diumenge, 6 de març del 2016

05/03/2016. Editorial del PuntAvui. La infanta signava amb els ulls clucs. La defensa de la infanta ha intentat fer-la passar per una esposa dedicada a la família que confiava plenament en el seu marit i que signava amb els ulls tancats els papers que ell li lliurava. Aquests delictes podrien costar vuit anys de presó a una persona normal. Hisenda som tots era tan sols un eslògan publicitari...

Benvolguts,
Avui comentem l’Editorial del PuntAvui de títol  La infanta signava amb els ulls clucs.

Ella confiava plenament en el seu marit, a qui s’estimava molt i tot ho sabia fer bé. Pel que sembla, aquesta senyora no sabia res dels negocis criminals (del crim organitzat se’n diu) del seu marit. I he arribat a una doble suposició:
1.       Si no té estudis primaris o títols universitaris, com explica algun comentarista, pot ser que no conegués res dels negocis delictius del seu marit...
2.       Si té estudis primaris o títols universitaris, i no coneixia res dels delictes imputats al seu marit, pot ser que els títols siguin falsos, o comprats, o li varen tocar en una tómbola. I en aquest cas quin treball, remunerat evidentment, hi feia o hi fa encara a La Caixa?

Tanmateix, per aclarir conceptes, he mirat a la Viqui, per saber si era una analfabeta o si tenia algun estudi.

De la Viqui:
Cristina de Borbó i Grèciainfanta d'Espanya, és la segona dels fills dels reis Joan Carles I i Sofia. Va nàixer el 13 de juny del 1965 a Madrid, és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense de Madrid i màster en Relacions Internacionals per la Universitat de New York. Es va casar a la catedral de la ciutat comtal el 4 d'octubre de 1997 amb Iñaki Urdangarín. Va ostentar el títol de duquessa de Palma des del 26 de setembre de 1997, atorgat pel seu pare, fins a l'11 de juny de 2015, quan el seu germà Felip VI el revoca.[1][2]

Un tast:
La defensa de la infanta ha intentat fer-la passar per una esposa dedicada a la família que confiava plenament en el seu marit i que signava amb els ulls tancats els papers que ell li lliurava. 

El fet que confiés plenament en el seu marit, que és qui s’encarregava dels negocis, em va recordar un acudit antic. A final dels anys quaranta quan tot d’una varen aparèixer els “nous rics” (Estraperlo? Tracta de blanques? Corrupció tout court?), corrien de boca a orella acudits de nous rics. Vegem-ne un:
Uns nou rics tornen de donar la volta al mon. Quan arriben fan una festa de recepció i tot d’una  una amiga pregunta a la senyora: Ah, si heu estat a tot arreu deveu haver estat a Paris, oi? I la senyora respon: Ai filla, no ho sé, era el meu marit que s’encarregava dels bitllets!

Vegem doncs l’Editorial de l’Avui:

5 març 2016 2.00 h
La infanta signava amb els ulls clucs

Veure la infanta Cristina asseguda al banc dels acusats ajuda a netejar la malmesa imatge de la justícia espanyola, enfangada en el descrèdit de la impunitat amb què determinats personatges associats al poder han evitat fins ara la presó. Però n'hi ha prou, amb això? Els dos delictes fiscals que s'imputen a la filla de l'excap de l'Estat espanyol, Joan Carles I, podrien costar vuit anys de presó a una persona normal. Per això és necessari que, més enllà de la incòmoda fotografia de la germana del rei Felip VI prestant declaració en una seu judicial, es mantingui fins al final el principi que tots som iguals davant la llei. Desgraciadament, hi ha motius per pensar que difícilment serà així.

La vergonyosa intervenció de l'advocada de l'Estat durant aquest procés, quan va afirmar que allò que Hisenda som tots era tan sols un eslògan publicitari, donava a entendre que a l'hora de retre comptes encara hi ha dues classes de ciutadans. La infanta Cristina compartia el cinquanta per cent de la societat Aizoon amb el seu marit i signava papers relacionats amb l'activitat mercantil de l'empresa. Qualsevol persona en la seva situació, doncs, ho tindria francament complicat per convèncer el tribunal que no hi pintava res, en unes activitats que van desembocar en els delictes fiscals. La defensa de la infanta ha intentat fer-la passar per una esposa dedicada a la família que confiava plenament en el seu marit i que signava amb els ulls tancats els papers que ell li lliurava. Veurem fins a quin punt ha estat creïble i també veurem fins a quin punt la justícia espanyola és capaç de demostrar la seva independència en un cas que ben segur segueixen amb atenció tantes mestresses de casa amb problemes similars.
Editorial

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada