els analfabets funcionals) s’empassen com si fos aigua beneïda!

Títol Portada: Alemania, obligada a entregar a Puigdemont por rebelión


Enrique Gimbernat
16 ABR. 2018 12:06

Títol Interior: La interpretación de la alta traición no afecta a la obligación de la RFA de entregarle por rebelión

Joan A. Forès
Reflexions

20/04/2018. Directe.cat. El portaveu de la Comissió Europea avisa des de Madrid: "Quan parlen els jutges, els executius callen". Si repassem el Bloc Reflexions veurem que aquest Margaritis Shinas d’origen grec, junt amb Dombrovskis, d’orígen letó i Alberola, espanyola, eren fins ara uns sicaris del PP espanyol en l’entorn del Juncker. Tanmateix, en l’article que comentem sembla que no és tant rastrer, no s’arrossega tant per terra llepant els peus del Juncker com fins ara!

Benvolguts,

Si repassem el Bloc Reflexions veurem que aquest Margaritis Shinas d’origen grec, junt amb Dombrovskis, d’orígen letó i Alberola, espanyola, eren fins ara uns sicaris del PP espanyol en l’entorn del Juncker:


Tanmateix, en l’article que comentem sembla que no és tant rastrer, no s’arrossega tant per terra llepant els peus del Juncker com fins ara!

Vegem l’article:

divendres, 20 d’abril de 2018

19/04/2018. Salvador Cot. Violència sense armes i malversació sense pagaments. Doncs, sí senyor, després de la violència sense armes arriba la malversació sense despesa. La postjustícia espanyola no necessita que els delictes es cometin per acusar i condemnar a qualsevol, i menys encara si aquest qualsevol és català i independentista. Naturalment, amb els comptes de la Generalitats intervinguts per Madrid -des de l'estiu de l'any passat- i els pagaments fiscalitzats i autoritzats per les entitats bancàries era impossible que es compressin urnes, paperetes o el que fos amb diners del Govern català. Això ho sabia tothom aleshores i ho sap tothom ara.


Benvolguts,

En Salvador Cot té l’enginy d’explicar amb molt poques paraules el que vol dir. Com si fossin piulades. I l’enginy també es demostra en les analogies: Compara l’estructura gramatical de:

 violència sense armes i la de malversació sense pagaments...

Vegem l’article:

17/04/2018. Editorial. José Antich. L'enrabiada del Suprem. Caldrà crear un nou gènere literari que englobi les cada vegada més nombroses i sorprenents interlocutòries del Tribunal Suprem sobre els presos polítics catalans empresonats a Madrid o exiliats. Molt cridaners són dos apunts que deixa el text. El primer, quant a la votació de l'1-O: "Els protagonistes del procés van prosseguir amb el seu full de ruta i van induir uns dos milions de persones que sortissin al carrer per votar il·legalment". El segon fa referència a la violència, a la que hi va haver i, sobretot, a la que (presumptament) hi hagués pogut haver. Per entendre'ns, amb una repressió més bèstia de la que es va produir l'1-O s'hauria produït "una matança" conjunta de moltes persones, en general indefenses". Només de llegir-ho esgarrifa! O sigui, que una matança hagués facilitat l'extradició de Puigdemont i no hi hauria hagut més debat. Uf!

EDITORIAL

L'enrabiada del Suprem

José Antich

Barcelona. Dimarts, 17 d'abril de 2018

Caldrà crear un nou gènere literari que englobi les cada vegada més nombroses i sorprenents interlocutòries del Tribunal Suprem sobre els nou presos polítics catalans empresonats en tres centres de la comunitat de Madrid, els cinc membres del Govern a l'exili començant pel president Puigdemont, a Alemanya, Bèlgica i Escòcia, i la secretària general d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, també exiliada, en aquest cas, a Suïssa.

En total, quinze persones. Si fins ara havíem vist com es podia crear un relat sobre els fets de setembre i octubre de l'any passat, que poc s'adeien a la realitat, aquest dimarts, en una interlocutòria sorprenent i, si més no, discutible, hem pogut recrear-nos sobre com es pot arribar a generar nous delictes per aconseguir un objectiu. 

En aquest cas, l'extradició per part de la justícia alemanya de Carles Puigdemont, si no pot ser pel delicte de rebel·lió que ho sigui pel de sedició. Com si li diguessin al tribunal: envieu-nos-el com sigui!

Per als que estem fent des del món de la informació política o de l'opinió una aproximació continuada a l'esfera del dret —sens dubte, ja amb més hores lectives que l'inexistent màster de Cifuentes o els que se suposa que ha fet Pablo Casado i mirem de buscar opinions entre els penalistes que segueixen gairebé al minut tot l'increïble procés judicial de l'1-O, és fàcil dir que la política s'ha apoderat del debat retorçant les lleis. El problema sorgeix quan són els professionals els que posen el crit al cel, com ha succeït en aquesta ocasió, amb la interlocutòria de la sala penal del Suprem en la qual el tribunal s'havia de pronunciar sobre el recurs d'apel·lació del diputat Jordi Sànchez per anar a la sessió d'investidura al Parlament del passat dia 12 març i que no es va arribar a celebrar per la prohibició del jutge Pablo Llarena que abandonés Estremera. 

La justícia ha de tenir la seva pròpia lògica però és estrany el viarany que s'ha pres. I tot, per validar aquest 17 d'abril, almenys formalment, les raons per les quals Sànchez no podia anar, segons la sala, a la seva investidura. Ràpid no ho ha estat gaire, precisament. 

Tanmateix, quan un llegeix els 37 folis, per entremig troba, a partir de la pàgina 23, la veritable raó i importància de la interlocutòria i que no és cap altra que fonamentar la demanda d'extradició de Puigdemont a Alemanya demanada pel jutge Llarena per rebel·lió i denegada inicialment pels jutges d'aquell país. Al preu que sigui? Sembla que sí i per això s'incorpora sobre la marxa un nou delicte com és el de sedició que no havia contemplat el jutge d'instrucció. Val la pena aturar-se aquí un instant: Com ho fa el TS? No precisament amb empatia, ja que s'emet una crítica exagerada i gairebé desesperada a la justícia alemanya i el tribunal que s'ha pronunciat, el de Schleswig-Holstein, que sembla apuntar que es tracta d'uns senyors que no tenen ni idea de res; i que si s'haguessin pres prou temps per analitzar a fons tot el material probatori enviat per la justícia espanyola, el resultat hauria estat diferent. No sembla que sigui un redactat per fer amics entre els jutges d'Alemanya ni un elogi al seu sistema processal.

Molt cridaners són dos apunts que deixa el text. El primer, quant a la votació de l'1-O: "Els protagonistes del procés van prosseguir amb el seu full de ruta i van induir uns dos milions de persones que sortissin al carrer per votar il·legalment", assenyala. I, en un altre moment, "el referèndum sí que va acabar realitzant-se... dos milions de votants que s'ha convençut de manera malintencionada del seu dret legítim a votar". El segon fa referència a la violència, a la que hi va haver i, sobretot, a la que (presumptament) hi hagués pogut haver. En aquest punt es fan diverses referències a la contenció dels 6.000 agents de la policia espanyola i el fet que "el resultat quedés reduït a un nombre important de ferits lleus". I acaba, temeràriament, així: "El que succeeix és que si haguessin intervingut un nombre força més gran de policies, és molt probable que tot hagués acabat en una massacre i llavors sí que seria molt factible que el resultat de l'euroordre fos molt diferent".

Per entendre'ns, amb una repressió més bèstia de la que es va produir l'1-O s'hauria produït "una matança". Segons el diccionari, "una matança conjunta de moltes persones, en general indefenses". Només de llegir-ho esgarrifa i és fàcil recordar el que al seu dia va dir Marta Rovira sobre això i que tantes crítiques li va valer. O sigui, que una matança hagués facilitat l'extradició de Puigdemont i no hi hauria hagut més debat. Uf!

José Antich

19/04/2018. Abel Degà. Colomines: "Ens tracten com si fóssim una colònia". El director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, lamenta que Madrid "liquidi d'un en un" els alts càrrecs de la Generalitat. Agustí Colomines que serà destituït aquest divendres, ha manifestat aquest dijous en declaracions a El Món que "som ostatges" que des del govern espanyol "van liquidant d’un en un". "Avui és un i demà serà un altre" ha etzibat. En aquesta mateixa línia, ha dit que la situació és "insostenible" i ha ironitzat sobre la "pèrdua de confiança" que des del govern espanyol justifiquen el seu cessament: "quan l'han tingut?". Finalment, ha volgut deixar clar que aquesta destitució el referma encara més en els seus ideals. Colomines també ha criticat el fet que l'administració catalana estigui "ocupada" per un govern que es troba "a més de 600 quilòmetres". Hem de fer un pas endavant i recuperar el Govern de la Generalitat", ha demanat.


Benvolguts,

Si “ens tracten com si fóssim una colònia", és que “som una colònia” i que sempre hem estat una colònia, durant el franquisme, abans del franquisme i després del franquisme, encara que els nostres pares de la pàtria de CiU i del PSC (PSC-PSOE, PSC-PSOE, PSC-PSOE, PSC-PSOE, PSC-PSOE) hagin fet veure que no era així i mentrestant s’han passat trenta o quaranta anys repartint-se les cadires i els 3%! En els darrers anys hi ha hagut uns lleugers canvis: A Espanya que han tingut d’antuvi els PPs i el PSOEs, han aparegut ara els Ciudadanos (fatxes, fatxes, fatxes i falangistes, falangistes, falangistes) i els Podemos, també anomenats Comuns i Comunes, rebrots també del franquisme sociològic. I a Catalunya ha nascut precisament Ciudadanos (fatxes, fatxes, fatxes i falangistes, falangistes, falangistes)i ha rebrotat ERC. I amb les baralles de sempre pel poder, entre faccions rivals i dins de les mateixes faccions...

Recordem, en aquest cas obligatòriament, el nostre eslògan més preuat:

El franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma (pels segles dels segles...)

Vegem el curt article de l’Abel Degà:

El director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya lamenta que Madrid "liquidi d'un en un" els alts càrrecs de la Generalitat

Per Abel Degà

19/04/2018

El director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, Agustí Colomines, que serà destituït aquest divendres, ha manifestat aquest dijous en declaracions a El Món que "som ostatges" que des del govern espanyol "van liquidant d’un en un", i ha lamentat que Madrid "ens tracta com si fóssim una colònia". "Avui és un i demà serà un altre", ha etzibat.


Agustí Colomines, director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, durant la conferència a la UCE de Prada | JOSEP MARIA MONTANER


Colomines també ha criticat el fet que l'administració catalana estigui "ocupada" per un govern que es troba "a més de 600 quilòmetres".

"Hem de fer un pas endavant i recuperar el Govern de la Generalitat", ha demanat.

Abel Degà

Joan A. ForèsReflexions