Renunciar a la unilateralitat
és renunciar a avançar
A parer meu, si
no hi ha una defensa decidida de la unilateralitat no hi ha procés d'independència possible. En això em veig
capaç de ser contundent. No sé
imaginar-me, en les circumstàncies que vivim, cap altre camí per a
consolidar la independència que no siga el de les accions unilaterals. Fins i
tot els qui afirmen, massa de pressa, que seguir la via de la
unilateralitat ens va dur a un fracàs a l'octubre no tenen cap més remei
que admetre que l'estratègia alternativa, la de negociar amb l'estat
espanyol, no té sentit. O
no té sentit sense decisions unilaterals que l'obliguen a seure. Potser
sí que un dia es negociarà amb l'estat espanyol, però això només passarà
si abans ens ho guanyem proclamant coses que ells no ens deixarien
proclamar mai. O siga que per a la negociació també cal la
unilateralitat. Per a provocar-la.
Tot el procés
d'independència, de fet, s'ha basat en la unilateralitat. Fins avui.
Arenys de Munt va ser unilateralitat i va marcar el to amb què el país
s'ha mogut d'ençà d'aleshores. Sempre recorde que vaig entrevistar Artur
Mas després del pla Ibarretxe i em va dir: 'He après que Madrid mai no ha
de marcar el ritme i que sempre hem de votar nosaltres en darrer lloc.' Unilateralitat,
doncs. ERC i CUP tenien la unilateralitat en el seu ADN, encara més i
tot. Ningú no ha renunciat mai a cercar un acord i un pacte, però
renunciar a la unilateralitat és renunciar a avançar. I no cal
renunciar a la unilateralitat per practicar la bilateralitat.
Per això, la posició que semblen expressar els acords
electorals de Junts per Catalunya i ERC em sembla preocupant, per
innecessària. I ho torne a aclarir: no em preocupa gens que es parle de
negociar, però sí que em preocupa que es diga de manera més o menys explícita
que per la via de la unilateralitat no es pot avançar més.
Perquè, sense
prendre decisions unilaterals, a més, què faríem durant la pròxima
legislatura? Hi ha una opció d'actuació, ben clara i consistent, d'acord amb
la unilateralitat, que consisteix a desplegar la llei de transitorietat i
el procés constituent. Directament i
si hi ha la majoria suficient. I aleshores, si l'estat espanyol, com diu
Albiol que passarà, torna a dissoldre el parlament, que ho faça. Serà
problema seu, sobretot. Aquesta vegada Rajoy ha pogut violar la
constitució espanyola i l'estatut perquè ha tingut el permís explícit
d'Europa i del PSOE per a fer-ho. Excepcionalment.
Però això d'anar tancant il·legalment el parlament cada tres
mesos no sembla de cap manera una via que porte enlloc ni crec que puguen
sostenir-ho. Excitarà el malestar i promourà dubtes sobre la capacitat de
l'estat espanyol d'encarar el problema polític català. Ens afavorirà, en
definitiva.
Dit tot això, no
voldria ser injust, tampoc. I ho seria si no consideràs la possibilitat
que aquesta proposta formal de bilateralitat tinga a veure amb la repressió de què som objecte.
Que siga una defensa dels partits,
una manera d'arrecerar-se i de prevenir possibles il·legalitzacions. Si
és això, ja em sembla bé. Sobretot
perquè ara, abans de discutir què farà el parlament, hi ha un objectiu
sobre el qual ningú no hauria de dubtar: cal guanyar les eleccions i
guanyar-les amb el marge més ampli possible.
I sobre això,
una darrera reflexió. Com sempre, el camí que agafen els polítics
independentistes a final de gener dependrà molt de què fem, de què votem
nosaltres. Hi ha tres possibilitats per a la nit electoral.
·
La primera, una victòria unionista, una possibilitat catastròfica
que sembla realment llunyana. D'entrada, perquè haurien de guanyar un
mínim de dotze escons respecte del 27-S i això sembla massa. I després
perquè si ahir Iceta va dir que no investiria Arrimadas, això vol dir que
Junts pel No té un problema
greu ja de bon començament.
·
Les altres dues alternatives són dues possibilitats en la
victòria dels Separats pel Sí.
o
De l'abast de la victòria, n'estic convençut, dependrà si seguim
la via unilateral o no.
§ Si l'independentisme es
queda on és –en la xifra d'escons més o menys actual i sense superar la
meitat dels vots– em fa l'efecte que les coses s'alentiran.
§ Ara, si
l'independentisme augmenta d'escons i sobretot si supera la barrera del
50% dels vots, no hi haurà cap més opció que reconèixer que la ciutadania
ha revalidat la República.
I per tant s'haurà d'actuar en conseqüència, diguen què diguen
els programes electorals. Sigueu-ne conscients.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada