Benvolguts,
Quan jo era jove i encara no hi havia televisió, actuava per
la ràdio un humorista argentí de nom Pepe
Iglesias i de nom de guerra “El
Zorro”. Feia monòlegs. Una de les seves expressions més coneguda era: Las cosas no se veian venir. Venian!
L’expressió s’entenia perquè ell plantejava escenaris caòtics on hi sortien el
finado Fernández, pobre Fernández,
del finado Fernández nunca mas se supo, sabe usted como queda un tomate a la
salida de una escuela, el hotel la sola cama donde hay bronca toda la semana,
etc
Petit pròleg a l’article irònic del Manel Cuyàs, de la
setmana passada, de títol Rocambolesc,
que explicava que abans escrivia al matí un comentari a un esdeveniment
i servia per a tot el dia, però que ara perd la vigència en molt poca estona...
Vegem l’article:
1 Novembre 2017
2.00 H
Vuits i Nous
Rocambolesc
Manuel Cuyàs
“Abans escrivia un article al matí i se’m mantenia fresc fins l’endemà
Abans escrivia els
articles al matí amb la seguretat que es mantindrien frescos fins al matí de
l’endemà, quan sortirien publicats. Si havia d’estar absent uns dies, n’havia
arribat a deixar d’avançats. Ara és igual escriure’ls al matí, a la tarda o
ajustant fins l’última hora: mentre roda la rotativa pot haver passat que el
president de la Generalitat hagi fugit a Brussel·les. Ahir hi havia fugit. És
clar que els articles que deixava avançats no se centraven en la política sinó
en les castanyeres, com seria propi d’avui, Tots Sants, però qui pot parlar ara
de castanyeres amb la política que treu foc i no para de fer salts argumentals
sobre la paella foradada? L’altre dia em deia en Rafa Brujo, propietari de la
llibreria Dòria, que les vendes estaven aquest octubre molt aturades. Ho vam
atribuir a la inseguretat del moment, a la por que fa els diners retràctils. Deu ser una altra cosa: deu ser que no hi ha novel·la ni
assaig polític que pugui superar el que ens ofereix l’actualitat, i la gent hi
està enganxada com en una sèrie televisiva. No pots sortir de casa
sense el perill de trobar-la ocupada per Rajoy o Puigdemont quan hi tornes. Diumenge, per
esbargir-me, vaig anar al cine. La pel·lícula estava bé i fins i tot molt bé
però l’argument, que era gairebé perfecte, no arribava ni de bon tros al que
ens ofereixen els telenotícies, que si no és perfecte acumula moltes més
amenitats. A la sortida del cine, en comptes de comentar la pel·lícula
la gent va connectar el mòbil. L’autora de Harry Potter, que ensuma
de lluny on hi ha un best-seller,
no para de produir tuits referits a la política catalana.
Puigdemont a
Brussel·les fugint de la justícia espanyola que el vol ficar a la presó, i
“internacionalitzant el conflicte”, i Rajoy organitzant un Consell de Ministres per a les sis de la tarda. Si s’allarga massa,
em trobarà a la castanyada i amb l’article entregat. “El joc del gat i la
rata”, diuen. Qui persegueix qui? Donem per fet que Tom és el gat i Jerry, la
rata, però els seus autors van ser tan astuts que no van aclarir mai qui eren
l’un i l’altra. Pren-t’ho com vulguis. El pare, que observaria l’actualitat amb l’estupor de
qualsevol independentista, havia il·lustrat llibres d’aquell heroi de ficció
anomenat Rocambole, a qui devem l’adjectiu “rocambolesc”. Més
enllà del “dantesc”
i el “kafkià”
hi ha el “rocambolesc”
de les situacions impossibles o
inversemblants. Els llibres de Rocambole no són ara gens apreciats. A la
Dòria no crec que en puguin servir cap, ni per comanda. És igual: la realitat, com sempre, supera
la ficció i per això soc tan partidari del periodisme. I deien que érem la
cultura d’En Patufet i
Folch i Torres...
Més aviat de Tintín, l’heroi belga,
periodista com Puigdemont. Faria riure si no hi hagués tantes víctimes pel mig...
Manuel Cuyàs
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada