divendres, 11 de desembre de 2015

06/12/2015. Pep Martí. Les pressions militars, constants durant l'elaboració de la Constitució del 1978. La cúpula militar va ser fins entrada la dècada dels vuitanta, un poder fàctic en sentit involucionista. Foren una mena de “legislador a l’ombra”, amb el qual les forces democràtiques havien de transigir en alguns moments. Una Llei d’amnistia sota pressió militar...

Benvolguts,
Aquests dies estem comentant una sèrie d’articles del periodista Pep Martí i d’altres, publicats a Nació Digital, que expliquen com va funcionar l’engalipada de la transacció, que no transició, del 1975-1981. En aquesta transacció es va produir per aquest ordre:
  1. La mort del dictador Francisco Franco, Caudillo de España por la Gracia de Diós,
  2. L'entronització del borbó Juan Carlos, hereu de Franco, 
  3. L'establiment, redacció i votació de la Constitució que comportava la Llei d'aministia

Durant aquests darrers quaranta anys de franquisme borbònic hem sentit dir tot sovint, d’amagat perquè hi havia i continua havent-hi por, la frase lapidària: Para esto hicimos una guerra...
·         Nos recuerda el historiador inglés Paul Preston en su libro "El holocausto español" la frase del   escritor falangista, camisa vieja, Dionisio Ridruejo, al percatarse de la corrupción del régimen surgido de la guerra civil: "¿y para esto hicimos una guerra?"...
·         Cuenta Paul Preston que el interlocutor de Dionisio Ridruejo le contestó que, tras "haber hecho lo que se habían visto obligados a hacer, el arrepentimiento sólo podía llevarle a meterse cartujo en un convento o pegarse un tiro".

Doncs 37 anys després de l'establiment de la Constitució, la por comença a esvair-se, malgrat que els fets que la varen produir no els pot amagar ningú:
·         Hi havia a Espanya a l’any 1936 una II República Espanyola, democràtica, totalment legal, que havia nascut el 1931 després de més de 200 anys de monarquia absolutista borbònica...
·        A Europa  en aquella època s'hi havien establert dictadures d'ultradreta en molts països: a Itàlia amb el Duce Benito Mussolini des del 1922, a Espanya amb el dictador Miguel Primo de Rivera del 1923 al 1931, a Portugal amb Antonio de Oliveira Salazar des del 1932, a Alemanya amb el Führer Adolf Hiltler des del 1933, i a Espanya un altre cop amb el Jefe José Maria Gil Robles que no havia arribat a dictador encara que ho havia intentat entre 1931 i 1936. 
  • A Espanya per tant, les forces involucionistes, les dretes, els terratinents, els bancs, l’església, l’exèrcit espanyol, la falange, els requetés, varen organitzar “una revolucioncita” que varen encomanar al general, després Caudillo Francisco Franco, que creien que resoldria els seus afanys de poder en un parell de setmanes i es va convertir en una guerra que va durar 30 mesos i un milió de víctimes, de morts, desapareguts, assassinats a les voreres de la carretera, a la presó, en camps de concentració, exiliats...

·         La guerra com hem demostrat manta vegades era contra les esquerres espanyoles, partits i sindicats i contra Catalunya. De fet les opinions dels que van perdent la por i en van apareixent texts expliquen que la guerra fou contra Catalunya. “Mas vale roja que rota” deia Calvo Sotelo, “Mas vale roja o azul que rota” s’ha estat veient, s’està veient, i tristament es veurà, que els espanyols de dretes o d’esquerres són enemics fins a la mort o la guerra, de Catalunya quan els partits espanyols actuals i els acòlits catalans, PP, Ciudadanos, PSOE, Colaus, Rabells, Domènechs i Durans, demostren que pensen exactament el mateix que Calvo Sotelo, i que l’exèrcit espanyol com ens explica l’article que comentem...
·         El 1939, un cop acabada la guerra que a Catalunya vàrem  perdre, va començar l’ocupació de l’exèrcit espanyol i del funcionariat de tota mena (jutges, fiscals, mestres, professors i catedràtics d’universitat, secretaris d’ajuntament, capellans, notaris, registradors de la propietat, guàrdia civil, exèrcit, funcionaris d'empreses públiques com RENFE o CAMPSA, i molts més). 
  • A Catalunya la dictadura va estar “depurant” i assassinant els perdedors de la guerra fins el 1954. L’ocupació va comportar l’anorreament de la manera de viure catalana, es va prohibir tot, es va perseguir la llengua, les escoles, els ateneus, el cinema, el teatre, els llibres, la cultura en general (s’ha d’haver-ho viscut per fer-se’n càrrec)...
·         L’ocupació visible va durar fins el 1979. A partir d’aquest any varen desaparèixer simbòlicament els Capitans Generals de Catalunya i els Governadors Militars i Civils provincials, però no va desaparèixer el tramat d’ocupació que continua latent amb els pseudointel·lectuals que signen el Manifiesto de los 2.300 de 1981 dels Losantos, Amando de Miguel “y otros dos”, els Manifiestos por la Lengua común del 2008,  del Francesc de Carreras, el Savater i d’altres, del Con Cataluña, Con España de Joseba Aguerri, Albert Boadella,  Francesc de Carreras i un centenar d’”intel·lectuals fatxes” més i Por la justicia social y la razón democràticael manifest també de la ultradreta de nom Libres e Iguales (ambdós de 2012), signat, per cert, per molta de la mateixa gent que va signar tots els altres  (Vargas Llosa, Cayetana Álvarez de Toledo, etc ). I a continuació el manifest de l’esquerra (?) de títol Una España federal en una Europa federal que el signen José Antonio Zarzalejos, Ángel Gabilondo, Joaquin Leguina, etc, o sigui els que no havien signat els anteriors...

 Ara, per tant, toca recordar de la ma o la ploma d’en Pep Riera com va funcionar el naixement de la Constitució, que fou conseqüència de la mort del sanguinari dictador i que anava íntimament relacionada amb la Tercera restauració borbònica, la Llei d’Amnistia, etc.


Llegim amb ràbia aquest article d’en Pep Martí:



Les pressions militars, constants durant l'elaboració de la Constitució del 1978

La carta magna que se "celebra" aquest diumenge es va fer sota l’amenaça constant dels generals involucionistes. Jordi Solé Tura, Juli Busquets i Gabriel Cardona han deixat obra escrita detallant moltes de les coaccions del búnquer militar, convertit en un “legislador a l’ombra”

El procés sobiranista força un intent de relegitimar el règim constitucional
Pep Martí  
Font:nacio.cat
06/12/2015 a les 19:00h

El vicepresident Gutiérrez Mellado es va convertir en un «traïdor» pels sectors més ultres de l'exèrcit. Davant el procés sobiranista, el bloc de forces unionistes s’han enrocat en una defensa granítica de l’ordenament jurídic i de la Constitució, presentada com a expressió de la sobirania popular. La transició es va consolidar a partir de la transacció entre un sector del franquisme i l’oposició antifranquista, però una mirada crítica a aquells anys demostra que abans i durant el debat constitucional, es van evidenciar pressions molt fortes de l’estament militar. Fins al punt que hi ha articles de la Constitució espanyola que van ser fruit directe de la voluntat de l’exèrcit.

Els testimonis sobre la intervenció constant de les forces armades en tot el procés de la transició són nombrosos i gens sospitosos. La cúpula militar va ser, des de la mort de Franco i fins entrada la dècada dels vuitanta, un poder fàctic en sentit involucionista. Foren una mena de “legislador a l’ombra”, amb el qual les forces democràtiques havien de transigir en alguns moments. Veiem-ne només uns exemples.

L’extrema dreta militar s’organitza

El setembre de 1976, va dimitir el vicepresident militar del govern, Fernando de Santiago. Va ser substituït pel tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, producte de l’exèrcit franquista, que com la pràctica totalitat del generalat havia fet la guerra en el bàndol feixista. A partir d’aquest instant, s’organitza un nucli molt potent dins de l’alta oficialitat, amb voluntat d’interrompre el procés de democratització. Gutiérrez Mellado va representar el petit sector de generals disposats a donar suport a la reforma suarista. En la seva posició al costat de Suárez, Gutiérrez Mellado es va cremar perquè aviat fou titllat de traïdor pels seus companys d’armes. Però alhora, el vicepresident militar va fer també de portaveu de l’exèrcit enfront la nova classe política sorgida de les eleccions del 15 de juny de 1977.

Gutiérrez Mellado va quedar situat entre l’aposta per la democràcia i un bloc de capitans generals majoritàriament involucionistes. Foren noms molt protagònics en aquells anys. Jaime Milans del Bosch, enemic personal del vicepresident, fou el líder més atrevit dels ultres d’uniforme. Va dirigir la divisió cuirassada Brunete a Madrid, que treia la son a Suárez. Després el van enviar de capità general a València, on actuaria el 23-F. Jesús González del Yerro, capità general de les Canàries, era un altre dels durs. El tinent general Merry Gordon, a Andalusia, i Coloma Gallegos a Catalunya, eren també hostils al canvi polític.

Els enterraments de víctimes de les forces armades a mans d’ETA van esdevenir una oportunitat perquè l’extrema dreta escenifiqués la seva ràbia. Els ultres li van perdre de seguida la por al govern. En un sepeli d’oficials morts, enmig d’un silenci tens, un militar de la marina, Camilo Menéndez, crida “¡Qué vergüenza! ¡Si Franco levantara la cabeza!”. Gutiérrez Mellado li ordena que calli, i Menéndez respon: “Por encima de la disciplina está el honor”. Un altre dia és un oficial de la guàrdia civil, Atarés Peña, qui escridassa el vicepresident en una sala de banderes plena d’oficials. Serà processat però la justícia militar no dóna rellevància a l’episodi.

El 3 de gener de 1979, ETA va assassinar el governador militar de Madrid, Ortín Gil, militar proper a Gutiérrez Mellado i un dels pocs favorables a comprometre’s amb la democràcia. El dia de l’enterrament, però, la cerimònia fou instrumentalitzada pels ultres de l’exèrcit i es va produir un episodi molt greu. Alguns dels presents van colpejar fortament el vicepresident, es van apoderar del taüt i el dugueren pel carrer fins al cementiri proferint crits contra el govern. Aquest era l’ambient que es vivia a Madrid aleshores.


Una Llei d’amnistia sota pressió militar

A mesura que es va veure que el procés de transició duia Espanya cap a un sistema democràtic, l’oposició de l’estament militar per preservar aspectes essencials del règim franquista es va fer quasi insuportable. És fonamental per conèixer això el llibre de memòries de Juli Busquets, Militares y demócratas (Plaza y Janés, 1999), que va ser un dels fundadors de la Unió Militar Democràtica (UMD), l’organització creada per oficials de mentalitat democràtica a les acaballes de la dictadura. Eren pocs, però van simbolitzar un inici de canvi en l’interior de les forces armades. Van ser durament reprimits. Busquets va tastar de ple l’actuació del búnquer uniformat en aquells anys perquè va ser diputat socialista en les Corts constituents.

Quan es va discutir la Llei d’amnistia a les Corts, es va plantejar fer-la extensiva als membres de la UMD. Busquets, aleshores parlamentari, explica en el llibre esmentat que l’exèrcit va vetar aquesta inclusió. El PSOE, pel qual era diputat Busquets, i fins la UCD veien bé reconèixer els militars demòcrates i que poguessin ser readmesos els qui foren expulsats de la milícia. L’octubre de 1977, el diputat ucedista Rafael Arias Salgado, que pertanyia a la comissió legislativa que elaborava la llei, fou cridat a La Moncloa. Li van dir que es dirigís al despatx de Gutiérrez Mellado. A l’entrar, va quedar garratibat. El vicepresident estava envoltat per un grup de militars d’uniforme. Amb poques paraules, el vicepresident va dir al diputat –que després seria ministre- que la UMD no podia ser amnistiada, i que si fos així, ell no podia garantir la lleialtat de l’exèrcit. Arias Salgado va tornar esgarrifat al Congrés i el PSOE va canviar de posició, tot i que Busquets va trencar la disciplina de vot i va votar "no" a la Llei d’amnistia. La UMD va haver d’esperar dècades per obtenir un reconeixement just.

En molts altres temes es va notar el poder de coacció militar. Un altre va ser en els tribunals d’honor, que la Constitució va mantenir en l’àmbit militar i que implicaven la designació de jutges que no eren perits judicials, i inexistència d’advocat defensor i impossibilitat de recurs. També en la pena de mort, en què Gutiérrez Mellado va pressionar els constituents. Al final, el text va eliminar la pena de mort però mantenint-la en casos de guerra.

El testimoni de Busquets està corroborat per un altre protagonista d'aquells anys, l'historiador Gabriel Cardona, també antic membre de la UMD, qui en les seves memòries, Las torres del honor (Destino, 2011), repassa tots els moviments interns de les forces armades dels anys de la transició, molts dels quals va observar des de dins de l'exèrcit.


El pols entorn l’article 2

Va ser un dels ponents de la carta magna espanyola, el malaguanyat Jordi Solé Tura, qui va deixar constància de la irrupció dels militars en el redactat d’un dels seus articles fonamentals. Precisament de l’article 2, que aquests dies s’enarbora com a gran bandera jurídica contra les aspiracions catalanes. Solé Tura va ser un dels set membres de la ponència que va elaborar el primer avantprojecte, abans que el text passés a la comissió constitucional de les Corts. Hi era com a representant del PCE (militava al PSUC). Hi havia un altre català, Miquel Roca, per CDC. En el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza, 1985), detalla com va anar el procés d’elaboració de l’esmentat article. Hi havia, dins de les Corts, una tensió oberta entre el bloc provinent de l’antifranquisme, format per socialistes, comunistes i forces nacionalistes catalanes i basques, i la majoria conservadora que representaven UCD, aleshores governant i on s’havia integrat el gruix del franquisme oberturista (més altres sectors provinents del liberalisme i la democràcia cristiana) i l’Aliança Popular de Manuel Fraga, més a la dreta encara.

L’abril de 1978, es va arribar al punt culminant d’aquestes tensions al tractar-se l’article 2, que inicialment es va redactar així: “La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya i la solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren”. Aquest redactat, al fer-se públic, va generar un fort rebuig dins de les forces armades. Es considerava que la referència a la unitat d’Espanya era molt dèbil. El terme “nacionalitats” va ser vist com una amenaça a la “unidad”. UCD va exigir que fos retirat. Solé Tura i Roca –els socialistes havien abandonat temporalment la ponència- s'hi van negar i van considerar que això bloquejaria la tramitació. Finalment, el terme “nacionalitats” va ser acceptat, però amb afegits inesperats.


La “patria” i la “indisoluble unidad” versus “nacionalitats”

Un dia en què precisament Solé Tura presidia la sessió de la ponència, li va arribar una nota de La Moncloa, enviada pel president del Govern i líder d’UCD, Adolfo Suárez. Era un redactat que havia estat proposat per “fonts consultades” i deia així: “La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya com a pàtria comú i indivisible de tots els espanyols i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren la indissoluble unitat de la nació espanyola”. Pàtria, nació espanyola i unitat indissoluble es van incloure per asserenar un generalat molt irritat.

Solé Tura va quedar astorat. Els sectors “consultats” eren la cúpula militar. Solé i Roca van intentar refer el text, però els representants d’UCD van dir que el text era intocable. Passats els dies, es va modificar només per redactar-lo correctament i va quedar com és ara:

“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Solé Tura explica en el llibre l’ambient enrarit d’aquells dies i la situació de temor existent entre els membres d’UCD, que manifestaven la dificultat per controlar els uniformats. Afegeix en l’esmentada obra que al llarg dels debats constitucionals, “cada atemptat d’ETA significava la paralització de la discussió o la reobertura de discussions ja tancades”. És el testimoni d’algú gens sospitós d’independentista ni de nacionalista radical. Un polític important que va evolucionar cap al PSC i va ser després ministre de Cultura.

La Constitució que avui es commemora a l’estat espanyol es va elaborar enmig de sorolls de sabres i amenaces. Aquest 6 de desembre és un dia apropiat per fer-ne una altre de recordatori, i és explicar que:

en la llei de lleis espanyola “el ejército de la victoria” va ser un actor determinant.
Pep Martí  


Joan A.Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada