Benvolguts,
En el PuntAvui d’avui
hi ha uns quants articles dignes de ser comentats:
Pere Bosch i Cuenca:
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/947934-reviure-la-caputxinada.html?cca=1
Manel Mesquita: http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/947936-l-art-d-amagar.html?cca=1
El lector escriu.
Rosamaria Cendrós: http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/23-lectorescriu/947986-poltrona-i-morreig.html
Els anirem comentant
començant amb el d’en Pere Bosch i Cuenca. En Pere Bosch i
Cuenca, és un vell conegut d’aquesta casa. Un conjunt d’articles rellevants és
el que va publicar-li el Presència de títol Indesitjable herència
i de subtítol La llosa franquista. El vàrem publicar i comentar a:
Avui té un article interessant sobre la
Caputxinada (ell no havia ni nascut a l’època).
L’articulista deixa
prou bé el capteniment de l’Església catalana i és cert que el 1966 ja s’havia mig reinventat, però el passat
sinistre no li treu ningú! En aquest cas jo no puc estar-hi d’acord de cap
manera. S’ha de conèixer la història. S’ha de saber llegir la història. S’ha de
conèixer la tenebrosa història de l’Església des del Concili de Trento cap
aquí! S’ha de saber com va funcionar la Santa Inquisició. S’ha de saber com els
llibres de l’Índex deixaven el coneixement, la cultura, la il·lustració fora de
l’estat espanyol. S’ha de saber com la Santa Inquisició a part de cremar “bruixes”,
va escapçar la cultura catalana que havia tingut un Segle d’Or increïblement potent,
al XIV, que fou liquidat per la Inquisició castellana que havia de controlar i
donar el Nihil obstat a tots els
llibres que la incipient impremta volia estendre, de tal manera que els llibres
en català varen ser traduïts al castellà com el Tirant lo Blanch i després cremats
els originals catalans, o senzillament els llibres varen ser escrits
directament en castellà per autors de nissaga catalana que després en un
exercici d’oblit forçat se’n va perdre els noms dels autors i varen quedar com
a anònims...
Espanya, gràcies a l’Església
i a l’obscurantisme intrínsec, no va evolucionar en paral·lel a com van fer-ho
els francesos en el Segle de les Llums. Espanya és un país que no ha fet la
Revolució Francesa i aquest mal és irreparable. Espanya degut a la seva trista
història no ha fet tampoc la Revolució Industrial i així anem!
Crec que era el
Chummy Chumez que a la Codorniz va publicar-hi un acudit gràfic d’un que figura
que filosofava i deia que Espanya (com continuen fent els fatxes del PPSOE
espanyol) tenia més de tot que tots els altres països. I deia que per exemple Espanya
tenia més futur que els altres països perquè encara havia de passar els segles XVII,
XVIII i XIX! Doncs això!
Aquest preàmbul és
per explicar el sinistre paper que l’Església va fer a Espanya on tenia el
privilegi de l’ensenyament des de sempre, conspirant durant la República, ajudant
a preparar l’Alzamiento i gaudint d’un tracte de favor en la postguerra de tal
manera que tots els ministres d’educació fins els anys 50 formaven part d’una mena de secta que es deia l’Asociación
Católica de Propagandistas, transformada més endavant en Fundación
Universitaria San Pablo CEU. Si en voleu saber més en trobareu informació a:
Dels seus propis
diaris en traiem: Durante la dictadura franquista, los Propagandistas
constituyeron una de las familias más influyentes del régimen,
especialmente tras la derrota del Eje en la Segunda Guerra Mundial y el
desplazamiento de los sectores falangistas en
beneficio del nacional-catolicismo representado por los
propagandistas, hasta la aparición de los tecnócratas del Opus Dei.
Per tant, si us plau llegiu la història amb esperit crític i no
perdoneu als qui no tenen perdó!
Vegem l’article
sobre la Caputxinada:
9 març 2016 2.00 h
Reviure la Caputxinada
Pere Bosch I Cuenca
La
Caputxinada representa l'enfrontament del món universitari i una part de
l'Església amb el règim franquista
Avui fa justament
cinquanta anys, 557 persones van
desafiar la dictadura franquista des del convent dels caputxins de Sarrià.
L'episodi, popularment conegut com la Caputxinada,
ha generat tota mena d'actes commemoratius, des de taules rodones fins a
publicacions. Es tracta d'una oportunitat immillorable per reviure aquells tres
dies de cercle policial a través dels seus protagonistes; però, també, per
obrir noves perspectives d'anàlisi, com ara el ressò internacional que va
aconseguir l'episodi o la gestió que van fer-ne el règim i les autoritats
eclesiàstiques.
Les lectures que poden
fer-se d'aquells fets són múltiples; però val la pena subratllar dos
enfrontaments que es van entrellaçar i que li donen la seva dimensió històrica.
El primer va protagonitzar-lo el moviment universitari. La creació del primer
sindicat democràtic a la Universitat de Barcelona va representar un trencament
amb el Sindicat Espanyol Universitari (el SEU)
i una autèntica pugna amb la dictadura. El desafiament provenia, a més a més,
d'unes classes mitjanes i altes clarament deslligades de la guerra civil, tot i
el nexe d'unió que representava la presència d'alguns intel·lectuals
republicans.
Els altres
protagonistes foren els pares caputxins. Franco va maldar per presentar el cop
d'estat del 18
de juliol de 1936
com una “croada”; i bona part de l'Església
va prestar-se a aquesta associació, ja fos pel rebuig a les mesures
laïcitzadores impulsades des del 1931 o per l'experiència traumàtica de la guerra.
Però, al costat d'aquesta Església més submisa, n'hi va conviure una altra de
resistent i contestatària; una Església que, a poc a poc, aniria assumint més
protagonisme. L'episodi
viscut el 9 de març de 1966, quan els caputxins van decidir convertir els
estudiants en “hostes d'aquesta casa”, suposa un trencament decisiu. El règim
va subsistir fins a la mort del dictador, és cert; però, a partir d'aleshores,
ja res seria igual.
Pere Bosch I Cuenca
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada