Benvolguts,
L’entrevista, a base de sàvies preguntes de la
Gemma Aguilera, fa que el catedràtic vagi enumerant els pros i els contres de
cada tipus d’impost. Suposem que des del punt de vista liberal!
El títol de l’article ens recorda extraordinàriament
aquesta anècdota que corre per internet i ja publicada al Bloc. Per cert, la situación
té una certa semblança amb la situación del Reyno de España actualment:
Diàleg
entre Colbert i Mazarino durant el regnat de Lluís XIV de França
Els personatges:
·
Lluís XIV (1638-1715) era l’autoanomenat Rei Sol
·
Mazarino (1602-1661) era un cardenal i Primer Ministre francèsnascut
en el regne de Nàpols. Fou el successor del cardenal Richelieu
·
Colbert (1619-1683)
havia nascut a la Xampanya, al nord-est de França i fou deixeble
avançat de Mazarino a la cort francesa i posteriorment gran Ministre de
Finances.
Per
internet diuen que l’anècdota pot ser veritat o no ser-ne, però reflecteix l’esperit que Colbert va donar posteriorment a les
finances franceses:
Colbert:
Per a obtenir diners, hi ha un moment que enganyar [el contribuent] ja no és possible.
M'agradaria, senyor superintendent, que m'expliqués com és possible continuar
gastant quan ja s'està endeutat fins al coll...
Mazarino: Si s'és un simple mortal, és clar, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a
la presó. Però l'Estat... quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es
pot ficar l'Estat a la presó. Per tant, l'Estat sí que pot continuar endeutant-se. Tots
els Estats ho fan!
Colbert:
Ah sí? Vostè pensa això? En tot cas, ens calen diners. I com hem d'obtenir-ne
si ja vam crear tots els impostos imaginables?
Mazarino:
Se'n creen més.
Colbert:
Però ja no podem llençar més impostos damunt dels pobres.
Mazarino:
És cert, això ja no és possible.
Colbert: Llavors,
damunt dels rics?
Mazarino: Als rics tampoc! Ells ja no consumirien més i
un ric que no consumeix, no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que consumeix, sí!
Colbert:
Llavors com ho hem de fer?
Mazarino:
Colbert! Tu penses com un formatge de gruyère, o com l'orinal d'un malalt! Hi ha una quantitat
enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant a
arribar algun dia a ser rics i tenint por de ser pobres. Aquests són els que
hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a
compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable !!!.
Vegem l’entrevista
de la Gemma Aguilera a Guillem López Casasnovas:
López
Casasnovas: “Collar més les rendes altes provocaria una desmotivació que com a
país no ens podem permetre”
El catedràtic d’Economia de la UPF i
conseller del Banc d’Espanya no descarta que els nous impostos que han pactat
JxSí i la CUP acabin als tribunals
Gemma Aguilera 17/11/2016
El catedràtic
d'Economia i conseller del Banc d'Espanya Guillem López Casasnovas | Jordi
Borràs
L’Impost sobre la Renda de les Persones
Físiques (IRPF) s’ha convertit en la paraula clau de les negociacions per
aprovar, ara sí, els comptes de la Generalitat,
prorrogats des del 2015 en no haver aconseguit ni tan sols ser
tramitats al Parlament perquè no van
aconseguir els vots de la CUP el
febrer de 2016.
Mentre Junts pel Sí i el Govern
defensen que no és el moment de retocar aquest impost, els cupaires i també el PSC i CSQP exigeixen a l’executiu que
incrementi la pressió sobre les rendes més altes, que aquests partits estimen
que el llindar ha de ser els 60.000 euros bruts
anuals, i que alhora rebaixi la pressió a les rendes més baixes.
La
progressivitat d’aquest impost depèn de diversos factors, com el mínim exempt,
les deduccions de la base i de la quota o el tracte preferencial de certes
rendes. La Generalitat
pot actuar sobre el tram autonòmic cedit de l’IRPF –el 50%- variant-ne el mínim exempt i la tarifa o establint
deduccions de la quota. La resta està sota el control de l’Estat.
Parlem amb el catedràtic d’Economia de
la UPF i conseller del Banc
d’Espanya Guillem López Casasnovas sobre aquesta discussió parlamentària.
Augmentar la pressió fiscal sobre les rendes més altes i
d’abaixar-la a les rendes més baixes és una decisió estrictament política que
té a veure amb l’eix esquerra-dreta, o hi intervenen altres factors de tipus
tècnic?
Es una
decisió política, però és controvertible que sigui assenyada en aquest moment. Si es vol
redistribuir en favor d’una societat de mèrit i no dinàstica, és més adient
mantenir i reforçar l’impost de successions. I si es vol lluitar contra els beneficis
excessius bancaris, la decisió més encertada és forçar els bancs a provisionar
una major part dels seus beneficis, que implica menys dividends i més garantia
que la propera crisi la paguin ells solets.
En tot cas, cal recaptar més per la via dels impostos per
fer front a la una major despesa arrossegada per aquesta crisi?
Si cal
recaptar més, carreguem impostos ambientals i sobre productes ensucrats
excessivament. Al meu entendre, ens cal més política fiscal amb perdigons i no amb cartutxos
grans que allunyen la cacera, com ara impostos elevats però sense bases de recaptació
que puguin eludir l’impost. Fum sense foc.
Fins a quin punt introduir retocs en l’IRPF i incorporar
alguns impostos serveix per redistribuir amb efectivitat la riquesa?
La
recaptació serà elàstica, més o menys gran, depenent de la mobilitat de bases
imposables. En les actuals circumstàncies d’escassa coordinació europea sobre
rendes de capital, la possibilitat que acabin suportant la imposició les rendes
del treball, per altes que aquestes siguin, és més gran que no pas la que
puguin suportar les rendes del capital. Per
tant, alerta amb això.
La proposta d’una pujada autonòmica de l’IRPF per a
rendes de més de 60.000 euros bruts fixant trams a partir d'aquest nivell
d'ingressos anuals, seria efectiva per tal d’augmentar la progressivitat
d’aquest impost?
Tindrien tots els números de suportar
aquesta pujada fiscal les rendes del treball, per altes que aquestes siguin. La desmotivació que pot provocar collar encara més les rendes altes
sobre el treball, l’esforç, els incentius a la innovació, etc, és un fet que,
al meu entendre, ara no ens podem permetre com a país.
Catalunya Sí que es Pot ha calculat que es poden
aconseguir 1.000 milions extra de recaptació modificant l’IRPF i els impostos
de successions i patrimoni. Apujant el tram de l’IRPF per a grans fortunes i
abaixant-lo a les rendes baixes, retornant l’impost de successions a la
situació del 2006 i actuant sobre l’impost de patrimoni. Són càlculs realistes?
Quan apuges el tipus a les rendes
altes, què assumeixes que faran les bases gravades? Es quedaran a Catalunya o
marxaran? Si no em responen a aquesta
pregunta amb claredat, no em crec les previsions. En general, aquesta cautela serveix tant per
si ve d’una rebaixa proposada per la dreta com si és una pujada d’impostos
proposada per l'esquerra.
Mentrestant, la proposta del Govern consensuada amb la
CUP preveu incrementar els ingressos en només 180 milions amb tres nous
impostos, begudes ensucrades, centres comercials i un impost sobre actius no
productius com béns immobles, embarcacions, cotxes de luxe i aeronaus a noms
d’empreses. Va en la bona direcció?
És
correcta, dins dels limitats marges amb què compta la nostra hisenda
‘autonòmica’.
Hi ha marge legal per crear encara més impostos, sense
tenir la certesa que acabaran als tribunals espanyols?
En els enginys de la creació de
impostos es voregen els límits de fets imposables ja gravats o gravables (per competència exclusiva) per l’Estat. Per tant, no
és descartable acabar una altra vegada als tribunals. Són les limitacions d’una hisenda
com la que tenim, que depèn de Madrid.
Eliminar part de les deduccions per habitatge a les
rendes de més de 30.000 euros anuals aportarà 11 milions d’euros extra. Val la
pena?
Sí.
Potser el llindar hauria de ser més alt.
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada