dijous, 22 de setembre del 2016

10/09/2016. GOAL. Carles Marc. Carta oberta en resposta a Gerard Pisarello i als Comuns

Benvolguts,
En Carles Marc del Grup d'Opinió GOAL, respon amb arguments detallats i concloents l'escrit d'en Jordi Muñoz publicat a Crític.

Carta oberta en resposta a Gerard Pisarello i als Comuns
Fa uns dies vaig llegir l'interessant article d'en Jordi Muñoz que va publicar a CRÍTIC sobre la complexa relació entre els Comuns i l’independentisme, i avui mateix acabo de llegir la resposta d'en Gerard Pisarello.
Com a altres catalans interessats en la política, llegeixo amb atenció tot allò que em sembla rellevant i intento fer-me la meva valoració pròpia i treure conclusions. Però abans de seguir, vull ser honest i com a punt de partida, situar-me políticament, per no enganyar ningú: sóc independentista, perquè vull un estat propi, i m'agradaria que aquest fos el més social possible, i per tant, el més cap a l'esquerra possible, però que sigui transversal i inclusiu, de manera que pugui incloure, tan aquells que no volen l'estat propi, com aquells que no volen que sigui social i d'esquerres. Si parlem d'inclusivitat i transversalitat, fem-ho bé, o sinó, ens estarem fent trampes, i ens guanyarem justament, l'acusació de ser sectaris.
Dit això, i com a antecedent, m'agradaria dir que coincideixo bastant, amb l'anàlisi d'en Jordi Muñoz, si bé amb alguns matisos, especialment pel què fa al paper de l'esquerra independentista.
De la mateixa manera, coincideixo menys amb l'anàlisi d'en Gerard Pisarello, i per això m'he animat a escriure. Tanmateix, celebro que per fi, algú com ell hagi escrit i manifestat la seva opinió, amb la qual no coincideixo, però de la qual valoro el seu to i claredat expositiva, que trobo a faltar, sovint, amb les meves converses amb altres militants del seu entorn polític.
Anem al gra, doncs:
1.- Parla en primer lloc, en Pisarello, del "processisme" com a problema, en el sentit de què CDC, ara PDC, controla el procés, i que aquest no és prou transversal, ni interpel·la les majories socials del país, així com que la concepció convergent de la nació catalana continua ancorada en molts dels registres elitistes i excloents del noucentisme, renyida amb la tradició rica i plural del catalanisme popular i social. Parla també de què han conspirat contra la sobirania fiscal, la educativa i l'econòmica.
Evidentment, des de la perspectiva d'esquerra, puc coincidir amb la crítica a les prioritats programàtiques de PDC, abans CDC, que, tot no agradant-me a mi, són legítimes en democràcia, mentre qui les sosté, tingui el suficient suport a les urnes. ¡¡Què més voldria jo, que el món real fos d'esquerres, no capitalista, i el més semblant possible al de referents de l'esquerra, com en Lluís Maria Xirinacs, i el seu sistema general a la mesura de l'home d'avui!! Però de moment, la realitat, no és aquesta, i no podem esperar a intervenir-hi, a que la majoria sigui la nostra, ni anar provocant noves eleccions, per intentar canviar les majories actuals, fins que ens afavoreixen a nosaltres, deixant d'intervenir en la realitat present i generant més inestabilitat i incertesa sense cap més objectiu que el tot o res, expectativa irreal, ara mateix.
Tampoc em sembla just menysprear l'innegable esforç que ha fet Convergència per canviar i acabar prematurament, sense cap necessitat pròpia, dues legislatures de moment, per donar la veu al poble, pagant el preu d'haver perdut votants pels efectes de la crisi i pel seu canvi de posicionament, de reclamar el pacte fiscal al dret a decidir, la independència i, si cal, la unilateralitat, i de perdre la seva coalició electoral amb Unió Democràtica. El seu líder indiscutible, a més, va fer un pas al costat, per exigències de l'esquerra més transformadora, que per cert és independentista, no sense haver-se enfrontat abans amb molts dels seus companys de partit i prohoms del món econòmic i empresarial, així com haver assumit el risc d'una consulta descafeïnada, si, però que igualment li ha comportat amenaces i actuacions judicials, conseqüències molt més tangibles que no pas les d'Iniciativa, que en el 9N va adoptar un paper tebi, i en el moment decisiu, el més atrevit que va fer, va ser promoure una recollida de signatures, el destí de la qual s'ha perdut en el temps.
És molt de preveure, certament, que si haguessin eleccions ara mateix, PDC perdria vots, però no seria just provocar-les abans d'hora només per treure-li un bastó de comandament que es va guanyar, però que no és excloent, ja que la crida a participar i contribuir en el procés, és oberta.
Per altra part, pel que fa al catalanisme ampli que postula en Pisarello, potser no estigui en l'imaginari de PDC, però si en el d'Esquerra Republicana i en el de la CUP, i això no els impedeix de participar en el procés. Tanmateix, trobo a faltar, parlant de referents, un desmentiment rotund i definitiu, des dins de l'esquerra, del caràcter únicament burgés del catalanisme, tot sabent que referents com el mateix Josep Termes, o fins i tot Joan Comorera o en Salvador Seguí, el Noi del Sucre ho desmenteixen abastament, tot i la voluntat d'alguns, de reiterar les tesis d'en Solè Turà, o fins i tot, d'Alejandro Lerroux, contràries a escrits mateixos de, fins i tot, Lenin. Si es qüestiona la sinceritat de PDC per un costat, ja va sent hora de ser clar i rotund, en aquest aspecte, des del món de l'esquerra, no? Si no, com es vol desconfiar dels altres, i no tenir un mateix, les idees clares i transparents?
2.- En segon lloc, parla de la diferència entre comparar el Pacte de Junts pel Si amb els pactes municipals de, per exemple, els Comuns i el PSC, atesa la diferència d'hegemonia.
Respecte d'aquest punt, voldria començar desmentint que sigui el PDC qui controla el procés, a la vista de les conclusions de la Comissió Parlamentària sobre el procés constituent, atès que, havent una iniciativa civil, desvinculada dels partits polítics, que ha treballat sobre el procés, des de "El país que volem" fins a la "Convenció Constituent", passant per "Reinicia Catalunya" fa ja més de 2 anys, la decisió que s'ha pres no és mantenir i reforçar aquesta iniciativa ciutadana, sinó recuperar la iniciativa des del Parlament i impulsar un model diferent. Per poc que estem atents a com han anat els esdeveniments, sabrem que no ha estat Convergència qui ha impulsat aquest canvi, ni Esquerra Republicana. És possible que al teu espai polític, com al meu, li hagués agradat l'altre model, però no ha estat pas l'adoptat. El què està clar, és què, s'adopti el què s'adopti, si els Comuns s'afegeixen al marc de debat establert, no hi ha cap dubte de cap on es mourien les idees. A què esperem, doncs??
Per altra part, es podria parlar dels pressupostos de la Generalitat i justificar que no s'aprovessin. En aquest aspecte, trobo a faltar un discurs sincer del vostre espai. L'únic que va fer una proposta defensable va ser la CUP i en Busqueta, l'article del qual vaig llegir amb molt d'interès, i amb qui vaig coincidir en moltes coses, amb un desacord important: en alguns punts, l’única manera de tirar endavant amb una pròrroga pressupostària era desobeint. Siguem seriosos: la desobediència s'ha de fer quan es pugui sostenir en el temps, perquè sinó, és enganyar la gent i perdre força, qui sap si definitivament. Tot i així, li valoro una cosa: la postura de la CUP va ser coherent i va apostar per la desobediència, cosa que l'espai dels Comuns, Podemos i Catalunya si que es Pot, no ha tingut encara la valentia de recolzar.
El què no trobo seriós, és defendre un pacte municipal amb el partit que ha governat majoritàriament l'Ajuntament des del 1978, amb la corrua de polítiques criticables en tots els àmbits que ha impulsat, assignar-li a més, les responsabilitats concretes que se li han assignat ara mateix i, a sobre, donar la principal responsabilitat a algú sobre el qual ronden ombres de sospita, sobre ell i sobre col·laboradors seus. I tot això, després d'haver-los criticat temps enrere, com representants de la vella política. Home, sincerament, aquest argument, no és creïble per a molta gent, i ho saps..
3.- En tercer lloc, parla en Pisarello, dels límits d’un RUI sota l’hegemonia de CDC. Qüestiona que el paper predominant de CDC també afecta la credibilitat del RUI. Diu que el millor referèndum possible seria a través d'un acord amb l'estat, si bé, si l'estat bloqueja sistemàticament l'acord, és legítim plantejar altres vies no necessàriament pactades, les claus de les quals, serien que garantís condicions justes i imparcials de votació (amb funcionaris, observadors, instàncies efectives de control), implicar a sectors amplis de la població i obtenir el reconeixement, si més no, d’altres forces polítiques i instàncies estatals i/o Internacionals. En definitiva, prou reconegut per aliats interns i externs que reforcin la seva efectivitat. I afegeix que no està gens clar que CDC vulgui o sigui capaç d’impulsar un referèndum d’aquest tipus o altres mesures de desobediència massiva capaces de forçar a l’Estat a negociar. De moment, només ha fet esment a un inconcret “mecanisme unilateral democràtic”, al mateix temps que ha emprés altres actuacions que fan desconfiar de la seva voluntat, i cas de fer-ho, hi hauria un risc cert de convertir-la en una reedició degradada i amb efectes limitats de la consulta del 9-N.
Quan algú llegeix arguments com aquests, comença a preguntar-se com pot ser possible que, dins de l'esquerra, hagi perspectives tan diferents sobre la realitat crua dels fets, si és que no són fruit del partidisme tàctic, que tant critica als altres, però que no sembla veure en el seu propi entorn.
En primer lloc, no hi ha cap dubte que el millor referèndum possible no es donarà, perquè l'estat ha donat sobrades mostres de no voler-se moure. I no només l'estat, sinó, especialment, el seu electorat. No voldria ser punyent, però el mapa electoral del 26J és prou representatiu d'això. Cal insistir-hi en aquest argument?
Evidentment, que s'ha de buscar el màxim de garanties possibles, però això no pot fer que s'endarrereixin més temps de l'indispensable, si es constata que, aquestes garanties no arribaran en un temps raonable, com ja ha passat en altres casos a nivell comparat i això no ha estat un obstacle per reeixir.
Per tant, això ens porta al terreny d'allò que és possible, que és la implicació de suports amplis de la població i l'obtenció del reconeixement d'altres forces polítiques i instàncies estatals o internacionals. I això comença, precisament, pel suport de l'espai dels Comuns, Catalunya si que es pot o Podemos, amb el suport dels quals, s'arribaria, aproximadament, al suport d'un 60-70% de la població, suport indiscutible i inqüestionable a tots els nivells. I es clar, això em porta a una pregunta circular: com es pot demanar un suport que encara falta, quan el principal proveïdor d'aquest suport és precisament aquell que el reclama? Podria dir-se que això s'explica per la desconfiança en la direcció del procés per part de CDC.. ..Però és que el RUI no va ser una proposta de CDC, sinó de la CUP i de l'Assemblea Nacional, a través dels seus socis, acceptada per part del Govern de Junts pel Sí, amb l'únic condicionant de què s'esculli el moment més favorable per al seu èxit, cosa lògica, per altra part.
Naturalment, es podria parlar de què la inconcreció d'aquest moment genera desconfiança, cosa que, segurament, inquieta a la CUP. Però més desconfiança em genera a mi, que l'espai de Catalunya si que es Pot no hagi votat a favor de les conclusions de la comissió parlamentària, ni tan sols dels pressupostos, ni tan sols de la moció de desconnexió, però sobretot, que es desmarqués del sentit plebiscitari de les eleccions del 27-S, tot tenint a dins gens que votaria a favor, cosa que va fer que els seus vots hagin estat comptats com a no, i que la majoria expressa obtinguda hagi estat vista com a insuficient, en comptes de veure com a insuficient la minoria expressa oposada. Es podria haver dit que no es volia que el procés el dirigís Mas, perquè no es confiava en el seu independentisme. Però un cop fet el pas al costat, aquest recel no és aplicable al seu successor. La qual cosa em fa pensar en una cosa diferent: Catalunya si que es Pot, en realitat, no es va negar a acceptar el sentit plebiscitari del 27-S perquè hi anés Mas, sinó perquè no va voler dividir la seva militància. Tant costa acceptar la veritat? Fa anys, vaig escriure una carta oberta al PSC, proposant que es desdoblés amb el PSOE, per esbrinar la voluntat sobiranista dels seus votants. Malauradament, aquella proposta no es va tenir en compte. I ara, el PSC; és un partit gairebé residual en el sistema polític català. No us fa pensar, això? Sou l’únic espai que manté una posició ambigua al respecte que no ha desaparegut o s’ha convertit en irrellevant políticament, després de caure Unió Democràtica i el PSC. Fins quan durarà aquesta indefinició? Què es pensa fer per acabar amb ella d’una vegada?
Això, em porta a una darrera reflexió a aquest respecte. En realitat, la manca de voluntat d'acceptar el RUI, té a veure amb la mateixa raó que tu mateix vas apuntar, referint-te a Esquerra i a CDC, respecte de la consulta ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona per decidir si es vol adherir a l'AMI, per por a perdre, d'una part de la vostra militància. Por que, per cert, no té la militància d'Esquerra o CDC, almenys, por d'afrontar-la. Què doncs? Apostem a qui creus que seria més valent?
4,5.- Parla a continuació de les eleccions constituents com a alternativa, i d’avançar cap a una República o un Estat propis, però des d’una altra correlació de forces, preparant l’escenari per una futura entesa entre les diferents forces sobiranistes del país, independentistes i no independentistes, amb una hegemonia de les esquerres i que, un procés constituent no subordinat, o un referèndum de ratificació constitucional, necessitaria, com qualsevol iniciativa sobirana, aliats.
Quan un arriba a aquest punt, es pregunta si la proposta que fa és sincera, personalment o és tàctica de partit.
Per començar, les eleccions constituents ja es contemplen en el full de ruta del procés, i per tant, tindran lloc quan s'hagin implementat la resta d'aspectes del mandat resultant del 27S, cosa lògica, perquè no té sentit posar el carro davant dels bous, si el què es vol és que aquest avanci.
Però proposar aquesta alternativa i renunciar a participar en cap altre aspecte del moment polític actual, si que fa despertar una seriosa desconfiança respecte de la sinceritat dels propòsits del seu espai polític, i fa girar la desconfiança que tira sobre altres actors polítics, sobre si mateix. És a dir, quina és la prioritat, guanyar les eleccions, o tirar endavant el procés? Aquí, jo demanaria sinceritat..
En aquest sentit, és injust voler pretendre assumir a través d'una convocatòria electoral el comandament d'un procés al qual, en ben pocs moments, s'ha empès activament, ans el contrari.
Ara bé, si es vol col·laborar i guanyar la confiança sincera dels altres sobiranistes, la manera és ben senzilla: sumar-se al procés constituent, aportar la seva visió i reforçar la perspectiva social i d'esquerres, i blindar el seu suport social i legitimitat, amb el qual, segurament, seriem imparables.. ..naturalment, si és aquesta la voluntat sincera.. Decidim.. ..Catalunya?
Perquè el procés constituent viri cap a l'esquerra, primer ha d'haver procés constituent, i si tant es desconfia de la dreta, ja es pot preveure que si se la arracona i se la menysté, el procés constituent corre perill.. I aquest és un risc estratègic imperdonable: si ha d'haver procés constituent, i es vol que sigui d'esquerres, quin millor moment per fer-ho que aquell en què la dreta (o centre, si es vol) vol participar-hi, però és més feble que mai???
I parla de la necessitat d'aliats.. I té tota la raó, però no pas com es pensa. Vists els resultats del 26J, queda clar que no tindrem aliats.. ..de fora. Però, és que algú es pensa, que en un procés com aquest tindrem aliats de fora? Els únics que tindrem són els de dins, i aquests, depenen del seu espai polític, que si s'afegeix al procés, amb ganes de participar ens farà visibilitzar una massa crítica que ja existeix i ens farà invencibles.
6.- Continua en Pisarello parlant de la conquesta de sobiranies lliurement compartides i en què, en un escenari així, l’èmfasi no es posaria tant en la unilateralitat com en la no subordinació. Més que en la idea de desconnexió, en l’eixamplament de la idea de sobirania. Parla també de què, de mantenir-se les tendències electorals actuals, seria molt probable que unes eleccions constituents facilitessin el sorpasso de les esquerres, independentistes i no independentistes, eixamplant el suport i la força social de sobiranisme i de què un procés constituent realment obert a independentistes i no independentistes permetria, alhora, neutralitzar l’autoritarisme del PP i del nacionalisme espanyolista en general i conjurar el to de superioritat moral que sovint destil·len algunes posicions nacionalistes a Catalunya.
Sobre aquest tema, vull partir d'un fet que no es parla massa i que és bàsic: per eixamplar la idea de sobirania, primer s'ha de tenir sobirania.. ..Seria una mica, com la caixa d'eines, que parla l'Eduard Voltas, en el seu llibre, i que els amics de Súmate i molta altra gent ha entès fàcilment.
Em pot dir en Pisarello que, ara mateix, hi ha espais de sobirania que no necessiten de ser guanyats, i té raó, en part.. ..Però també ho és que no sempre l'espai dels comuns, Catalunya si que es Pot, etcètera, ha recolzat les iniciatives en aquest sentit, ni s'ha provat, de moment, que estigui disposat a recolzar l'exercici d'aquesta sobirania, fins i tot desobeint, si no es fa a la seva manera. Pot ser una actitud política legítima, és clar, però no pas gaire lògica, tenint en compte que no va ser ni la força més votada a Catalunya el 27S ni té possibilitats de formar un govern alternatiu. Serà per això que vol eleccions constituents. Però llavors, com s'adiu això amb aquella famosa frase que deia que "el ciutadà no pot esperar-se, entre tant, a que això s'acabi", i que cal actuar sobre el dia a dia? Canvia aquest raonament de valor quan s'albira l'expectativa més o menys a mig termini d'anar a una nova convocatòria electoral de caràcter constituent?
Pel que fa al procés obert a independentistes i no independentistes, aquesta possibilitat va ser real, dins del marc de la comissió del procés constituent, a la que van assistir en nom de REINICIA Catalunya, Jaume López, Jordi Rich i Isabel-Helena Martí. No recordo que Catalunya si que es pot digués res al respecte. Com tampoc recordo haver vist ningú de Catalunya si que es pot o els comuns en el moviment que ha recorregut Catalunya de punta a punta en 4 columnes, La Marxa Som, recordant la Marxa de la Llibertat d'en Lluís Maria Xirinacs de fa 40 anys, on s'han assajat formes de democràcia participativa i popular. Tanmateix, i tot tenint en compte les conclusions que s'han aprovat, no es pot dir que el procés no estigui obert a independentistes i no independentistes. En tot cas, això només serà veritat si és per incompareixença dels no independentistes, ja que si compareixen, podran, en tot cas, dir la seva i proposar tot allò que es consideri convenient.
Respecte de l'eixamplament del suport i força social de l'independentisme.. ..home, la millor manera de comprovar això, seria donant suport al RUI, i llavors veuríem si realment cal o no. Per un costat, perquè si es vira molt més a l'esquerra, pot passar que el votant de centre, i els sectors empresarials fins ara partidaris, es facin un pas enrere, i es perdi aquesta buscada inclusivitat i transversalitat temporal, per culminar el procés per aconseguir un espai de sobirania pròpia. Per altra part, sospito que aquest suport i força social ja existeix i es manifestaria expressament si es pogués expressar lliurement en un RUI, sense adscripció a cap consigna de partits, ni eleccions plebiscitàries. Jo estic tan convençut, que em començo a preguntar si, en realitat, precisament per això, no hi ha interès en donar suport al RUI..
I quant al to de superioritat moral.. ..Com diu un vell refrany català, "cap geperut veu la seva gepa". Parlant en termes psicològics, més aviat em sembla això una famosa projecció psicològica d'aquelles que esmentava en Carl Jung..
7.- Parla finalment, en Pisarello, de les condicions per a una mobilització i un debat constituents, de què l’obertura d’aquesta via a Catalunya exigiria una mobilització i un debat ciutadà, popular, intens, que qüestioni les pràctiques de corrupció i les polítiques d’austeritat d’aquests anys i que reconegui el paper de les classes populars, vinguin d’on vinguin, parlin la llengua que parlin, en la construcció d’un nou país, més just i democràtic. I també reclamaria una rehabilitació dels ponts i del diàleg entre els mons dels Comuns, de la CUP, d’ERC, i fins i tot d’aquells sectors socialistes (dins i fora del PSC) capaços de reaccionar i d’afegir-se al canvi. Aquesta alternativa tampoc implicaria, per descomptat, que altres forces sobiranistes, com la nova PDC o Demòcrates de Catalunya, hagin de desaparèixer o ser excloses. Ans al contrari, un escenari d’aquest tipus contribuiria a la seva refundació real i els hi donaria l’oportunitat de mostrar la seva lleialtat a la voluntat del poble de Catalunya, fins i tot en cas de perdre la seva posició hegemònica. Anar massa lentament o voler accelerar-ho tot a qualsevol preu, pot tenir conseqüències contraproduents i tal vegada irreversibles.
Doncs bé, al respecte, penso que el tauler de joc ja està definit, i en aquest tauler es podran establir els ponts que es vulguin establir.
Certament, no és l'entorn dels comuns o dels que poden a Catalunya els què han establert aquest marc. Però no és a ells a qui els correspon per mandat democràtic, i demanar noves eleccions per definir-lo no és legítim ni honrat políticament. Estaria bé que ho digués algú de Reinicia Catalunya, que ho fa des de fora de les institucions democràtiques, però no pas algú que hi està dins.
Per altra part, i respecte dels ponts a establir, la solució continua estant en mans de l'espai dels comuns: entrant i participant del joc. I per una raó molt senzilla: els militants de base dels partits d'esquerra poden compartir moltes més coses que, els seus dirigents, per raons estratègiques de partit no podrien. Una vegada posats junts, i sense aquests condicionaments, les coincidències podrien ser moltes més de les, en principi, esperades.
I de què depèn finalment, doncs, que el procés sigui més participatiu, transversal, inclusiu, etc? Doncs tant senzill, com de què l'espai dels comuns decideixi participar amb entusiasme de l'espai de debat i decisió popular, una vegada s'estableixi i comenci a funcionar.
Podrem comptar amb vosaltres?
Carles-Marc Cosialls, (membre del GOAL, Grup d’Opinió Ara Lliures)

Joan A. Forès
Reflexions




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada