Benvolguts,
Avui m'he trobat un article singular en El Mon. Estic acostumat a trobar articles apuntant cap a Convergència, com els de l'Enric Vila i els del Graupera però avui he trobat una altra percepció sobre aquest tema que m'ha semblat molt bé perquè jo formo part dels lectors que no entenen massa els assumptes complicats ni els articles complicats ni el desenvolupament de pel·lícules "amb missatge". Per tant m'ha semblat entenedor i assequible aquest article i us el passo.
La convergentada de dimarts
"Al
capdavant hi tenim un President que vol guanyar"
13/10/2017
Per molt que
alguns hagin volgut fer passar la maniobra de Junts pel Sí com una argúcia estratègica de Puigdemont, aquella
cosa que va passar dimarts al Parlament va ser una convergentada de les de tota
la vida. El
clàssic ara no toca del catalanisme, l’infinit carreguem-nos de raons del processime, l’opacitat
escapista d’aquell full de ruta que no entenien ni ells i, en resum, la vella tendència d’estirar la narrativa política com un
xiclet perquè qui dia passa, any empeny.
De
totes les bondats que se li han atribuït a aquella cosa que va passar dimarts
al Parlament, no me’n puc creure ni una. Els
rèdits, diuen, eren rebaixar la tensió, donar resposta als qui pressionaven pel
diàleg, insistir en la necessitat d’obrir una mediació i, havent quedat com el
bàndol civilitzat, deixar la pilota sobre la teulada de Rajoy.
Si l’objectiu era
legitimar la DUI deixant en
evidència que és l’estat qui no vol mediació, l’ultimàtum hauria pogut fer-se de manera
obsessiva i articulada durant els vuit dies que van separar el referèndum del
ple al Parlament, que en realitat no van ser aprofitats per fer res de
productiu. Aquest era el moment d’ensenyar a Europa i als comuns que
la DUI és l’única sortida que ens deixa l’estat.
Però si l’ultimàtum el fas en el moment en què la partida demana que tiris la teva
carta més alta, dónes a entendre que vas de farol. O dit d’una altra
manera, quan et passes la vida donant últimes oportunitats a l’altre no
és perquè siguis un gran estratega sinó perquè et falta valor per complir les
teves amenaces. Això ho sap tothom.
Pel que fa a la
tensió, la pausa potser ha servit per baixar-la però no per rebaixar-la. En el
sentit que el cost en tensió i confrontació que suposa fer-li la independència
a Espanya és fix, segueix sent el mateix avui que ahir i que demà. Si tu realment
estàs determinat a tirar-te d’un trampolí, què en treus decidint que ja
saltaràs després? Els riscos seran els mateixos, i per tant si
ajornes el salt no és per poder fer-lo en millors condicions sinó perquè no
tens els ous de saltar.
De la mateixa manera,
passar-li la patata calenta a algú que saps del cert que te la tirarà al cap no
és una genialitat sinó una manera d’espolsar-te una responsabilitat que et
pertoca assumir.
Aquella cosa que
va passar dimarts al Parlament no ha servit de res. Els
europeus i els comuns no van com bojos buscant i suplicant mediació i segueixen
renegant de la DUI. A més, el preu de
fer una DUI segueix sent el 155. L’abscència de beneficis certifica que no
va ser un cop mestre sinó una escagarrinada en tota regla. És d’admirar que els membres
del govern s’estiguin jugant el seu patrimoni i la seva feina i comprenc que és
molt difícil assumir la responsabilitat d’avessar el país a una situació de
confrontació i d’incertesa, però com va dir el mateix President, això és el que han vingut a fer.
Malgrat el
dimarts, jo tinc confiança. No hem guanyat res però tampoc crec que
haguem perdut res que no puguem recuperar. En contra hi tenim un estat que és
garantia de desencaix i que alhora ja no pot venir a matar-nos. A favor hi
tenim un poble que és garantia de resistència.
I al capdavant hi tenim un President que vol guanyar
i que sap perfectament que la pinça que fan l’unionisme i l’independentisme
deixa cada cop menys espai per a les contorsions convergents.
Àstrid Bierge
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada