dijous, 30 de juliol del 2015

30/07/15. Homs retreu que el govern té totes les competències intervingudes per un estat que actua ‘al marge de la democràcia’. Els únics que actuaven ‘de manera unilateral, al marge de la Constitució, les lleis i la democràcia’ eren el govern espanyol...

Benvolguts,
(sense comentaris).
Homs retreu que el govern té totes les competències intervingudes per un estat que actua ‘al marge de la democràcia’
El conseller de la Presidència acusa l'executiu de Rajoy de laminar l'autogovern català i de les seves actuacions 'unilaterals'

http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.pngDimecres  29.07.2015  11:51

El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ha retret que la Generalitat no disposa de cap competència exclusiva perquè l’estat espanyol les ha intervingudes totes a través d’una ‘teranyina jurídica imposada al marge de la constitució’. Ho ha dit a la comissió d’afers institucionals, on aquest matí presenta les conclusions de l’informe 'Crònica d'una ofensiva premeditada: les conseqüències sobre les persones de Catalunya',
amb què el Govern denuncia un procés de recentralització de l’estat. Homs ha dit que els únics que actuaven ‘de manera unilateral, al marge de la Constitució, les lleis i la democràcia’ eren el govern espanyol i les seves institucions’.
Avui fa exactament deu anys que la comissió d’afers internacionals va aprovar la tramitació del projecte de reforma de l’estatut. I avui el conseller Homs ha fet un llistat dels greuges que Catalunya pateix per part del govern espanyol, el Tribunal Constitucional i des de la perspectiva del dèficit fiscal, i que queden retratats a ‘Crònica d’una ofensiva premeditada’. ‘Hem anat enrere com els crancs’, s’ha queixat Homs.
Homs ha retret que el govern espanyol actuï al marge de la democràcia: ‘No ho fan de manera descarada, oberta i transparent; ho fan de manera encoberta, abusant de la seva situació de poder i domini del dret.’ Ha acusat l’estat de no haver posat sobre la taula ni una sola proposta per mirar de satisfer els interessos de Catalunya i de ser una ‘troica’ per al país. La resposta dels govern del PSOE i del PP ha estat un ‘no’ sistemàtic als plantejaments catalans. Per tot plegat, ha sentenciat que la tercera via havia quedat morta després d’haver estat durant deu anys ‘una font de fracassos i frustració’.
Homs ha destacat que ‘Crònica d’una ofensiva premeditada’ era un informe ‘contrastat i objectivable’ fruit de les aportacions dels diversos departaments de la Generalitat. El govern va començar-lo a fer al març en compliment d’una moció parlamentària. En la seva presentació formal als mitjans, la vicepresidenta Neus Munté va posar l’atac a l’escola catalana, la reducció de la inversió a Catalunya del 71% entre el 2009 i el 2014 i les retallades socials com a exemple de l”ofec’ a l’autonomia catalana.
Entre més qüestions, el document denuncia la manca de voluntat de diàleg per part de l’executiu espanyol, l’atac a l’escola catalana, una reducció de la inversió a Catalunya del 71% entre el 2009 i el 2014 i retallades socials com per exemple en matèria de la Llei de dependència.

Debat ‘electoralista’
Els grups de l’oposició, excepte ERC, han criticat l’autocomplaença del govern, la manca d’autocrítica i el fet que Homs comparegués a petició pròpia només atenent a finalitats ‘electoralistes’ i per presentar un informe que PSC, PPC i C’s, han titllat d’infame.
El diputat socialista Maurici Lucena ha retret al conseller la seva visió ‘autàrquica’ de la política i l’economia catalanes i que es dediqués a fer de ‘ploramiques’ en comptes de retre comptes de la seva acció de govern, que ha estat marcada pel ‘monotema’ del procés independentista.
Per la seva banda, Santi Rodríguez del PP ha contraposat el document del govern a un d’elaborat pel seu partit, que ‘almenys ha estat pagat amb recursos propis’. I ha negat que l’estat no tingués voluntat de dialogar: ha posat com a exemple el fet que la Generalitat avortés la comissió bilateral fa tres anys i encara no hagi decidit reprendre-la.
La fins fa poc portaveu parlamentària de Ciutadans, Carina Mejías, ha acusat Homs i el seu departament de ser ‘un aparell de propaganda’ que elabora informes que són ‘reculls de mentides’. ‘El seu objectiu és generar greuges per sembrar la discòrdia i enverinar la convivència […]. Aquesta comissió no és un exemple de tenir voluntat de diàleg, és una actitud irresponsable per no dir immoral’, li ha etzibat en la seva última sessió com a diputada.
Menys bel·ligerant ha estat el parlamentari d’ICV-EUiA Jaume Bosch, que ha compartit el diagnòstic de l’informe: ‘És cert que hi ha una ofensiva del PP, a la qual cal plantar cara’. Ara bé, ha recordat que l’executiu català va començar la legislatura amb els ‘autors d’aquesta ofensiva premeditada’ –el grup popular– com a socis parlamentaris. ‘Detecten responsabilitats del PP, però s’obliden de les del govern de CiU, que també ha perjudicat la vida quotidiana de les persones’, li ha retret. A més, ha considerat que les respostes de l’estat al conflicte territorial palesaven que el pacte constitucional havia quedat ‘trencat’.
Per la seva banda, el republicà Pere Aragonès ha insistit que el model autonòmic no era possible perquè havia estat considerat com una ‘anomalia’ a l’estat, on creu que la visió de plurinacions ha estat vista com ‘un queixal que calia deixar-se arrencar en algun moment’. Front el procés de recentralització ‘sense precedents’ de l’executiu de Mariano Rajoy, ERC aposta per una Catalunya ‘sobirana’, ha recordat.

Vegeu també:

Joan A. Forès

Reflexions

28/07/15. Esteve Vilanova. Moment de no-retorn. Replegament de competències. Esmena en la llei de seguretat. Societats per canviar seu social només necessitaran un acord del consell d'administració, sense passar per la junta general d'accionistes...

Benvolguts,
L’Esteve Vilanova habitual col·laborador de la secció d’Economia del PuntAvui, explica que som en el Moment de no-retorn. El moment que ni que ho volguéssim no podríem recular ja que l’ambient s’ha tornat totalment irrespirable.
Una de les frases de l’article és: Els afectats no som pas nosaltres sols, l'objectiu és posar fi al model d'estat. O sigui que de mica en mica van modificant la Constitució, de forma que al final, en frase de l’Alfonso Guerra, no la reconeixerà ni la mare que la va parir...
Un dels arguments és el replegament de competències dins d'un programa de recentralització perfectament elaborat, i en cada Consell de Ministres en tenim una mostra. Un altre és la llei de seguretat esmenada que un cop aprovada facultarà el president espanyol en certs casos de crisi a sotmetre a la seva autoritat els Mossos d'Esquadra i la policia local. Segons expliquen els experts aquesta laminació, l’esmentat Guerra en deia ribotada, es va fent amb traidoria i nocturnitat i s’aprofita que s’aprova una altra llei per decret llei i no per discussió i aprovació a la cambra, i s’hi afegeix aquella que volen passar d’estranquis...

Vegem l’article:

27 juliol 2015 2.00 h
Moment de no-retorn

Esteve Vilanova
Els afectats no som
pas nosaltres sols, l'objectiu és posar fi
al model d'estat

Així que s'ha fet públic l'acord entre CDC, ERC, l'ANC, Òmnium i la resta d'associacions i agrupacions per concórrer junts en una llista anomenada Junts pel Sí, totes les alarmes espanyoles i unionistes s'han disparat. La gran majoria ja pensaven que la febrada o el suflé català s'havia refredat i ja cantaven victòria. És cert que nosaltres els hem enganyat molt perquè fins fa ben poc les nostres divisions semblaven insalvables fins i tot per a aquells que seguíem més de prop tot aquest procés, però a darrera hora hem estat capaços d'arribar a un acord. Així doncs, és normal que qui esperava l'enterrament del procés se sorprengui i que els hàgim agafat desprevinguts. L'evidència del seu nerviosisme és el gran increment de to en les declaracions dels darrers dies de la majoria de polítics rellevants. Ja tots s'atreveixen a apel·lar a l'article 155 de la Constitució espanyola en cas que els catalans facin el procés cap a la desconnexió.
Més subtilment el govern espanyol fa temps que està legislant amb dos objectius:
·         Un és el replegament de competències dins d'un programa de recentralització perfectament elaborat, i en cada Consell de Ministres en tenim una mostra. El fet és que els afectats no som pas nosaltres sols, demostra que l'objectiu és posar fi al model d'estat. Però també hi ha iniciatives que es veuen clarament que van directament cap a nosaltres en exclusiva.
·         L'altre l’esmena en la llei de seguretat que un cop aprovada facultarà el president espanyol en certs casos de crisi a sotmetre a la seva autoritat els Mossos d'Esquadra i la policia local, és una iniciativa que ve induïda per una possible situació de conflicte que es produís a Catalunya pel procés cap a la independència.
I també, amb una discreció inaudita, ara ens hem assabentat que el 26 de maig passat entrava en vigor un canvi legal segons el qual les societats de capital que vulguin canviar la seva seu social només necessitaran un acord del consell d'administració, sense passar per la junta general d'accionistes. És a dir, a partir d'ara una empresa pot canviar la seva seu social amb el mateix tràmit que abans canviava l'adreça si aquesta restava dins del mateix municipi. Segurament, aquesta modificació, sense el procés català, no s'hauria fet, però aquesta facilitat a canviar és una mesura més que brinda el govern espanyol a les grans empreses per fer pressió contra la que ells en diuen deriva independentista. Són molts els opinadors, i no diguem polítics, que sovint han retret el silenci de les grans empreses catalanes. Ells voldrien que una gran majoria fos bel·ligerant com en el seu dia ho van ser José Manuel Lara Bosch, de Grupo Planeta, i Josep Lluís Bonet, president de Freixenet, i de moment els han facilitat un nou element de pressió.
La veritat és que ara ja tothom veu clar que el 27-S hi haurà eleccions a Catalunya i que aquestes tindran una lectura plebiscitària, i això fa incrementar el nerviosisme, i les crítiques, i les amenaces, que aniran pujant de to, i potser sortiran dossiers, acusacions... com ja ha passat altres vegades. Però, com deia Raüll Romeva, “Anem a totes”, i ja estem en el moment de no-retorn, un moment que ens hi acompanyen l'economia i les empreses.
Esteve Vilanova

Joan A. Forès

Reflexions

30/07/15. Bernat Ferrer. Els crítics a Forcades valoren «positivament» el rebuig a ICV-Podem: «No hi ha independentistes». Crec que el més coherent ara seria plantejar-se seriosament si ha valgut la pena haver distorsionat l’oferta a les eleccions del 27S...

Benvolguts,
Aquest cop us presento a dos inquiets amics que varen formar part de les primeres fornades de gent que va integrar-se il·lusionadament a Procés Constituent quan aquest moviment es va organitzar a Catalunya fa un parell d’anys. També els vaig trobar, en aquest període, formant part del Col·lectiu Drassanes que potser significa que no veien clar del tot el camí de Procés Constituent. I darrerament sé que també han format part del corrent crític Constituents per la Ruptura dins de Procés Constituent
Finalment espero que el Col·lectiu Drassanes, on hi tinc altres amics, faci un camí més positiu que Procés Constituent...
El mateix dissabte, quan es va saber el resultat que aquí expliquen vaig fer un apunt en aquest Bloc Reflexions amb els meus comentaris a l’article del Singular.cat i sobretot els comentaris dels lectors que els varen llençar burles o improperis...
El que és important, i que ha calmat el meu neguit i suposo que el dels altres que coneixien la situació, és com ha acabat. Tanmateix, em sorprèn l’afirmació dels dos inquiets amics que ara se n’adonen que «No hi ha independentistes» a ICV-Podem. Jo hauria preferit que n’hi hagués hagut i que els haguessin convençut dialècticament per incorporar-se com ells a fer campanya per la CUP!
El meu apunt del dissabte el vaig acabar amb:
Crec que el més coherent ara seria plantejar-se seriosament si ha valgut la pena haver distorsionat l’oferta a les eleccions del 27S, i analitzar si ha sigut positiu o negatiu pel país!
Qui s’hi apunta?
Crec que seria positiu que els amics inquiets es responguessin ells mateixos aquestes preguntes, i m’ofereixo a parlar-ne sempre que vulguin...

Els crítics a Forcades valoren «positivament» el rebuig a ICV-Podem: «No hi ha independentistes»
 Constituents per la Ruptura, que defensa l'aliança amb la CUP, sosté que els impulsors de Catalunya Sí que es Pot han quedat "desemmascarats"
 "Es podia entendre que hi havia gent independentista a la confluència, i no", sostenen

Bernat Ferrer 
28/07/2015 a les 17:10h

Montserrat Mata i Lluís Vila, valorant l'última decisió de Procés Constituent. | B.F.

Els militants i simpatitzants de Procés Constituent (PConstituent) partidaris de concórrer a les eleccions del 27-S amb la CUP, agrupats en el col·lectiu Constituents per la Ruptura, fan una valoració "positiva" del fet que el partit de Teresa Forcades decidís dissabte rebutjar sumar-se a la confluència amb ICV i Podem. "Era important dir no a la confluència, perquè es podia donar a entendre que hi havia gent independentistes, i no. Han quedat desemmascarats, no hi ha independentistes a Catalunya Sí que es Pot", assegura Lluís Vila. "Donàvem una legitimitat d'esquerres i independentista a Catalunya Sí que es Pot, i ara es veu que no la tenen", ha reblat Montserrat Mata. De cara al 27-S, han reiterat que faran campanya per a la CUP.

L'assemblea d'aquest dissabte, a banda de rebutjar sumar-se a Catalunya Sí que es Pot, "va decidir que els adherits podien fer campanya lliurement per l'opció que se sentin representats". I, en base a aquest acord, Constituents per la Ruptura participarà a la manifestació de la Diada, a les campanyes d'Esquerres per la Independència i a la campanya electoral de la CUP-Crida Constituent. Així mateix, s'ha emplaçat a "construir ponts de diàleg amb totes les forces que defensin la independència", en clara referència a Junts pel Sí.

"Valorem positivament el fet que una majoria qualificada decidís dissabte no participar en la coalició de Catalunya Sí que es Pot", ha exposat Vila en roda de premsa aquest migdia. "La participació en la coalició comportava la renúncia a punts fundacionals de Procés Constituent", ha exposat, "la monarquia espanyola no és qüestionada enlloc del manifest Catalunya Sí que es Pot", encara ha reiterat. A més, Catalunya Sí que es Pot tan sols oferia els llocs sisè i dinovè als militants de PConstituent, el primer presumiblement per a Teresa Forcades i el segon, a designar lliurement.

El rebuig a concórrer amb la CUP

Els adherits a PConstituent van realitzar dissabte dues votacions. D'una banda, van rebutjar pel 60% dels vots concórrer amb Catalunya Sí que es Pot, mentre que només un 34,7% hi va donar suport. Posteriorment, van decidir què feien el 27-S: presentar-se per lliure, concórrer amb la CUP o no presentar-se. Aquesta última opció va ser la majoritària, amb el 69% dels vots, mentre que aliar-se amb la CUP va recollir el 19% de suports.

Segons Vila, aquesta decisió no s'ha d'interpretar com una derrota de les tesis que defensen: "L'opció que va guanyar va ser la de tranquils, pensem, ens organitzem... Dissabte no hi va haver espai per plantejar-nos-ho de veritat, ja havíem estat debatent durant moltes hores." A més, apunta que molta de la gent favorable a confluir amb la CUP "s'ha anat donant de baixa", i recalca: "Vam obtenir pràcticament el doble de vots respecte l'opció que defensava Teresa Forcades de concórrer en solitari."

Joan A. Forès

Reflexions

dimecres, 29 de juliol del 2015

29/07/15. Eric Herrera. Què hem de fer amb ICV i Podem? Majoria absoluta del bloc del "sí", amb el conseqüent inici de la creació de l'estat català. El bloc del "sí" no arriba a la majoria absoluta. El bloc del "no" guanya i tot s'acaba.

Benvolguts,
De Nació Digital en traiem aquest apunt.
Visió de les perspectives fins el 27S analitzat per l’Eric Herrera. Pel que fa a Catalunya parla de tres blocs: els republicans independentistes en dues llistes (ERC + CDC + escindits varis d’UDC, del PSC, etc,) i les CUP, els unionistes espanyols d’esquerres però monàrquics federals (ICV, Podemos) i els unionistes espanyols de dretes i monàrquics (PP + PSOE + C’s + UPyD). L’Eric presenta tres escenaris possibles.
Si ho entenc bé crec que la tesi de l’apunt és de com aprofitar els votants d’ICV + Podemos i intentar que abjurin de la Monarquia, que abjurin del federalisme i esdevinguin republicans catalans...

Què hem de fer amb ICV i Podem?
 «O revolució catalana per al benestar de les persones i el bé comú, o autonomia espanyola intervinguda amb malestar social»
Eric Herrera | Actualitzat el 29/07/2015 a les 00:01h

Després d'aquest final feliç –per dir-ho d'alguna manera- de la lluita caïnita entre les diferents famílies del sobiranisme i, sobretot, després de veure com l'independentisme com a moviment social ha passat per sobre del sistema polític de la Transició arrasant partits tan històrics i immobilistes com el PSC i CiU-UDC, finalment ja ens hem plantat davant del repte més important de tota la història d'aquest país. El tauler polític de cara el 27-S, doncs, queda ben marcat per tres grans blocs: l'independentista (llista unitària + CUP), el d'una esquerra ni carn ni peix que potser acceptaria la independència (Podem-ICV) i les escorrialles unionistes que de ben segur ja tenen reservats els últims seients del Parlament. No cal insistir més que aquesta contesa electoral serà un plebiscit, els partits independentistes han guanyat clarament aquesta batalla, per això, hem d'analitzar amb lupa els tres possibles escenaris que poden esdevenir-se aquest proper 27-S. Bàsicament per aconseguir barrinar una tàctica de bisturí davant dels que seran, de ben segur, el segon grup polític al Parlament, la macedònia d'esquerres federalistes anomenada Catalunya Sí que es Pot.

Aquests tres escenaris poden ser els següents:
1. Majoria absoluta del bloc del "sí", amb el conseqüent inici de la creació de l'estat català.
2. El bloc del "sí" no arriba a la majoria absoluta i depèn estrictament de la bona voluntat de Podem.
3. El bloc del "no" guanya i tot s'acaba. Em sembla que tots endevinareu quin és l'escenari que més hem de prestar-hi atenció, oi? Efectivament, és el segon.
I és que la franja que representa aquesta mena d'esquerra és prou important com per decantar aquest país, en cas de complicacions, cap a la independència o no. Aproximadament es calcula que són entre un 15% i un 20%, una xifra prou important com per fer un simple anàlisi a cop d'estómac. Així doncs, hem de combatre'ls com si fossin del bloc unionista? Hem de teixir complicitats perquè és ben sabut que allà dins hi ha independentistes? Si ells no guanyen a Espanya (que no guanyaran), com els hem de tractar perquè s'acabin acollint a la revolució catalana? Perquè l'independentisme acabi tenint l'hegemonia encara li manca esquarterar l'últim reducte federalista, el que representa ICV i Podem a Catalunya, d'aquesta manera no hi hauria cap dubte que aquest país s'aboca a la ruptura.

Tanmateix, no voldria enganyar ni donar falses esperances tampoc, tots sabem que la bona voluntat dels dirigents d'ICV i Podem es redueix a un conte de fades escrit íntegrament a Madrid. De fet,
qui m'interessa d'aquest sector no són els seus dirigents, que són del tot avorribles, sinó molts dels seus votants que encara es creuen la historieta d'un govern amic de Madrid. Són els seus votants qui decidiran el tomb definitiu d'aquest país. Per tot això, la meva recepta respecte els "Sí que es pot", seria posar-los cada dia fins a l'extenuació en la dicotomia següent: "O revolució catalana per al benestar de les persones i el bé comú, o autonomia espanyola intervinguda amb malestar social". No hi ha volta de full, no cal barallar-se per res més. I a partir d'aquí, convidar-los amb un somriure a la cara i tota l'empatia possible al nostre procés constituent. Així potser, quan fracassin a Madrid, que fracassaran perquè el PP tornarà a guanyar de carrer gràcies una vegada més al "problema catalán", no els quedarà més remei que acceptar, per pura supervivència, l'opció independentista. Tinguem o no majoria, si decidim igualment construir les estructures d'estat i l'ofensiva del govern espanyol sigui terrorífica, necessitarem com l'aire que respirem introduir al bloc del "sí" alguns diputats d'ICV. Hi heu pensat, en això?

Joan A. Forès

Reflexions

29/07/15. Dídac Boza. La dreta espanyolista d'avui, d'ahir i de sempre. Entren en escena l'actual retroministre de l'interior, Jorge Fernández Díaz, i tots els que l'han succeït al capdavant del PP català fins avui (sense oblidar el sinistre Martin Villa)

Benvolguts,
Posta al dia sobre la dreta espanyolista, nacionalcatòlica, integrista i fatxa que ens ha tocat patir.
Almenys als anys 30 a Espanya tenien el Primo de Rivera, el Lerroux, el Gil Robles, el José Antonio, el Calvo Sotelo, el Franco, i d’altres de la mateixa mena però no tenien ni Aznars, ni Rajoys ni Riberas, ni Sanchezs. Ni Pablos Capillas, ni Herreras, ni Icetas, ni Chacons, ni Ubasarts (que basa la seva acció en l’odi al Mas). No és el mateix. Aquells sabies per on agafar-los, aquests no...

La dreta espanyolista d'avui, d'ahir i de sempre
 «Cobreixen des de l'extrema dreta al centre. Garcia Albiol és el candidat ultra; Andrea Levy, el nou somriure del règim; Inés Arrimadas, el lerrouxisme soft»

Dídac Boza | Actualitzat el 29/07/2015 a les 00:01h 

Repeteixen que "no són unes eleccions plebiscitàries" fins a l'extenuació. El cert és que, molt conscient de les possibilitats reals de perdre la partida del 27-S, Mariano –MillorNoFerRes- Rajoy ha optat aquesta vegada per moure les seves fitxes en el tauler electoral català. Incinerada Alicia Sánchez-Camacho en el forn crematori de la baixa política, Rajoy ha decidit retirar les cendres de l'encara presidenta del Partit Popular Català al cementiri del Senat. De fet, la confident de la Camarga ja fa temps que hi tenia una plaça reservada. El tàndem Xavier Garcia Albiol/Andrea Levy (policia dolent/policia bona) és l'únic joc possible que té Rajoy per intentar evitar que el partit que, de moment, governa l'Estat quedi en una posició ridícula al Parlament que pot decidir la desconnexió d'Espanya. No està clar que se'n surti.

La dreta netament espanyolista sempre ha tingut un espai d'acció política a Catalunya. Sovint ha estat representada per persones procedents de l'estament militar o connectades en el seu entorn familiar amb l'exèrcit espanyol. L'alt funcionariat de l'Estat, també ha estat una font abundosa a l'hora de generar defensors a Catalunya d'una idea conservadora, "nacional" i nacionalista espanyola. Aquestes senyes d'identitat es poden trobar encara ara en les biografies d'alguns dels dirigents actuals. Però estem parlant d'un col·lectiu polític que ve de molt lluny, que ja es feia notar a finals del segle XIX quan combatia el catalanisme i feia tancar La Veu de Catalunya. Ells, amb la inestimable col·laboració de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó van dominar la situació política catalana durant la dictadura de Primo de Rivera (entre 1923 i 1930).

En la República la dreta espanyolista va tenir una expressió política singular: el partit d'Alejandro Lerroux. Els lerrouxistes eren molt actius a Catalunya però no van aconseguir representació al Parlament de 1932. Un any més tard, Lerroux va arribar a ser president del govern espanyol i, des de Madrid, va fer política anticatalana i hostil amb la Generalitat. Durant la llarga dictadura del g
eneral Franco, la Falange i el Movimiento Nacional van ser el refugi d'un bon grapat de polítics catalans entregats al règim en cos i ànima. En la transició, després d'haver optat per fitxatges procedents directament del franquisme, com López Rodó o Eduardo Tarragona, Manuel Fraga va aconseguir finalment muntar una dele gació catalana estable d'Alianza Popular
És llavors quan entren en escena l'actual retroministre  de l'interior, Jorge Fernández Díaz, i tots els que l'han succeït al capdavant del PP català fins avui (sense oblidar el sinistre Martin Villa).

La dreta espanyolista de Catalunya es redibuixa ara davant del repte històric del 27-S. També ells intenten cobrir el màxim camp electoral possible. Des de l'extrema dreta al centre. L'exalcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol és el candidat ultra. Per a públics una mica més refinats es confia en l'efecte compensador de la número dos, el nou "somriure del règim", l'ascendent Andrea Levy, vicesecretaria d'estudis i programes del Partit Popular, que ocupa despatx a Génova 13, Madrid. L'herència de Lerroux la defensarà –83 anys després- Inés Arrimadas, la candidata "soft" que presenta Ciutadans. El 27-S supera tots els límits d'allò que oficialment manifesten constantment els dos partits de la dreta espanyola, el de la vella i el de la «nova» política. Però ells seguiran insistint: "Son, simplemente, unas eleccions autonómicas".

Joan A. Forès
Reflexions

29/07/15. Àlvar Llobet. Als sobiranistes se’ls exigeix que detallin, quins passos caldrà seguir per arribar a l’estaI propi. Un fet que no fan aquells que defensen una tercera via. I és que la independència és possible. Difícil, però possible. L’altra, no...

Benvolguts,
A Nació Digital l’Àlvar Llobet explica els senzills quatre passos que cal fer per Canviar la Constitució!
I els compara amb la Via Federal...
El primer paràgraf és bàsic: El ciutadà té la necessitat i el dret de saber com es farà aquest procés de desconnexió, i els partits i les entitats han de ser capaços de concretar les estacions de la ruta marcada per evitar que l’elector acudeixi a les urnes amb la sensació que votar que sí a la independència és fer un acte de fe.

Canviar la Constitució?
Àlvar Llobet |
Actualitzat el 29/07/2015 a les 00:01h
Als líders del procés sobiranista se’ls exigeix sovint que detallin, fil per randa, quins passos caldrà seguir per arribar a l’estat propi independent. Aquesta no és una reclamació sobrera si es té en compte la dimensió de la jugada política, la més gran que s’ha fet a Catalunya en segles. El ciutadà té la necessitat i el dret de saber com es farà aquest procés de desconnexió, i els partits i les entitats han de ser capaços de concretar les estacions de la ruta marcada per evitar que l’elector acudeixi a les urnes amb la sensació que votar que sí a la independència és fer un acte de fe.

Cal dir-ho sense embuts. La independència és un salt d’una complexitat tan gran que ningú no pot assegurar, ara com ara, que la cosa acabi reeixint. En aquest sentit, els líders independentistes han de ser prou honestos i sincers per explicar que la seva aposta és curulla de problemes, un fet que, per cert, no fan aquells que defensen una tercera via de caire federal. Els representants d’aquesta opció en tenen prou en afirmar que, si són escollits i tenen majoria, canviaran la Constitució espanyola per possibilitar l’encaix de Catalunya amb Espanya i, de passada, fer entrar el clau de dret a decidir del poble català per la cabota de la Carta Magna.

Ho plantegen com una opció fàcil, però no ho és. Llegint les opcions de reforma que la Constitució ofereix, es palesen els problemes.
Hi ha dos articles que permeten modificar l’articulat del 1978, el 167 (procediment ordinari) i el 168 (que s’activa quan es proposa una revisió total de la Constitució o quan es vol canviar l’article preliminar, el que fa referència a la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”). El cas català hauria de transitar per aquesta segona opció, envitricollada i que precisa d’una bona voluntat per part d’aquells que s’han passat els darrers anys insultant i posant pals a les rodes. Vegem-la:

La proposta (només la proposta) d’un canvi constitucional que afecti l’article preliminar ha de ser aprovada per dos terços del Congrés (233 diputats) i també del Senat (171 senadors). Un cop completat aquest tràmit, s’haurien de dissoldre de forma immediata les dues càmeres per convocar unes eleccions generals, que probablement donarien uns altres arcs parlamentaris. El Congrés i el Senat escollits haurien de ratificar, llavors, la votació feta amb anterioritat i obrir un procés d’estudi de la proposta de canvi constitucional. Superat aquest escull, el projecte de reforma hauria de ser avalat altra vegada per dos terços de les dues càmeres. Si això s’acabés produint, les Corts tindrien l’obligació de plantejar una consulta ciutadana per tal de ratificar l’aprovació de la nova Constitució modificada. Vista aquesta possibilitat i coneixent Espanya i els seus partits, és ben fàcil trobar la principal diferència entre l’opció de l’estat propi i la via federal.

I és que la independència és possible. Difícil, però possible. L’altra, no.

Joan A. Forès

Reflexions

29/07/15. Agustí Colomines. Per què vull un estat? Un estat que ja ha aprovat una llei mordassa pròpia de Veneçuela i Cuba, no és el meu estat. Un estat que es nega a compensar el dèficit per estrangular-nos socialment, no és el meu estat. Llluito per dignitat!

Benvolguts,
Bona anàlisi de la situació actual de les perspectives pel 27S!
En aquest article en Colomines barreja ordenadament gairebé tots els protagonistes del sainet 27S!
Rafael Catalá, Mas, CDC, UDC, Ramon Espadaler,  CiU,  Martín Rodríguez Sol, Duran i Lleida, Ángel de la Fuente, Xavier Sala i Martin, PP, C’s, PSOE, Iceta, Pedro Sánchez, immensa bandera espanyola : “España una y no cincuenta y una”, Sí que es Pot,  PCE, Podemos, ICV i EUiA,  Arcadi Oliveras. Rabell, Rivera i Albiol callen...
Hi trobo a faltar només Junqueras, ERC, Montoro, Rajoy, Soraya i la resta de bestiar...!

Vegem l'article:

29/07/15. Pere Cardús. Gabriel Rufián: ‘No hi ha res més potent que l’independentisme en castellà. Tancs per la Diagonal. Els tancs ja existeixen i són Tele 5, la Sexta, Cuatro. La pregunta no és si Catalunya podrà pagar les pensions, sinó quan deixarà de fer-ho Espanya...

Benvolguts,
Una magnífica entrevista a un magnífic ciutadà, feta per un magnífic entrevistaire!
Pere Cardús entrevista Gabriel Rufián.  
Una de les respostes de l’entrevistat és:
L’independentisme va guanyar quan va superar el seu antiespanyolisme. I era un antiespanyolisme que potser era lògic...
La meva opinió i la de la majoria dels que jo conec és que cal distingir entre antiespanyolisme i antiespanyolisme. I sense fer broma, els catalans no hem estat mai contra el poble espanyol sinó contra les estructures d’estat castellanes (per extensió espanyoles)!
Catalunya té la seva pròpia filosofia de vida (allò que Bertran Russell deia en un llibre meravellós, La meva concepció del mon), i tot sovint hem topat amb la concepció castellana de la filosofia llur, que el potent Regne de Castella ha estat capaç d’inocular en els seus ciutadans al llarg dels anys, siguin lletrats o illetrats, amos o esclaus. Ja hem explicat manta vegades que un Regne de Castella imperialista ha inoculat la seva concepció del seu mon tant als il·lustrats com als no-il·lustrats. D’aquesta concepció se n’ha destil·lat una filosofia falsa i una història més falsa encara, que permet que il·lustrats com Gonzalo Torrente Ballester digués al 1995, segons El País en article de Joan B. Culla,  Salamanca: papeles y mentiras, una frase tant pocasolta, o tant amarada d’espanyolisme com que els Papeles de Salamanca són a Salamanca: “con una franqueza por la que le debemos gratitud, 'por justo derecho de conquista'.”


Gabriel Rufián: ‘No hi ha res més potent que l’independentisme en castellà’
Entrevista al dirigent de Súmate i membre del secretariat de l'ANC · 'Podem fa allò que ja va fer fa més de trenta anys un advocat sevillà que es deia Felipe González: felipisme pur i pelat'
Dimecres  29.07.2015  06:00

D’independentistes provinents de la immigració, a Catalunya sempre n’hi ha haguts. Ja n’hi havia una bona colla als anys vint i trenta del segle passat, i tornaven a treure el cap en la represa del moviment a final dels seixanta i durant els setanta i vuitanta. Tan sols cal repassar les biografies dels personatges més coneguts de l’independentisme d’aquests últims decennis. La novetat d’ara, amb l’esclat definitiu del sobiranisme, és l’independentisme castellanoparlant, que té necessitat d’organitzar-se en plataformes com ara Súmate per mirar d’obrir camí en uns municipis i barris determinats. Una de les veus més fermes de Súmate és la de Gabriel Rufián, que també és membre del secretariat de l’ANC. En tan sols sis mesos a Twitter, Rufián ja té més d’onze mil seguidors i els seus missatges són dels més repiulats. Hi hem parlat per saber com veu aquest tram final abans del 27-S i per conèixer la seva aproximació a l’independentisme. Parla clar i se li entén tot.

—Algú que se sent espanyol pot ser independentista?
—Sí. S’ha d’entendre que hi ha moltes menes d’independentisme. Hi ha un independentisme més presidencialista, un independentisme més de partit i un de més ideològic, amb què jo em sento més còmode. És un independentisme que diu que s’ha de donar suport i lluitar pel dret d’autodeterminació de qualsevol poble, sigui quin sigui, sempre per camins democràtics. Penso que et pots sentir el que vulguis i defensar el dret de ser el que vulgui qualsevol poble. No ho veig incompatible de cap manera. Plataformes com Súmate constaten que aquest tipus de processos transcendeixen un origen, un cognom, una bandera o una llengua determinada. És un procés absolutament democràtic que vol portar un poble a ser allò que vulgui.

—L’independentisme és més constructiu i menys antiespanyol que fa uns quants anys. Creieu que encara hi ha un discurs massa essencialista o això ja s’ha superat?
—S’han de respectar totes les opinions, les ideologies i les creences. L’independentisme va guanyar quan va superar el seu antiespanyolisme. I era un antiespanyolisme que potser era lògic. Podríem discutir molt sobre aquesta qüestió. Però és evident que l’unionisme perd pel seu anticatalanisme absolut, groller i bast. Temps enrere hi va haver una part de l’independentisme lícit, i amb tota la raó, que vivia molt enfadat. Queia amb molta facilitat en un antiespanyolisme que el destinava a perdre. Ni interpel·lava aquells que necessitava per guanyar, que és tota la societat catalana. Aquest independentisme no és majoritari avui, ni de bon tros, per sort.

—L’aparició de veus com Súmate ha ajudat a trencar esquemes i ha construït una defensa contra determinades acusacions…
—Al final, l’independentisme parla mil llengües i té mil cognoms diferents. Es diu Grau, Bosc, Lee, Reyes, Rufián, Chang, Tanasov, Smith… Heus ací la seva grandesa i la seva victòria. Aquest procés ha pogut transcendir qualsevol origen, de qualsevol partit polític… I això el fa bonic i esperem que victoriós.

—Quan, com i per què esdevé independentista Gabriel Rufían?
—Jo he tingut sort. Vinc d’una família lligada amb els moviments socials i l’esquerra més reivindicativa. Els meus pares es van conèixer fa més de trenta anys en un míting de Bandera Roja a Santa Coloma de Gramenet. La cultura de casa meva sempre ha estat de defensar els més dèbils i aquells que volen votar allò que han de ser en una urna. Que la democràcia vol dir votar. Que molta gent ha perdut molt des de fa molt, i que tard o d’hora calia ser a les lluites dels qui s’alçarien contra la derrota. Jo ho concebo així. Com un compromís inequívocament ideològic. En aquest sentit, m’ha estat fàcil. Perquè jo defensaria el dret d’autodeterminació de qualsevol. Em resulta molt lògic que els pobles decideixin de ser allò que vulguin. També em resulta lògic que hi hagi qui hi vagi en contra. Al cap i a la fi, es tracta de votar i comptar els vots.

—Però de defensar aquest dret a defensar la independència hi ha un pas més.
Els meus avis van arribar fa cinquanta-cinc anys d’Andalusia. I ens van explicar que el poble català tenia la derrota a l’ADN i que havia perdut moltes vegades. Ens deien que nosaltres, tard o d’hora, com a hereus d’aquells que havien vingut aquí ja fa molts anys, hauríem d’explicar als catalans que s’alcessin contra l’opressió sistemàtica, que no hi havia res impossible. Allò que semblava impossible era arribar aquí i aixecar barris i cases amb les mans, del no-res i sense res. Un procés no té res d’impossible sempre que es faci per vies democràtiques. Jo vull que Catalunya sigui allò que vulgui la seva gent. I em sembla que la seva gent vol ser una república independent. Jo no sóc independentista; sóc republicà i d’esquerres. Defensaré això al costat de tothom qui vulgui construir una república independent. Sigui a Catalunya o allà on sigui.

—Què li dieu, a algú que té vincles molt forts amb uns altres indrets de l’estat espanyol, per convèncer-lo de la necessitat de la independència?
—Amb molta humilitat, perquè crec que no sóc ningú per a dir als altres què han de pensar… Des de plataformes com Súmate o l’ANC veiem clar que s’ha de fer amb molt d’afecte i amor. Perquè al final remous la terra que trepitja el teu interlocutor. Remous el fonament de la seva història personal. Sobretot cal interpel·lar aquells que volen un canvi, una regeneració o una revolució. Són aquells que s’acosten al discurs de Podem, per exemple. Si volen un canvi, una regeneració o una revolució de debò, és aquí i és ara, i es diu independència. No crec que hi hagi res més revolucionari i regenerador que un procés com aquest. La pregunta és per què és dolent que ERC i la CUP pactin amb Convergència en favor d’una república independent i per què és bo que PP, PSOE, Ciutadans i Podem pactin en favor d’una monarquia? Perquè això no els ho pren ningú. L’acte de fe és esperar el canvi a Espanya i no pas empènyer per un procés com el nostre.

—Quines preocupacions expressen els assistents als actes de Súmate?
—Fa poc, en un col·loqui, un senyor ja força gran ens deia que ell havia vist els tancs entrar per la Diagonal. Que anéssim amb compte. Que no era bo de fer reviure certes coses… Recordo que li vaig dir que els tancs ja existeixen i són Tele 5, la Sexta, Cuatro… totes aquestes cadenes que es passen el dia dient que la gent que vol votar en una urna de cartó trenca un país amb 120.000 persones que viuen al carrer, amb un mausoleu feixista mantingut amb els diners de tots, un país amb 750.000 famílies sense cap ingrés, amb 500.000 desnonaments, amb 13 milions de pobres, i un 32% de pobresa infantil. Aquest país ja l’han trencat. No el trenca un poble que vol votar. Ens encarem a una maquinària de poder i mediàtica que diu que votar està malament i que el principal problema de l’estat espanyol és un poble que vol votar. El poble espanyol té problemes molt més greus. Estic convençut que hi ha moltíssima gent que ho sap. Explicar tot això tan bé com sapiguem, aquesta és la nostra feina.

—Al vostre públic habitual el preocupa quina serà la llengua oficial del futur estat català?
Als barris on som i on anem no hi ha preocupació per la llengua. Hi ha més preocupació sobre les pensions. Sempre expliquem que el fons de pensions espanyol ha baixat d’un 38% els últims anys. La pregunta no és si Catalunya podrà pagar les pensions, sinó quan deixarà de fer-ho Espanya. Sobre la qüestió de la llengua, nosaltres simplement intentem contrarestar el discurs de Ciutadans, del PP, de l’unionisme més reaccionari que diu que la segona o tercera llengua més parlada d’aquest planeta és amenaçada. I això ho diuen a Catalunya, que va tenir un president cordovès que es deia José Montilla. Al final, qui digui que una llengua amb cinc-cents milions de parlants és perseguida falta a la veritat. Els costarà molt d’explicar en el futur que van defensar tot això durant un temps.

—I vós què en penseu de l’oficialitat de les llengües?
—La meva opinió és que si som en un procés d’ampliació de drets costa molt d’explicar que els reduirem entorn del castellà. Crec que som davant de dos països i dues llengües diferents. Una llengua parlada per cinc-cents milions de persones i una altra per a uns set milions. La immersió lingüística no és tan sols necessària. És imprescindible. Qui digui el contrari, només fa ideologia. Tan sols cal anar a una escola del Raval, de Nou Barris o de Ciutat Meridiana per veure els enormes efectes positius que ha tingut la immersió. Jo mateix em vaig criar al Fondo de Santa Coloma i sóc fill de les primeres experiències de la immersió. No puc parlar si no amb gratitud d’aquest gest de Catalunya amb els seus fills.

—Quan parleu en tertúlies, en públic o en una entrevista com aquesta ho feu en castellà. Però parleu en català perfectament i amb tota normalitat. Per què ho feu així?
És una presa de posició política. Contraresta aquest discurs trampós de l’unionisme més reaccionari que diu que l’independentisme és una cosa només d’uns quants catalanoparlants. Cal fer visible que aquest procés ha transcendit llengües, cognoms, partits i ideologies.
Si deixem en mans de l’unionisme una eina tan poderosa com el castellà, perdem potència. No hi ha res més potent que l’independentisme en castellà.
Quan un independentista parli en castellà al faristol del parlament trencarà moltes trampes d’aquest unionisme reaccionari que hem hagut de suportar aquests últims anys.

—Súmate tindrà Eduardo Reyes a Junts pel Sí i Antonio Baños a la CUP. Quin paper farà l’entitat en aquesta campanya electoral?
Nosaltres, formiguetes. Com fins ara. Defensarem totes les llistes que siguin inequívocament independentistes. La llista de la CUP i la de Junts pel Sí. Ens sembla que és un gran èxit per a una organització tan petita i humil que algú com Baños pugui ser un dels caps visibles de la candidatura de la CUP i que Reyes sigui el número sis de Junts pel Sí. Hem fet molta feina i ara ens sentim afortunats.

—Us satisfà com s’ha resolt la fórmula electoral amb una llista que aplega CDC i ERC amb les entitats sobiranistes, per una banda, i la CUP amb la Crida Constituent, per una altra?
La meva opció sempre va ser la de les tres llistes. Em semblava que era millor per a poder interpel·lar a tothom. No era tan important allò que ens agradés als convençuts, sinó allò que pogués agradar als qui no n’estaven. Nosaltres que anem a determinats barris sabem que hi ha el discurs típic que diu ‘no votaré una llista on hi hagi tal persona’. Em semblava que anar separats era molt bo per a esquivar aquestes excuses. Però donem suport al que s’ha decidit. Si aquesta llista ha posat d’acord tothom, ens sembla bé. Sobretot perquè ajuda a superar debats fratricides que ens feien molt de mal i que han paralitzat moltíssim el procés. El debat de les llistes va separar gent que volíem el mateix objectiu polític. Benvinguda sigui la llista si ha enterrat debats que s’haurien d’haver superat fa temps.

—L’unionisme assegura que el procés sobiranista fractura la societat catalana. Com ho viviu en el vostre entorn familiar i d’amistats?
És un discurs que ve de la dreta més rància i del nacionalisme espanyol, que és l’únic que és excloent. És tan excloent que ha transformat el nacionalisme català –inclusiu i que va intentar transformar l’estat espanyol– en pur independentisme. La dreta sempre ha considerat que el debat polític era un caos i portava a l’enfrontament. En el meu entorn he viscut un debat enriquidor amb confrontació de posicions. Certament no intentes mai convèncer algú que diu que vota un partit que és als antípodes d’allò que penses. Però sí que es pot discutir sobre política amb tranquil·litat en un sopar de família. Qui diu que això és fracturar ignora la realitat. Jo crec que fracturen molt més la societat espanyola els qui diuen que el problema del sistema educatiu espanyol és que s’ensenyi en català a Catalunya; quan hi ha 2,7 milions de nens en risc d’exclusió social a tot l’estat, o trenta mil nens estudiant en barracons. Qui digui que el problema és que s’ensenyi en català a Catalunya, com a mínim, falta a la veritat.

—Hi ha cap possibilitat de canviar l’estat espanyol des de Catalunya?
No. Parlem d’un estat en què pot tornar a guanyar el Partit Popular o el Partit Socialista Obrer Espanyol, que no és socialista ni obrer. Un estat on el partit amb més creixement electoral és Ciutadans, que tots sabem què és. O també Podem. Els qui venim d’aquest món de l’esquerra trobem que és una oportunitat perduda enorme. Tots aquells qui seguíem Monedero, Iglesias i Errejón a ‘La Tuerka’ fa quatre anys o cinc i vèiem com defensaven el dret d’autodeterminació de qualsevol poble, ens entristeix molt el viratge que han fet. De Gramsci a posicions properes a Ciutadans en molts temes. Es fan molts estudis sobre el discurs que fa Podem. Però es tracta d’allò que ja va fer fa més de trenta anys un advocat sevillà que es deia Felipe González. Fan felipisme pur i pelat. És una pena. Pels qui venim d’aquella esquerra, ens fa molta pena perquè és una gran oportunitat perduda. I la gran feina que tenim d’ací al 27 de setembre és contrarestar aquest discurs que promet per enèsima vegada un canvi a l’estat espanyol. Un estat on el debat més viu és la retirada del bust de Juan Carlos I de l’Ajuntament de Barcelona mentre s’ha retirat l’assistència sanitària a vuit-centes mil persones. Pensar que es pot canviar un estat com l’espanyol és un acte de fe. L’acte de fe no és el procés d’independència català. Súmate és de l’opinió que la primera porta que s’haurà de trucar quan Catalunya sigui independent serà la d’Espanya. Serà una bona notícia per a Espanya.
Aquells qui ens veuen amb una gran esperança ho veuran com el gran desvetllament i moltes regions de l’estat espanyol s’hauran d’alçar contra un estat que sofreix una immensa regressió democràtica.

Joan A. Forès

Reflexions

28/07/15. Boix:" El que l'article 3 aconsegueix és convertir qualsevol dimensió de la vida pública (i també de la privada) en un àmbit susceptible de ser declarat de "seguretat nacional". El sistema autonòmic no té cap garantia política a Espanya...

Benvolguts,
El professor Carles Boix fa una dissecció molt potent en el tribuna.cat de la darrera parida del Congreso de los Diputados espanyol sobre la Seguridad Nacional: La setmana passada la comissió constitucional del Congrés de Diputats va aprovar, amb el suport de PP i PSOE, el Projecte de Llei de Seguretat Nacional presentat pel govern espanyol.

Com podem copsar a primer cop d’ull, en definitiva:

La capacitat del govern espanyol d’apel·lar a una "Situació d'Interès de Seguretat Nacional", SISN, per decidir i gestionar qualsevol matèria autonòmica sense control legislatiu i judicial i sense capacitat de reacció de les autonomies implica la destrucció del sistema autònomic com a sistema político-constitucional.

Com diu un lector de l’ARA: Això és un cop d’estat encobert!!!

Vegem l’apunt, resum-comentari de l’article de l’ARA, que cal llegir complet (incloent-hi els potents comentaris):

Boix:" El que l'article 3 aconsegueix és convertir qualsevol dimensió de la vida pública (i també de la privada) en un àmbit susceptible de ser declarat de "seguretat nacional"

En un article al diari Ara el professor Carles Boix ens alerta que l'aprovació del projecte de llei de seguretat nacional  representa "un nou retrocés de les llibertats ciutadanes i, sobretot, un cop letal a l'edifici
Barcelona · autonòmic—, sorprèn el silenci mediàtic i el suavíssim to crític amb què ha estat acollit".

El govern espanyol no utilitzarà la via de l'article 155: evitarà com sigui escenes dramàtiques al Senat"

Boix explica que de facto "aquest projecte de llei transfereix, pràcticament per complet, el camp i moment d'aplicació d'una "Situació d'Interès de Seguretat Nacional", SISN (en majúscules al projecte de llei) al president del govern espanyol. Segons l'article 15, el president és qui dirigirà la política de seguretat nacional, proposarà l'"Estratègia de Seguretat Nacional" i podrà "declarar la situació d'interès per a la Seguretat Nacional" (que a partir d'ara indico amb l'acrònim SISN)" i que "les comunitats autònomes queden transformades en meres comparses: la seva obligació és cooperar i el seu únic dret és rebre informació en una mena de conferència sectorial formada per representants autonòmics (art. 6)".

Així conclou que "Aquest projecte de llei conté dues lliçons generals:
·         La primera és demostrativa: prova explícitament que el sistema autonòmic no té cap garantia política a Espanya; aquest fet, la destrucció del pacte constitucional, explica i justifica el sobiranisme català, sorgit com a moviment de pura autodefensa.
·         La segona és estratègica. El govern espanyol no utilitzarà la via de l'article 155: evitarà com sigui escenes dramàtiques al Senat. Simplement aprovarà ordes ministerials per, en nom d'una SISN, xuclar competències sin que se note el cuidado."


Joan A. Forès

Reflexions

29/07/15. Directe.cat. Catalunya Lliure! en el primer diari digital de la província de Salamanca. "Nos sumieron en el más oscuro túnel de la indignidad franquista”. La inquietante unanimidad que muestran los grandes medios de comunicación españoles contra...

Benvolguts,
En el directe.cat hi trobem una alenada d’aire fresc. I és de Salamanca!
“Benvingut al club” com diu el Ramón Cotarelo! Queda algun antifranquista per les espanyes, al·leluia...
Ja podeu apuntar-vos el web de Salamanca al dia en els vostres webs preferits: http://salamancartvaldia.es/not/86705/-catalunya-lliure-/

I un cop llegit el comentari de directe.cat llegiu complet l’article:

28 De Juliol 2015
Contundent article d’opinió de l’escriptor Ángel González Quesada al diari digital Salamanca al día rtv
El dissabte passat, l’escriptor Ángel González Quesada criticava en un article d’opinió la mediocritat periodística i política a Espanya i la passivitat de l’opinió pública davant les “andanades, desqualificacions i insults” contra el procés sobiranista. González alerta que el projecte sobiranista ha desvetllat bruscament “les tosques essències patrioteres del centralisme espanyol" que abanderen polítics, governants i opositors, amb actituds més que “mesquines” davant la qüestió catalana, que ell considera d’impecable correcció.  

 Tuf de franquisme 
“Los intentos de aglutinar un rancio nacionalismo españolista frente a las legítimas aspiraciones del pueblo catalán, recuerdan demasiado los argumentos, los discursos y las decisiones que se sucedieron en este país en los años treinta del pasado siglo y que, entre otras cosas, nos sumieron en el más oscuro túnel de la indignidad franquista”, escriu el poeta salmanquí.

La comunitat internacional respectarà les propostes democràtiques 
González recorda que encara que en matèria de democràcia i reconeixements de drets Espanya té moltes mancances, està integrada en una comunitat internacional que no té res a veure amb els deliris caudillistes del SXX i, suposadament, està suficientment informada per respectar i debatre les propostes democràtiques dels pobles.

L’estretor de mires dels grans mitjans de comunicació i els grans partits
“...la inquietante unanimidad que muestran los grandes medios de comunicación españoles contra las aspiraciones de Cataluña y la falta de respeto por quienes la defienden, no casualmente coincidente con la estrecha mirada y la cortedad viejuna y anquilosada de los grandes partidos políticos en el tema de las nacionalidades, la independencia y los derechos colectivos, nos muestran, todavía, demasiados flecos imperiales, revelan escasos hábitos democráticos y nos anuncian que nos queda mucho que aprender.”

Amb raó el professor Ramón Cotarelo piulava en relació a l’article: “¡Caramba, ya somos 3! Suso de Toro, un servidor y Angel González Quesada. Muy buen artículo el suyo sobre Cataluña”. 

Joan A. Forès

Reflexions