dissabte, 21 de novembre del 2015

15/11/2015. Pere Bosch i Cuenca. Dossier: Indesitjable herència (La llosa franquista). La impunitat dels vencedors i l’oblit dels vençuts. Necessitarem més arguments dels exposats en aquest dossier, per fugir d’aquest estat corrupte, hereu del franquisme més sanguinari?

Benvolguts,

Avui presentem el dossier monogràfic de la revista Presència del 20N del 2015, de títol genèric Indesitjable herència i de subtítol La llosa franquista. Dins d’aquest dossier un dels articles més explicatius és La impunitat dels vencedors i l’oblit dels vençuts, que comentarem i presentarem a continuació.
 Dues paraules clau, impunitat i oblit!



I jo pregunto si un cop hàgim llegit aquest article i els altres del mateix monogràfic que us anirem presentant necessitarem més  arguments dels exposats en aquest dossier, per fugir d’aquest estat corrupte, hereu del franquisme més sanguinari?

Els articles que presentem i comentarem són:
·         Indesitjable herència
·         La llosa franquista
·         De la dictadura a la descaradura. Xevi Sala
·         L’ombra allargada del “Caudillo”. Pere Bosch i Cuenca
·         La impunitat dels vencedors i l’oblit dels vençuts. Pere Bosch i Cuenca
·         Franco es va enriquir durant la guerra. Entrevista de Pere Bosch i Cuenca a Ángel Viñas, Historiador i economista
·         Unes institucions condicionades pel franquisme. Pere Bosch i Cuenca
·         Després de la mort de Franco no hi va haver ruptura al mon judicial. Entrevista de Pere Bosch i Cuenca a August Gil Matamala, Advocat

La impunitat dels vencedors i l’oblit dels vençuts ens presenta la dictadura franquista i el règim borbònico-franquista que es varen inventar els franquistes per continuar robant i assassinant a partir del 1975 com el seu pare putatiu havia fet. Ens demostra que el Franco era un corrupte, això sí nacional-catòlic, amb les mans immensament tacades de sang. Diuen que a Espanya hi va haver més morts a partir del 1939 que no hi havia hagut durant els 30 mesos de guerra.
Aquí ens explica la filosofia dels guanyadors de la guerra, ajudats per les seves dretes (i les esquerres) espanyoles, que quaranta anys més tard d’acabada la guerra varen decidir continuar el lladronici i també les dretes (i les esquerres) catalanes que varen acceptar de continuar el lladronici. Parlem de la continuació de l’enganyifa, l’entronització del Borbó (primer lladre del nou règim, recordeu els negocis amb el seu soci, Prado y Colón de Carvajal, que va acabar a la presó, o els documents que expliquen que des de fa quaranta anys les comissions que en el règim franquista anaven al Franco, sobretot les del petroli (com en un altre dels documents d’aquest dossier explica) vagin també ser heretades pel Juanca). També podem explicar que segons la revista Forbes la fortuna del Borbó és d'uns 2.000M€ sense que s'expliqui d'on han sortit. Estem parlant del concepte 3%, guarisme que agrada molt darrerament, esgrimit per qui sempre està lliure de culpa, evidentment...

Aquestes forces honorables i respectables també varen acceptar la Llei d’amnistiala Constitució, amb soroll de sabres, que aquí també s'explica, el cafè para todos, i l’atado y bien atado.  I els desgraciats que havíem perdut la guerra i havíem suportat el franquisme (que ens havia robat la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra dignitat) que cada cop érem més pobres per tal que la nova oligarquia catalana s’entengués prou amb l’espanyola que fent veure que ho feien pel nostre bé ens robaven com sempre han fet els poderosos als mancats de poder, als esclaus, als serfs de la gleba, paper que hem representat nosaltres que a més a més de tot això érem i som babaus que ens creiem als poderosos...

Vegem l’article del compilador del dossier Pere Bosch i Cuenca:

La impunitat dels vencedors i l’oblit dels vençuts

Pere Bosch i Cuenca
L’Estat espanyol ni investiga els crims comesos durant la dictadura franquista ni deixa que els altres ho facin
“La llei de memòria històrica, molt criticada en el seu moment, es troba completament paralitzada
“L’existència d’una fundació dedicada a enaltir la figura del dictador representa una anomalia democràtica
“La banalització del franquisme es troba perfectament arrelada en determinats sectors

Han passat quaranta anys d’ençà de la mort de Franco, però la democràcia espanyola segueix mostrant-se incapaç d’afrontar amb dignitat el seu passat més fosc. Un informe de la Unesco destacava que l’Estat espanyol és el país del món amb més desapareguts, després de Cambodja. I, malgrat tot, un senador del Partit Popular, José Joaquín Peñarrubia, va declarar fa pocs mesos que “en España ya no hay más fosas que descubrir, salvo que se empeñen en buscar a Federico García Lorca en los cuatro puntos cardinales de España”.

Fins avui, tots els intents de jutjar els responsables polítics del franquisme i rehabilitar les seves víctimes, han estat debades. Els arguments esgrimits han estat:
·         la prescripció dels delictes
·         i la Llei d’amnistia del 1977 que, teòricament, eliminava el concepte de víctimes i culpables.

En la seva defensa davant les Corts espanyoles, el portaveu de la UCD, Rafael Arias-Salgado, va justificar la llei pel fet que

la democràcia espanyola “por ser auténtica no mira hacia atrás sino que, fervientemente, quiere superar y trascender las divisiones que nos separaron y enfrentaron en el pasado”.

 L’argument, però, ha estat rebatut en diverses ocasions per part de les associacions internacionals. Fa alguns anys, el Comitè de Drets Humans va amonestar l’Estat espanyol per mantenir en vigor aquesta llei i per considerar que “els delictes contra la humanitat són imprescriptibles” i les amnisties sobre les violacions greus dels drets humans “són incompatibles amb el pacte”.

Malgrat tot, els intents de jutjar els crims del franquisme han topat amb un mur infranquejable per part de la justícia espanyola. El 18 de juliol de 2007, algunes associacions van presentar denúncies davant l’Audiència Nacional, però foren desestimades al·legant que els delictes havien prescrit o, en tot cas, estaven subjectes a la llei d’amnistia. Un any després, qui va prendre la iniciativa fou el jutge Baltasar Garzón, però la seva temptativa va acabar en no-res i fins i tot va estar a punt de provocar la inhabilitació del seu impulsor, acusat d’incórrer en un “excés interpretatiu de les normes”.

Encara avui, doncs, la democràcia espanyola segueix essent l’única que no ha dut a terme cap investigació sobre els crims de la dictadura. El pròxim 20 de novembre, amb motiu de l’aniversari de la mort del dictador, Òmnium Cultural ha convocat un acte a Barcelona per tal de denunciar, novament, la impunitat dels crims del franquisme i reclamar l’anul·lació dels judicis i sentències que encara es mantenen vigents.

El govern espanyol no només no investiga, sinó que tampoc deixa que els altres ho facin. El 14 d’abril del 2010, alguns ciutadans van presentar una querella als jutjats de Buenos Aires per tal que s’investiguessin els crims comesos pel franquisme davant la impossibilitat de fer-ho a l’Estat espanyol. La causa fou oberta per la jutgessa Maria Romilda Servini de Cubria, que va acollir-se al principi de justícia universal i va argumentar que els delictes no havien prescrit perquè es tractava de crims contra la humanitat. La tasca de la justícia argentina ha hagut de superar tota mena d’obstacles per part de les autoritats espanyoles. Primerament, el govern va argumentar que hi havia “nombrosos procediments judicials oberts” a Espanya pels crims del franquisme; més endavant, va vetar una declaració de les víctimes per videoconferència; i, finalment, després de les primeres imputacions, es va negar a deixar sense efecte la llei d’amnistia. Fa pocs mesos, una delegació de les Nacions Unides va haver de reclamar al govern espanyol que col·laborés amb la justícia argentina i ratifiqués la convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i contra la humanitat.

UNA FUNDACIÓ PER AL DICTADOR
El problema no és només que l’Estat espanyol es resisteixi a jutjar el franquisme, sinó també la permissivitat que troben algunes fundacions o institucions que serien impensables a qualsevol altre país. La més sorprenent de totes és la que duu el nom de Francisco Franco i té com a objectius principals “difondre el coneixement de la figura del dictador i enaltir-la en les seves dimensions personal, política i militar”.

Els governs de torn no només han permès l’existència d’aquesta fundació, sinó que hi han abocat ingents quantitats de recursos que, en teoria, han anat destinats a microfilmar els seus fons, sense que en cap cas s’hagi garantit l’accés dels investigadors. A d’altres països, els papers dels dictadors es conserven en arxius de titularitat pública. En el seu moment, la ministra de Cultura Pilar del Castillo va defensar aquestes subvencions assegurant que “no tiene una actividad política que vaya contra la Constitución”.

La transferència de recursos a aquesta fundació no només no s’ha aturat, sinó que fins i tot s’ha reactivat en els darrers anys. Fa pocs dies, es va donar a conèixer que el govern del Partit Popular hi havia aportat 150 mil euros, però Mariano Rajoy es va limitar a afirmar que “no lo sabía”. Malgrat tot, al portal web de la fundació hom es vanta que “a diferencia de muchas vinculadas a partidos políticos, no recibe ninguna subvención de las numerosas administraciones del Estado”.
La Fundació Francisco Franco no només es dedica a enaltir la figura del dictador, sinó que també destina una part del temps a perseguir els ajuntaments que, recentment, s’han mostrat disposats a fer neteja dels vestigis franquistes, donant compliment a la llei de memòria històrica. En una nota de premsa emesa poc després del relleu que va produir-se a molts consistoris, la fundació va amenaçar de demandar “els alcaldes i regidors que aprovin la retirada de monuments, vitralls o escuts, per danys al patrimoni nacional”.

El cas de la Fundació Francisco Franco no és una excepció. La mateixa lleugeresa s’observa en algunes actituds dels responsables públics, que flirtegen directament amb els símbols del franquisme. Fa dos anys, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, no va dubtar a lliurar un diploma a un representat de la División Azul, el cos enviat per Franco per tal d’ajudar l’exèrcit de Hitler en el seu intent d’envair la Unió Soviètica. En una nota de premsa posterior, la delegació del govern va justificar aquest fet perquè les agrupacions que desfilaven eren “legals” i l’homenatge se situava en “un context històric, en absolut ideològic”.

BANALITZAR LA DICTADURA
No es tracta només de l’actitud que adopten determinats dirigents polítics. L’escenari de fons dels casos anteriors és la banalització del període franquista i del mateix dictador. Quaranta anys després de la mort de Francisco Franco es mantenen dempeus alguns mites o bé es presenta, directament, una imatge edulcorada de la dictadura. En una entrevista a l’historiador Ángel Viñas, que apareix en aquest mateix dossier, s’intenta desmuntar alguns d’aquests mites.

El cas més paradigmàtic de tots és l’entrada dedicada a Franco que va aparèixer en la primera versió del Diccionari de l’Acadèmia de la Història, on se’l definia com “un general valeroso y católico que participó en un golpe de Estado contra un Gobierno caótico”. El text havia estat redactat per l’historiador Luis Suárez, especialista en l’edat mitjana i amb un currículum polític nítid: fou procurador en Corts durant el franquisme i actualment és president de l’Hermandad del Valle de los Caidos. El problema no rau només en l’historiador que va redactar el text, sinó també en el polític que va impulsar l’obra: l’aleshores ministra Esperança Aguirre. Tot i que l’acadèmia va rectificar, el cas posa en evidència la dificultat de superar la versió revisionista, clarament arrelada en algunes institucions o mitjans de comunicació.

Un dels pilars en què es fonamenta aquesta visió és el de considerar que el règim franquista va evolucionar, de forma pretesament volguda, des d’una versió feixista cap a un règim autoritari; i, en definitiva, que la transició democràtica havia estat concebuda per la mateixa dictadura. Per tal de sostenir aquesta teoria, s’intenta edulcorar la imatge del règim franquista i silenciar o atenuar els crims que va cometre.

D’aquí l’interès per amagar les vinculacions amb l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista o per relativitzar els crims comesos des del 1936 fins al 1975.

L’OSTENTACIÓ DELS SÍMBOLS FRANQUISTES

Fa quatre anys, un turista canadenc fou arrestat per fer la salutació nazi davant el Reichstag alemany. L’episodi és una mostra de la contundència d’aquest país respecte la simbologia nazi. L’article 86 de l’Strafgesetzbuch castiga amb duresa la propaganda d’organitzacions anticonstitucionals, entre les quals hi ha les de caràcter neonazi. L’article 86a, a més a més, penalitza l’exhibició de símbols d’aquestes organitzacions, per la qual cosa es considera delicte fer la salutació nazi pel carrer o exhibir una bandera nazi. El mateix succeeix a França, on l’article R645-1 del Codi Penal prohibeix expressament “l’exhibició de qualsevol uniforme, insígnia o emblema” d’organitzacions declarades criminals per part del Tribunal Militar Internacional. Finalment, l’article 4 de la Legge 20 giugno 1952 preveu penes de presó i multes en el cas d’“apologia del feixisme”. Una actuació semblant resulta inconcebible a l’Estat espanyol, on resulta fàcil veure banderes amb l’àliga franquista als estadis de futbol o bé trobar fotografies de persones amb el braç alçat, en alguns casos no només perfectament identificables, sinó fins i tot càrrecs públics. Fa poques setmanes es va donar a conèixer que el PP de Guadalajara no tenia cap mania a recol·locar a la Diputació provincial un regidor que havia estat enxampat en diverses ocasions fent la salutació nazi.

Fotos comentades:
La impunitat pels crims del franquisme. Presentació de l’acte d’Òmnium Cultural en el que es recordaran els 40 anys del franquisme. ARXIU / ALBERT SALAMÉ
La salutació i la bandera feixistes. Acte de suport a Francisco Franco en el 39è aniversari de la seva mort. AGENCIA FRANCE PRESS
L’urbanisme caòtic Un dels símptomes més visibles de la dictadura franquista el trobem a moltes ciutats del país, amb barris que, malgrat les inversions dels ajuntaments democràtics, han esdevingut paradigmes del desarrollismo
Els horaris del nazisme El 7 de març de 1940, el Generalísimo va aprovar una ordre per avançar els rellotges una hora. L’objectiu era situarse al nivell de l’Alemanya nazi o l’Itàlia feixista. Setanta-cinc anys després, tot segueix igual
El doblatge als cinemes El 1941 es va aprovar la Llei de Defensa del Idioma, que obligava a doblar totes les pel·lícules. Un dels motius d’aquesta mesura (la necessitat de censurar els continguts) ha desaparegut, però encara segueix vigent.
Les bases militars A través dels anomenats Pactes de Madrid de 1953, el règim franquista va permetre l’establiment de quatre bases dels Estats Units, amb la qual cosa el règim aconseguia superar l’aïllament internacional.

Jordi Bosch i Cuenca

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada