Benvolguts,
La Revista de Catalunya va editar l’any
passat un llibre interessantíssim de títol Impacte
econòmic de la independència. El llibre consta d’una vintena de capítols
elaborats per economistes catalans de reconeguda solvència, tocant cada capítol
un tema capital en la nostra economia de transició a la República catalana. La
coordinació ha estat encomanada a l’Oriol Amat i al Modest Guinjoan, tots dos
coneguts a bastament d’aquest Bloc.
En cap cas l’Estat veu Catalunya ni Barcelona com a part de l’Estat,
com un territori i una ciutat que cal promoure. La promoció de l’una i de
l’altra es produeix malgrat l’Estat.
Avui comentarem el primer capítol de títol Un estat en contra de l’Albert Carreras
i el Manel Larrosa. El capítol té una sèrie de subcapítols, alguns els
comentarem i altres els exposarem sense comentaris:
1. INTRODUCCIÓ
2. QUÈ FA UN ESTAT EN CONTRA?
3. EL DÈFICIT FISCAL
4. ELS COMPONENTS DEL DÈFICIT FISCAL. DÈFICIT
AUTOMÀTIC VERSUS DÈFICIT DISCRECIONAL
5. LA DISCRECIONALITAT INVERSORA. NI FER NI
DEIXAR DE FER [El perro del hortelano].
6. LA DISCRECIONALITAT DE LA DESPESA RECURRENT
7. LA CLAU DE LA CAIXA I EL CONCERT ECONÒMIC
8. LES BARRERES ARBITRÀRIES
9. UNA SÍNTESI DELS EFECTES. L’ÍNDEX DE PROGRÉS
SOCIAL REGIONAL
1. INTRODUCCIÓ
Hem considerat que aquest primer capítol és basic per
entendre tot el llibre i concretament els dos primers subcapítols són els que
aporten més visió dels problemes i de les solucions. De fet aquests dos
subcapítols són més aviat un tractat de psico-política
de l’Estat espanyol.
El primer capítol està comentat aquí Impacte econòmic de la independència. 1.
El primer capítol està comentat aquí Impacte econòmic de la independència. 1.
De què es queixen els catalans? Quantes
vegades ens deuen haver fet aquesta pregunta, especialment en converses amb
gent que coneix poc Catalunya! La resposta més sintètica que se’ns acut és ben
simple: tenim un
Estat en contra. L’ofec financer és
un aspecte d’aquest problema. La poca inversió en capital públic és un altre aspecte d’aquest problema. Podríem
fer-i farem-una llista dels mal tractes econòmics, però primer cal recordar
l’abast del problema, que no és exclusivament econòmic.
En Ferreres ho explica de la següent manera:
En Ferreres ho explica de la següent manera:
Cal tenir present que
l’Estat espanyol és de matriu francesa, fill de l’absolutisme borbònic i del
centralisme jacobí. Considera que tots els territoris han d’estar sota una
mateixa legislació (el mite igualitari de la Constitució) i un mateix govern,
centrats en una capital, i que tots els recursos generats pels territoris han
de ser administrats per un únic govern. Si
això és així com s’entén que hi hagi tantes excepcions? Les excepcions no ens
equivoquem no signifiquen un tracte asimètric, sinó una concepció centralista de les diferències.
L’Estat justifica algunes excepcions per peculiaritats geogràfiques: la insularitat
de les Illes balears o la insularitat i distància a la península de les Illes
Canàries. Les excepcions basca o navarresa són més doloroses perquè son el resultat de
conflictes civils -les guerres carlines i el terrorisme etarra-, en que la pau
es va assolir a canvi de concessions específiques a aquests territoris.
En el cas
català cada conflicte militar s’ha saldat amb la derrota catalana.
L’estat és molt
conscient del que ha guanyat-vet aquí les seves excepcions- i del que
representaria perdre Catalunya. Hi dedica una atenció especial per assegurar-se el
control, el comandament i l’obediència dels catalans.
2. QUÈ FA UN ESTAT EN CONTRA?
Aquest plantejament que fem es podria
considerar mal intencionat si l’Estat maldés per demostrar contínuament que
treballa per millorar el futur de Catalunya, sense importar-li que els èxits
catalans puguin ser més grans que els de...de qui? De
l’Estat? No, perquè d’aquesta visió Catalunya en formaria part de ple dret.
No, els punts
suspensius corresponen a Madrid, que és la
capital de l’Estat. L’activisme i l’arbitrarietat estatal en favor
de Madrid i en contra de Barcelona són coherents amb la convicció estatal que cal ser
desconfiats respecte a Catalunya i
que cal
protegir sempre allò que li és propi a l’Estat espanyol: la seva capital.
L’Estat
espanyol s’identifica completament amb la seva capital.
Les conseqüències
s’estenen pertot arreu: la inversió
pública, les estratègies territorials, les estratègies empresarials, les
polítiques públiques en general, els criteris de la fiscalitat, etc. La
identificació de Madrid amb l’Estat (i de l’Estat amb Madrid) complica
extraordinàriament la relació de l’Estat amb Catalunya. L’enverina.
En cap cas
l’Estat veu Catalunya ni Barcelona com a part de l’Estat, com un territori i
una ciutat que cal promoure. La promoció de l’una i de l’altra es produeix
malgrat l’Estat.
Quan l’Estat és l’únic
responsable d’una matèria que ens afecta, s’oblida de nosaltres i sempre troba
natural tractar-nos pitjor. A l’Estat no se li acudeix promoure uns Jocs Olímpics a Barcelona. Ho considera
un error, especialment
per no haver aconseguit que es fessin abans uns Jocs Olímpics a Madrid.
A l’Estat no se li acudeix promoure l’Aeroport
de Barcelona a hub internacional. Ho veu perillós per a les ambicions del de Madrid. A l’Estat no se li acudeix deixar que creixin grans
empreses a Barcelona. Farà el possible perquè es desplacin a Madrid. A l’Estat
no li interessa promoure el lideratge econòmic barceloní i català. Els percep
sempre com una amenaça a Madrid i a l’Estat.
L’Estat aspira a gaudir de la capitalitat fiscal que genera Catalunya però li molesta que sigui
tanta i que no la generi Madrid. Se sent incòmode amb el dinamisme empresarial
català. Preferiria que no hi fos. Si, a més, bona part d’això passa en català,
el nerviosisme estatal és màxim.
Durant
aquests anys de crisi, com ja va passar abans, al començament del segle XXI,
hem assistit a un esforç sostingut de l’Estat per recuperar competències i centralitzar.
És un esforç molt conscient
de correcció dels Pactes de la Transició,
que deixaven obert l’Estat de les
Autonomies.
El volen
tancat i desactivat. La malfiança es troba a tot arreu.
Per descomptat en la legislació.
Per descomptat en
totes les oportunitats de reinterpretar la Constitució, que encara
ara, després de totes les sentències que s’han dictat, és una porta massa oberta per a Catalunya
segons molts defensors de l’Estat. Per descomptat, en tot el rastre
que deixa la despesa pública.
3. EL DÈFICIT FISCAL
Parla del mètode de Benefici i del mètode del Fluix de Caixa.
Parla de les balances fiscals neutralitzades i no neutralitzades. Parla del
ministre Montoro i del seu sicari Angel de la Fuente i els seus invents de Sistema
de cuentas públicas territorializadas. Explica que el mètode més correntment utilitzat al mon és el de Balança
fiscal en la versió del fluix de caixa, neutralitzat. A Catalunya les dimensions oscil·len al
voltant del 8% del PIB
(uns 16.000M€).
Comença explicant que:
La síntesi
quantificable-que no és la més important, però és reductible a xifres i a
euros- és el dèficit
fiscal. Mesura la relació entre la despesa feta per l’Estat a
Catalunya (o per a Catalunya) i els ingressos recaptats per l’Estat a Catalunya.
La definició que sembla simple amaga una bona colla de dificultats de
conceptualització i de mesura.
Els conceptes que van apareixent no els explicarem ni en
donarem enllaços ja que són molt comuns i n’hi ha molta informació a la xarxa.
El subcapítol acaba amb la sentència:
Amb l’invent
del FLA l’Estat ens fa de banc però no ens dóna els diners- que són els que
nosaltres aportem directament o indirectament- només ens els presta.
4. ELS COMPONENTS DEL DÈFICIT FISCAL.
DÈFICIT AUTOMÀTIC VERSUS DÈFICIT DISCRECIONAL
Parla del dèficit
fiscal, parla del dèficit “automàtic” i del discrecional.
Es la consciència de
ser comunitats diferents la que empeny a conèixer l’import dels dèficits o
superàvits fiscals. Tanmateix subsisteix la crítica a la manca de sentit de
mesurar balances per les relacions entre persones. Tota fiscalitat progressiva
que faci pagar impostos en funció de la renda i la riquesa, generarà una
balança desequilibrada entre territoris amb rendes diferents. El territori amb
rendes més elevades serà contribuent net (tindrà dèficit fiscal) d’aquell que
és més pobre. El dèficit fiscal serà “automàtic”.
Doncs bé, s’ha
calculat l’import d’aquesta balança fiscal automàtica, essencialment vinculada
amb la redistribució canalitzada pel sistema de la Seguretat Social. Parlem de les pensions de tota mena però
principalment de la jubilació i del subsidi d’atur. Són les grans despeses
de redistribució automàtica de la renda. Per al cas català aquest fenomen
representa 4.000M€ que és un 2% del PIB. O sigui una quarta part del
dèficit fiscal del 8%. En subsisteix
un 6% que no és fill de la
redistribució automàtica, sinó de la redistribució discrecional.
5. LA DISCRECIONALITAT INVERSORA. NI FER
NI DEIXAR DE FER [El perro
del hortelano].
Potser la part més coneguda del dèficit
fiscal català és l’escassedat de la inversió estatal a Catalunya.
L’Estat
decideix discrecionalment on invertir i en què invertir.
Quan es discutia el
darrer Estatut d’Autonomia la queixa
per la poca inversió estatal a Catalunya era molt gran i va portar a dissenyar
la famosa Disposició Addicional Tercera
de l’Estatut (DA3a) que determinava que durant set anys -només durant set
anys- l’Estat es comprometia (cal recordar que l’Estatut va passar per
l’aprovació de les Corts Generals) a invertir a Catalunya en infraestructures un
percentatge de la seva despesa en infraestructures igual al pes del PIB català en el PIB espanyol. Atès que s’estimava que l’Estat acostumava a invertir
només la meitat d’aquesta proporció es pensava que set anys serien suficients
per donar una empenta inversora a l’economia catalana. Si l’Estat no arribava a
la proporció objectiu, podia liquidar la diferència amb aportacions
pressupostàries que s’acabarien liquidant
tres anys després (per entendre’ns les del 2007 es liquidarien el 2010).
Com tothom sap,
l’Estat només va complir el primer any: el 2010
va liquidar el 2007. Després ha
incomplert sistemàticament i el govern del PP s’ha negat a acceptar la seva obligació.
Els efectes
acumulats de la poca inversió estatal a Catalunya són molt grans.
La poca inversió estatal a Catalunya en els primers
vint-i-cinc anys de l’Espanya autonòmica (allò que Catalunya ha rebut de menys
en relació amb la mitjana estatal) ha pujat per tant a 10.000M€. La DA3a
aspirava a activar noves inversions per aquest import però la crisi ha fet
impossible assolir aquests nivells. A més l’aplicació dels criteris de l’Estatut d’Autonomia encara obligava
l’Estat a invertit 4.000M€ més en el
seu període de vigència. Deute que no s’ha cobrat. Deute històric mínim de
l’Estat amb Catalunya.
En el cas
del Corredor Mediterrani, dels accessos als ports de Barcelona i de Tarragona,
del desdoblament de la NII, del manteniment i renovació de la xarxa de Rodalies
de RENFE, els treballs són competència exclusiva de l’Estat i no pot fer-los la
Generalitat ni que vulgui. !!!
Tots aquests són problemes greus de l’economia catalana que
la frenen en la
seva capacitat de creixement i en la seva capacitat de cohesió territorial i de
provisió de seguretat per als ciutadans. Un exemple és la línia 9 del Metro. Segur que no és la
inversió més necessària però era una inversió gran que la Generalitat podia fer
dins de les seves (migrades) competències. Si hagués pogut dedicar el que ha
invertit en la línia 9 a resoldre
tots els grans problemes d’infraestructures que hem mencionat, ja els tindríem
solucionats!
6. LA DISCRECIONALITAT DE LA DESPESA
RECURRENT
Les despeses
recurrents són principalment sous però també lloguers i provisions de serveis
públics (aigua, gas, electricitat, telecomunicacions, etc.). L’Estat té aversió
a descentralitzar aquesta despesa. La decisió de desplaçar a Barcelona la seu
de las Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) va significar una
crisi majúscula per al primer govern Zapatero, i va exigir el màxim esforç dels
aleshores ministres Montilla i Clos. Desmuntar la decisió va ser de les
primeres prioritats del Govern Rajoy. Fins i tot va suprimir la CMT per donar més irreversibilitat
al canvi.
Durant els
anys de crisi l’Estat ha fet tot el que estava a les seves mans per
centralitzar competències i per centralitzar despeses.
Volen tornar a omplir
de competències els ministeris a càrrec de l’ensenyament, de la salut, dels
afers socials, de la cultura, de la industria, etc., per als quals la Constitució fixa que les
comunitats autònomes tenen competències exclusives. De fet hem anat descobrint que la Constitució no els agrada gens i només
frisen per fer-ne interpretacions restrictives que “tanquin” d’una
vegada per sempre l’Estat de les
Autonomies.
Sabem que tots aquests
efectes representen com a mínim un altre 2%
del PIB català- la diferència entre
el mètode de càlcul del dèficit fiscal pel fluix de caixa o pel benefici-. Són
l’efecte de la capitalitat a Madrid. A Catalunya el mètode del fluix de caixa
dóna un dèficit més gran, mentre que a Madrid el més gran és el del benefici.
Les diferències són semblants: entre quatre i cinc mil milions d’euros. Són les
dues cares de la mateixa moneda.
Un altre element d’ofec
greu pel que fa a la despesa recurrent- la compra de bens i serveis- és l’oposició
a tenir en compte les diferències del cost de la vida a l’hora
de repartir els recursos econòmics de les comunitats autònomes. El model vigent
és molt atent a compensar la dispersió de la població, el seu envelliment o la
seva joventut, però no vol ni a sentir parlar de compensar pel cost de la vida.
En canvi auest criteri sembla evident quaN L’Estat ha d’enviar algun empleat
seu a l’estranger. Però no val a Espanya. La Generalitat perd una
fortuna per aquest concepte. Ha de contractar treball, bens i serveis més cars
que moltes altres comunitats. És un afer tant tabú que ha passat com amb les balances fiscals:
El govern de l’Estat
ha prohibit a l’INE que es calculin els índexs del cost de la vida a escala
autonòmica.
Les úniques
estimacions de les quals ara disposem són d’investigadors per compte seu. Per
Catalunya seria una diferència a favor de més de mil milions d’euros.
El model de
finançament per si sol és el principal responsable de l’escanyament econòmic de
la Generalitat (Espasa i Bosch 2010).
Seria millorable si hi
hagués voluntat de reconsideració radical de les actuals inèrcies, però l’esquema
autonòmic actual és políticament molt estable, ja que les comunitats
perjudicades són moltes menys que les beneficiades. I això provoca més mal
tracte per a les ja maltractades.
7. LA CLAU DE LA CAIXA I EL CONCERT
ECONÒMIC
8. LES BARRERES ARBITRÀRIES
Es podria fer molt per
millorar Catalunya si disposéssim de capacitat d’autogovern. De tant en tant
l’Estat no s’hi fixa prou i apareixen àrees, en què podem disposar d’iniciativa
pública o on la iniciativa privada pot escapar-se del control públic i la
regulació estatal. O bé apareixen oportunitats internacionals-especialment
europees, en què el filtres de l’Estat espanyol pot no comptar o compta poc. Normalment
quan es presenten aquestes circumstàncies, Catalunya destaca. Pot ser el camp
de l’esport, o el de la cultura, o el de la recerca, o el de la gastronomia, o
el de l’exportació(de bens i de serveis com el turisme), o en l’atractivitat
del país per acollir iniciatives de tota mena- també empresarials_. Però sempre
apareix l’estat tractant de regular, tractant de condicionar el que podem
obtenir, tractant de frenar els èxits (tret de quan se’ls pot apropiar
completament). El fre a les iniciatives empresarials ha estat sempre present.
L’hostilitat als èxits d’atracció d’inversions, també. La capacitat d’atreure
fons europeus, ben normal, ja que Catalunya és un gran aportador net a la Unió
Europea- s’ha percebut com un problema en lloc d’una solució. Ara com en el segle
XVIII quan van arribar els Borbó, o com en els segles XIX i XX en els moments
de màxima influència jacobina, o durant les dictadures del segle XX, Catalunya
és un problema per a l’Estat. Se’n volen aprofitar fiscalment, però incomoda el
seu èxit productiu.
9. UNA SÍNTESI DELS EFECTES. L’ÍNDEX DE
PROGRÉS SOCIAL REGIONAL
El mal tracte
econòmic, l’ofec financer, la legislació centralitzadora, l’activisme de
l’Estat contra la Generalitat de Catalunya, han produït els seus efectes. L’Estat
pateix
per evitar que Catalunya creixi més del compte. Pateix per impedir èxits
empresarials. S’amoïna
quan les coses ens van bé. Fa tot el possible per desacoblar el bon funcionament de l’economia
catalana i els recursos de la Generalitat. Qui hi surt perdent? És ben simple. Només cal
recordar les competències de la Generalitat i la distribució de la seva despesa
per entendre qui hi surt perdent:
1. Un 40% dels serveis sanitaris són públics.
La salut està totalment transferida. L’estat només conserva la competència
regulatòria que exerceix tant com pot. Obliga les comunitats autònomes a gastar
el que determina, però no els dóna els recursos per fer-ho. L’ofec financer de
la Generalitat ha obligat a reduir despesa sanitària. Encara que es prioritzi
no hi ha alternativa quan els ingressos baixen, perquè la salut és una part
massa important de la despesa de la Generalitat
2. Un 20% són serveis educatius. Val el mateix
argument que per la salut. L’Estat vol manar i no dóna eñs mitjans per complir
amb les seves exigències.
3. La Llei de la dependència que s’ha anat
desplegant des de ja fa uns vuit anys i ha obligat a dedicar un 10% dels
recursos de la Generalitat a polítiques de benestar. També hi ha altres
polítiques que no són la dependència, però ha estat aquesta la que ha fet
créixer la despesa a gran velocitat. De nou i encara més que en el altres
casos, va ser una decisió del govern central la que va obligar les comunitats
autònomes a esmerçar uns recursos sense aportar més que una part minoritària
del finançament durant uns anys.
4. A la Generalitat la subvenció a les
universitats per pagar les despeses de personal, la despesa en polítiques d’ocupació,
la despesa de justícia i de presons, la de policia i bombers, li suposen un 15%
més.
Es tracta, en tots els casos, de despesa finalista, de serveis públics
fonamentals, on s’ha hagut de proveir menys del que la societat demanava i
sotmesos sempre a una forta regulació estatal [lleis i reglaments. Romanones o Jovellanos?]. Encara
meravella que en alguns camps la provisió de serveis per part de la Generalitat
es perce4bi com d’alt nivell de qualitat. Tot i que les despeses socials i
bàsiques han patit, s’ha mirat de ttreure el màxim rendiment dels recursos
disponibles, sovint demanant un sacrifici als empleats públics i ajustant al
màxim l’eficiència de les entitats dependents de la Generalitat o que hi estan
concertades.
Però no podem negar que tots aquests programes de despesa han patit
ajustos forts. Molt més durs encara han estat el ajustos que han patit els
programes no mencionats (administració general, mitjans de comunicació i afers exteriors-
contra el que se sol dir des de Madrid-, esports, suport als ajuntaments, promoció econòmica,
financera i empresarial, inversions en infraestructures, cultura, recerca i
innovació i, en general, la política de subvenció al teixit productiu).
No ens ha d’estranyar, en conseqüència, que la cobertura social a
Catalunya hagi patit. Ho acaba de retratar un estudi independent, realitzat per
encàrrec de la Comissió Europea, que ha estimat un índex de progrés social per
a cada regió europea. Segons aquest estudi referit a una mitjana dels anys
2011-2013, Catalunya que era la 58
sobre 272 en ranquing de PIB passa a ser la 165 sobre 272, segons l’índex
de progrés social. Si focalitzem l’atenció en la més sensible de les
estimacions que es fan- la de cobertura de necessitats humanes bàsiques-, Catalunya estaria en
el penúltim lloc de les comunitats espanyoles i superaria només Canàries.
L’ofec financer de la Generalitat ha estat un atac
en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més
pobra.
Tenim un estat en contra. Utilitza tots els instruments al seu abast
per destruir l’autonomia de Catalunya, però no ho fa per millorar el benestar
dels ciutadans de Catalunya, sinó per evitar que tinguin cap poder i que l’Estat
en perdi. Una
relació de domini contrària als estàndards democràtics.
En resum: Crònica d’una mort anunciada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada