03/11/2017. Jofre Llombart. O rendició, o presó. "l’Estat no ofereix cap sortida política, només la policial primer i la judicial després". Quina és la única diferència doncs que explica la presó o la llibertat? La “reiteració del delicte”. A Vila se li descompta, a la resta se li manté. I quin és el delicte? Fer la independència. És a dir, ja no és una frase reivindicativa o un eslògan. És tècnicament així: Són presos polítics. Presos polítics perquè el delicte imputat només és polític. Si Junqueras i la resta haguessin renunciat a aplicar la independència, estarien lliures.

Benvolguts,

En Jofre Llombart fa una fina anàlisi de les accions de la “justicia” española, en particular explica les motivacions que han fet que la jutgessa Lamela s’hagi encarregat dels independentistes catalans i troba les motivacions per les que s’ha tractat de manera diferent en Santi Vila de la resta. I en treu una conclusió:

Quina és la única diferència doncs que explica la presó o la llibertat? La “reiteració del delicte”. A Vila se li descompta, a la resta se li manté. I quin és el delicte? Fer la independència. És a dir, ja no és una frase reivindicativa o un eslògan. És tècnicament així: Són presos polítics. Presos polítics perquè el delicte imputat només és polític. Si Junqueras i la resta haguessin renunciat a aplicar la independència, estarien lliures.

D'altra part, el fiscal general es va espavilar per tal que tots els casos dels independentistes que van caient anessin a parar a la jutgessa Lamela, fins i tot retardant el lliurament dels casos per tal que li toqués a la jutgessa esmentada estar de guàrdia el dia que arriben els indepes.  El procediment fa que per analitzar els casos que li cauen cal treballar amb la documentació subministrada per la Guàrdia Civil. Com a curiositat (?) fa un parell de mesos que la jutgessa Lamela havia rebut una condecoració de la Guàrdia Civil...

Vegem l'article:

OPINIÓ

O rendició, o presó

"l’Estat no ofereix cap sortida política, només la policial primer i la judicial després"

per Jofre Llombart 

03/11/2017

Definició Interlocutòria (en castellà, auto)

En dret processal hi ha tres tipus de resolucions judicials, que es distingeixen per la forma i el contingut: provisions, interlocutòries i sentències.

La interlocutòria és una resolució judicial motivada que decideix una incidència en un procés i no les qüestions de fons, que han d'ésser resoltes per mitjà de sentència.

D'acord amb l'article 206 de la Llei d'enjudiciament civil, les interlocutòries decideixen sobre recursos contra provisions, l'admissió o la inadmissió de la demanda, la reconvenció, l'acumulació d'accions, pressupòsits processals, l'admissió o la inadmissió de la prova, l'aprovació judicial de transaccions i convenis, anotacions i inscripcions del registre, mesures cautelars, nul·litat o validesa de les actuacions o qualssevol qüestions incidentals o que posen fi a les actuacions d'una instància o un recurs abans que en conclogui la tramitació ordinària.

Pel que fa al terme per designar aquest document, la Resolució de 3 d'abril de 1991, per la qual es publiquen acords sobre llenguatge administratiu (DOGC núm. 1438, de 3 de maig de 1991), estableix la forma interlocutòria (en castellà, auto).

M’he llegit les interlocutòries de la jutgessa Lamela. N’hi ha una per Santi Vila i una altra per la resta. I hi ha una diferència que m’ha cridat l’atenció. Santi Vila és al carrer perquè, a diferència dels que segueixen en presó, va “desistir voluntàriament –diu literalment- de prosseguir amb el procés sobiranista el dia 26 d’octubre, un dia abans que la DUI fos votada al Parlament, el que posa de manifest la seva voluntat contrària a consumar l’intent secessionista”. Però atenció, la resolució de Vila sí que percep els altres dos riscos que també imputa a Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Bassa, Borràs, Mundó i Bassa. És a dir, la jutgessa també pensa que Vila pot fugir i també pensa que pot destruir proves. Per això li imposa presó. Però és eludible amb fiança a diferència de la resta, que pateixen presó incondicional.

Quina és la única diferència doncs que explica la presó o la llibertat? La “reiteració del delicte”. A Vila se li descompta, a la resta se li manté. I quin és el delicte? Fer la independència. És a dir, ja no és una frase reivindicativa o un eslògan. És tècnicament així: Són presos polítics. Presos polítics perquè el delicte imputat només és polític. Si Junqueras i la resta haguessin renunciat a aplicar la independència, estarien lliures. 

Si haguessin renunciat a aplicar el seu programa electoral no serien a presó. Insisteixo, no és un manual de l’ANC o Òmnium: és la interlocutòria de la jutgessa Lamela que deixa ben clara la diferència de criteri. Perquè pel que fa a l’aspecte més ‘criminal’ de la situació -risc de fugida i destrucció de proves- tant a uns com a altres, els hi atribueixen el mateix.

Aquesta és doncs la única sortida política que ofereix l’estat: si abandones, et lliuraràs de la presó. Encara que puguis destruir proves, encara que fugis. Si renuncies explícitament al teus objectius polítics, la teva vida serà millor que els que no ho han fet. I Santi Vila com a mostra. No és una interpretació subjectiva ni una crítica a Vila, és un fet jurídic i la crítica és per a l’Estat, que només contempla la causa catalana com una qüestió d’ordre públic.

El mateix es podria dir de molts exemples recents que no són opinions sinó fets demostrables. Un altre de ben recent. La querella global contra l’independentisme conclou que hi va haver delicte de rebel·lió i sedició. Com és sabut, perquè hi hagi rebel·lió i sedició hi ha d’haver violència. Com que és evident que no n’hi ha hagut, se l’han hagut d’inventar. I per això, considera violència les cassolades fetes davant dels hotels on s’estaven els policies espanyols que no cabien al Piolín. Fins aquí ja és prou surrealista. Però el cas és que dimecres al vespre, Societat Civil Catalana delegació Madrid i Hogar Social Madrileño (neonazis) van organitzar un escrache a l’estació d’Atocha. I hores més tard, la fundació Denaes (Defensa Nacional Española), va organitzar una cassolada a l’hotel on s’allotjaven Anna Simó i la resta de membres de la Mesa del Parlament que van viatjar a Madrid el dia abans de declarar al Tribunal Suprem. Ni un sol identificat en cap de les dues accions. Però cap acció tampoc contra els qui ho van organitzar.

Si és una cassolada igual, si és un intent de pertorbar el descans de representants públics, si és una cosa organitzada, perquè a uns se’ls imputa aquests delictes tan greus i als altres ni una sola denúncia? La única diferència contrastable que hi ha és l’arrel política. I el mateix es podria fer amb la resta d’accions violentes. Només cal imaginar-se què hauria passat si algú amb una estelada hagués rebentat la porta d’un mitjà de comunicació públic (com van fer contra Catalunya Ràdio).

El cas és que amb aquestes accions de diversa naturalesa queda clara una pauta: 

l’Estat no ofereix cap sortida política, només la policial primer i la judicial després.

O rendició o presó, negociació equival a humiliació i referèndum pactat, alta traïció. Segons aquest full de ruta, el màxim que se li permet a l’ independentisme és imaginar la independència: us podeu presentar a les eleccions perquè som una democràcia, no podeu aplicar el programa electoral perquè som un estat. I la resta és cosa de l’Audiència Nacional. Encara que hi hagi una majoria política, com la sorgida del 27-S. Encara que la repeteixi el 21 de desembre.

Jofre Llombart

Joan A. Forès

Reflexions