Benvolguts,
Un molt bon article, i molt adequat al moment polític que
vivim. L’article demostra que els catalans sempre tenim les de perdre perquè,
almenys des del 1714, quan el
Gobierno es veu amb problemes, econòmics o territorials, estripa les cartes.
Pere Bosch explica la seqüència de cops d’estat contra Catalunya del Gobierno de la casta espanyola (no els espanyols
que no en tenen cap culpa i que també són perjudicats per la omnipotent casta)
sinó de la casta
franquista-monàrquica-funcionarial-corrupta-hereditària i segons
ells constitucional.
Pel comentari que segueix partim de la base ja usada en altres apunts que “el franquisme no es crea ni es destrueix,
només es transforma”.
En Pere Bosch diu que
el primer que va recórrer a aquesta mesura va ser el general Primo de Rivera,
que va liquidar la Mancomunitat el 1925,
mentre que els darrers han estat el PP,
el PSOE i Ciutadanos. Jo discrepo
d’aquest inici i l’il·lustraré amb una anècdota americana: Un professor en una
classe de secundària als EUA pregunta qui fou el
primer home i un vailet eixerit respon immediatament: “el primer home fou George Washington!”. El
professor li diu que no era aquest sinó que era Adam. I el vailet immediatament
respon: “Ah, si compta els estrangers!”. En
l’anècdota la confusió es culpa de l’espai
territorial (els EUA i l’estranger), i en el nostre cas la confusió o
l’oblit és el temps i altres suspensions com el trist final de la
guerra de secessió al 1714 i els Decrets de Nova Planta, o “pronunciamientos”
com el de Ferran VII i els Cent mil fills de Sant Lluís abolint la
Constitució de Cadis (suspensió) i
restablint l’absolutisme el 1823. O sigui: Abonats
a la suspensió! Insisteixo: Perquè com hem dit suara “el franquisme no es crea ni es
destrueix, només es transforma”.
Vintage
Vintage
Vegem l’article d’en
Pere Bosch i Cuenca:
26 octubre 2017
0.00 h
Abonats a la suspensió
Pràctica. Al llarg de la
història, els governs espanyols han aprofitat qualsevol excusa per suspendre
l’autogovern català, tant a través de cops d’estat com de lleis
inconstitucionals
Exemples. El primer que
va recórrer a aquesta mesura va ser el general Primo de Rivera, que va liquidar
la Mancomunitat el 1925, mentre que els darrers han estat el PP, el PSOE i
Ciutadans
El rei traïdor al seu país envoltat dels militars del Glorioso Ejército Español que varen instaurar a Espanya la primera dictadura del 1923
Pere Bosch I Cuenca – Barcelona
El primer
que va recórrer a aquesta mesura va ser el general Primo de Rivera, que va
liquidar la Mancomunitat el 1925,
mentre que els darrers han estat el PP,
el PSOE i Ciutadans
El 1935, el govern presidit per
Alejandro Lerroux va suspendre l’estatut amb una llei inconstitucional
L’acord del Consell de
Ministres del 21 d’octubre passat, a través del qual s’activava l’article 155 de la Constitució espanyola,
recordava que aquest instrument era “inèdit
fins aleshores en la nostra història constitucional”. I, per tal de
justificar la seva excepcionalitat, es remarcava que es tractava d’un mecanisme
“comú en l’àmbit del dret comparat”.
De fet, la història constitucional
espanyola és llarga i prolífica, amb gairebé una desena de textos, la major
part d’una durada bastant curta i un nivell de compliment més aviat escàs. Però
només en l’antecedent de la constitució republicana del 1931 s’introduïa una
estructura territorial mínimament descentralitzada, per la qual cosa resulta
bastant absurd apel·lar als precedents històrics, per la senzilla raó que
aquests es redueixen a un únic cas. Malgrat tot, la història de l’autogovern
català, des de l’experiència de la Mancomunitat (1914-1925) fins als governs
autonòmics (1931-1939 i 1977 fins avui dia), ens ofereix diversos exemples de suspensions,
totes elles imposades sense gaires contemplacions a l’hora de complir o no la
legalitat espanyola del moment, i totes elles sense l’excusa d’un procés sobiranista,
sinó simplement aprofitant qualsevol oportunitat, tant si era un cop d’estat (el del
1923 i el del 1936) com si era un acte de
rebel·lia del govern de la Generalitat (el
del 1934). Qualsevol motiu ha estat suficient per
suspendre l’autogovern.
La liquidació de la
Mancomunitat
La primera experiència
d’autogovern, la Mancomunitat de
Catalunya, ja va arribar en un ambient extremament crispat, tant al carrer
com al Congrés, la qual cosa va
propiciar que el govern d’Eduardo Dato escollís un mecanisme legal que permetés
fer el mínim soroll possible, un reial decret que el Consell de Ministres va aprovar el 19 de desembre del 1913. I, des de bon començament, el nou ens va haver
de fer front a una campanya de desprestigi sense treva. En qualsevol
cas, donat que resultava complicat qüestionar la tasca que havia dut a terme la
Mancomunitat, les crítiques es van
centrar en un dels talons d’Aquil·les de la institució, els problemes
financers, derivats de la manca de nous recursos amb què va haver de funcionar,
que es limitaven als de les antigues diputacions. Les crítiques van començar
ben aviat. A principis del 1918,
quan ni tan sols s’havien complert els cinc anys d’ençà de la seva constitució,
el diputat liberal Andrés de Boet aprofitava la tribuna del Congrés dels Diputats per afirmar que “la Mancomunidad no ha venido a resolver nada práctico, y en su
consecuencia, se ha colocado en una situación de quiebra próxima y formidable”.
Els atacs es van
intensificar a partir del 1923,
durant la dictadura
de Primo de Rivera. I, a diferència del període anterior, es van airejar des de
les mateixes instàncies del poder, en un clar intent de preparar el terreny per a la seva
liquidació. Un dels diaris que es van esforçar més en aquesta tasca va ser El
Imparcial, que, com podrem comprovar, no feia massa honor al seu
nom. Durant mesos, aquesta publicació es va centrar en “la patriótica
labor [...] de examinar la detestable gestión realizada por los catalanistas
en la Mancomunidad”. Al darrere d’aquests atacs hi havia una
clara intencionalitat política, tal com es reconeixia en el primer d’una sèrie
d’articles que va dedicar a la institució autònoma: “La Mancomunidad,
por las bases sobre que la han organizado los catalanistas, por las
orientaciones que la han impreso, constituye un riesgo serio para la unidad de
la patria. Ha sido, y
volverá a ser en cuanto se la entreguen de nuevo a los catalanistas, una
escuela de separatismo, una incubadora de anti-patriotas. Hay que acabar, por
lo tanto, con esta amenaza para la intranquilidad pública (Sic).”
En tot cas, no es
tractava només de l’obsessió malaltissa d’alguns mitjans per garantir la “tranquilidad
pública”. El mateix Directori, després de desballestar la institució,
va dedicar ingents esforços a desprestigiar la tasca de la institució autònoma.
En el llibre titulat La liquidación de la Mancomunidad de
Cataluña, editat tres anys després del cop d’estat de Primo de
Rivera, s’insistia en la “vida pródiga
y desbarajustada de la Mancomunidad
(a la que no pudo poner remedio, justo es confesarlo, la honrada y patriótica
actuación de los que en los últimos meses vinieron a dirigirla, por falta de
tiempo sin duda, pero también por los males en gran parte irremediables”.
La
intencionalitat d’aquest tipus d’atacs era molt clara. Es tractava d’esborrar
qualsevol rastre de l’autogovern i, encara més, posar en dubte la capacitat
dels catalans per autogovernar-se al marge de les institucions espanyoles.
Finalment, el directori militar va aprofitar
l’avinentesa del reial decret de 20 de març del 1925, que reformava l’administració provincial, per eliminar definitivament la Mancomunitat i anul·lar
l’Estatut del 1914 a través de la disposició transitòria cinquena. A més a més, es donava un termini de tres mesos per
determinar l’actiu i el passiu que calia traspassar a cadascuna de les quatre
diputacions i es
prohibia expressament, a través d’acords plenaris, la coordinació de serveis
entre aquestes. El mateix Primo de
Rivera, que inicialment havia aconseguit el suport dels regionalistes catalans
comprometent-se a mantenir la Mancomunitat,
es va sentir obligat a justificar aquest gir copernicà. En unes declaracions
que va fer dos dies després de la liquidació, confessava que havia pensat que “el regionalismo histórico sobre dar ocasión
a eficaz descentralización del sistema económico administrativo, podía afirmar
los lazos de unidad nacional en España, y porqué así lo pensaba lo defendí
sinceramente. Pero
luego ha ido ganando en mi juicio la opinión de que descentralizar es
igualmente posible con el régimen provincial”.
I, més endavant, reconeixia “la razón del completo cambio de criterio”,
que no era altra que la constatació que “reconstruir desde el poder la
región, reforzar su personalidad, exaltar el orgullo diferenciativo entre unas
y otras, es contribuir a deshacer la gran obra de la unidad nacional”.
Una llei
inconstitucional
No només els dictadors es van aplicar a
liquidar l’autogovern. Un altre exemple de suspensió el trobem en l’Estatut de
Núria, aprovat per les Corts republicanes el 9 de setembre del 1932. De fet, bona part
de l’esquerra espanyola va aprovar el text amb recança i amb les degudes
retallades; però, en el cas de la dreta, es va passar directament a
l’assetjament, tant des dels mitjans de comunicació i el carrer com,
directament, amb la temptativa d’un cop d’estat. No deixa de resultar simptomàtic que en una
al·locució adreçada als militars de
la base aèria de Sevilla per intentar que aquests s’afegissin a la sanjurjada, el general
colpista reconegués que un dels motius principals de l’intent d’esfondrar el
règim republicà fos el fet que “el Estatuto de Cataluña dividía a España en forma peligrosa”.
Amb motiu de la
revolta del 6 d’octubre del 1934, la dreta
espanyola, que s’havia instal·lat en el poder amb els radicals d’Alejandro
Lerroux, va trobar l’excusa perfecta per liquidar l’autogovern; i, impulsada per aquesta dèria, va fer-ho sense gaires
manies, sense tenir en compte si aquesta possibilitat encaixava o no en la
Constitució de la República. En el
període de l’estat de guerra, el general Batet va ordenar al coronel Francisco
Jiménez Arenas que s’encarregués “de la Generalidad de Cataluña, procediendo
al arqueo de la caja y a la inspección de los distintos servicios de la misma y
de todas las funciones que correspondían al presidente de la Generalidad,
incluso en la ordenación de pagos”. Però, arran de la necessitat de
trobar una cobertura legal a aquesta situació
anòmala, el govern d’Alejandro Lerroux es va treure de la màniga una llei específica a través de la
qual deixava “en suspenso las
facultades concedidas por el Estatuto de Cataluña al Parlamento de la
Generalidad”. No importava massa que la Constitució, a través de l’article 11, recollís
les autonomies com a part integrant del model territorial de l’Estat;
ni tampoc
que la proclama de Lluís Companys no hagués tingut un caràcter “separatista”
sinó de recuperació de l’esperit del 14 d’abril, talment com reclamava la UGT o
el PSOE a tot l’Estat; ni tan sols que una part de l’arc parlamentari català (com
ara la Lliga, el principal partit de l’oposició) no s’hagués afegit, de cap
manera, a la revolta. De fet, la llei ni tan sols incorporava un
preàmbul en què es justifiquessin els motius de la decisió. I el
debat parlamentari tampoc va resultar gaire més explícit. La mesura, però, va
rebre una sonora clatellada del Tribunal
de Garanties Constitucionals (el precedent del Tribunal Constitucional), que va declarar inconstitucional la llei que havia aprovat el
Congrés dels Diputats, controlat per la CEDA i els radicals.
De Franco a Rajoy
Allò que no es va
aconseguir el 1932 amb un cop d’estat
frustrat o el 1935 amb un acte
manifestament inconstitucional, es va poder fer el 1938, en aquest cas a partir d’un altre cop d’estat i, com ens
podem imaginar, sense gaires manies. De fet, les primeres declaracions dels generals colpistes ja feien preveure
que l’Estatut tenia els dies
comptats. El mateix Franco, en una entrevista que va mantenir amb als
corresponsals estrangers el 1937, havia confessat que “la futura suerte de Cataluña [...] es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento”, i afegia, en un gest de caritat que es
podia haver estalviat, que “si
abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro
para la integridad de la Patria”. De fet, en el mateix preàmbul de la llei que va derogar l’Estatut de Núria s’afirmava que l’Estatut havia deixat de
tenir validesa des del mateix dia de l’Alzamiento, tot i que en aquells moments
els franquistes no havien conquerit ni un metre quadrat de Catalunya. I, en un clar exemple de supèrbia, fins i tot
reconeixia que “no sería preciso [...] hacer ninguna declaración en este
sentido”. Però el Generalísimo no
se’n va poder estar d’enviar un missatge de presentació als catalans i va
aprofitar que les seves tropes havien aconseguit ocupar Lleida per concedir a
totes les províncies catalanes “el honor de ser gobernadas en pie de
igualdad con sus hermanas del resto de España”. I va ser així, sense
gaires miraments, com va liquidar l’Estatut del 1932.[mateix text del Decret de Nova
Planta???]
Al marge de les
lògiques diferències, els casos anteriors posen de manifest que la temptació de
suspendre l’autogovern català ha estat una constant a través de la història, al
marge de si hi havia o no un “perill separatista” real, fins al punt que el
legislador espanyol va acabar recollint aquesta possibilitat en la Constitució
espanyola del 1978.
Hom tenia ben present l’experiència del 1934 i volia
disposar d’un mecanisme que li reservés el dret a intervenir l’autonomia,
talment com si no es tractés d’un dret constitucional consolidat sinó d’una
gràcia concedida pels governs de torn. Una altra cosa és que l’actuació que ha
començat a tramitar el Senat, amb un munt d’irregularitats reglamentàries,
estigui mínimament justificada o s’ajusti o no a allò que realment diu el famós
article 155.
De Sanjurjo al Partit
Popular
El 10 d’agost del
1932, durant el cop d’estat fallit que va ordir, el general Sanjurjo va
proposar una mesura sorprenent: “«Hacer unas
elecciones para que el país decidiera su actitud ante el problema de Cataluña»”.
A banda del surrealisme que representava que un colpista proposés una
convocatòria electoral, val la pena remarcar que José Sanjurjo defensava el
mateix que es va treure de la màniga el PP per intentar aturar l’Estatut del
2006: una consulta al conjunt de la ciutadania
espanyola. I per tal de pressionar el govern del PSOE, va recollir 4
milions de signatures amb el lema “«Todos tenemos
derecho a opinar»”.
Pere Bosch i Cuenca
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada