Benvolguts,
Per què Montoro sempre guanya? Perquè la Banca sempre guanya...
Per aclarir-ho, vegem el darrer paràgraf de l’Editorial:
O sigui, que primer es finança malament
una autonomia; segon, quan està ofegada no té més remei que demanar diners a
l'Estat, és a dir, els seus diners; tercer, se li concedeix a canvi que faci
determinats ajustaments; i quart, una vegada que ha fet tot el que se li ha demanat, l'autonomia financera és
inexistent. El cert és que quan s'arriba al final ja ningú no recorda
el principi.
Suposem que l’article [i el dibuix] expliquen clarament l’engalipada de l’FLA.
I ara volem afegir un altre cas de corrupció que ens han explicat i que
té moltes semblances amb el de l’FLA, que cau dintre del crim organitzat però crim comercial
i no crim institucional.
L’escenari és el de les relacions entre proveïdors
de grans superfícies i les pròpies grans superfícies. Suposem que una gran
superfície té un contracte (exclusiu: jo et compro tot
el que tu produeixes i tu no vens a ningú més) amb un fabricant, de
vins, o de detergents o d’insecticides, és igual. Suposem que la gran
superfície aconsegueix obtenir un preu molt bo del fabricant i la venda
prospera. Suposem que la gran superfície apreta el fabricant per abaixar encara
més el preu i el fabricant decideix renovar la maquinària per arribar al preu
demanat (o exigit) pel client. Evidentment la inversió l’ha de finançar amb un
crèdit bancari. Aquest joc pot prolongar-se uns pocs anys, perquè el client va exigint
més rebaixa i el proveïdor va endeutant-se més, normalment amb el seu propi client,
per satisfer la demanda. Suposem que les oscil·lacions del mercat o la voluntat
del client fan que els preus en general d’aquells productes baixin. El
fabricant no guanya prou per pagar el crèdit bancari ni els deutes que ha adquirit
i aleshores passa el que ja era previst que passés. El fabricant entra en
concurs de creditors i la gran superfície el salva quedant-se l’empresa. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest
conte s'ha acabat...
Vegem l’Editorial d’El
Nacional:
EDITORIAL
Per què Montoro sempre guanya
José Antich
Barcelona. Diumenge, 6 d'agost de 2017
Un consell: vagin amb molt de compte amb el que llegeixen
aquest estiu si no volen que els facin passar bou per bèstia grossa. En cas que no ho facin, potser els passa el
que m'explicava un amic durant una discussió que havia tingut aquest cap de
setmana. El debat tenia l'origen en una informació publicada a la secció
d'economia d'El País i que
duia per títol "Les comunitats s'estalvien 22.000 milions pels crèdits
estatals". El diari explicaba com gràcies al Ministeri d'Hisenda les autonomies
havien vist alleujades les seves arques públiques amb els ajuts del pagament a proveïdors i el Fons de
Liquiditat Autonòmica (FLA). Dos mecanismes, per cert, que en mans del ministre
Montoro no han estat cap altra cosa que una
manera quirúrgica d'ofegar financerament les autonomies.
Doncs bé, des del 2012 les
autonomies han rebut, segons el càlcul del diari, préstecs per més de 160.000 milions per aquests mecanismes, xifres a què no
haurien pogut fer front ja que els mercats els havien tancat les portes i no
volien refinançar el deute autonòmic. El meu amic, que està convençut del
maltractament de l'Estat a Catalunya, però que milita en un cert
passotisme, tant pel que fa als debats sobre finançament com pel que fa
al dèficit d'infraestructures, no va saber què dir quan el seu
interlocutor va rematar: dels 22.000 milions que
s'havien estalviat les autonomies, una part important, 7.509 milions
d'euros, se'ls havia estalviat Catalunya.
La dada quedava allà i, de fons, el
missatge:
l'Estat ha socorregut les finances de Catalunya. La seva irritació
va ser extrema quan al cap de poques hores va llegir, gairebé sense voler,
l'explicació del professor Santiago Niño Becerra, tan simple i tan
clar quan exposa les coses: "Catalunya s'estalvia 7.500 milions en
interessos d'uns diners que són seus però que l'Estat li deixa".
I guanya la banca.
José Antich
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada