Benvolguts,
En Ramón Cotarelo
com molts altres intel·lectuals que escriuen al diaris, reflexiona sobre el
referèndum i arriba a les conclusions comunes o sigui que el conflicte polític
esdevé social:
·
"Les coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no
han canviat res a Espanya"
·
L'alarma
també s'estén a l'interior, on es veu amb molta preocupació la inactivitat
del govern central davant el full de ruta català, confiant-ho tot a
la judicialització
del conflicte.
·
En Cotarelo arriba a una sàvia conclusió on a partir de la legitimitat
(política)
passant per la legalitat (judicial), en conclou que el conflicte polític
esdevé social
o
L'actitud és típica de la dreta: no es tracta d'una qüestió de legitimitat (i, per
tant, política), sinó de de legalitat (i, per
tant, judicial) que es resoldrà, si
cal, per la via
coercitiva en tota la seva extensió.
És el discurs del compliment de la llei i la defensa de la legalitat amb pols
ferm. El típic discurs autoritari de reduir els
conflictes polítics com aquest a simples problemes d'ordre públic o
"algaravies", com diu Rajoy.
o
El problema és si això ja no és suficient per reduir el moviment pel
referèndum i el
conflicte polític esdevé social.
No hi ha marxa enrere
per Ramón Cotarelo 18/04/2017
Ja està clar que el "prucès", del que tanta burla fan els nacionalistes
espanyols, és la qüestió més important que afecta avui a l'Estat. Ho és des de fa anys, però aquest i els
seus regidors semblen assabentar-se’n ara, quan
la situació ha arribat a un punt de confrontació i ruptura per l'obstinada
negativa de l'Estat a negociar. Ningú
en el fons vol l'enfrontament, però l'Estat
fa gala de no voler evitar-ho, confiant que aquesta inflexibilitat serà suficient per dissuadir
els independentistes de la seva pretensió d'un referèndum.
"Les coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no han canviat gens a Espanya"
És una actitud no només inflexible sinó també
poc intel·ligent del govern central i d'amplis sectors de l'anomenada oposició. Tant
que comença a estendre l'alarma, dins i fora
d'Espanya, on se segueix el procés amb expectació creixent, ja
que es tracta d'un país important de la UE de
segon ordre polític, però amb pes. I a
la Unió no li agraden els conflictes.
L'alarma
també s'estén a l'interior, on es veu amb molta preocupació la
inactivitat del govern central davant el
full de ruta català, confiant-ho tot a la judicialització del conflicte.
L'actitud és típica de
la dreta: no es tracta d'una qüestió de legitimitat (i, per tant, política), sinó de de legalitat (i, per tant, judicial) que es resoldrà, si cal, per la via coercitiva en
tota la seva extensió. És el discurs del compliment de la llei i la defensa de
la legalitat amb pols ferm. El típic discurs
autoritari de reduir els conflictes polítics com aquest a simples problemes
d'ordre públic o "algaravies", com diu Rajoy. El problema és si això ja no és suficient per reduir
el moviment pel referèndum i el conflicte polític esdevé social.
Abunden les
declaracions. Montero, d'UP, demana al govern
central que pacti un referèndum abans d'enfrontar a un RUI. Colau relativitza el valor d'un sí a la
independència en el referèndum pel qual advoca, i Iglesias s'avança a
reconèixer que la consulta ha de ser vinculant. Per descomptat,
“El País”, convertit
en think tank liberal
del nacionalisme espanyol, amuntega les enquestes provant que la independència
no és l'opció majoritària si s'ofereix una alternativa d'excepcionalitat però no la
independència.
A aquest judici
desideratiu (ja que l'alternativa no existeix, per més que el diari porti mesos
implorant del govern) s'afegeixen profundes consideracions sobre la impossibilitat
material, técnica, d'organitzar la consulta per falta de temps.
Tardà adverteix
que, segons avanci el procés, abundaran
declaracions derrotistes de "bona fe". Ho considera una tàctica i confia que la Generalitat complirà el full de ruta. Apunta Puigdemont
que hi haurà referèndum en el termini previst i,
mentrestant, demana a els comuns
pactar la pregunta amb l'òbvia intenció de sumar-los a la participació i que no
es deslegitimi la consulta per una alta abstenció. La Generalitat organitzarà la consulta per
veure fins on arriba la resposta de l'Estat,
ja que no té marxa enrere.
Però
el més important de les declaracions de Puigdemont és que vaticina que guanyarà
el "sí". El "sí" a
la independència. Cosa de gran transcendència, sigui quin sigui el tipus de
consulta que se celebri.
Fa uns
anys ningú hauria considerat que pogués donar-se una majoria electoral
independentista. Què ha passat? Que les
coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no han canviat res a
Espanya.
Assumpte que es mesura
fàcilment. Entre un 75 i un 80 per cent de la població catalana vol un
referèndum a la seva terra, en exercici del seu dret a decidir o dret
d'autodeterminació. D'aquestes magnituds, més de la meitat és partidària de la
independència.
Per arribar a
ser majoria del cos electoral, aquesta última necessita els vots de la minoria
no independentista partidària del referèndum.
Com aconseguir-los? D'això s'encarrega la
inflexibilitat del govern espanyol, el mateix que ja es va encarregar que el 20 per cent d'independentistes de
l'any 2010
passés al 47
per cent en cinc anys.
Amb la mateixa
habilitat aconseguirà que els que volen exercir el dret a decidir per
dir "no" a la independència, canviïn el sentit del seu vot, ja que no veuran cap raó
per seguir en un Estat que els nega l'exercici dels seus drets.
Ramón Cotarelo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada