dilluns, 25 de gener del 2016

25/01/2016. Narcís Genís. Un cor que canta l'exili i la llibertat. La guerra d’Espanya contra Catalunya. Bombardejos italians a l’Empordà. Cal que els votants de Podemos i de Ciudadanos siguin conscients de l’anorreament de Catalunya de l’any 1939 i següents, organitzat pel general traïdor i colpista Franco i per l’Exèrcit espanyol i per les forces d’ocupació espanyoles. I els Pablos Iglesias no poden negligir aquesta història!

Benvolguts,
L'article que comentem avui Un cor que canta l'exili i la llibertat, sembla un article intranscendent i no ho és d’intrascendent!

En primer lloc parlarem dels bombardejos italians. A Catalunya des del febrer de 1937 els avions Savoia-Marchetti SM 79, S81 i d’altres, de les forces expedicionàries de l’aviació legionària italiana de Mussolini sortien cada dia de Mallorca i venien a bombardejar Catalunya. El feixisme i el nazisme ajudaven Franco i els seus generals rebels. I el Papa beneïa els aviadors i els avions que venien a matar catalans...

Gràcies al llibre Perill de bombardeig! del meu amic Santiago Albertí i de la seva filla Elisenda tenim un relat molt exhaustiu dels bombardejos sobre Barcelona. Un treball de documentació extraordinari ens permet veure les fotos dels avions Savoia que ens bombardejaven.
A Barcelona del 16 al 18 de març del 1938 varen bombardejar com cada dia però el dia 17 s’esdevingué que unes bombes varen caure sobre uns camions d’explosius, davant del cinema Coliseum, i feren una gran destrossa i mortaldat (representada precisament a la portada del llibre). A l’Empordà el 1939 l’articulista explica el bombardeig de l’Escala, amb aquests mateixos models d’avions.

Aquí es veuen les il·lustracions i les característiques precisament dels avions trimotors  Savoia-Marchetti SM 79, S81.

En segon lloc recordarem que demà és 26 de gener, el 76è aniversari del dia que el 1939 els tancs franquistes, italians i nazis, amb els moros i la legió amb la cabra havien entrat a Barcelona per la Diagonal. I començava un cop més l’intent, reeixit, d’anorreament de Catalunya.

A Catalunya avui hi ha uns partits polítics espanyols de creació recent, Ciudadanos i Podemos, que pretenen també irradiar el seu odi a Catalunya des del nostre propi territori. Crec que valdria la pena que els recordéssim amb aquest article i amb molts altres quina ha sigut la història dels esdeveniments que han portat Catalunya a la nostra actual situació. Cal obligatòriament que aquests partits siguin conscients de què era Catalunya l’any 1936 i què havia sigut des de feia dos-cents anys, com havia prosperat econòmicament, gràcies als catalans, gràcies a la burgesia i gràcies als treballadors, gràcies als sindicalistes i gràcies a les institucions que vàrem crear i que sistemàticament els centralistes espanyols es varen dedicar a anihilar. La nostra revolució industrial bastida amb l’empenta dels burgesos i la laboriositat del poble. Aquesta mateixa tasca de creació d’estructures que estan fent actualment els catalans i la mateixa tasca de destrucció dels espanyols. De fet la Història de Catalunya, simplificant és com el Mite de Síssif, nosaltres fem unes estructures i els espanyols les destrueixen. Les tornem a bastir i les tornen a destruir...

Cal que els votants de Podemos i de Ciudadanos siguin conscients de l’anorreament de Catalunya de l’any 1939 i següents, organitzat pel general traïdor i colpista Franco i per l’Exèrcit espanyol, per les forces d’ocupació espanyoles. Si tots els votants de Podemos (i les seves diferents franquícies) i Ciudadanos se senten catalans, com van esbombant per Parlaments i televisions, cal que se sentin hereus dels fets esdevinguts a Catalunya des de sempre. Cal que el Pablo Iglesias i els diversos Pablos Iglesias de Ciudadanos no tornin a dir, com va dir el primer dia que va venir a “províncies”, al Velòdrom d’Horta, que el seu model d’Espanya comença al 1978. I que els altres partits unionistes PP, PSOE, IU, Ciudadanos també ho tinguin molt present. Tots aquests partits han d’adonar-se que la història de Catalunya no és la història franquista que els varen ensenyar a l’escola suposant que hi haguessin anat. Catalunya va fer per darrer cop unes eleccions democràtiques el febrer del 1936. Catalunya no va néixer amb la Constitució espanyola com els franquistes sociològics espanyols no paren de dir. Catalunya és fruit de la seva història mil·lenària i també per tant d’aquelles eleccions, que venien de les de 1931, que venien de l'ensulsiada del 1714, i que venien de 500 anys abans. Totes les eleccions que han vingut al darrere parteixen del reconeixement del Franco, de la pèrdua de la guerra, del franquisme, de la transició (transacció) borbònico-franquista i dels Borbons ficats a dit pel dictador...

I els Pablos Iglesias no poden negligir aquesta història!

Pel que respecta als partits esmentats i els seus votants que s’emmirallen en els seus models PP i PSOE, tots dos producte del franquisme, seria bo que llegissin llibres sobre la història de Catalunya, que els  expliqués el que els nacionalistes espanyols han amagat i tergiversat des de fa 300 anys i més. Que llegissin com el 1700 la Confederació Catalano-Aragonesa era una institució viva, una realitat jurídica, estructurada políticament de més de 500 anys d’història, una confederació de pobles lliures organitzats en quatre grans territoris, el Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne de Mallorca i el Regne d’Aragó, a part dels comtats del Rosselló i la Cerdanya que havien passat de mans ibèriques a mans gal·les més d’un cop, i a part dels territoris mediterranis, de Sicília, Sardenya i Calàbria. Aquests pobles s’havien organitzat lliurement com a confederació de pobles independents, amb els seus comtes i els seus reis, amb les seves Constitucions, els seus Consolats del Mar, les seves Ambaixades per Europa  i amb una premissa important expressada pel poble i acceptada pel rei en el jurament que el rei comú havia de fer en cada territori:

  "Nós, que som tant com vós, i junts més que vós, us hem triat com el nostre Senyor i Rei si conserveu els nostres drets i llibertats, i si non, non".

Hauria de quedar clar:

Si non, non!

Esperem que el diari El PuntAvui ens obsequiï demà 26 de gener amb articles d'opinió sobre l'ensulsiada de fa 76 anys!


Ara vegem l’article del PuntAvui:

25 gener 2016 2.00 h



Narcís Genís
Un 23 de gener de 1939 des de Bellcaire d'Empordà van veure i van sentir l'horror de les bombes que queien sobre l'Escala. Aquell dia, quatre avions Savoia-Marchetti SM 79, amb base a Mallorca, van deixar anar fins a 40 bombes causant mort i destrucció. Dissabte, també un 23 de gener i també a Bellcaire, es va recordar aquella barbàrie amb el so de les cançons i els poemes que van interpretar les veus del grup Cor País Meu.

Amb l'espectacle Exili, cançons en escena que es va representar al local social de Bellcaire es va retre homenatge a les persones que van patir i lluitar per les llibertats. Cançons populars d'ahir i d'avui rememoraven l'èxode que havien patit milers de catalans que abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola van haver de deixar-ho tot de camí cap a un exili incert i forçós.
La música i les cançons s'alternen amb textos poètics i el relat de moments transcendentals de la repressió a casa nostra, que va des de la Guerra Civil fins a la recuperació de les llibertats.
Les cançons pretenen ser un crit de llibertat i alhora d'esperança perquè mai més ningú es vegi forçat a deixar la seva terra. Malgrat que avui a Europa s'està vivint una de les migracions més vergonyoses de la seva història amb el rebuig que pateixen en molts països els refugiats sirians.
En Exili es canten els moments d'“allà”, dels anys de Guerra Civil, que s'escenifiquen amb cançons com ara El rossinyol, Corrandes d'exili de Pere Quart i Jaume Arnella, L'emigrant de Jacint Verdaguer i Amadeus Vives i L'exiliat de Ramon Carreras. El segon moment de l'escena és d'“aquí”, dels anys de repressió franquista i de lluita per a la recuperació democràtica, i conté la interpretació de cançons com ara Quan jo vaig nàixer de Raimon, Dos anònims d'Ovidi Montllor, Què volen aquesta gent? de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet, País petit de Lluís Llach i A Miquel Grau del grup Al Tall. En el darrer tram de l'obra, més en clau d'esperança, es canta Txoria de Mikel Laboa, Més lluny de Lluís Llach i Company de Canta U Populu Corsu, per acabar amb L'estaca. Tot plegat, provoca ràbia i emoció entre el públic, en un muntatge que en les darreres actuacions està mancat d'una part audiovisual que contenia imatges de la guerra i l'exili, però no per això ha deixat de perdre força, gràcies a l'esforç, les veus i el treball interpretatiu de tots i cada un dels membres del grup Cor País Meu, format per cantaires gironins i de Barcelona, dirigits per Ramon Manent, que ja han passejat Exili pels escenaris de vint-i-vuit poblacions catalanes.
Narcís Genís

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada