dilluns, 18 de juliol de 2016

17 de juliol de 2016. Història. Marc Pons. 1936: Dues Espanyes, dues Catalunyes. El 18 de juliol fa vuitanta anys que va esclatar la Guerra Civil espanyola. Un conflicte provocat per l’estament militar que es va revoltar contra la legalitat republicana. Vuitanta anys més tard, els hereus ideològics de l’“Alzamiento” –els que es neguen a condemnar els crims de la dictadura s’han atrinxerat en la tramposa legalitat constitucional, que sublimen com a sagrada font d’ordenament i convivència...

Benvolguts,

18 de juliol. Hem explicat des de fa temps que la “Guerra Civil espanyola” s’ha de considerar que són dues guerres:

1     La guerra de les dretes espanyoles contra les esquerres espanyoles (feixistes contra republicans, cacics contra proletariat). 
2   La guerra de les dretes (i de fet les esquerres) espanyoles contra Catalunya.

Podeu trobar una justificació d’aquesta asserció en l’enllaç dues guerres. Una manera de fer-se’n càrrec és la comparació dels 4 mapes que es mostren de la guerra: juliol 1936, març 1937, març-abril 1938, febrer 1939. El juliol 1936 mitja Espanya es tenyeix de blau, el març 1937 s’arriba a una situació de front estable amb tot el territori dividit de dalt a baix en parts més o menys iguals en superfície, l’Espanya de l’altiplà i l’Espanya mediterrània. I un any més tard, el març-abril del 1938 la situació és molt semblant (!), que vol dir que durant un any els rebels no canvien les línies de front, sigui per manca de recursos, sigui per resistència de l’Espanya republicana, sigui senzillament per desgastar l’enemic i no és fins el 1938 que no es trenca el front de l’Ebre i els rebels aconsegueixen partir la zona republicana en dues parts. La fi de la guerra és imminent. Les tropes feixistes ocupen Catalunya i tallen el subministre des de França al territori republicà. La guerra s’acaba l’1 d’abril del 1939. La guerra havia començat el 18 de juliol del 1936. L’ocupació va començar el gener del 1939. I encara dura...



Vegem l’article d’en Marc Pons:


HISTÒRIA
1936: Dues Espanyes, dues Catalunyes
Marc Pons
Foto: Efe / Marco
Tarragona. Diumenge, 17 de juliol de 2016

http://www.elnacional.cat/bundles/cs/Widgets/VaCentralContent/images/box.png
Aquest dilluns dia 18 fa vuitanta anys que va esclatar la Guerra Civil espanyola. Un conflicte provocat per l’estament militar que es va revoltar contra la legalitat republicana. Una curiosa paradoxa que ens regala la història. Perquè vuitanta anys més tard, els hereus ideològics del “Movimiento” resultant del “Alzamiento” –els que es neguen a condemnar els crims de la dictadura i a dotar la llei de Memòria Històrica-  s’han atrinxerat en la legalitat constitucional, que sublimen com a sagrada font d’ordenament i convivència. La diferència rau en el paper que interpreten els actors en l’escenari de la història. L’any 1936 l’Estat espanyol estava governat per un front d’esquerres. I les dretes eren a l’oposició. El “Alzamiento” és la manifestació de menyspreu més absolut a la democràcia i a les institucions. Una guerra fabricada que va provocar l’enfrontament de les dues Espanyes. I que també va enfrontar dues Catalunyes.

La societat del 1936
L’Espanya del 1936 era molt diferent de la del 2016. L’Espanya que va heretar el règim republicà era un país rural i agrari que -a diferència del que havia passat a Europa en els dos segles anteriors- ni havia portat a terme una reforma agrària –que equival a dir un repartiment de l’ús de la terra- ni una revolució industrial –que és el mateix que dir una diversificació de la producció-. Amb totes les conseqüències derivades d’aquesta situació. La més important era el fet cultural. L’Espanya atàvica i eterna resistia en el medi rural impertèrrita el pas dels segles. El caciquisme social i polític –el del “Crimen de Cuenca” i el de “Los Santos Inocentes”- n'era la conseqüència més directa. Excepció feta dels escassos pols industrials -que absorbien la conflictivitat del camp i la matisaven en un paisatge de forns, fumeres i telers-, que lluïen amb dificultats certa vocació de progrés en un desert de subdesenvolupament i de profundes diferències socials i econòmiques.

Els protagonistes de la pel·lícula "Los Santos Inocentes"

En aquest paisatge dramàtic –que amb tant encert van retratar els escriptors castellans de les generacions del 98 i del 27-, Catalunya era una excepció. Una relativa excepció. Que combinava les llums i les ombres d’una societat industrial en lluita permanent per guanyar els drets laborals més elementals i d’una societat agrària que recollia els fruits de l’impuls del segle de la Il·lustració -la centúria del 1700-,  però que mantenia vives certes formes de domini a mig camí entre el caciquisme hispànic i la màfia italiana. Coses de catalans. La inevitable influència mediterrània. Barcelona havia superat el milió d’habitants. I era la ciutat més poblada de la península. Més que Madrid o que Lisboa. Una metròpoli dinàmica, innovadora i creativa. Un centre industrial i cultural de primer ordre a nivell europeu. El París de la Mediterrània. Però que no podia ocultar un estat de misèria –transformat en lluita- que planava sobre els barris obrers.

La Catalunya de 1936
Per dir-ho d’una manera il·lustrativa –i esquemàtica- mitja Barcelona alternava Liceu i Palau, i l’altra mitja estovava les llambordes per alçar barricades. La Generalitat republicana, tan bon punt va assolir el govern del país l’any 1931, va dictar lleis adreçades a corregir aquestes desigualtats. Lleis laborals, agràries i culturals. El somni del president Macià: treball, habitatge, escola i ... l’hortet. Però calien anys per vèncer la resistència de les oligarquies. Vistes pel conjunt de la societat com un fre a les aspiracions socials de la majoria. Articulades entorn de la Lliga Regionalista –un partit potent i amb història- i de la figura de Francesc Cambó –un polític molt hàbil i molt ben relacionat amb el poder de Madrid-. Un fet que recorda la història recent d’un partit que, després de molts anys, ha acabat perdent la seva representació a les institucions. Els fets del 1934, la proclamació de l’Estat Català i la intervenció seguida de la Generalitat van representar una aturada sobtada que no es va poder reprendre fins al 1936.

El triomf del Front d’Esquerres i la desfeta de les dretes, en les eleccions generals del 1936, van retornar l’Estat espanyol a l’escenari del 1931, l’any de la proclamació de la República. Amb lleugers matisos. Les dretes –que havien governat entre el 1933 i el 1936- tampoc havien tingut temps suficient per desfer l’obra que havien construït les esquerres entre el 1931 i el 1933. Un paisatge absurd –de posicionaments irreconciliables- dominat per una estranya dinàmica de construcció i d’enderroc que presagiava un final tràgic. A Barcelona el cop d’Estat militar del 1936 va ser ràpidament neutralitzat. Com ho va ser a tot Catalunya. Però a Espanya va triomfar en molts indrets, i es va convertir en una guerra. Que va afectar Catalunya des del bon començament. Les capes més desfavorides de la societat catalana es van submergir de ple en la defensa de la causa republicana –i revolucionària-, fins a elevar-la a la categoria de mite.

Mossos d'Esquadra morts a Barcelona a l'inici de la guerra

El desgavell del 1936
A Catalunya la simbologia revolucionària, l’estètica de guerra i els discursos dogmàtics van envair l’acció dels sindicats obrers i dels partits polítics d’esquerres. Es va fer difícil distingir la línia que separava República i revolució. I en aquella situació d’excepcionalitat, el govern de la Generalitat va perdre progressivament el protagonisme polític i el control de l’ordre públic. Fets com l’assalt anarquista a la presó Model, o l’assassinat d’en Josep Badia Capell, cap dels Mossos d’Esquadra  –víctima d’un obscur afer que implicava altes personalitats del Govern de la Generalitat, confirmen les profundes diferències que separaven la societat catalana del moment. I desmitifiquen la idea que Catalunya va donar una resposta en bloc al conflicte civil espanyol. Plenament sumida en les tensions polítiques i en els conflictes socials de les dècades anteriors. I en la desconfiança mútua que es tenien els actors més destacats de la política.

En ple conflicte, la Columna Durruti, anarquista, va assaltar la presó Model de Barcelona. Un fet que, per si sol, explica moltes coses. Durruti va prometre la llibertat a tots els presos comuns que s’afegissin als anarquistes militaritzats que es dirigien al front de guerra d’Aragó. No cal fer un gran esforç per imaginar que la presó va quedar buida. I en el seu periple cap al front, Durruti i la seva gent van deixar un rastre tràgic de morts  –persones suposadament de dretes afusellades sense cap tipus de càrrec ni de judici-, i de destrucció –edificis religiosos i arxius parroquials de gran valor històric que es van perdre per sempre-. L’acció dels anarquistes i la inacció de resposta de la Generalitat –per provada manca de recursos més que no per incapacitat o indolència- va suposar un abans i un després en la relació de confiança que una part dels catalans havien dipositat en la revolució.

"Un inmenso solar"
Passats tres anys, la Guerra Civil espanyola, es va saldar a Catalunya amb 65.000 morts185.000 empresonats i 350.000 exiliats. Sis-centes mil persones arrencades brutalment de les seves vides que representaven un 20% dels tres milions d’habitants que tenia Catalunya a l’inici del conflicte. Un capital humà que, d’una manera o d’una altra, es va perdre o es va malmetre per sempre, amb les tràgiques conseqüències –a nivell personal, familiar i de país- que això va representar. Catalunya va quedar derrotada socialment, devastada econòmicament i decapitada políticament, complint els desitjos de Queipo de Llano –un dels caps del “Alzamiento” amb Francisco Franco-, que va resumir el seu ideal de guerra en la frase: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fàbrica, y Barcelona en un inmenso solar”. Fa vuitanta anys. 



 Marc Pons

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada