dimarts, 18 d’octubre del 2016

15/10/2016. Franquisme. Gemma Aguilera. Vuitanta anys de franquisme. És evident que el franquisme té una clara continuïtat des de la mort del sanguinari dictador, passant per la Transacció, que no transició, l’entronització del Borbó, la Llei d’Amnistia, la Constitució, tot amb soroll de sabres i tancs i l’inevitable 23F que va comportar la LOAPA, el café para todos, la recentralització galopant, la rebentada de l’Estatut pel TC i tot el que ha vingut a continuació...

Benvolguts,
Aquesta periodista que estic seguint des que treballava a El Punt és un valor en alça del periodisme català. En aquest article la Gemma Aguilera s’atreveix a dir el que nosaltres en el Bloc Reflexions estem dient des que vàrem iniciar el Bloc:

Que el franquisme té una clara continuïtat des de la mort del sanguinari dictador, passant per l’entronització del Borbó, la Llei d’Amnistia, la Constitució (gràcies a la comunió PP i PSOE que va generar el PPSOE), tot amb soroll de sabres i tancs i l’inevitable 23F.

A partir del 23F, la democràcia que amb una eventualitat molt remota podia haver tirat endavant va recular i en va sortir la LOAPA, el café para todos, la recentralització galopant, la rebentada de l’Estatut pel TC i tot el que ha vingut a continuació (tot de la ma de PPSOE).

En aquest article de l’any passat de títol La trama civil del 23-F nunca se investigó suficientemente s’explica la complicitat de diaris, ministres, partits polítics i militars en el 23F que fou moltíssim més del que diuen que va ser. Un dels diaris que més va incitar a la violència va ser l’ABC de Sevilla que diu:
En el dossier citado, de la Secretaría de Estado para la Información, comparativo de las ediciones de Abc de Sevilla y Madrid, se dice del director de Sevilla, Nicolás Salas, que de su pluma no sale una sola palabra de condena del golpe. Por el contrario, insiste en el paralelo entre las situaciones de 1931-1936 y 1975-1981, “cargando demagógicamente las tintas y preparando psicológicamente a la opinión ante la inevitabilidad y oportunidad del golpe militar; ya no se trata de mensajes subliminales sino de incitaciones directas al golpe y a la subsiguiente represión, señalando incluso con el dedo a las futuras víctimas, a la mala hierba que hay que erradicar.

De fet el franquisme va penetrar tant fort en l’illetrat poble espanyol que ja en el temps de la dictadura es va comportar políticament i sociològicament i va adquirir per tant la categoria de Franquisme Sociològic. Aquesta mutació (a partir del no-res) es demostra avui mateix amb l’interès malsà del PSOE de tornar a donar les regnes de l’Estat al PP de Rajoy, amb més d’un centener d’imputats per corrupció que a través dels casos Gurtel, Palmarena, Noos, i molts d’altres que no han estat destapats encara i amb la complicitat de la Fiscalia i del TC aconseguirà que siguin sobreseits com està succeint en el cas dels EREs!

Vegem l’article d’opinió de la gemma Aguilera:

Vuitanta anys de franquisme
"Espanya es nega a aixecar les catifes de la Transició, prefereix mantenir en vigor les resolucions i sentències que va generar l'aparell jurídic del franquisme"
 
per Gemma Aguilera 15/10/2016
(Sant Boi de Llobregat, 1979)
Periodista. Ha treballat al setmanari EL TEMPS i ha col·laborat a Nació Digital i al diari AVUI. Va rebre el Premi d'Assaig Joan Fuster 2011 pel llibre 'Agent 447, l'home que va detenir el president Companys' i una menció d'honor en periodisme escrit dels Premis Ciutat de Barcelona el 2007.
gemma.aguilera@mon.cat
Les dictadures no demanen perdó. Els estats democràtics, sí. Alemanya, França i Itàlia han reparat la memòria de les víctimes de Hitler, Pétain i Mussolini. Espanya, en canvi, manté viva la humiliació de milers de ciutadans afusellats i torturats en nom del franquisme. Quaranta anys de dictadura oficial i quaranta més de democràcia que, empeltada de franquisme sociològic, considera que la seva única legalitat és la monàrquica, que no cal dir d’on emana. Costa trobar el rastre de la legalitat republicana. Ni himnes, ni banderes, ni legitimitats. Tot ben net. I és en aquest context que l’Estat espanyol porta amb tota la naturalitat del món el fet que faci exactament 76 anys que s’afusellés el president de la Generalitat i que Lluís Companys encara sigui mereixedor de la mort per haver traït la pàtria espanyola.

Escandalitza -una mica, però no prou com per posar en perill el sosteniment del poder a Madrid, a Andalusia o allà on calgui- la corrupció, les retallades de drets socials i laborals o que un futbolista digui que passa de la Roja.
Però la gent no protesta massivament contra la banalització permanent del falangisme per part de polítics de dretes i d’esquerres, les manifestacions d’ultradreta o les paperetes de vot de partits feixistes.
Ni el PP ni el PSOE no han mogut un dit en quaranta anys pels milers de ciutadans assassinats, diuen que per no reobrir velles ferides del passat. Traduït, significa negar-se a aixecar les catifes de la Transició. Prefereixen mantenir en vigor les resolucions i sentències que va generar l'aparell jurídic del franquisme.

Aquest és l’Estat espanyol que ara intenta governar-se. Un Estat obsessionat per precintar urnes, escapçar lleis i amenaçar diputats i diputades que volen debatre democràticament. I un Estat que es nega a trencar amb el seu passat més immediat.
 Vuitanta anys de franquisme són molts anys. 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada