dimarts, 10 de maig del 2016

03/05/2016. Història. Marc Pons. Catalunya, capital París. Corria l’any 1812 i l’exèrcit de Napoleó va decidir desplaçar la frontera des dels Pirineus fins a l’Ebre. Catalunya va ser annexionada a França, com una regió més del gran sud –le Midi. Durant dos anys, l’administració, les ciències, les arts, l’ensenyament, les modes i l’horitzó social de Catalunya van girar la mirada cap a París...

Benvolguts,
El nou diari El Nacional està aportant força informació sobre cultura, llengua, història. Aquest cop el tècnic i polític menorquí Joan Pons ens explica i aclareix la complicada situació de l’etapa napoleònica pel que respecta als Països Catalans.

De la Viqui:
           Marc Pons Pons (Es Mercadal21 de març de 1973[1]) és un polític menorquí, diputat al parlament de les Illes Balears en la VIII legislatura i conseller del Govern Balear. És llicenciat en arquitectura tècnica (1995) i en enginyeria d'obres públiques (1997) per la Universitat Politècnica de València. Va ser director insular d’Ordenació del Territori del Consell Insular de Menorca durant el 2003 i el 2004, director insular de l’Administració de l’Estat a l’illa de Menorca 2004, vicepresident segon i conseller d’Ordenació del Territori del Consell Insular de Menorca entre el 2004 i el 2007.[2]Entre 2007 i 2008 va ser Vicepresident primer i conseller d’Ordenació del Territori i Habitatge del Consell Insular de Menorca[2] i després va ser president del Consell Insular de Menorca després de la dimissió de Joana Barceló Martí, entre 2008 i 2011. Va prendre possessió del càrrec el dia 18 de setembre de 2008.[3][4] Fins al moment, era vicepresident primer de la institució i titular del Departament d'Ordenació del Territori i Habitatge. Actualment és Diputat al Parlament de les Illes Balears.Del maig de 2003 al juliol de 2004, va ser secretari general del PSOE a es Mercadal. Va ser secretari general del PSOE de Menorca del juliol de 2004 fins al Congrés Insular de març de 2012.[2][5] En 2015 va accedir al càrrec de conseller de Presidència del govern de Francina Armengol. El 6 d'abril de 2016 passà a ocupar el càrrec de conseller de Territori, Energia i Mobilitat en substitució de Joan Boned.[6]

En Marc Pons ens presenta el curt període en el temps de pertinença de Catalunya a la República Francesa, molt ben explicat, molt àgil, i sobretot ens fa veure que, per molt curt que fos el període, la influència en els costums i el saber fer dels catalans ha estat enorme, de forma que els catalans evidentment han esdevingut els més afrancesats (a ponent els afrancesats eren perseguits, sabian demasiado) i els més il·lustrats de la península, en cultura, en pensament filosòfic i en aplicacions pràctiques i comercials de la Revolució Industrial. Això és així de tal manera que jo sempre  he sentit i he sentit a dir que la tirada dels catalans cap a la cultura francesa era consubstancial al nostre tarannà, però que segurament aquesta breu pertinença a la República Francesa en fou una part fonamental...

En el període del 1975 al 1981 en la Història d’España, es va esdevenir la trampa de la transacció (que no transició), que inclou la mort (al llit!) del sanguinari Caudillo Francisco Franco por la gracia de Diós, l’entronització un cop més dels Borbons (que són com el Guadiana, ara hi són i ara no hi són), l’aprovació de la Constitució del 1978 i la Llei d’Amnistia que exonerava tot el personal antifranquista dels crims que no havien comès i tots els militars i polítics franquistes dels crims que sí que havien comès, des del juliol del 1936, i que continuarien cometent fins ves a saber quan!  

En el renaixent Reino de España amb la instauració del franquisme borbònic en substitució del franquisme franquisme (los mismos perros con los mismos collares), en l’escolarització dels alumnes dels 10 als 18 anys a les escoles d’ESO i de Batxillerat es torna a ensenyar el que fou material tabú en el règim anterior, la Revolució Francesa i el que fou la Revolució Industrial. I insistim en aquestes dues matèries perquè els alumnes de l’etapa anterior franquista franquista, no n’havien après res d’aquest temes tan escabrosos i per això la població espanyola es divideix des del punt de vista educatiu en dues parts: els analfabets funcionals (que saben llegir però no ho practiquen) i els analfabets a seques.

Segons la Viqui:

L'analfabetisme funcional és la incapacitat d'una persona per llegir, escriure i fer càlculs en situacions quotidianes. L'analfabetisme és la incapacitat total de llegir o escriure; un analfabet funcional sí que ha après a llegir o escriure, però o bé l'aprenentatge ha estat incomplet o bé la persona ha acabat oblidant el que havia après, de manera que té dificultats per entendre o redactar textos senzills: sap descodificar les lletres i xifres, associar-les a un so i desxifrar l'escrit, però té problemes greus de comprensió. A diferència de l'analfabetisme pur, en el cas del funcional no hi ha un criteri unànime per determinar-lo i es parla de graus d'incidència o de nivells de comprensió lectora.

Ja sabem que en el territori Reino de Castilla dins el Reino de España mai no hi ha hagut una Revolució Industrial. I mai no hi ha hagut una Revolució Francesa (amb la necessària etapa prèvia de la Il·lustració). En canvi a Catalunya, al País Valencià i a Euskadi sí que hi ha hagut una Revolució Industrial brillant i tampoc no hi ha hagut contacte amb la Revolució Francesa. Excepte el que l’articulista Marc Pons ens explica en aquest apunt:


Catalunya, capital París

Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 3 d'abril de 2016

Charles Pierre Argereau
Corria l’any 1812 i l’exèrcit de Napoleó –que es debatia als camps de batalla per mantenir al tron espanyol al seu germà Joseph– va decidir desplaçar la frontera des dels Pirineus fins a l’EbreCatalunya va ser annexionada a França, com una regió més del gran sud –le Midi-, i dividida en quatre departaments a la manera francesa. Durant dos anys, l’administració, les ciències, les arts, l’ensenyament, les modes i l’horitzó social de Catalunya van girar la mirada cap a París, capital de l’imperi francès.

El pretext
S’ha pretès que l’annexió es va formalitzar argumentant els drets històrics francesos sobre la Marca Hispànica de Carlemany; el Napoleó medieval que mil anys abans havia creat una mena de protectorat francès entre els Pirineus i l’Ebre, que va ser bressol de Catalunya. El cert, però, és que el govern napoleònic va renunciar a incorporar Aragó i Navarra, que aleshores eren els territoris més pobres dels regnes peninsulars espanyols. I, en canvi, va incorporar Catalunya a l’Imperi Francès. Un pretext. Perquè Catalunya ja era un motor econòmic. I demogràfic.

Els viatgers il·lustrats europeus (l’equivalent als corresponsals de premsa contemporanis) que visitaven Catalunya en quedaven gratament sorpresos. Hi destacaven que era un país poblat i dinàmic –en contraposició a la resta de territoris peninsulars– dotat d’un aparell agrari potent i d’un teixit industrial incipient. I les dades estadístiques ho corroboren. Catalunya havia superat el milió d’habitants. I Barcelona, que en tenia cent vint-i-cinc mil, amb l’annexió es va convertir en la segona ciutat de França -només superada per París que ja en tenia sis-cents mil- i també en la capital de facto del gran Midi francès

El port de Barcelona al segle XVIII

Soyez propres, parlez français, ... et catalan
“Sigueu polits, parleu francès”. La divisa del jacobinisme cultural francès.  I parleu també català. Amb l’annexió es va produir un desembarcament colossal de funcionaris francesos –refinats i mundans, il·lustrats i revolucionaris- contraposats al pensament i a l’estètica d’una administració espanyola -oligàrquica, tronada i corrupta- que no tenia clar [o sí!] on acabaven els interessos públics i on començaven els privats, sobretot els de l’Església.

Argereau -el superprefecte francès- tenia un origen plebeu, una educació il·lustrada, un recorregut revolucionari i una mentalitat pràctica.  I una missió concreta: afrancesar Catalunya. Per al seu propòsit es va envoltar de gent il·lustrada del país, bàsicament del món acadèmic, entusiastes de la revolució francesa i partidaris de la modernització del país, que li van fer veure que als catalans se’ls festeja amb la llengua.

Dit i fet. La llengua catalana, que quasi cent anys abans havia estat proscrita pel Borbó francès de la Nova Planta, recuperava  la condició de llengua oficial cooficial amb el francès- de la mà –paradoxalment- d’un altre francès.  Però aquest gest no va reportar els efectes esperats. A París els jacobins que dominaven l’aparell de l’Estat s’ho van mirar amb recel, i a Catalunya les classes populars ho van interpretar com una fals afalac, a l’estil ridícul d’aquells que, contemporàniament, diuen parlar la llengua en la intimitat.

El “prêt-à-porter” català
Els negocis tenen l’estranya virtut de sobreviure en els escenaris més complicats. I els diners, que arreu no tenen “ni pàtria ni religió”, a Barcelona es van girar al pas de La Marsellesa. La burgesia barcelonina, que havia creat una potent xarxa d’intercanvi amb les colònies espanyoles d’Amèrica, va fer una rotació entusiàstica i espectacular cap al nord que va enganxar el sector agrari del país amb el pas canviat.

Calia rebaixar preus per competir amb la potent i desenvolupada industria tèxtil francesa. Desapareixia el paraigües proteccionista espanyol que havia emparat la industria catalana. Però en compensació sorgia un mercat francès que triplicava l’espanyol en capacitat de consum. I el sector primari va pagar la festa. Un quart de volta als productors locals, que ja sotmesos a una dependència creixent respecte a l’entramat fabril urbà, contemplaven astorats com la industria catalana es rearmava al so de l’estrofa “le jour de gloire est arrivé”.

Conflicte
La pagesia, que ja recelava de la burgesia, es va declarar enemiga de la nova administració francesa. I el món rural –la pagesia i el clergat- es va rebel·lar contra l’imperi del diner i contra l’imperi de Napoleó. Tot plegat al crit de “pàtria i religió”. És el moment que reapareixen els mites populars arrelats a la terra i a la tradició, com el timbaler del Bruc. I és el moment que s’escenifica –per primer cop- el conflicte armat que –amb posterioritat- sacsejaria el país en tres guerres civils devastadores i mortíferes: el món rural agrari i tradicionalista (que en el futur seria carlí) i el món urbà industrial i revolucionari (que en el futur seria liberal).


Gravat amb una vista de Lleida, 1812

Cervesa
França va deixar la petjada de la seva cultura i de la seva revolució. Durant generacions les classes intel·lectuals, artístiques i polítiques catalanes s’han inspirat en els models francesos. Però allò que, d’una manera més popular, ens han llegat aquells anys francesos, ha estat la fabricació i el consum de la cervesa, que a principis del segle XIX ja era molt popular a París.

Poc abans de l’annexió, es va obrir un bistrot per abastir l’extensa colònia francesa de Barcelona. I pocs anys després, un alsacià cognomenat Moritz va obrir una altra fàbrica per abastir el conjunt de la població. La cervesa esdevé un consum popularitzat els anys que Barcelona va ser una rèplica de Paris. I Catalunya va ser una regió de França. Com Alsàcia. 
Marc Pons

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada