Benvolguts,
Sobre la frase de
l’articulista Jordi Grau a l'article Qui recorda l'Estatut? que fa: hi ha molts
independentistes que parlen en castellà perquè volen i per demostrar que una
cosa no treu l'altra, hi tinc
quelcom a dir i és que jo hi afegiria que hi ha una altra mena de gent,
diputats rabiosament espanyolistes, monàrquics, franquistes, nazis, feixistes i
sobretot anti-independentistes que parlen en català però que no poden amagar la
mala bava que els fa sobreeixir el fetge quan veuen que no hi ha res a fer i
que d’aquí poc la República Catalana serà un fet. I d’entre els d’aquest grup qui són que s’enduen la palma?
I aquí he de citar Brassens i La femme d’Hector quan a la tornada (recordeu la musiqueta? https://www.youtube.com/watch?v=1of3X4EpsmU)
diu:
C’est pas la femm’ de Bertrand, pas la
femm’ de Gontran, pas la femm’ de Pamphile,
C’est pas la femm’ de Firmin, pas la
femm’ de Germain, Ni cell’ de Benjamin,
C’est pas la femm’ d’Honoré, ni cell’ de
Désiré, ni cell’ de Théophile,
Encore moins la femme de Nestor,
Non, c’est la femm’ d’Hector !
I jo l’imito dient:
No són els del PP, ni els del PSOE, ni els de Podemos,
Nó, són els de Ciudadanos...
Vegem l’article d’en
Jordi Grau:
27 març 2016 3.00 h
Qui recorda l'Estatut?
Jordi Grau
El van destruir entre tots, amb el Constitucional
i Guerra de primeres espases, i van possibilitar que una majoria optés
clarament per l'estat lliure
Inés Arrimadas va
escriure, amb aquell to que fan servir quan parlen de coses que els semblen que
haurien d'estar superades, que fins i tot en la mort de Johan Cruyff no podíem
evitar fer política. Parlava de TV3,
però de fet parlava de tot el món sobiranista, o independentista, com vostès
vulguin. Se n'ha parlat molt, de Johan Cruyff, i jo crec que merescudament.
Futbolísticament va representar-ho tot per al Barça pel canvi de mentalitat del
club, però per al país, tot i no parlar mai en català, va fer també moltes
coses. Se n'havia de parlar perquè era un dels grans de la història del futbol,
dels cinc escollits, però també pel que havia representat per al Barcelona com a
institució i per a Catalunya com a país. En
el seu castellà macarrònic també ens va indicar el camí, com ho havia fet de
jugador, no
deixant-se acoquinar per la Policía Armada al camp, ni per la dictadura ben
viva quan va dir que Jordi era Jordi, o quan tantes vegades havia dit allò que
els catalans serien el que volguessin ser. O
sigui, que hi tenim dret. Doncs miri, senyora Arrimadas, sí que l'hem fet
servir, el Cruyff, per la causa, encara que parlés en castellà, perquè va
marcar camins. El que els delata, als que no ho suporten, és que es queden tan
tranquils quan passa el mateix quan moren mites d'equips espanyolíssims,
o quan
tenen la barra de deixar per escrit a TVE que Cruyff va estimar tant Espanya
que va posar de nom Jordi al seu fill.
Doncs mirin, no. Tocava
parlar de Cruyff com a futbolista i entrenador, i tocava fer-ho com a personatge
públic que va decidir viure a casa nostra i ser dels nostres encara que parlés
en castellà. Hi
ha molts independentistes que parlen en castellà perquè volen i per demostrar
que una cosa no treu l'altra.
Han
passat deu anys d'aquell Estatut que van destruir entre tots, amb el
Constitucional i Guerra de primeres espasses. Doncs mirin, amb l'estocada a
aquell Estatut, el 2010, van possibilitar que una majoria optés per l'estat
lliure. I en això estem...
Jordi Grau
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada