Benvolguts,
En
Jaume Meneses que té un Bloc hostatjat al Directe.cat ens presenta una
entenedora imatge de com el Gobierno espanyol ens vol entabanar, ens vol
engalipar amb la conya del diàleg!
Realment, que diria el Manel
Martínez, El Corb i la Guineu és un paradigma del capteniment dels
espanyols quan estan en minoria!
I
aquí cal recordar la següent dita:
“Llegaron los sarracenos / y nos molieron a
palos / Que Dios ayuda a los malos / cuando son
más que los buenos.”
La Isabel Clara Simó explicava a l’agost de l’any passat al PuntAvui que:
Fa
cosa veure la ignomínia del PP, que, amb
la prepotència de la majoria absoluta, creu que tot li és permès, mentre refreguen per la cara dels altres el respecte a la
llei i la sacralització del text constitucional. També fa cosa veure
el PSOE i els seus corifeus regionals parlant
sense parar de federalisme, una mesura que ni
tenint ells la majoria absoluta posarien en pràctica, perquè les forces vives
els devorarien. També té un aire sainetesc els improperis, els arguments (?) i les
filigranes que practiquen els espanyolistes en esmentar la qüestió catalana, on el gruix intel·lectual només té parangó amb la ignorància atàvica pel
que fa a la perifèria espanyola.
Recordo
aquells versets, que, segons crec, es van formular quan don Rodrigo, el darrer
visigot, va perdre la darrera batalla, i que fan: “Llegaron
los sarracenos / y nos molieron a palos / Que Dios ayuda a los malos / cuando
son más que los buenos.” Entenent que “los
buenos” són els unionistes i els
dolents els independentistes, que serem molts més a les urnes (i als
escons, no en tingueu dubte); queda també entès
que nosaltres, els dolents, som “los sarracenos”, cosa que, com a alcoiana, em
fa molta gràcia, perquè jo, a les festes de Moros i Cristians, sempre he estat
dels moros, com la majoria d'alcoians, i que em disculpin els meus conciutadans
de la creu.
I potser seria interessant tornar a veure i pair el genial acudit gràfic
d’en Ferran Martin que
es pot interpretar amb la frase final que diu un dels sorges després de dialogar entre ells sobre ignorar-nos, enviar-nos l’exèrcit i negligir la UE:
Quizas llevamos
demasiado tiempo pasándonos con ellos!
Vegem l’apunt, molt
escaient:
DILLUNS, 12/12/2016. 17:32 H
Com passar, per
art d'encanteri, dels insults i querelles a les bones paraules i al diàleg
El
Corb i la Guineu
No
tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Serem allò que vulguem ser
Miquel Martí i Pol
Explica La Fontaine en
la seva faula "El Corb i el
Renard" que el Corb enfilat en un arbre, tenia al bec un
formatge. Va arribar el Renard i enllepolit per l'olor, tot saludant digué "Ei, senyor Corb, bon dia! Que en
sou de ben plantat i segur que el vostre cant ve a ser una imatge del
vostre bell plomatge". El Corb es posa molt content pels afalacs
del Renard i mostrant la seva dolça veu obre el bec, i el formatge li cau a la
pinassa.
El Renard l'arreplega, i
diu:
"Senyor,
cal que aprengueu que tot adulador viu a l'esquena d'aquell qui l'escolta"
El Corb avergonyit,
parat al seu recés, jurà un poc massa tard: "No me'l prendran mai més"
Ni desar somnis al calaix, ni
escoltar cants de sirena de quatre afalagadors que ens visiten
per a poder menjar-se el formatge; perquè aquests que
vénen de Madrid ens demostren com de fàcil és passar, de dir-nos insolidaris i nazis a fer-nos la gara-gara amb bones paraules i
volent dialogar, quan tots sabem de quin peu calcen.
Després de perdre el
temps desaprofitant-lo sense voler dialogar
i fent "orelles de
marxant" -o sigui fent el sord- ara, el govern de Rajoy
ofereix diàleg i mans esteses. Ells i nosaltres sabem que tot és comèdia. Per començar "l'engalipadora" oficial,
Soraya, el primer que fa és concertar entrevistes amb els de la seva "corda", que vés tu!,
quina mena de diàleg pot tenir amb PPC, Ciutadans i PSC si no és per
desitjar-se les bones festes per Nadal i Cap d'Any. Diuen que en arribar a Madrid, la Soraya, en el
consell de ministres ja ha informat a Rajoy i als altres ministres dels
contactes efectuats a Catalunya i que han sigut molt positius. A veure, entrevistar-se i fer petar la xerrada amb
Arrimadas, Iceta i Millo ho considera positiu? Voleu dir que no
s'equivocà d'AVE i en comptes de baixar a Sants no va baixar a Santiago de
Compostela?
I el dia que concerti
entrevista amb Junqueras o qualsevol del govern català, com que no oferirà res
que s'assembli a un diàleg, sabrà el que
és tornar-se'n amb les mans buides. Per més que vinguin engalipadors d'allà amb
afalacs fent veure que els insults, les amenaces i les males paraules s'han
acabat, són massa anys per no dir segles, que ens coneixem.
Com s'entén que parlin de diàleg
aquests últims dies, si aquesta setmana haurem d'estar
amb l'ai al cor a veure quina sentència s'empesquen contra la Carme
Forcadell?
Com s'entén que parlin de diàleg
si encara no sabem com acabaran Mas, Ortega, Rigau i Homs?
Com s'entén que parlin de diàleg
quan d'antuvi neguen tot el que proposa i pensa el govern català?
Com
s'entén que el fill d'un militar que havia estat ajudant del dictador Franco,
el nou ministre de cultura i portaveu del govern central, Iñigo Méndez de Vigo,
i que la seva dona és cosina del fins fa poc ministre de defensa, Pedro Morenés,
amb les seves paraules: "voy a continuar la política del diálogo,
porque es lo que resuelve el problema de los ciudadanos", ens vulgui amb
bones paraules fer la pilota per veure si deixem caure el formatge, com va fer
el Corb de la faula?
Com s'entén que, Méndez
de Vigo, pertanyent al PP i a la "secta" més
retrògrada, antidemocràtica i carca com l'Opus Dei, ara, vulgui canviar el
discurs que des de fa temps ens volen inculcar dins el nostre cervell, per
fer-nos creure que amb quatre afalacs tot canviarà quan, ells i nosaltres,
sabem que res canviarà ans el contrari anirà a pitjor?
Com s'entén que el
mateix portaveu del govern, carregui tota la responsabilitat de la cimera
sobiranista, convocada per Carles Puigdemont, a la radicalitat de la CUP? Al
ministre Iñigo Méndez de Vigo, no és estrany que els seus gens militars no li
deixin entendre el que volen, no solament la CUP, sinó molts catalans: la
independència. O pensa que, els més d'un milió de catalans que han omplert els
carrers de Catalunya aquests últims anys, demanant la nostra independència,
tots eren de la CUP?
Diuen, que també
l'entabanadora Soraya, va demanar als seus companys dels diferents ministeris
que mantinguin aquesta disposició al diàleg,
que ella ha tingut amb els diferents partits catalans, "para ver que
cosas podemos hacer juntos". La vicepresidenta deu tenir el cap a
tres quarts de quinze, ja que demostra no estar gaire per la feina de dialogar.
Si de tot el que ha parlat en aquesta vinguda a Barcelona, amb el Millo,
l'Iceta i l'Arrimadas en treu la conclusió de "que cosas podemos hacer juntos", li diria que no
cal que faci gaire estades entre nosaltres, perquè moltes prometences al llarg
de la història només han servit per a repetir cent vegades la mateixa cosa, no
deixar-nos respirar. Així que de "hacer
cosas juntos": No res, poca cosa.
Un consell al nostre president
Puigdemont i als seus consellers: no us deixeu prendre mai més el formatge, com
jurà el Corb. Passeu dels aduladors sense fer-ne cas, ni obriu la boca tant si
escolteu cants de sirena com tota mena de insults. Permeteu que els Renards
actuals -Rajoy, Soraya, Méndez de Vigo, Millo- es cansin de passar una i altra
vegada per sota l'arbre, i així no puguin viure a l'esquena dels que escolten
afalacs.
No deseu els somnis de
molts catalans al calaix del vostre despatx, i tots plegats, aconseguirem a ser
allò que volem ser. Vosaltres muts i a la gàbia i aneu per feina, que com deien
els romans: "tempus
fugit" El temps fuig, vola!
Jaume
Meneses
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada