Benvolguts,
Els apunts d’avui del mestre Pérez Latre no són precisament
engrescadors!
La
negociació entre el Partit Popular i Ciudadanos, amb el compromís contra qualsevol mena de
referèndum
que permeti els catalans decidir el seu futur, amb voluntat de recentralitzar el
sistema de competències a favor de l’administració central de l’Estat, de consolidar un sistema
fiscal dins la LOFCA
i de liquidar la immersió lingüística,
demostra allò que la premsa catalana de l’establishment pugna per amagar cada dia des
de fa quatre anys: No existeix cap mena d’alternativa negociada a la independència que no
passi per la liquidació de Catalunya com a comunitat política.
Com dirien els clàssics, és victòria o mort.
28 D'AGOST DE 2016 05:00 H
Vegem l'article:
Catalunya en temps de sedició: resum de set
dies entre l’agressió i la resistència.
La negociació entre el Partit Popular i
Ciudadanos, amb el compromís contra qualsevol mena de referèndum que permeti
els catalans decidir el seu futur, amb voluntat de recentralitzar el sistema de
competències a favor de l’administració central de l’Estat, de consolidar un
sistema fiscal dins la LOFCA i de liquidar la immersió lingüística, demostra
allò que la premsa catalana de l’establishment pugna per amagar cada dia des de
fa quatre anys: que no existeix cap mena d’alternativa
negociada a la independència que no passi per la liquidació de Catalunya com a
comunitat política. Com dirien els clàssics, és victòria o mort. Aquests
són alguns dels grans temes de la setmana.
PACTES. L’escena
ja es va produir després del 20-D i
ara els partits espanyols de la banda dreta ens ofereixen el mateix espectacle
patètic: l’escenificació
d’un pacte, amb foto entre Rafael Hernando (del PP) i Juan Carlos Girauta, que
no es recolza en cap mena de majoria parlamentària. Espanya és
l’únic país del món on es fan pactes de govern inviables
que fan sospitar que només es tanquen amb la finalitat estricta de
construir relat
per a les següents eleccions. Perquè signar un pacte sense majoria parlamentària que el
suporti i a l’espera que algun carallot útil, al qual no s’ha tingut en compte
a l’hora de negociar i escenificar l’acord, s’hi sumi de franc, és una manera
de fer les coses (i ja en van dues eleccions) molt i molt estranya.
Que estan bojos aquests espanyols.
I
així, fins que, de tantes voltes com facin, acabi retornant definitivament el
bipartidisme perdut.PICAPLETS. La incapacitat del dependentisme per assumir en termes polítics el fet que més de la meitat dels catalans ja no volem formar part d’Espanya és tan bèstia, que en molts moments fa feredat. Sembla que, en efecte, ja juguem lligues diferents. El vicepresident del Parlament de Catalunya, José María Espejo-Saavedra, de Ciudadanos, en resposta a la notificació rebuda de part del TC (està clar que en el seu cas es tracta d’un error!) ha argumentat que la presidenta Forcadell va cometre frau de llei amb la voluntat d’incomplir les disposicions del Constitucional espanyol. Nosaltres caminant amb pas ferm cap a la independència i ells ens parlen de fraus de llei. L’il·lustre senyor diputat viu en un món a banda, com si encara fos assessor de la Caixa. Més ben dit, sí, encara treballa al servei de Fainé i els seus, però temporalment li paguem el sou entre tots.
PINÇA. L’establishment no descansa mai. Mentre els Comuns, aliens a la que es prepara (en això són coherents, perquè pensen que no passarà res) es reuneixen per concretar la seva oferta electoral a la primavera, la plataforma liberal dependentista propulsada per les escorrialles de l’antiga CiU difunta va fent també les seves passes inicials. Recorda una mica, però, les gestions discretes de Duran i Lleida, mesos abans de l’esclat definitiu dels democristians, amb voluntat de crear una marca alternativa capaç de fer-los sobreviure, transvestits, de manera inverosímil, de nova política. Ara, l’ex-CDS Antoni Fernández Teixidó, l’ex-UDC Roger Muntañola i l’ex-CDC Xavier Cima (el senyor Arrimadas), van covant el seu particular club dels rebotats: ben segur, els de sempre els posaran el cel als peus a canvi d’erosionar l’independentisme. Gira el procés i les maniobres sempre són les mateixes. I tanta reiteració potser va deixant de ser efectiva.
RIDÍCUL. La capacitat dels QWERTY per rabejar-se en el ridícul supera ja a aquestes alçades tot el que era previsible. Cada setmana d’estiu el nivell de la seva dignitat política cau més i més avall. Després de disparar contra tot allò que es mou, en particular si és d’Esquerra, i d’alliçonar cada dia la CUP sobre què ha de fer i què no, aquests dies han emprès una denúncia de la persecució de la qual, suposadament, són objecte a les xarxes socials. Diumenge a la tarda, Marta Ribas i Lluís Rabell denunciaven a l’uníson els insults rebuts des d’un compte de twitter amb només dos tuits i trenta seguidors, com a exemple dels atacs dels quals són víctimes. Examinada la naturalesa de l’agressor, era fàcil determinar que es tractava d’un perfil creat per la policia, per l’entorn de SCC o fins i tot per ells mateixos. Prou de fer el ridícul, de veritat.
SENYAL. La reunió dels caps de govern d’Alemanya, França i Itàlia per redefinir els futur de la UE post-Brexit és simptomàtica del valor del Regne d’Espanya a la comunitat internacional. Un país presoner del deute i incapaç de formar govern. Un problema creixent. Un actiu generador d’inestabilitat econòmica i territorial, que s’obre un nou front amb l’atac flagrant a la democràcia a Euskadi, on fa vetar un candidat sense encomanar-se a ningú. Aviat caldrà aplicar mesures draconianes per ordre dels guardians dels creditors i, ben segur, no vindran acompanyades d’una millora de la qualitat d’un ordre democràtic que a Espanya fa anys que es desploma en caiguda lliure. Gairebé descartada l’opció que els barons obliguin Pedro Sánchez i els seus a acceptar la rendició, ara ja només una trucada de la cancellera Merkel pot evitar una nova repetició de les eleccions, igual com va forçar una reforma constitucional un mes d’agost.
TOTS. El manual dependentista és reiteratiu i, molt sovint, mancat de qualsevol mena de lògica. Hi ha un recurs fonamental que consisteix a presentar qualsevol iniciativa de l’independentisme com adreçada només a una part de la societat. Agradi més o menys, tant la dependència com la plena sobirania afecten tots els catalans, pensin com pensin. La lider de Ciudadanos a Barcelona, l’ex-popular Carina Mejías ha criticat l’alcaldessa Colau per insinuar la seva participació a la Diada que no és de tots. Naturalment, a ella mateixa li semblarà perfecte que Mariano Rajoy i el Borbó presideixin els actes d’una festa del 12-O que no representa tothom, imposar l’estanquera a centenars d’ajuntaments que no la consideren pròpia i la Marxa Reial des Borbons, un símbol que no representa milers de ciutadans. En aquests casos, naturalment, com que són els seus, no importa que tots aquests símbols siguin imposats sense ser els de tots.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada