Benvolguts,
Hem trobat molt interessant i punyent l’article de l’Albert Botran al PuntAvui València en la ‘guerra cultural', referint-se al problema del Born que la senyora Colau ha complicat inutilment, amb els aplaudiments d'orelles dels unionistes. L’Albert
referint-se a la ‘guerra cultural' es
dol de la Consti, que va deixar els Països
Catalans compartimentats
en comunicacions viaries, en comunicacions ferroviàries, en llengua i en moltes més coses...
No cal dir que nosaltres som partidaris a ultrança dels Països Catalans des que varem endinsar-nos en la nostra història orientats pels nostres prohoms, en el nostre cas fou entre d'altres en Joan Ballester de Públia que ens va obrir el ulls en la dècada dels cinquantes...
Vegem l’article i
sobretot vegem les tres notes que intenten complementar-lo:
OPINIÓ
TRIBUNA
València en la ‘guerra cultural'
Albert Botran,
Historiador i membre de l'associació Manuel Gonzàlez
i Alba
“Fixem-nos en un dels territoris històrics i
la seva relació amb els episodis de memòria que han estat al centre de la
discòrdia: el País Valencià
Aquest
estiu ens hem endinsat de nou en el debat sobre la memòria històrica. L'origen
ha estat una polèmica al voltant d'una exposició sobre monuments franquistes
als carrers de Barcelona.
Però el veritable detonant
ha
estat la voluntat expressada per una part de l'esquerra no
independentista catalana de voler contraposar la
memòria antifranquista amb la de la resistència del 1714. Núria Alabao
va arribar a anomenar-ho guerra cultural,
plantejant el veritable fons de la qüestió:
es
vol arraconar la memòria del 1714
perquè s'identifica amb el moviment independentista,
que seria, a curt termini, l'adversari a batre.
Han estat diversos, i molt bons, els articles
de rèplica que hem pogut llegir. El fet que tinguem un espai polític i de comunicació compartimentat ha impedit,
malauradamentNota2 que el debat pogués tenir un abast de Països
Catalans. I hauria estat més interessant. Fixem-nos, almenys, en un
dels territoris històrics i la seva relació amb els episodis de memòria que han
estat al centre de la discòrdia: el País
Valencià.
Que la Guerra
de Successió no va ser una simple guerra dinàstica es fa evident
especialment quan es coneix com la lluita catalana es va perllongar un cop el plet dinàstic
estava ja tancat amb el Tractat d'Utrecht (1713). És en aquell moment quan es manifesten més clarament les
dinàmiques socials de fons, les raons de l'oposició als Borbons, elements que
els historiadors han anat reconstruint en les últimes dècades i que Sànchez
Piñol va novel·lar magistralment. Si incorporem la
perspectiva valenciana, el component popular de la guerra queda reforçat en
conèixer el suport majoritàriament camperol al bàndol maulet (austriacista) en
aquell territori.
La
derrota valenciana del 1707 va
significar el mateix que el 1714 per a Catalunya
i el 1716
per al Regne de Mallorca:
l'abolició
dels furs i les constitucions.
Tanmateix, la societat catalana va poder
prosseguir les dinàmiques de creixement econòmic iniciades el segle XVII i
va arribar així a industrialitzar-se. Amb aquesta evolució, van sorgir
unes noves classes socials (burgesia,
proletariat i també les classes mitjanes professionals) alguns sectors de les quals donarien forma al catalanisme, fet que
enllaça, entre altres coses, amb la memòria de 1714.
També durant aquest estiu, Xavier Domènech i Ricard Gomà ens deien
en una entrevista que:
calia
rebutjar la pàtria noucentista, donant a entendre que havia estat un moviment
que tan sols hauria enfortit el costat més conservador de la catalanitat.
Una
afirmació que donaria per a molt debat però que, dita així, gratuïtament, és
una incoherència impossible de subscriure.
En primer lloc perquè ells
recullen una bona part de l'herència ideològica d'aquest moviment, que
pretenia superar les divisions de la conflictiva societat catalana del segle XIX.
Vegeu, si no, a
quin mite recorren per frenar l'empenta independentista, que no és altre que la suposada divisió
social que generaria l'arrauxada unilateralitat, a la qual contraposen el seny
de l'acord amb l'Estat. Però tornant
al fil valencià: tractar d'esmenar el noucentisme pel broc gros significa esmenar una
de les obres més transcendentals de l'IEC, com la gramàtica i les normes
ortogràfiques. Del País Valencià estant es coneix la importància de
tenir una normativa lingüística, i per això cada desembre assistim a un esdeveniment ben singular com la manifestació
popular que commemora les Normes de Castelló de 1932 i
les vincula amb la revitalització social del valenciàNota3. Finalment, aquests dies hem tornat a parlar de la memòria de la
repressió franquista. Tant de bo aquesta polèmica tingués com a
derivada la dignificació del barceloní Camp de la Bóta, que ha estat al·ludit de manera
oportunista enmig del debat. I aquest és un bon espai per recordar que a València aquesta memòria és una batalla primordial, amb les proporcions
bestials d'executats enterrats en fosses comunes que els moviment civils han
anat demostrant (fins a 25.000 represaliats que resten soterrats al cementiri de
València).
La
memòria nacional popular catalana incorpora una sèrie de sediments forjats a
través de centenars d'anys i són difícils de deslligar entre ells, de separar-los
arbitràriament. I aquesta memòria contagia persones de diferents posicions
polítiques. No s'explicaria, si no, una experiència com les Edicions
62,
que signifiquen la feliç confluència d'un emprenedor tardonoucentista amb la
intel·lectualitat d'esquerres i marxista, i que el primer llibre que
va publicar va ser... Nosaltres, els valencians, de Joan
Fuster.
Treballem
per recuperar aquesta memòria, per aprofundir-hi, per fer que sigui llevat dels
nostres projectes polítics emancipadors.
I fem-ho, també, amb aquesta perspectiva de Països Catalans que enriqueix i supera
les visions parcials.
Albert
Botran
Nota 1.
L'article 143 de la Constitució
establia que només
dues o més províncies limítrofes, o una o més províncies insulars amb
característiques o enllaços històrics, culturals i econòmics comuns podien
constituir-se com a comunitats autònomes.
Alternativament, una província no insular es podia constituir com a
comunitat autònoma uniprovincial només si era una entitat regional històrica.[2] A
més de les quatre nacionalitats, la gran majoria de les comunitats que es van
constituir corresponien a la primera categoria amb l'excepció de La Rioja,
la Regió de Múrcia,Astúries i Cantàbria,
comunitats autònomes uniprovincials de la segona categoria.
Tan
bon punt les comunitats autònomes s'haguessin constituït, la formació de
federacions entre comunitats autònomes era prohibida en l'article
145.[2]
Per això el 2003 també es va poder produir la
conversa que expliquem a continuació:
Una anècdota
de Carlos Aragonés i Xavier Trias (explicat al lllbre Catalunya Estat
d’Europa del CCN): Hi ha frases extraordinàries com la del director
del gabinete de Presidencia del Gobierno y hombre de máxima confianza del
presidente Aznar a Trias: “El AVE de Barcelona a Valencia,
ni lo soñéis mientras mandemos nosotros: llegaríais
a acuerdos con los valencianos en la economía y os podríais acabar
entendiendo en la lengua y otros temas". Xavier
Trias, hoy concejal de CiU en el Ayuntamiento de Barcelona (avui ex-batlle
de Barcelona), se quedó atónito cuando Carlos Aragonés le
soltó esta frase al despedirse como congresista en Madrid en el 2003. Aragonés era director del gabinete de Presidencia del
Gobierno y hombre de máxima confianza del presidente Aznar.
Nota2
L’Albert Botran es dol que “un
espai polític i de comunicació compartimentat
ha impedit, malauradament que
el debat pogués tenir un abast de Països Catalans”. No és que sigui malauradament! Quan les dretes i les ultradretes durant la Transacció que no transició del 1975 al 1981 varen dissenyar l’Estat
de les Autonomies,
amb l’aquiescència fervorosa, aplaudint amb les orelles, del PSOE, del PCE, de CDC i del PNB es varen preocupar
extraordinàriament de que aquesta compartició es complís en totes les seves
facetes. Per això hi ha un dels articles de la Consti que diu:... la formació
de federacions entre comunitats autònomes era prohibida en l'article 145Nota1o
sigui que aquest petit detall impedia en el futur la unió de Comunitats
Autònomes, per exemple el Principat, el País Valencià i les Illes.
Nota
3
Quan l’Albert Botran diu que “cada
desembre assistim
a un esdeveniment ben singular com la manifestació popular que commemora les
Normes de Castelló de 1932”, hem d’afegir que “i per això, no un sol dia sinó sempre, el feixisme
del PPSOE intenta destruir la comunicació del país Valencia i del Principat, en ferrocarrils (no hi ha AVE, no es pot moure mercaderia amb una sola via que hagi de
servir per a tot, en comunicació per autovia (que no n’hi ha) i a més,
enfotent-se’n Madrid ha fet autovies entre València i Madrid, autovies entre
Alacant i Madrid, però no autovies entre Alacant, València, Castelló i
Tarragona, en llengua que els fatxes o similars ja han
intentat dir que el valencià i el català eren llengües diferents, i han creat
una AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) encara que no se’ls ha deixat que
creessin una ALV (Acadèmia de la Llengua Valenciana)!].
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada