Benvolguts,
Aquests dies estem comentant una sèrie d’articles del
periodista Pep Martí i d’altres,
publicats a Nació Digital, que
expliquen com va funcionar l’engalipada de la transacció, que no transició, del 1975-1981. En aquesta transacció es va produir per aquest ordre:
- La mort del dictador Francisco Franco, Caudillo de España por la Gracia de Diós,
- L'entronització del borbó Juan Carlos, hereu de Franco,
- L'establiment, redacció i votació de la Constitució que comportava la Llei d'aministia
Durant aquests darrers quaranta anys de franquisme borbònic hem sentit dir tot sovint, d’amagat perquè hi havia i
continua havent-hi por, la frase lapidària: Para esto
hicimos una guerra...
·
Nos recuerda el
historiador inglés Paul Preston en su libro "El holocausto español" la frase del escritor falangista, camisa vieja, Dionisio Ridruejo, al percatarse de la
corrupción del régimen surgido de la guerra civil: "¿y para esto hicimos una guerra?"...
·
Cuenta Paul Preston que
el interlocutor de Dionisio Ridruejo le contestó que, tras "haber hecho lo que se habían visto
obligados a hacer, el arrepentimiento sólo podía llevarle a meterse cartujo en
un convento o pegarse un tiro".
Doncs 37 anys després de l'establiment de la Constitució, la por comença a esvair-se,
malgrat que els fets que la varen produir no els pot amagar ningú:
·
Hi havia a Espanya a l’any 1936 una II República Espanyola, democràtica, totalment legal, que havia nascut el 1931 després de més de 200 anys de monarquia absolutista borbònica...
· A Europa en aquella època s'hi havien establert dictadures d'ultradreta en molts països: a Itàlia amb el Duce Benito Mussolini des del 1922, a Espanya amb el dictador Miguel Primo de Rivera del 1923 al 1931, a Portugal amb Antonio de Oliveira Salazar des del 1932, a Alemanya amb el Führer Adolf Hiltler des del 1933, i a Espanya un altre cop amb el Jefe José Maria Gil Robles que no havia arribat a dictador encara que ho havia intentat entre 1931 i 1936.
- A Espanya per tant, les forces involucionistes, les dretes, els terratinents, els bancs, l’església, l’exèrcit espanyol, la falange, els requetés, varen organitzar “una revolucioncita” que varen encomanar al general, després Caudillo Francisco Franco, que creien que resoldria els seus afanys de poder en un parell de setmanes i es va convertir en una guerra que va durar 30 mesos i un milió de víctimes, de morts, desapareguts, assassinats a les voreres de la carretera, a la presó, en camps de concentració, exiliats...
·
La guerra com hem demostrat manta vegades era
contra les esquerres espanyoles, partits i sindicats i contra Catalunya. De fet les
opinions dels que van perdent la por i en van apareixent texts expliquen que la guerra
fou contra
Catalunya. “Mas vale roja que rota” deia Calvo Sotelo, “Mas vale roja o
azul que rota” s’ha estat veient, s’està veient, i tristament es
veurà, que els espanyols de dretes o d’esquerres són enemics fins a la mort o
la guerra, de Catalunya quan els partits espanyols actuals i els acòlits
catalans, PP, Ciudadanos, PSOE, Colaus,
Rabells, Domènechs i Durans, demostren que pensen exactament el mateix que Calvo Sotelo, i que l’exèrcit espanyol com ens explica l’article
que comentem...
·
El 1939, un cop acabada la guerra que a Catalunya vàrem
perdre, va començar l’ocupació de l’exèrcit
espanyol i del funcionariat de tota mena (jutges, fiscals, mestres, professors
i catedràtics d’universitat, secretaris d’ajuntament, capellans, notaris,
registradors de la propietat, guàrdia civil, exèrcit, funcionaris d'empreses públiques com RENFE o CAMPSA, i molts més).
- A Catalunya la dictadura va estar “depurant” i assassinant els perdedors de la guerra fins el 1954. L’ocupació va comportar l’anorreament de la manera de viure catalana, es va prohibir tot, es va perseguir la llengua, les escoles, els ateneus, el cinema, el teatre, els llibres, la cultura en general (s’ha d’haver-ho viscut per fer-se’n càrrec)...
·
L’ocupació
visible va durar fins el 1979. A partir d’aquest any varen desaparèixer
simbòlicament els Capitans Generals de Catalunya i els Governadors Militars i Civils
provincials, però no va desaparèixer el
tramat d’ocupació que continua latent amb els pseudointel·lectuals
que signen el Manifiesto de los
2.300 de
1981 dels Losantos, Amando de Miguel “y otros dos”, els Manifiestos
por la Lengua común del 2008, del
Francesc de Carreras, el Savater i d’altres, del Con Cataluña, Con España de Joseba Aguerri, Albert Boadella, Francesc de Carreras i un centenar d’”intel·lectuals fatxes” més i Por
la justicia social y la razón democràtica, el manifest també de la ultradreta de nom Libres
e Iguales (ambdós de 2012), signat,
per cert, per molta de la mateixa gent que va signar tots els altres (Vargas
Llosa, Cayetana Álvarez de Toledo, etc ). I a continuació el manifest de l’esquerra
(?) de títol Una España
federal en una Europa federal que el signen José Antonio Zarzalejos, Ángel Gabilondo,
Joaquin Leguina, etc, o sigui els que no havien signat els anteriors...
Ara, per tant,
toca recordar de la ma o la ploma d’en Pep Riera com va funcionar el naixement
de la Constitució, que fou conseqüència de la mort del sanguinari dictador i
que anava íntimament relacionada amb la Tercera restauració borbònica, la Llei
d’Amnistia, etc.
Llegim amb ràbia aquest
article d’en Pep Martí:
Les pressions
militars, constants durant l'elaboració de la Constitució del 1978
La carta magna que se "celebra"
aquest diumenge es va fer sota l’amenaça constant dels generals involucionistes.
Jordi Solé Tura, Juli Busquets i Gabriel Cardona han deixat obra escrita
detallant moltes de les coaccions del búnquer militar, convertit en un
“legislador a l’ombra”
El procés
sobiranista força un intent de relegitimar el règim constitucional
Pep Martí
Font:nacio.cat
06/12/2015 a les
19:00h
El vicepresident
Gutiérrez Mellado es va convertir en un «traïdor» pels sectors més ultres de
l'exèrcit. Davant
el procés sobiranista, el bloc de forces unionistes s’han enrocat en una
defensa granítica de l’ordenament jurídic i de la Constitució, presentada com a
expressió de la sobirania popular. La
transició es va consolidar a partir de la transacció entre un sector del franquisme i
l’oposició antifranquista, però una mirada crítica a aquells anys demostra que
abans i durant el debat constitucional, es van evidenciar pressions molt fortes
de l’estament militar. Fins al punt que hi ha articles de la Constitució espanyola
que van ser fruit directe de la voluntat de l’exèrcit.
Els testimonis
sobre la intervenció constant de les forces armades en tot el procés de la
transició són nombrosos i gens sospitosos. La cúpula militar va ser, des de la mort de Franco i fins
entrada la dècada dels vuitanta, un poder fàctic en sentit involucionista.
Foren una mena de “legislador a l’ombra”, amb el qual les forces democràtiques
havien de transigir en alguns moments. Veiem-ne només uns exemples.
L’extrema dreta militar s’organitza
El setembre de
1976, va dimitir el vicepresident militar del govern, Fernando de Santiago. Va ser
substituït pel tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, producte de l’exèrcit
franquista, que com la pràctica totalitat del generalat havia fet la guerra en
el bàndol feixista. A partir d’aquest instant, s’organitza un nucli
molt potent dins de l’alta oficialitat, amb voluntat d’interrompre el procés de democratització. Gutiérrez
Mellado va representar el petit sector de generals disposats a donar suport a
la reforma suarista. En la seva posició al costat de Suárez, Gutiérrez Mellado
es va cremar perquè aviat fou titllat de traïdor pels seus companys d’armes. Però alhora, el
vicepresident militar va fer també de portaveu de l’exèrcit enfront la nova
classe política sorgida de les eleccions del 15 de juny de 1977.
Gutiérrez Mellado
va quedar situat entre l’aposta per la democràcia i un bloc de capitans
generals majoritàriament involucionistes. Foren noms molt protagònics en
aquells anys. Jaime Milans del Bosch,
enemic personal del vicepresident, fou el líder més atrevit dels ultres
d’uniforme. Va dirigir la divisió cuirassada Brunete a Madrid, que treia la son a Suárez. Després el van enviar de capità general a València, on
actuaria el 23-F. Jesús González del Yerro, capità
general de les Canàries, era un altre dels durs. El tinent general Merry Gordon, a Andalusia, i Coloma Gallegos a Catalunya, eren també
hostils al canvi polític.
Els enterraments de
víctimes de les forces armades a mans d’ETA
van esdevenir una oportunitat perquè l’extrema dreta escenifiqués la seva
ràbia. Els
ultres li van perdre de seguida la por al govern. En un sepeli
d’oficials morts, enmig d’un silenci tens, un militar de la marina, Camilo Menéndez, crida “¡Qué vergüenza!
¡Si Franco levantara la cabeza!”. Gutiérrez Mellado li ordena que
calli, i Menéndez respon: “Por encima de la disciplina está el honor”. Un
altre dia és un oficial de la guàrdia civil, Atarés Peña, qui escridassa el vicepresident en una sala de
banderes plena d’oficials. Serà processat però la justícia militar no dóna
rellevància a l’episodi.
El 3 de gener de 1979,
ETA va assassinar el governador militar de Madrid, Ortín Gil, militar proper a Gutiérrez Mellado i un dels pocs
favorables a comprometre’s amb la democràcia. El dia de l’enterrament, però, la cerimònia fou
instrumentalitzada pels ultres de l’exèrcit i es va produir un episodi molt
greu. Alguns dels presents van colpejar fortament el vicepresident,
es van apoderar del taüt i el dugueren pel carrer fins al cementiri proferint crits
contra el govern. Aquest era l’ambient que es vivia a Madrid
aleshores.
Una Llei d’amnistia sota pressió militar
A mesura que es va
veure que el procés de transició duia Espanya cap a un sistema democràtic,
l’oposició de l’estament militar per preservar aspectes essencials del règim
franquista es va fer quasi insuportable. És fonamental per conèixer això el
llibre de memòries de Juli Busquets,
Militares y demócratas (Plaza y Janés,
1999), que va ser un dels fundadors de la Unió Militar Democràtica (UMD), l’organització creada per oficials
de mentalitat democràtica a les acaballes de la dictadura. Eren pocs, però van simbolitzar un inici de
canvi en l’interior de les forces armades. Van
ser durament reprimits. Busquets va tastar de ple l’actuació del búnquer uniformat en aquells anys perquè va ser diputat socialista en
les Corts constituents.
Quan es va
discutir la Llei d’amnistia a les Corts, es va plantejar fer-la extensiva als
membres de la UMD. Busquets, aleshores parlamentari, explica en el
llibre esmentat que l’exèrcit va vetar aquesta
inclusió. El PSOE, pel qual era
diputat Busquets, i fins la UCD
veien bé reconèixer els militars demòcrates i que poguessin ser readmesos els
qui foren expulsats de la milícia. L’octubre de 1977, el diputat ucedista Rafael
Arias Salgado, que pertanyia a la comissió legislativa que elaborava la
llei, fou cridat a La Moncloa. Li
van dir que es dirigís al despatx de Gutiérrez Mellado. A l’entrar, va quedar
garratibat. El
vicepresident estava envoltat per un grup de militars d’uniforme.
Amb poques paraules, el vicepresident va dir al diputat –que després seria
ministre- que la UMD no podia ser
amnistiada, i
que si fos així, ell no podia garantir la lleialtat de l’exèrcit. Arias Salgado va tornar esgarrifat al Congrés i el PSOE va
canviar de posició, tot i que Busquets va trencar la disciplina de
vot i va votar "no" a la Llei d’amnistia. La UMD va haver d’esperar
dècades per obtenir un reconeixement just.
En molts altres
temes es va notar el poder de coacció militar. Un altre va ser en els tribunals
d’honor, que la Constitució va mantenir en l’àmbit militar i que
implicaven la designació de jutges que no eren perits judicials, i inexistència d’advocat
defensor i impossibilitat de recurs. També en la pena de mort, en
què Gutiérrez Mellado va pressionar els constituents. Al final, el text va
eliminar la pena de mort però mantenint-la en casos de guerra.
El testimoni de
Busquets està corroborat per un altre protagonista d'aquells anys,
l'historiador Gabriel Cardona, també
antic membre de la UMD, qui en les
seves memòries, Las torres del honor
(Destino, 2011), repassa tots els moviments interns de les forces armades
dels anys de la transició, molts dels quals va observar des de dins de
l'exèrcit.
El pols entorn l’article 2
Va ser un dels
ponents de la carta magna espanyola, el malaguanyat Jordi Solé Tura, qui va deixar constància de la irrupció dels militars en el redactat d’un
dels seus articles fonamentals. Precisament de l’article 2, que
aquests dies s’enarbora com a gran bandera jurídica contra les aspiracions
catalanes. Solé Tura va ser un dels set membres de la ponència que va elaborar
el primer avantprojecte, abans que el text passés a la comissió constitucional
de les Corts. Hi era com a representant del PCE (militava al PSUC).
Hi havia un altre català, Miquel Roca,
per CDC. En el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza,
1985), detalla com va anar el procés d’elaboració de l’esmentat article. Hi
havia, dins de les Corts, una tensió oberta entre el bloc provinent de
l’antifranquisme, format per socialistes, comunistes i forces nacionalistes
catalanes i basques, i la majoria conservadora que representaven UCD,
aleshores governant i on s’havia integrat el gruix del franquisme oberturista
(més altres sectors provinents del liberalisme i la democràcia cristiana) i
l’Aliança Popular de Manuel Fraga, més a la dreta encara.
L’abril de 1978, es
va arribar al punt culminant d’aquestes tensions al tractar-se l’article 2, que
inicialment es va redactar així: “La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya i la
solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l’autonomia de les
nacionalitats i regions que la integren”.
Aquest redactat, al fer-se públic, va generar un fort rebuig dins de les forces armades.
Es considerava que la referència a la unitat d’Espanya era molt dèbil. El terme
“nacionalitats” va ser vist com una amenaça a la “unidad”. UCD va exigir que
fos retirat. Solé Tura i Roca –els socialistes havien abandonat temporalment la
ponència- s'hi van negar i van considerar que això bloquejaria la tramitació.
Finalment, el terme “nacionalitats” va ser acceptat, però amb afegits
inesperats.
La “patria” i la “indisoluble unidad” versus
“nacionalitats”
Un dia en què
precisament Solé Tura presidia la sessió de la ponència, li va arribar una nota
de La Moncloa, enviada pel president del Govern i líder d’UCD, Adolfo Suárez.
Era un redactat que havia estat proposat per “fonts consultades” i deia així:
“La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya com a pàtria comú i
indivisible de tots els espanyols i reconeix el dret a l’autonomia de les
nacionalitats i regions que integren la indissoluble unitat de la nació
espanyola”. Pàtria, nació espanyola i unitat indissoluble es van incloure per
asserenar un generalat molt irritat.
Solé Tura va quedar
astorat. Els sectors “consultats” eren la cúpula militar. Solé i Roca van intentar
refer el text, però els representants d’UCD van dir que el text era intocable.
Passats els dies, es va modificar només per redactar-lo correctament i va
quedar com és ara:
“La Constitució es
fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comú i
indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia
de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes
elles”.
Solé Tura explica
en el llibre l’ambient enrarit d’aquells dies i la situació de temor existent entre els membres d’UCD, que
manifestaven la dificultat per controlar els uniformats. Afegeix en
l’esmentada obra que al llarg dels debats constitucionals, “cada atemptat d’ETA
significava la paralització de la discussió o la reobertura de discussions ja
tancades”. És
el testimoni d’algú gens sospitós d’independentista ni de nacionalista radical.
Un polític important que va evolucionar cap al PSC i va ser després ministre de
Cultura.
La Constitució que
avui es commemora a l’estat espanyol es va elaborar enmig de sorolls de sabres
i amenaces. Aquest 6 de desembre és un dia apropiat per fer-ne una
altre de recordatori, i és explicar que:
en
la llei de lleis espanyola “el ejército de la victoria” va ser un actor
determinant.
Pep Martí
Joan A.Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada