divendres, 6 de novembre del 2015

03/11/2015. Josep Pinyol i Balasch. Del Quebec a Eslovènia, d'Eslovènia a l'Índia. El menyspreu de l'Estat espanyol a la voluntat de la majoria de catalans expressada a les eleccions obliga Catalunya a seguir el camí de la desobediència civil, l'única via pacífica que tenen els pobles oprimits per alliberar-se dels Estats opressors...

Benvolguts,

Avui dia 3 de novembre hi ha un article interessant del nostre vell conegut, empresari i independentista Josep Pinyol i Balasch. En l’article cita els processos moderns d’independència que en podríem dir de “manual”, i els relaciona amb Catalunya, fent-nos veure que no hem pogut seguir el model del Quebec ni el d’Eslovènia, però anem camí del de l’Índia...

Ja coneixem com el Quebec, territori inclòs en el Canadà, metròpoli de comportament relativament correcte, ha intentat diverses vegades separar-se’n legalment, amb referèndum pactat, però no han assolit el 50% dels vots. També sabem que amb temps suficient abans de les conteses gran quantitat de canadencs varen canviar la residència i es varen establir al Quebec... En l’article s’expliquen més detalls.

També sabem com Eslovènia fou la primera de les repúbliques de la Federació Iugoslava que es va atrevir a fer una DUI, i sabem que hi va haver una petita guerra perquè Sèrbia (l’Espanya dels Balcans) no acceptava el trencament. Eslovènia tenia molts punts per aconseguir la independència sobretot econòmics ja que era la sortida més fàcil dels països centrals europeus a la Mediterrània.
I tots coneixem la història de l’independentisme pacífic del Mahatma Gandhi que el va portar a enfrontar-se a l’Imperi Britànic i sortir-se’n.

En Josep Pinyol i Balasch, a quí hem sentit en més d’una conferència i de qui n’hem comentat més d’un article en aquest Bloc, ens ho explica...

tribuna.cat
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

Del Quebec a Eslovènia, d'Eslovènia a l'Índia

Les forces que van obtenir la majoria de vots a les passades eleccions, Junts pel Si i la CUP, han presentat al Parlament una proposta de resolució per iniciar el procés de creació de l'estat català en forma de república.

El menyspreu de l'Estat espanyol a la voluntat de la majoria de catalans expressada a les eleccions obliga Catalunya a seguir el camí de la desobediència civil, l'única via pacífica que tenen els pobles oprimits per alliberar-se dels Estats opressors. El primer desacatament es va produir amb la consulta del 9 de novembre de l'any passat i ha agafat embranzida amb les eleccions del 27 de setembre. Ens han obligat a passar de la via del Quebec a la d'Eslovènia i aquest pas té importants conseqüències estratègiques.

La constant al·lusió al dret a decidir dels darrers anys, un concepte creat pel Tribunal Suprem del Canadà davant les reivindicacions sobiranistes dels quebequesos certifica la influència d'aquest model a casa nostra. La Plataforma pel Dret a Decidir va convocar la primera gran manifestació el febrer de 2006, sense el suport de cap partit polític, ni el d'ERC, que formava part del tripartit, ni el d'Artur Mas que acabava de pactar la retallada de l'Estatut de 2005 amb el President Rodríguez Zapatero. El moviment pel Dret a Decidir va créixer de manera exponencial  amb les consultes populars, la base de l'Assemblea Nacional Catalana. La gran manifestació de l'Onze de Setembre de 2012 va canviar totalment el panorama polític. El President Artur Mas va adonar-se que continuar amb pactes amb socialistes i populars el portava al fracàs (exactament el que li ha passat al PSC-PSOE).

[I en Mas i bona part de CiU es varen adonar que l’independentisme era el camí. Com va explicar en Ferreres, el nostre ninotaire de capçalera]:
Va convocar eleccions anticipades amb el compromís de celebrar una consulta sobre l'Estat propi. La coalició CiU no va obtenir la representació que esperava, però els resultats del ERC, Solidaritat i la CUP els van compensar amb escreix. L'Estat espanyol va menysprear els resultats.

El menyspreu de l'Estat espanyol a la voluntat de la majoria de catalans expressada a les eleccions obliga Catalunya a seguir el camí de la desobediència civil, l'única via pacífica que tenen els pobles oprimits per alliberar-se dels Estats opressors"

En un Canadà de tradició democràtica la via del Quebec no exigeix la unitat de les forces sobiranistes. De fet el Parti Québecois va néixer, a la dècada de 1970, com alternativa a les obscures pràctiques de l'"Union National", la força de Maurice Duplessis. "Le Chef" havia dominat la vida política fins a 1959 amb una retòrica quebequista exaltada, amb gestos com la substitució de la bandera del Canadà per la del Quebec als edificis oficials i amb enfrontaments constants amb el govern federal. Però els seus anys de govern es coneixen amb el nom de "La Gran Foscor". El Parti Quebequois va emergir amb un programa més conseqüent amb la identitat francòfona sense cap hipoteca envers el període de Duplessis. Aquesta confrontació interna era possible perquè l'Estat i la societat canadenca respectaven la voluntat de la majoria dels quebequesos. Aquesta tradició democràtica va portar a les institucions federals del Canadà a una profunda transformació constitucional per guanyar-se els vots de la majoria de ciutadans del Quebec davant del repte del sobiranisme.

Davant les mobilitzacions milionàries i els resultats electorals a favor del dret a decidir el Regne d'Espanya mai ha intentat atreure els catalans; només ha procurat doblegar-los. La seva hostilitat a les aspiracions a la independència és propera a la reacció de la Iugoslàvia dominada per Sèrbia davant del triomf de les forces independentistes eslovenes a les eleccions d'abril de 1990. La majoria de l'opinió pública  espanyola està convençuda que el vot favorable dels catalans a la Constitució espanyola, fa 37 anys, legitima la seva negativa a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Actuen com els marits que al·leguen el matrimoni per forçar  relacions sexuals amb la seva esposa al marge de la seva voluntat; actuant així cometen violació.

L'objectiu d'aquesta guerra psicològica és preparar l'opinió pública espanyola per la detenció dels representants del poble català i la intervenció de la Generalitat"

La resposta espanyola ens ha forçat a abandonar la via quebequesa per adoptar la via unilateral que va seguir Eslovènia enfront del govern federal iugoslau, dominat per Milosevich. El moviment democràtic eslovè, davant l'amenaça federal iugoslava, va haver de buscar la unitat amb els comunistes a partir del moment que van defensar la independència. Ho van fer malgrat les distàncies ideològiques i els lligams amb un règim dictatorial i corrupte. L'acord amb el President Milan Kucan, antic cap del Presídium comunista, era imprescindible per a disposar de "les estructures d'estat" eslovenes, que incloïen les finances, la policia i les milícies de la "Defensa Territorial". Aquesta unitat va portar a la victòria a "la guerra dels 10 dies" contra l'exèrcit iugoslau (juny 1991), va forçar el reconeixement diplomàtic de la Unió Europea als acords de Brioni (juliol 1991) i l'ingrés a l'ONU (maig 1992).

De manera semblant el pas estratègic del "dret a decidir" a la Declaració Unilateral exigeix la unitat entre els independentistes de sempre i els partits polítics que han gestionat l'autonomia. 

És l'única manera de fer front un Estat espanyol cada vegada més hostil. Malgrat que, com en el cas dels comunistes d'Eslovènia, una part dels gestors autonomistes tingut un passat de pràctiques corruptes, congènites en el règim de la monarquia postfranquista.

Ara aquest Estat, governat per un partit com el PP amb un tresorer que tenia 39 milions d'euros a un compte secret a Suïssa, amb un vicepresident cleptòman, que té centenars d'imputats a Madrid, al País Valencià, a les Illes Balears, a Galícia i moltes altres comunitats, ha cregut trobar la baula feble del procés vers la independència en la corrupció autonomista i ha desencadenat una ofensiva mediàtica contra Convergència Democràtica. I realment ho és i necessitem garanties que aquestes pràctiques s'han tallat de soca-rel.  A la majoria de mitjans de comunicació espanyols l'operació Petrum i l'entrada als domicilis de la família de Jordi Pujol ocupen la primera plana. El desplegament és tan potent que recorda la campanya de desinformació de George Bush, Toni Blair i José Maria Aznar sobre les armes de destrucció massiva a l'Iraq per legitimar la invasió d'aquest país. Com ara aquella deformació informativa barrejava fets verídics, com la guerra química que Sadam Husein havia usat contra els kurds o els seus programes nuclears, amb invencions perfectament manipulades pels serveis secrets.

L'objectiu d'aquesta guerra psicològica és preparar l'opinió pública espanyola per la detenció dels representants del poble català i la intervenció de la Generalitat. L'acord entre el PP, el PSOE i Ciutadans davant la proposta de resolució presentada per Junts pel Si i la CUP demostra que després de les eleccions del 20-D l'hostilitat del Regne d'Espanya no canviarà. Cap d'aquestes forces reconeix la necessitat de comptar amb el consentiment de la majoria dels catalans per formar part d'Espanya.

Ens endinsem en la via unilateral perquè és l'única sortida democràtica al nostre dret a l'autodeterminació. Alhora hem de ser conscients que Catalunya no té, ni podrà tenir, les estructures d'Estat que tenia l'Eslovènia iugoslava i que van fer possible guanyar a l'Estat iugoslau. Ara hem de fer els passos legals que estan previstos en el mandat electoral per la independència, però sabent que seguim un altre exemple històric, el que va seguir l'Índia, liderada per Mahatma Gandhi, per alliberar-se del domini de l'Imperi Britànic. Amb la resolució presentada aquesta setmana hem començat l'estratègia de la desobediència civil institucional. Hem d'acomplir amb el mandat del poble català sabent que implicaran la presó als seus protagonistes. És l'única manera de visualitzar davant del món que l'Estat espanyol usa la violència jurídica contra el poble català. 

Entrem en la dura fase penal del procés: a mesura que les presons espanyoles s'omplin de presos polítics catalans l'opinió pública democràtica arreu del planeta es despertarà. Va ser l'estratègia de Nelson Mandela des de la presó de Robben Island per enderrocar l'apartheid. En aquesta fase les forces sobiranistes han de guanyar totes les eleccions que es presentin per evidenciar davant del món el caràcter antidemocràtic de la resposta penal de l'Estat espanyol als drets del poble català.

Josep Pinyol i Balasch


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada