dimecres, 9 d’agost del 2017

01/06/2017. Pep Martí. El guió inspirat en el franquisme per deslegitimar el procés. Les referències a un suposat "cop d'estat" del sobiranisme estan inspirades en el lèxic i l'argumentari feixista contra la Generalitat republicana. El discurs del govern espanyol contra el procés ha experimentat una inflexió els darrers dies. Les referències al suposat "cop d'estat" que estarien preparant la Generalitat i el lideratge sobiranista són semblants al lèxic emprat pel feixisme espanyol i pel franquisme per justificar l'aixecament militar de juliol del 1936, i repetit després des dels àmbits de la dreta més cavernícola.

Benvolguts,

Avui presentem un article molt potent. La foto ens en dóna la pauta. La foto ens recorda com l’exèrcit, els falangistes i els capellans, tots a una, mostren impúdicament el seu feixisme.  

En aquest article en Pep Martí explica com les accions que el borbofranquisme està assajant contra Catalunya, amb la seva fixació en la Unidad de España i en els seus enemics del separatisme, està calcada de la que la Falange (de José Antonio Primo de Rivera) i les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista d’Onésimo Redondo i de Ramiro Ledesma Ramos, amb el seu catecisme La conquista del Estado) van portar a terme des d’abans, durant i després de la II República espanyola.

Diu l’autor:

L'historiador Ismael Saz, a l'estudi España contra España: los nacionalismos franquistas (Marcial Pons) ha definit el franquisme com "el major esforç nacionalitzador espanyol del segle XX" i el component nacionalitzador del règim com un dels trets legitimadors de l'aixecament militar del juliol del 1936 i del nou Estat. De fet, la dictadura vol ser una reacció a la "decadència" i l'anti-Espanya, que té en el separatisme una de les seves manifestacions.


La insistència entorn la necessària "unidad" delata la preocupació per la disgregació. El lema del franquisme serà Una, grande y libre, una frase repetida en els discurs del dictador serà apel·lar a "la unidad de los hombres y las tierras de España". I en el seu testament s'acomiada demanant: "Mantened la unidad de las tierras de España". Hi ha en la insistència en afirmar la unitat forçada un lament davant els perills de desintegració. Algun tret d'això hi ha en la frase de Mariano Rajoy tants cops repetida: "España es una gran nación". 

És un concepte de nació que delata la dificultat d'admetre la coexistència amb altres identitats nacionals...

Ho hem de veure clar. Nosaltres, els republicans catalans, els ciutadans de Catalunya governats per la Generalitat republicana que l’any 39 vàrem perdre la guerra que el Franco havia organitzat contra Catalunya, tenim ara en contra, un cop més, el feixisme internacional (borbofranquisme a Espanya). I per a més INRI els hereus dels sinistres generals traïdors al seu jurament, autors del Cop d’estat i de la guerra, ens acusen ara a nosaltres de preparar un Cop d’Estat!

Vegem l’article d’en Pep Martí:


El guió inspirat en el franquisme per deslegitimar el procés
Les referències a un suposat "cop d'estat" del sobiranisme estan inspirades en el lèxic i l'argumentari feixista contra la Generalitat republicana

Pep Martí 

01/06/2017

Especial: Els reportatges de NacióDigital

Una celebració franquista a “Fotografia històrica de Vic”, de F. Farrés.


El discurs del govern espanyol contra el procés ha experimentat una inflexió els darrers dies. Les referències al suposat "cop d'estat" que estarien preparant la Generalitat i el lideratge sobiranista són semblants al lèxic emprat pel feixisme espanyol i pel franquisme per justificar l'aixecament militar de juliol del 1936, i repetit després des dels àmbits de la dreta més cavernícola.

Bona part de l'argumentari de l'Estat contra el procés sobiranista es nodreix del lèxic de l'unitarisme espanyol de sempre. I que després va continuar en les primeres expressions feixistes i en el franquisme, i que ha trobat ressò en els principals mitjans de la dreta espanyola.

Els paral·lelismes entre el discurs actual i el del franquisme són alarmants,  només amb la diferència que en l'argumentari actual s'hi inclou tan sovint com es pot l'adjectiu "democràtic" o "legal", però el fet a negar segueix sent el mateix: el reconeixement de la nació catalana i, en conseqüència, del seu dret a l'autodeterminació.

  
L'anticatalanisme, tret propi del feixisme espanyol

L'historiador Joan Maria Thomàs, a Los fascismos españoles (Planeta), explica que la reacció contra les reivindicacions catalanistes va ser un element característic del primer feixisme espanyol. La primera organització prefeixista a Espanya va néixer a Barcelona el 1919. Era la Liga Patriótica Española, fundada per Ramon Sales, creador també del Sindicat Lliure que s'oposava a la CNT. La Liga va néixer per enfrontar-se a la Campanya per l'Autonomia de 1918-19, liderada per la Lliga Regionalista i un sector dels republicans. Com la mateixa Campanya, la Liga va tenir una vida efímera.

El franquisme, un projecte nacionalitzador

L'historiador Ismael Saz, a l'estudi España contra España: los nacionalismos franquistas (Marcial Pons) ha definit el franquisme com "el major esforç nacionalitzador espanyol del segle XX" i el component nacionalitzador del règim com un dels trets legitimadors de l'aixecament militar del juliol del 1936 i del nou Estat. De fet, la dictadura vol ser una reacció a la "decadència" i l'anti-Espanya, que té en el separatisme una de les seves manifestacions.

La insistència entorn la necessària "unidad" delata la preocupació per la disgregació. El lema del franquisme serà Una, grande y libre, una frase repetida en els discurs del dictador sera apel·lar a "la unidad de los hombres y las tierras de España". I en el seu testament s'acomiada demanant: "Mantened la unidad de las tierras de España". Hi ha en la insistència en afirmar la unitat forçada un lament davant els perills de desintegració. Algun tret d'això hi ha en la frase de Mariano Rajoy tants cops repetida: "España es una gran nación". És un concepte de nació que delata la dificultat d'admetre la coexistència amb altres identitats nacionals.

Franco, al balcó de l'Ajuntament de Terrassa. Foto: Nodo


El futur de Catalunya, cosa de tots els espanyols

El rebuig que Catalunya, per ella sola, sigui subjecte de dret és un denominador comú del vocabulari nacionalista espanyol, que nega la diferència i les identitats que no siguin la castellana. D'exemples n'hi ha molts:

"Cataluña es tierra española y corresponde a los españoles todos, tanto como a los catalanes, el derecho a intervenir y fijar los destinos de Cataluña. Habrían de conseguir los separatistas un plebiscito cien por cien, es decir, la totalidad de Cataluña, y sus pretensiones carecerían aún de fuerza legítima para obligar al resto de España".

Els catalans no poden decidir ells sols sobre el seu futur, ja que la sobirania recau en tots els espanyols.

L'argument es repeteix aquests dies, i aquest discurs el podria repetir Mariano Rajoy o qualsevol dirigent del PP. Però ja és molt antic. En aquest cas, de La conquista del Estado, òrgan de l'extrema dreta espanyola. La data és del 24 d'octubre del 1931. El plebiscit al qual es refereix és el que es va produir més tard per aprovar l'Estatut d'autonomia de la República.

L'escola revisionista històrica

La Transició va suposar l'afebliment del discurs més explícitament franquista sobre Catalunya. Només els sectors més nostàlgics (reclosos en el búnquer i en la vella AP) van jugar a mantenir el discurs més unitarista d'Espanya. Però a l'escalf dels anys de govern de José María Aznar, va agafar força un corrent suposadament historiogràfic i revisionista del passat basat en autors com César Vidal i Pío Moa, que van destacar en aquesta voluntat de capgirar els fets i justificar la versió franquista de la història.

Des dels anys d'Aznar, els sectors neofranquistes han recuperat presència i exerceixen una forta influència en el discurs de la dreta política. Segons la tesi de l'esmentat Moa a 1934: comienza la Guerra Civil (2004), que va ser un fenomen de vendes, la Guerra Civil no va començar el juliol de 1936, sinó amb el Sis d''Octubre de 1934, per obra de Lluís Companys, i en aliança amb el PSOE, que va liderar la revolta d'Astúries.

El general Franco, el juliol del 1936, s'hauria limitat a evitar el "cop d'estat" que preparava l'extrema esquerra. El discurs de Moa era tan sols una actualització -i no pas gaire modernitzada- del propi discurs franquista d'autojustificació de l'aixecament militar.

La intenció del govern espanyol de deixar de banda la majoria parlamentària i la pròpia Generalitat per "dialogar" amb el que ara des de Madrid s'anomena la "societat catalana" és un reflex exacte de l'argumentari franquista de guerra i postguerra, segons el qual els "catalans", com a conjunt eren considerats "bona gent" però que havien estat "enverinats" per la propaganda separatista i esquerrana. Com ho haurien estat ara per l'escola i la premsa nacionalista des del establiment  e l'autonomia.

Els catalans, colpistes de Companys a Puigdemont

Van ser dos membres del govern de Mariano Rajoy, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, i el portaveu, Íñigo Méndez de Vigo, els qui es van referir a un "cop d'estat" per qualificar la llei de transitorietat del Parlament. El mateix president del govern va comparar el procés amb "les pitjors dictadures".

La premsa conservadora s'ha afegit a la consigna "anticolpista" i  la comparació entre Carles Puigdemont i Lluís Companys comença a obrir-se pas. El diari ABC regalava els seus lectors fa pocs dies un reportatge titulat "Catalunya en el 34: de Companys a Puigdemont", que duia per subtítol "ABC recupera el diari de sessions del Parlament previ al cop d'estat". I subratlla una dada per forçar les similituds. El 5 d'octubre, el dia abans de la proclamació de l'Estat Català per Companys, estava previst discutir el dictamen d'una comissió sobre un projecte de llei de referèndum...

Jorge de Esteban, catedràtic de Dret Constitucional i president del consell editorial d'El Mundo, es referia a les aspiracions catalanes des de la Transició com si fossin un "cop d'estat permanent".
I fa la sensació que finalment el govern de Rajoy ha acabat fent seva la dialèctica de la dreta mediàtica més dura.

La perversió del llenguatge que es perpetra des del cor del poder espanyol pot arribar al sarcasme. Lluís Companys va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940. El seu delicte, segons la sentència del consell de guerra que el va sotmetre a una farsa de judici a Montjuïc, va ser auxili a la rebel·lió militar.

La Generalitat, en mans dels extremistes

Un argument que no és pas d'ara, sinó que acompanya el discurs unionista des de les eleccions del 27-S és el d'assenyalar el Govern de la Generalitat com a segrestat pels extremistes. La comparació de la CUP amb la FAI dels anys trenta se sol fer sovint.
Si Companys era un ostatge dels grups incontrolats, Puigdemont -com abans Artur Mas- està lligat de peus i mans pels "extremistes de la CUP".

Això es repeteix tothora amb l'objectiu clar d'espantar la franja moderada de la societat, siguin empresaris o antics votants de CiU. És molt significatiu que la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaría arrenqués la seva intervenció sorpresa de dilluns amb una repetida insistència en què Catalunya havia caigut en mans "dels radicals de la CUP". Abans la CNT-FAI, ara la CUP.

La il·legitimitat del Govern

Fins fa poc, eren els nuclis més radicals de l'unionisme els qui acusaven el Govern de ser il·legítim. Per trobar arguments similars, calia anar a buscar als grupuscles de l'extrema dreta. Però el to emprat per l'executiu de Rajoy ha pujat de tensió i ja corre paral·lel al de tot el teixit unionista. El mateix president del govern, en una sessió de control al Senat del 23 de maig, va titllar les pretensions pel referèndum de presentar trets "de les pitjors dictadures". Des de Societat Civil Catalana, ja es clama literalment: "Aturem el cop!" i s'acusa la Generalitat de desvirtuar les institucions.

També és revelador que en tota la seva intervenció davant dels mitjans aquest dilluns, Sáenz de Santamaria va tenir molta cura d'evitar donar el tractament de "president" a Carles Puigdemont, i va referir-se sempre a ell com"el senyor Puigdemont". El llenguatge esdevé, així, un instrument més de deslegitimació de les autoritats democràtiques catalanes.

Per justificar la possible intervenció de l'autonomia, cal primer fixar l'argument que s'estan incomplint les lleis. "Referèndum il·legal" és el lema repetit per tots els portaveus de les institucions de l'Estat.

Una argumentació emprada per governs autoritaris per justificar una política repressiva és acusar les seves víctimes de preparar un cop d'estat. És així en la història des del Xile de Pinochet (que hauria estat una mena de cop preventiu contra el govern de la Unitat Popular, que estaria preparant un cop comunista) a la Turquia d'Erdogan.

Quan el procés es troba en un moment àlgid, tots els recursos polítics i mediàtics al servei de l'Estat s'abraonen contra aquesta Generalitat "colpista". Hi ha fins i tot qui compara Puigdemont amb el tinent coronel Tejero...

A la caverna espanyola es preparen ja per cantar un particular "¡No pasarán!".

Pep Martí

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada