dimarts, 24 de novembre del 2015

24/11/2015. Manuel Cuyàs. Veure visions. Cocodrils. Votants del PSUC transvestits a promotors i votants de Ciudadanos. Català light. Bombolles linguístiques...

Benvolguts,
Aquest és un comentari d’un article d’en Manuel Cuyàs, però ampliant el camp de visió de l'articulista crec que el comentari l’he d’anomenar Bombolles.

Bombolles

En Manuel Cuyàs al PuntAvui publica el seu article Veure visions.  En aquest article s’adona, com molts hem fet molts cops, que està immers en una bombolla i que tots els altres estan fora. Diu a l’article que hi ha gent a la vora seu que malgrat haver estat militants del PSUC voten i promouen Ciutadans. Ell acaba l’article amb la frase “em vaig quedar veient visions i pensant que quan sortís al carrer seria el més rar de tots.!” Bombolla.

A l’article en Cuyàs explica que hi ha escriptors coneguts que són partidaris del català light, però en canvi quan els francesos modifiquen alguna estructura de la seva llengua, no ho troben correcta. Bombolla.

Amb la meva família i amb els meus amics ens hem sovint esverat quan fem com el cocodril, sortim del cau i veiem quina mena degenerada de català es parla a l’exterior. Tanmateix, a dintre del nostre cau, tot el nostre entorn continua parlant com els nostres pares ens havien ensenyat, com es parlava a Barcelona als anys 40, 50, 60, sobretot pel que respecta a l’estructura del llenguatge i nosaltres, havent millorat alguns castellanismes com buzon i desde luego, continuem parlat aquella llengua. Llengua que estava proscrita quan la vàrem aprendre i que ha estat proscrita durant quaranta anys (o quatrecents?). Bombolla.

En la darrera empresa on vaig treballar tenia una ajudant, universitària, d’uns 30 anys, que parlava un català molt correcte, clavat al que parlàvem els companys del mateix departament d’enginyeria que en teníem 60. D’altra part en altres departaments de l’empresa on hi havia gent jove com la meva ajudant parlaven el català no només “light, sinó degenerat que es parla ara. Un dia els vaig sentir parlar tots plegats i la meva ajudant entremig i me’n vaig adonar que allà aquella noia parlava el mateix català que els seus companys d’edat. En un altre moment, en un apart li vaig preguntar com s’ho feia o perquè sabent un català, acadèmic, molt correcte, parlava el català degenerat actual amb els seus amics, i em va respondre que si entre els amics parlés el seu (i el nostre català) se’n riurien...Bombolla.

Quan jo era jove, vaig fer els dos cursos de professor de català, clandestins evidentment, amb l’Eduard Artells, el deixeble de Fabra, amagats a l’Ateneu Barcelonès. La meva dona també va anar a classes, clandestines evidentment, de català i els va fer amb un excel·lent professor, a qui jo també coneixia d’altres activitats, d’excursions, dels començaments del Cavall Fort, etc. Amb ell havíem anat coincidint amb els anys en reunions polítiques, en presentacions de llibres, pel carrer, a la llibreria Públia amb en Joan Ballester, en les parades de llibres del dia de Sant Jordi etc. Un dia fa un parell d’anys vaig trobar-lo al metro i el vaig convidar a sopar a casa. Va acceptar i en la conversa posterior al tec vàrem entendre que ell, rigorós mestre de català, autor d’alguns dels primers llibres moderns d’aprenentatge del català, d’obligat estudi en els anys 60 i 70 havia derivat cap al català light...Bombolla.


Vegem què en diu en Cuyàs:
24 novembre 2015 2.00 h
Veure visions


Manuel Cuyàs

Jo de jove tenia un amic del PSUC. En tenia molts amb aquesta característica, però aquest de què parlo feia molta exhibició de la militància. Repartia proclames, era una veu escoltada en les assemblees i escrivia uns textos que feien tronar i ploure. El vaig deixar de veure i un dia, fa poc, em van dir que s'havia afiliat a Ciutadans, el partit anticatalanista i de dretes. Primer no m'ho vaig creure, però després d'unes indagacions vaig comprovar que la informació que m'havia arribat era certíssima. Per si no fos prou, l'altre dia em van assenyalar amb el dit un artista poc convencional i trencador que conec una mica. “No ho saps? S'ha fet de Ciutadans.” Em vaig pensar que era una broma, la conseqüència d'una informació equívoca. “No és una broma, no: en l'última campanya electoral em va trucar a casa per sol·licitar-me el vot per al partit.” Vaig excusar-lo: “Potser es tractava d'un happening, d'una acció proposta, d'una instal·lació, d'una obra efímera pensada per ser portada al Macba o al CCCB.” El meu informant em va mirar amb severitat: hi podia pujar de peus.

No ens hauríem de morir mai, que diu un amic meu per significar que cada dia és portador d'una sorpresa. O sí: si hagués aclucat abans aquests ulls humans ho hauria fet pensant que els del PSUC s'havien passat, si de cas, a ICV o al PSC o a CDC, mirin que els dic, però mai a Ciutadans. I els artistes conceptuals, igual. No riguin, que a mi no em fa riure. Des de fa uns dies em sento com el protagonista de Rinoceront, d'Ionesco. Tothom al meu voltant adopta la pell de Ciutadans, el partit que segons molts té molt a guanyar?

Vaig assistir a la presentació de l'última novel·la de l'escriptor i traductor Lluís Maria Todó que acaba de publicar Maria Bohigas, la néta de Joan Sales, a l'editorial que el seu avi va fundar. No sé si Todó és de Ciutadans però fa uns anys va signar un manifest en contra del nacionalisme juntament amb altres intel·lectuals adherits al partit. No passa res. Endavant. Ara: en un moment de la seva dissertació Todó va lamentar, com a traductor, que l'idioma francès –o els escriptors francesos pel seu compte– hagi prescindit d'un temps verbal que ara no sabria precisar amb el pretext, segons ell, de la facilitat i d'una equivocada modernitat. Com que Todó és un vistent partidari del català light, de la restricció d'alguns pronoms febles, de la supressió de paraules arcaiques i la vindicació de noves –el títol de la novel·la, L'últim mono, contravé el diccionari–, em vaig quedar veient visions i pensant que quan sortís al carrer seria el més rar de tots.

Manuel Cuyàs

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada