dissabte, 13 d’agost del 2016

08/08/2016. Economia. Deute. Jordi Angusto. El dèficit fiscal que calculem la majoria d’economistes surt com a diferència entre els impostos que paguem (exclosos els municipals, i els que haurem d’acabar pagant en cas que l’Estat incorri en dèficit), i els que tornen a Catalunya per cobrir despeses i inversions directes de l’estat, de la Generalitat i aquelles que els ajuntaments financen amb transferències de l’estat.

Benvolguts,

Avui tornem a parlar de Deute, el Deute de Catalunya i el Deute d’Espanya segons com es reparteixi aquest deute en la negociació per la independència. L’autor és l’economista Jordi Angusto i l’ha publicat a Nació Digital. Com que jo no soc economista només puc contraposar a les teories de qualsevol economista les d’algun altre que s’hi hagi manifestat i que jo en tingui constància. El tema del repartiment d’actius i passius està molt ben tocat per l’Albert Pont a Delenda est Hispania i en algún cas pot no coincidir amb el que es digui aquí...


Vegem l’article:

Comptes i contes

"De fet, assumir el deute segons els actius de l’Estat a Catalunya és el més just i racional, com van establir al Quebec"

Jordi Angusto | 08/08/2016 a les 00:49h
Amb el títol d'aquest article, Josep Borrell escrivia un pamflet on negava els càlculs del dèficit fiscal que es fan a Catalunya, al voltant del 8% del PIB o 16 mil milions d'euros, a partir de tres arguments que val la pena contestar. Abans, però, recordem que el dèficit fiscal que calculem la majoria d’economistes surt com a diferència entre els impostos que paguem, exclosos els municipals, i els que haurem d’acabar pagant en cas que l’Estat incorri en dèficit, i els que tornen a Catalunya per cobrir despeses i inversions directes de l’estat, de la Generalitat i aquelles que els ajuntaments financen amb transferències de l’estat. Un càlcul net i simple -- d’on surten i on van a  parar els fluxos monetaris-- que no hauria de donar peu a controvèrsia però que en ser tan gegantí ha donat peu a tota mena de crítiques.

La primera consisteix a defensar que moltes coses que es fan fora de Catalunya la beneficien igualment i que en conseqüència cal emprar el criteri de càrrega i benefici, en comptes del flux monetari, per imputar al territori els beneficis que suposen coses que es fan fora d’aquest. Però si bé és cert que hi ha coses que es paguen fora de Catalunya i poden beneficiar-la, també ho és que hi ha coses que es paguen a Catalunya i beneficien la resta de l'Estat, i que una cosa compensa l'altre i ens porta al punt de partida: només podem comptar objectivament el que es paga i es rep; és a dir, el flux monetari. Altrament, la subjectivitat treu tot valor al càlcul i acaba resultant que allí on s’executa major despesa, com ara Madrid, acaba tenint dèficit puix que tot es fa en benefici de la resta de l’Estat. Fantàstica manera de defensar la centralització:

el que us donem només us beneficia a vosaltres, el que fem beneficia tothom!

Fins i tot si aquest fos el cas, que no ho és, on es genera l’ocupació?

La segona crítica de Borrell
, derivada de l’anterior, consisteix a dir que part d'allò que comptem com dèficit fiscal són despeses que avui assumeix l'estat espanyol i que en cas de independència hauria d'assumir la Generalitat, com ara l'exèrcit. La qual cosa és certa però en absolut modifica el càlcul del dèficit fiscal, el qual ningú no ha dit que equivaldria al superàvit que tindria la Generalitat. Aquest seria inferior al dèficit fiscal, com ha calculat Mas-Colell amb resultats que Borrell utilitza erròniament; però la diferència no deixarien de ser més diners invertits i/o gastats a Catalunya, generant ocupació a Catalunya.

El tercer argument té a veure amb aquelles despeses que l'estat paga endeutant-se i que segons Borrell no s'haurien d'incloure al dèficit fiscal, com si el deute no s'hagués de pagar; és més, com si no haguéssim contribuït a pagar-lo durant els anys previs a la crisi, quan Espanya va reduir el seu deute. Un altre argument sense solta ni volta i que això no obstant convé tenir molt en compte. Perquè és cert que una part del dèficit fiscal encara no s'ha pagat amb la diferència entre el que hem pagat i hem rebut, sinó que forma part del colossal deute públic espanyol; i així com que aquest deute no podríem deixar de pagar-lo com CCAA, podem minorar-lo o encara augmentar-lo amb la independència en funció del repartiment d'actius i passius que es faci. Si assumim passius en proporció a la nostra contribució impositiva actual (19%), pagaríem segons el dèficit fiscal calculat; si per contra ho féssim en proporció als actius de l'estat a Catalunya —un 10%, segons estudi fet per a la Irla juntament amb en Marcel Coderch i la Gemma Pons— o en proporció a la despesa pública executada per l'Estat a Catalunya —12%— encara podríem minorar-lo.

En aquest sentit estaria molt bé acabar donant una part de raó a Borrell i estalviar-nos una picossada. De fet, assumir el deute segons els actius de l’estat a Catalunya és el més just i racional, com van establir al Quebec, puix que deixaria a catalans i espanyols amb la mateixa proporció d’actius amb què fer front a la respectiva motxilla de deute.

Jordi Angusto

Joan A. Forès
Reflexions 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada