Benvolguts,
Genial el títol de l’article
que ens recorda Buster Keaton! Sempre hem considerat que un bon títol, un títol
suggerent, encertat, és un complement indispensable a un bon article. Pensament
que podríem capgirar i dir que un bon article és un
complement indispensable a un bon títol!
Acaba proposant que
el Maquinista de la General, ai! de la Generalitat continuï sent
en Puigdemont.
Creiem que l’article
és explicatiu, però que aquesta visió és antiquada i que les posicions polítiques
s’han de definir clarament: CDC volia ser un partit de centre autonomista però era un
partit de dretes autonomista (només cal haver observat la germanor de criteris amb UDC, les
batusses amb ERC i molt més les batusses amb les CUP). D’aquí se’n conclou que
l’article obvia les esquerres que han existit i existiran (haberlas, haylas diuen
els gallecs). S’ha de partir de la visió catalanista i independentista. En Macià
que era de dretes va decidir amb altres patums de dretes crear un partit independentista
d’esquerres perquè se’n va adonar que les esquerres existien (va absorbir els
partits de centre i d’esquerra i no va absorbir els partits de dretes com UDC
ni els comunistes i trotsquistes). I a més en aquelles circumstàncies els
partits d’esquerres eren indispensables, era el contrapès, era l’equilibri.
Segons la nostra
modesta opinió aquest criteri continua sent vàlid, els partits independentistes
d’esquerres (ERC
i CUP) són indispensables per tirar endavant el país. I l’antiga CDC
o s’adapta a la nova situació o no ens en sortirem! Segurament aquesta era la proposició
que CDC i ERC varen assumir quan varen crear Junts pel Sí!
Vegem l’article d’en
Josep M. Torrent:
El maquinista de la Generalitat
"El PDeCAT de poder sintonitzar,
novament, amb la classe mitja catalana (independentista i no independentista),
amb els sectors no radicals i moderar el seu llenguatge i les seves
formes"
per Josep M. Torrent 21/02/2017
Durant dècades
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)
havia representat l’espai central del catalanisme polític; un centre sociològic interclassista on s’hi
podien sentir còmodes nacionalistes i no nacionalistes, dretes i esquerres
moderades, partidaris del sector públic i del sector privat, defensors de
l’escola concertada, privada i pública; treballadors, sindicalistes i
empresaris, catalans de naixement i catalans d’adopció, catalanoparlants i
castellanoparlants... CDC va identificar el seu projecte amb
un tren que circulava cap un futur millor on tothom estava convidat a pujar-hi. Aquest
tren, com va quedar clar el 9 d’abril del 1992 durant el debat de la investidura de Jordi Pujol
com a president de la Generalitat,
tenia com a una de les seves destinacions principals el model d’Estat dels
Àustries; és a dir, l’Espanya d’abans del 1714. Deia
Pujol: “Quan parlem de refundació de l’Estat espanyol volem
dir recuperar la plenitud de competències, el finançament, els signes
d’identitat de 1714, època en que ja existia un marc unitari, però diferent de
l’actual”. I ho aclaria. “L’any 1714 teníem tres elements
bàsics de sobirania limitada, és a dir, competències úniques, com milícia o policia,
finançament, i llengua, cultura i dret com a signes d’identitat”. Fa 25 anys, CDC ja conduïa el tren de Catalunya cap a
un model confederal. Ho va dir Pujol el 1992 i ho va repetir el
1994, i no per això va deixar de ser una formació que aglutinava nacionalistes
i no nacionalistes, dretes i esquerres moderades, treballadors i empresaris,
catalanoparlants i castellanoparlants.
El tren convergent
no perdia passatgers, els guanyava. Passatgers
i no passatgers van anar creant una consciència de país propositiva, però també
un desacomplexament sa de les queixes per obtenir un reconeixement i un tracte més
dignes per part de l’Estat espanyol. El greuge
i la sensació de penalització dels catalans pel sol fet de ser catalans no era
una neura convergent
o d’Esquerra, era un sentiment compartit també per amplis sectors del
socialisme catalanista i dels ecosocialistes d’ICV. El pas del tripartit (PSC, ERC i ICV) pel govern de Catalunya va ser clau per acabar
d’assumir que el greuge amb l’Estat no era victimisme pujolista, sinó una realitat tangible. El Tribunal Constitucional, gràcies a la
miopia estratègica i la manca de sentit d’Estat
del PP i del PSOE, va ser decisiu per fer caure la bena dels ulls dels que
encara dubtaven que l’única solució era plantar cara.
El tren convergent va
canviar un pèl el rumb, es va dirigir cap el dret a decidir. Clar que en aquell
moment, el comboi ja no era format únicament per vagons de CDC sinó que Esquerra ja
hi tenia la seva quota. Es va canviar de maquinista. Artur Mas es va
encarregar de pautar la nova ruta. Aquesta vegada ja no ho feia només per
iniciativa pròpia, com Pujol, sinó perquè milers de milers de persones li ho
demanaven als carrers de tot Catalunya. Primer, va intentar un gest de
l’Estat amb Catalunya que donés satisfacció al mal tracte polític perpetrat
després de la sentència del Constitucional
contra el nou Estatut; negatiu.
Després va intentar convèncer Madrid de la necessitat de caminar cap a un Pacte Fiscal que deixés de penalitzar
el país; negatiu.
Després va confeccionar, llei rere llei, la manera que els catalans poguessin
pronunciar-se sobre quin futur volien per Catalunya (el dret a decidir); negatiu.
Finalment, va idear un procés participatiu que es va convertir en el 9-N. Els resultats de la consulta van provocar unes
eleccions anticipades on la ruta del tren denominat Catalunya proposat per CDC,
ERC i la CUP --amb tots els matisos del món-- tenia com a destinació un Estat propi. El tren es va omplir més que mai però els vagons de CDC van
començar a patir.
El gir independentista
de l’antiga CDC --el partit que
durant dècades va crear consciència nacional; que va definir un model d’Estat, el confederal; que va plantar cara a Madrid i que va posar les urnes del 9-N--,
més els casos Pujol,
Palau i 3% van anar desgastant la
seva imatge. El gir independentista tant sobtat i, sobretot, el seu
discurs massa sovint poc convergent, va provocar que es despengessin del
projecte els sectors catalanistes no independentistes, els que creien en la
seva paraula, tot i tenir un imaginari espanyol i els que els generaven molt
dubtes l’aposta sobiranista.
I la realitat és que
el partit de la construcció de la Catalunya contemporània ha perdut el seu nom,
ja no es diu CDC es diu Partit Demòcrata (PDeCAT); ha vist com
queia Jordi Pujol; ha hagut de sacrificar Artur Mas per evitar que el procés
per la lliure decisió dels catalans quedés avortat i ha sentit com l’actual
president de la Generalitat, Carles
Puigdemont, repetia una i altra vegada que no volia ser candidat a les pròximes
eleccions. El nou
projecte convergent ha perdut pistonada en l’espai central del país. Hi ha contribuït
debats que han despistat el tradicional votant convergent, com el de la
retirada dels concerts a les escoles d’elit de Catalunya (abonat per una bona
part d’ERC) o l’aposta per construir la nova Catalunya, si convé, al marge de
la Unió Europea (beneïda per la CUP). És una evidència que la societat
tàctica amb ERC i la CUP desgasta el de Marta Pascal i David Bonvehí; d’Artur
Mas i de Neus Munté. Els desgasta en l’aspecte ideològic (provoca
que la centralitat de l’acció política es desplaci cap a l’esquerra i el centre
quedi orfe) i en
l’aspecte electoral (els suports, com a mínim segons les enquestes, sembla que
han baixat).
El PDeCAT és un partit que patirà pel seu
futur? Una formació que ha perdut la seva marca més potent (CDC), que ha sacrificat el seu líder
(Artur Mas) i que la seva cara més visible (Puigdemont) es resisteix a ser
candidat quan toqui; una proposta política que ha
descuidat el centre polític i que té una nova marca gairebé invisible, com és
possible que tingui 13.000 associats/afiliats, només 1.000 menys que els que tenia
CDC? Amb aquesta carta de presentació com és possible que el
PDeCAT tingui 3.000 afiliats que no havien estat abans a CDC?
Sorprenent! Sembla
clar que base social n’hi ha, els 13.000 associats ho
demostren, que hi ha una nova fornada que ha pres el relleu orgànic de la
formació que pot donar-li una nova visió i una nova empenta. Però també sembla
clar que si el PDeCAT vol tornar a
ser, com es desprèn de discurs dels seus dirigents actuals, la casa comuna de
les classes mitjanes catalanes, el partit dels ex-socialistes catalanistes,
dels ex-Unió, dels actuals Demòcrates; la formació dels empresaris i dels
treballadors és evident que ha de recuperar el centre polític. Ha de poder sintonitzar, novament,
amb la classe mitja catalana (independentista i no independentista), amb els
sectors no radicals i moderar el seu llenguatge i les seves formes. No es pot deixar
arrossegar per l’estil de la CUP, ni
per la contundència d’Esquerra; ha
de recuperar estil propi. Clar que per això necessita temps. I aquest temps
només el pot guanyar si convenç la seva cara més visible, el càrrec més
important que té ara mateix a la primera línia política, aquells que representa
la unitat d’acció de la política catalana perquè no tiri la tovallola i
continuï al capdavant del projecte.
El
tren del PDeCAT, el temps, només el podrà guanyar si aconsegueix que el
president Carles Puigdemont accedeixi a ser el seu maquinista.
Josep M. Torrent
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada