dimecres, 20 de setembre del 2017

20/09/2017. Record dels esdeveniments que van precedir i succeir la derrota del sobiranisme al Québec el 1995.

Benvolguts,

Presentem aquest resum sobre com el Québec va perdre el 1995 el seu Referèndum d‘independència acordat amb el Canadà. Acordat, vol dir acordat, però les clavegueres de l’Estat i la corrupció institucionalitzada van fer que el Québec perdés. Les claus de l’article les hem tretes del llibre Interès d’Estat de l’Albert Pont. Com que Catalunya està en una situació semblant, encara que pitjor perquè el nostre Referèndum no és ni acordat, val la pena que ens fixem en el capteniment increïblement trampós de l’Estat canadenc, model de democràcia fins aquell moment. Els governants del Regne Unit el 2014 varen prendre’n nota i també varen guanyar enfront Escòcia, amb suavitat i mans de seda...

En aquest Bloc havíem ja comentat diversos articles sobre la guerra bruta que qui té molt poder permet fer a qui no té tant poder.

Vegem l’article:

Record dels esdeveniments que van precedir i succeir la derrota del sobiranisme al Québec  el 1995.

Al 1995 el Canadà va acceptar de permetre fer un Referèndum d’Independència a la província del Québec si els Quebequesos ho demanaven.

El Québec ho va negociar i va celebrar un Referèndum que va perdre.
Del llibre Interès d’Estat de l’Albert Pont, en el qual hi ha magnífics capítols sobre la corrupció consuetudinària, sobre el joc brut que ha practicat el Reyno de Castilla i posteriorment El Reyno de España des d'abans d'anomenar-se Espanya  n’hem tret un extracte dels moviments polítics del Canadà, i del Quebec, d’abans i de després del Referèndum.

Abans del Referèndum
·         General Motors va amenaçar en cas de majoria del de tancar la planta automobilística de santa Thérèse. Sense immutar-se, va prometre deixar desenes de milers de treballadors al carrer...

·         Altres alts executius de multinacionals canadenques els van imitar en una operació perfectament orquestrada i executada pel partit Liberal.

·         El Canadà va anunciar que la independència comportaria la pèrdua d’un milió de llocs de treball al Quebec

·         Lorain Beaudoin CEO de Bombardier, va fer arribar una carta intimidatòria als seus dotze mil empleats en que demanava el vot per al no. Els va suggerir que continuessin “sent criatures dòcils i que es deixessin comprar pels canadencs, “...com en el passat, com ara, com sempre...” i “...a canvi el Canadà continuarà deixant que us ajupiu a collir les engrunes que us va deixant...”, responia Robin Filpot, del partit quebequès.

·         Alts executius amb estrets vincles amb el poder polític i caps de grans fortunes (com, per exemple, Paul Desmarais) que fins aleshores havien estat desconeguts per a la majoria dels mortals van sortir de les penombres de les seves cavernes folrades de vellut per fer-se públics per un instant. Molta gent escoltava la seva veu per primera vegada. I amb gest hipnòtic perforaven el cervell dels tele espectadors mentre en secret s’organitzaven i recaptaven milions i milions de dòlars per comprar voluntats i connivències entre catedràtics, esportistes d’elit, lliure pensadors, intel·lectuals i gent igualment respectable cridats a fer campanya a favor dels interessos dels seus amos, enverinats, sense saber-ho, pels serveis secrets canadencs.

·         Així és com el “no” va esdevenir l’opció de les classes adinerades, dels arrogants genets dels clubs de polo, dels despreocupats socis dels selectes clubs de golf de l’Ille Bizard, dels croupiers engominats que des de la borsa de Mont-Real jugaven al Monopoly amb els estalvis dels pensionistes en benefici d’una banca que sempre guanya, dels seductors estudiants uniformats que ocupaven despreocupadament la gespa del campus de la prestigiosa McGill en un acte d’arrogància de classe amb què mostraven la seva aspiració a ser la nova elit del país.

·         Sense saber-ho, el Canadà va flirtejar amb el terrorisme islàmic. Alguns dels tristament cèlebres autors dels atemptats de Nova York van obtenir la nacionalitat canadenca al 1995, durant els processos de regularització massiva previs al referèndum del Quebec que les autoritats del Canadà van posar en marxa per augmentar l’electorat en favor del no a la independència.
·         El Canadà havia concentrat deliberadament al Quebec la major part de la immigració il·legal, especialment musulmana. I a mesura que s’acostava la data del referèndum, la burocràcia canadenca esdevenia una perfecte maquinària d’enginyeria de precisió. Tot d’una, els tràmits de regularització d’estrangers es van reduir dels habituals nou mesos a uns pocs dies. Algunes circumscripcions del Quebec varen augmentar el nombre d’electors un 20%. Però fins i tot al govern canadenc no li va tremolar la mà a l’hora de fer trampes. Al final el recompte de vots va evidenciar que hi va haver més de 300.000 votants que no estaven inscrits a la seguretat social.

·         Paral·lelament, mentre agitava la bandera de la por i falsejava els mecanismes interns de la democràcia, el govern canadenc va mobilitzar els pobles nadius en contra de la secessió. I, malgrat tot, després que votessin en un 90% en contra de la independència, aquests mateixos pobles nadius continuen vivint en la més absoluta marginalitat, víctimes de falses promeses que no havien tingut cap altre objectiu que perpetuar la dominació del Canadà sobre el Quebec. Avui, més del cinquanta per cent vota al partit quebequès.

·         El recurs al xantatge emocional va ser la pedra de toc d’una campanya propagandística cridada a apel·lar a les emocions i que va posar en risc als dèbils de cor.

·         La poderosa maquinària de l’imperi va noliejar avions, trens, i autobusos gratuïts provinents de tots els racons del país. Un exercit d’ocupació, aparentment pacífic, va estendre’s pels carrers de Mont-Real, sota l’ombra de pancartes que proclamaven “us estimem!”.

·         Fins i tot els unionistes varen aconseguir mobilitzar alguns caps d’estat estrangers com Bill Clinton en favor de la seva causa. Però, malgrat tot, la intervenció més decisiva va venir dels mass media canadencs: Jesca, Le soleil, La press, Le quotidien, Le droit, Le nouveliste, La tribune, La voix de l’est... i totes les ràdios i les cadenes de televisió públiques i privades bombardejaven incansablement els teleespectadors amb amenaces cada vegada més esperpèntiques.

·         La maquinària dels mitjans de comunicació va fer de la independència del Quebec un autèntic espectacle, en el qual els sobiranistes quebequesos no podien ser res mes que simples espectadors i, si de cas, les irreductibles feres d’un circ mediàtic sense precedents...

Després del referèndum

·         Després de la desfeta emocional que va suposar perdre el referèndum només per 54.000 vots, un 1%  del total, un Canadà sense escrúpols ni compassió va començar a fer llenya de l’arbre caigut.

·         Des d’aleshores els partits unionistes han fomentat la inestabilitat política del Quebec reduint la política a una bronca  constant, dividint una societat que un dia s’havia unit al voltant d’una noble causa: la constitució de la República del Quebec.

·         Mentre el Quebec francòfon esgotava els seus recursos a fer front a les falsedats i els atacs gratuïts engegats per partits d’àmbit estatal, el govern del Canadà va engegar la seva maquinària repressiva.

·         El 1999, només quatre anys després del referèndum, el govern canadenc va fer tancar la borsa de Mont-Real i va fer traslladar tota l’activitat econòmica i financera a Toronto, amb la qual cosa regionalitzava l’economia quebequesa.

·         En els últims vint anys, Mont-Real ha deixat de ser la capital econòmica i cultural del Canada, i el seu centre logístic i comercial.

·         L’aeroport Pierre Eliot Troudeau, en altre temps centre de l’ebullició econòmica de Mont-Real ha esdevingut una infraestructura obsoleta i sobredimensionada subordinada als interessos de Toronto.

·         En contrapartida, en els darrers quinze anys, el creixement de Toronto ha estat simplement espectacular. Toronto ha esdevingut la ciutat de les oportunitats. I ho ha aconseguit afavorida per l’estat canadenc i a cost de marginar Mont Real i la seva àrea d’influència, mentre l’esplendor de la seva vida cultural s’apagava.

·         Des d’aleshores, el govern canadenc ha concentrat convenientment a Toronto la major part de les inversions públiques, mentre hi deriva les inversions estrangeres i la instal·lació de multinacionals.

·         Centenars de milers de ciutadans de Mont Real han estat obligats a triar entre emigrar a Toronto a canvi de conservar el lloc de treball o restar a Mont-Real sense feina ni perspectives de trobar-ne mai més.

·         Avui Mont Real ja no és la ciutat més poblada del Canadà. I abans de quinze anys la ciutat canadenca dels jocs olímpics del 1976 i de les exposicions universal es disputarà la tercera plaça amb Calgary, mentre la propaganda unionista es justifica dient que el fanatisme nacionalista li ha fet perdre l’atractiu per als inversors.

Catalunya-Espanya

I malgrat el fet que de vegades Espanya ens pugui semblar un país de pandereta no hem de subestimar la seva força. No estem posant en joc la nostra supervivència sinó la seva. Ara ja sabem que el discurs de la por no te cap mena de fonament.

·         No és veritat que el procés freni les inversions estrangeres a Catalunya.
o   Darrere d’aquest eslògan repetit com un mantra s’oculta el veritable temor del govern d’Espanya que Madrid perdi competitivitat davant d’una Catalunya sense limitacions artificials.
·         No és veritat que no puguem assumir un sistema propi de pensions.
o   Ara sabem que les prediccions més apocalíptiques sobre la viabilitat del sistema espanyol de pensions són una realitat.
·         No és veritat que Catalunya no pugui vendre el seu propi deute en els mercats secundaris de deute.
o   Qui no ho pot vendre és Espanya i per això ha esgotat el fons de reserva de la seguretat social.
·         No és veritat que una Catalunya independent no pugui generar ocupació.
o   Qui no la pot generar és bona part d’una Espanya sobresubvencionada.
·         No és veritat que estiguem sols davant la comunitat internacional.
o   Sense el compromís de molts organismes multilaterals i d’alguns estats valents, la independència de Catalunya no seria possible sense haver de fer un gran salt al buit.
·         I és completament fals que una Catalunya independent hagi de quedar fora d’enlloc.
o   l dret internacional preveu mecanismes i instruments que permeten una correcte successió d’estat en l’exercici de la sobirania d’un determinat territori.

Al final, tot es redueix a la decisió política d’una Unió Europea afeblida per la sortida del Regne Unit.

Reflexions



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada