diumenge, 15 de novembre del 2015

15/11/2015. Jofre Llombart. El cost d'esperar, el cost de dubtar. El dèficit fiscal català és de 16.000M€ anuals. Què ens ha portat fins aquí? Catalunya és l'únic país del món els representants del qual han consentit l'espoliació fiscal del 10% del seu PIB. en les tres darreres dècades. A canvi de què? A canvi de què? A canvi de què? A canvi de què?

Benvolguts,
Us presentem un article d'en Jofre Llombart de fa quatre mesos amb conceptes ja molt repetits però que cal recordar de tant en tant.
L'article parla de dèficit fiscal, dóna xifres actualitzades i detallades i fa que l'articulista es pregunti:
         Què ens ha portat fins aquí? 
i creiem que cal que responguem amb el que l'amic Pinyol i Balasch ens ha explicat més d'un cop:


Catalunya és l'únic país del món els representants del qual han consentit l'espoliació fiscal del 10% del seu PIB. en les tres darreres dècades. Des d'aquest punt de vista el Regne d'Espanya té legitimitat per continuar amb les seves pràctiques fiscals davant l'opinió pública internacional. 
Aquest consentiment ha estat per partida doble. En l'article “Finançament: el dia de la marmota” vaig recordar com els Governs de la Generalitat ha consentit amb l'espoliació fiscal signant acords de finançament amb el Govern espanyol cada cinc anys des de 1985. El van consentir a Barcelona els governs presidits per Jordi Pujol i el presidit per José Montilla, amb el suport entusiasta d'ERC i ICV-EUA. El van consentir a Madrid la majoria de diputats i senadors catalans que han votat a favor dels pressupostos estatals des de 1982... 

Que fa que immediatament ens preguntem:

A canvi de què ens han estat robant d'aquesta manera? 
A canvi de què?
A canvi de què?

I jo hi afegeixo: Vergonya, cavallers, vergonya!

Vegem l'article:

Jofre Llombart
El cost d'esperar, el cost de dubtar
"Cal primer enderrocar el mur. I per aconseguir-ho caldria no
entretenir-se en pensar si és millor tombar-lo des de la dreta o des de
l’esquerra sinó quants estan disposats a fer-ho" 

Des del 9-N fins avui, Espanya ha rebut de Catalunya 9.400 
milions d’euros. El dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre 
allò que aporta un territori i el que rep a canvi continua 
invariable (un 8% del PIB anual català) i ara està sobre els 
16.000 milions d’euros cada any. No una vegada, no. Cada
any. Això són 43 milions d’euros cada dia. 1,8 milions cada 
hora. Uns 30.000 euros cada minut. Insisteixo: no són impostos 
i ja està. Són els diners que els contribuents catalans (tots, 
hagin votat Mas, Junqueras, Colau o Alícia) han aportat 
en forma d’impostos i pels que no rebran res a canvi: aquestes
xifres estan calculades un cop ja s’han pagat pensions, 
prestacions, serveis i inversions.

9.400 milions d’euros des del 9-N fins avui. I des d’avui 
i fins les eleccions del 27 de setembre seran 4.730 milions 
d’euros. En aquest estiu prelectoral es tancaran 1.900 llits 
en diferents hospitals públics. El pressupost del Departament 
de Salut per tot aquest 2015 és de 8.466 milions d’euros, o el
que és el mateix, mig any de dèficit fiscal. El populista dilema 
plantejat per Ada Colau entre si l’Ajuntament ha de donar beques 
menjador (milions d’euros) o ajudar el Circuit de Catalunya 
(4 milions) es resolen ben ràpid: sense dèficit fiscal la primera 
partida es cobreix amb quatre hores i mitja de no pertànyer 
a Espanya i la segona amb poc més de dues. Aquesta 
descompensació és per tots els ciutadans de Catalunya visquin al 
barri que visquin, es diguin com es diguin, parlin la llengua que 
parlin. Són 2.200 euros per català i any: 8.800 per una família de
quatre. No una vegada no, cada any. Per tant, a la xifra que aquests
 dies hagi sortit a la declaració de la renda, cal restar-hi 2.200 euros 
per persona. Maco,eh? I l’any que ve, 2.200 més...

A vegades cal recordar les coses per no 
perdre de vista què ens ha portat fins aquí i 
ser conscients que darrera del soroll hi ha un
 espoli silenciós i constant.

I evidenment, el dèficit fiscal no en té l’exclusiva. 
Aquesta setmana el Tribunal Constitucional ha proclamat que 
preparar el 9-N és ilegal. 
La setmana anterior, que la Generalitat no podia cobrar impostos als
bancs per tenir dipòsits milionaris. 
Fa un mes, que no es podia obligar les companyies de llum, aigua i gas 
a garantir el subministre a les famílies més pobres. 
Fa un any, que a les escoles catalanes el català no té perquè ser la
llengua vehicular.
 I així amb l’euro per recepta, l’horari comercial o l’acció exterior 
(bé, menys a Andalusia, on el PSOE i Ciutadans sí que poden pactar
ambaixades a l’estranger). d’aquí unes setmanes li passarà el mateix
amb les estructures d’estat, impugnades ahir mateix pel consell de
ministres, pas previ a la seva il·legalització.

I després d’aquest tètric llistat resulta que ni 
tan sols pots preguntar si vols estar en 
aquest Estat. 

Un Estat que malgrat quedar-se amb aquests 16.000 milions resulta que 
te’n deixa 5.000 i et cobra per fer-ho. 

Un Estat, doncs, que demostra dia a 
dia que té: 
  • l’aixeta dels diners, 
  • la tisora dels serveis socials, 
  • el martell de la llengua 
  • i el mur davant la llibertat.
I davant de tot això, encara hi ha veus que dubten què caram està en
joc el 27-SDoncs bé, hi ha l'oportunitat històrica i el repte inèdit 
de tapar l’hemorràgia, recuperar l’aixeta, amagar la tisora i situar
 la recerca i la llengua al lloc que li pertoca. 

Però per tot això cal abans enderrocar el mur.

L’ordre és aquest, no a la inversa. I per aconseguir-ho caldria no 
entretenirse en pensar si és millor tombar-lo des de la dreta o des 
de l’esquerra sinó quants estan disposats a fer-ho. 
I el que encara resulta més estèril i frustrant és esperar o pretendre 
que algú des de l’altra banda desmuntarà el mur maó a maó en un 
acte de generositat federal. 

Han tingut 40 anys per fer-ho, i el cert és que una reforma 
constitucional no té, a hores d’ara, ni majoria, ni contingut ni calendaris. 

I com que no seria una reforma ni light ni Merkel, caldria establir 
un procés constituent que, com a mínim, requeriria un any i mig 
de tràmits. 
Un any i mig mantenint la mateixa situació política per després fer 
ves a saber què (per reformar la constitució cal el concurs del PP que 
imposaria els seus límits). 18 mesos més d’status quo autonòmic, de 
llei Wert, de FLA i sense capacitat d’actuar contra la pobresa energètica. 
Un any i mig: 24.000 milions d’euros menys per Catalunya.

PD: A les ràdios tenim una aplicació que permet calcular el temps de lectura
d’un text. Per aquest article, uns quatre minuts. En el temps que ha trigat a
llegir-se, 121.000 euros. Bon cap de setmana.

Jofre Llombart

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada