divendres, 1 de desembre del 2017

01/12/2017. Quim Torra. Josep Pla, antifranquista. “És difícil batallar contra els mites, i el del Pla franquista era una càrrega que aquest país arrossegava com la pedra de Sísif de la literatura catalana. “En Pla es va abocar a mantenir viva, ni que fos amb respiració assistida, la Catalunya anterior a la guerra, el país que el règim franquista volia aniquilar i que ell estimava.” Tanmateix hem d’acceptar que hi ha dos homenots que es diuen Pla: El que durant la guerra civil d’Espanya i la guerra d’Espanya contra Catalunya feia d’espia i el Pla, bonhome, amb boina, del Mas Pla de Llofriu, que deia que “quan ell sortia de casa al matí, deia Bon dia i li responien Bon dia, sabia que era a Catalunya!” En Pla va concloure una de les més magistrals definicions de l’Espanya franquista mai escrita: “un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”.

Benvolguts,

En Pla va concloure una de les més magistrals definicions de l’Espanya franquista mai escrita: un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”.

Avui comentem l’article d’en Quim Torra publicat al PuntAvui que explica la seva visió d’en Pla. Tal com explica “En Pla es va abocar a mantenir viva, ni que fos amb respiració assistida, la Catalunya anterior a la guerra, el país que el règim franquista volia aniquilar i que ell estimava.”

I és així!

Ara bé, els fets i les accions del Pla feixista així com les del Carles Sentís també feixista o les del Valls i Taberner, o les de molts d’altres havien d’escriure molt bé però com que no eren enzes havien de ser plenament conscients que eren uns traidors a la seva Pàtria i no ens hem cregut mai que eren tan llondros com explicaven que creien que un cop acabada la guerra tot seria pau i harmonia i el català podria tornar a brillar entre les llengües, hi hauria català a les escoles, a les universitats, a les ràdios, a les llibreries, al teatre, als quioscs de diaris i al carrer... Llondros, més que llondros!

Tanmateix hem d’acceptar que hi ha dos homenots que es diuen Pla: El que durant la guerra civil d’Espanya i la guerra d’Espanya contra Catalunya feia d’espia des de Marsella i avisava a la “quinta columna” de Barcelona, o directament a Burgos de quins vaixells amb queviures o amb armament partien de Marsella per tal que els facciosos poguessin bombardejar-los i el Pla, bonhome, amb boina, del Mas Pla de Llofriu, que deia que “quan ell sortia de casa al matí, deia Bon dia i li responien Bon dia, sabia que era a Catalunya!” I entre aquests dos Plans el Pla escriptor, tal com diu també en Quim Torra és, el Pla que representava el millor prosista de la llengua catalana i l’escriptor manobre que n’havia normalitzat un estàndard, cisellat un model i un to. I el Pla feixista era el Pla feixista, el terrorista que tirava la pedra i amagava la ma (que dubto que mai se n’hagués penedit).

O sigui que hem de blasmar el Pla feixista i hem de congratular-nos d’haver tingut el Pla mantenidor de la llengua.

Vegem l’article d’en Quim Torra:


1 desembre 2017 2.00 h

TRIBUNA

Josep Pla, antifranquista

Quim Torra- Editor I Expresident D’òmnium Cultural

“És difícil batallar contra els mites, i el del Pla franquista era una càrrega que aquest país arrossegava com la pedra de Sísif de la literatura catalana

Recordo algunes crítiques i reaccions quan vam publicar El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila. Per mi, Pla representava el millor prosista de la llengua catalana i l’escriptor manobre que n’havia normalitzat un estàndard, cisellat un model i un to. Em feia la impressió que hom no dedica la seva vida a un esforç tan colossal senzillament perquè li agradi escriure –que també–, sinó que al darrere d’aquella diabòlica mania senzillament devia haver-hi alguna cosa molt semblant a la que l’Enric va destacar en el seu llibre: 

Es va abocar a mantenir viva, ni que fos amb respiració assistida, la Catalunya anterior a la guerra, el país que el règim franquista volia aniquilar i que ell estimava.”

45 volums i 20.000 pàgines escrites en català em semblaven una raó definitiva, però va resultar no ser-ho tant com em pensava. És difícil batallar contra els mites, i el del Pla franquista era una càrrega que aquest país arrossegava com la pedra de Sísif de la literatura catalana. Ens hem passat mitja vida reivindicant l’esperit catalanista de l’escriptor més important del catalanisme.

“Els 44 volums, als quals fatalment arribarem, són la meva modesta aportació a dues coses que estimo: la meva llengua i el país on he nascut. Negar l’evidència d’un fet tan obvi no seria admès ni pels meus apreciats detractors. Més val, doncs, que toquem de peus a terra, ara que els ametllers ja estan batuts”, va defensar el mateix Pla. D’acord. Però per tocar de peus a terra del tot, i quedar-nos-hi enganxats d’una vegada, potser ens faltava Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, l’últim Pla inèdit que acaba d’arribar a les llibreries, en edició –neta, polida– de Francesc Montero, fruit de la tenaç tasca que desplega la Càtedra Josep Pla, amb Xavier Pla al capdavant, a qui no podrem agrair mai l’esforç titànic de posar en valor escriptors i periodistes que, juntament amb Pla, van maldar per fer de la llengua l’eina útil, normal i civilitzada que avui tenim.

Montero sembla haver tret Josep Pla de la tomba per a donar la raó a l’Enric Vila. I a Joan Coromines, Xavier Pla, Lluís Bonada, Joan Fuster i tants i tants d’altres. Com va dir el R.P. Maur Esteva, abat de Poblet, el dia del seu enterrament: “En tot cas, l’homenatge –obligat– dels catalans serà que, en el futur, mirarem el Mas Pla com els anglesos veuen Stradford-on-Avon o els alemanys la Goethethaus, i els qui rebin el premi de les lletres catalanes hauran après d’escriure el català llegint l’obra completa de Josep Pla.” Però amb Fer-se totes les il·lusions possibles... ara també s’obre la porta de bat a bat a un Pla que entra a fons en la “malaltia nacional catalana”, produïda per la impossibilitat d’identificar-se amb la cultura espanyola, creant “un sentiment d’inferioritat permanent”. Un poble al límit de la supervivència, que se n’escapa pels pèls de l’extinció perquè “es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya”.

En el fàstic profund i insondable que li produeix el franquisme és on aquest llibre ens permet afinar el retrat de passaport del mateix Pla: “La paralització mental, l’estupidització general, l’embeneitiment del país i la cretinització dictatorial progressiva”, combinada amb “la invasió de bandarreriad’aquells anys de plom el porten a concloure una de les més magistrals definicions de l’Espanya franquista mai escrita com un:

 “embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”.

El llibre és tan bo com el volum de Notes disperses de l’Obra Completa. No caldria dir res més. O potser sí, una: gràcies, Francesc Montero, per un pròleg clarificador (i unes cartes d’annex sucoses). La seva compra és obligada. Corrin, abans que l’Estat espanyol el prohibeixi.

Quim Torra  


Joan A. Forès
Reflexions 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada