17/01/2018. Bernat Dedéu. L’emigrant, el fugitiu i la Marta. La nit del passat 26 d’octubre, Carles Puigdemont estava decidit a convocar eleccions autonòmiques per evitar l’aplicació de l’article 155 i aprofitar l’onada repressiva de la bòfia espanyola durant els fets de l’1-O per així articular una nova majoria absoluta independentista al Parlament. Quan la cosa es va fer pública, les bases del sobiranisme desenfundaren el trabuc, Antonio Baños va posar cap per avall la foto del president a Twitter, i alguns catalans, Marta Rovira entre ells, vomitaren ràpidament i airada un dels seus mots predilectes: botifler.

Benvolguts,

Avui comentem l’article L’emigrant, el fugitiu i la Marta, del filòsof Bernat Dedéu que porta títol “de western”, com “El bo, el lleig i el dolent” o “Dues mules i una dona” o “Pat Garrett i Billy the kid”. I no és el cas.

És la seva particular visió dels darrers esdeveniments a Catalunya. I els seus tres personatges es materialitzen a mida que vas llegint.

Pot ser que aquest article sigui un complement-resum del d’en Jordi Graupera de títol El camí llarg, comentat fa uns quants dies i molt difícil de pair.

Vegem l’article:

OPINIÓ

L’emigrant, el fugitiu i la Marta

Bernat Dedéu


Barcelona. 

Dimecres, 17 de gener de 2018

La nit del passat 26 d’octubre, Carles Puigdemont estava decidit a convocar eleccions autonòmiques per evitar l’aplicació de l’article 155 i aprofitar l’onada repressiva de la bòfia espanyola durant els fets de l’1-O per així articular una nova majoria absoluta independentista al Parlament. Quan la cosa es va fer pública, les bases del sobiranisme desenfundaren el trabuc, Antonio Baños va posar cap per avall la foto del president a Twitter, i alguns catalans vomitaren ràpidament i airada un dels seus mots predilectes: botifler. El president s’endugué bronques de tot cristo i, entre les més vehements, allí hi teníem Marta Rovira. La secretària general d’Esquerra vivia fatigada des del dia 10-O, una jornada en què veié com Oriol Junqueras (i les entitats de l’independentisme cívic!) s’empassaven amb parsimònia el caràcter suspensiu de la declaració d’independència i el fet que Puigdemont demanés aire per cercar una mediació internacional encara esperada des de Brussel·les i que no arribarà mai. Na Marta estava cansada d’aflautar la veu i que els seus superiors la ignoressin, va amenaçar de dimitir com a portaveu de Junts pel Sí i —finalment— va aconseguir, amb la CUP de crossa, que al Parlament es firmés un document de ruptura que passarà als anals de la política catalana com un dels actes simbòlics més estèrils dins la història de l’esterilitat. 

Al final, Puigdemont va tirar pel dret i la resta de la història ja la sabeu.

Però ara, després que Catalunya hagi entrat de ple en l’era de la pre-autonomia (amb polítics a la presó, alguns d’ells a l’exili, la Generalitat més intervinguda que mai i un Parlament que legislarà sota la caça permanent del poder judicial) és la Marta qui demana realisme al president. Com sabeu tots els que us depileu i afaiteu de fa temps, l’apel·lació al realisme sempre comporta una derrota de les aspiracions davant d’un estat de coses que hom acaba per disposar com a indiscutible. En el cas que ens ocupa, realisme es tradueix per tornar a la via de l’autonomia submisa, maldar perquè els nivells d’autogovern tornin a les quotes del 78 i resar perquè Espanya tingui pietat de tots nosaltres i alliberi algun dia els presos polítics amb els quals tan injustament trafica. Però mentre la Marta demana realisme (dirigiu-vos a les coses mateixes!, deia Husserl), ara és l’emigrant 130 qui exigeix anar a sac, fins al final. El moviment, com sempre passa a la política catalana, té alguna cosa de surrealista i s’explica també per la llunyania geogràfica del Molt Honorable. Quan Puigdemont vivia a Palau, les pressions per continuar dins l’autonomisme eren molt presents: des de l’exili a Brussel·les, on Puigdemont ja ha renunciat a quasi tot menys al poder simbòlic de la seva presidència, les coses es veuen d’una forma diferent.

Ara és l’emigrant, lluny de la pressió i de les misèries del dia a dia, qui sembla entossudit a demanar impossibles.

L’apel·lació al realisme sempre comporta una derrota de les aspiracions davant d’un estat de coses que hom acaba per disposar com a indiscutible

Independentment de si Puigdemont és investit o no, la tensió entre els polítics realistes que volen administrar la retirada de la unilateralitat a Barcelona i els emigrants que lluiten per mantenir viva la flama del procés a l’exterior serà una de les forces de xoc que marcaran la política catalana en la propera legislatura. Aquesta divisió encara es farà més palesa després de la sentència del cas Palau de la Música, en què Convergència (no pas l’antiga sinó la present, la de tota la vida) ha estat finalment condemnada a retornar els diners que va pispar a l’entitat a través de Millet i Montull. La patacada judicial, com és obvi, afeblirà encara més un PDeCAT en procés d’anorreament quasi total després del 21-D (és increïble, per cert, veure com polítics joves que no han tingut res a veure amb el desfalc del Palau han de donar la cara per tot allò que es va fer quan ells encara duien calça curta) i acabarà provocant una tensió encara més forta amb els seus col·legues de Junts per Catalunya i amb un partit com ERC que, a manca de muscular independentisme sempre podrà adduir que això dels xoriços no va amb ells. Sigui com sigui, la política catalana ha entrat en un estadi tan acrític i de fe religiosa que tothom s’ha empassat com si res el fet que el president d’un partit com el PDeCAT abandoni el vaixell tot just dos dies abans d’una resolució judicial inculpadora. Si hi ha algun fugitiu a la nostra terra, aquest sens dubte es diu Artur Mas.

Realisme, emigrants i fugitius. Aquesta és, ara per ara, la Santa Trinitat dels nostres dies. Podríem afegir-hi també els desertors, però avui estic de bon humor i ho deixarem per a un altre dia.

Bernat Dedeu