Benvolguts,
Avui glosem l’assassinat del president de Catalunya Lluís Companys perpetrat per
l’exèrcit espanyol, fa 75 anys. L’article, molt emotiu, és de l’Oriol Junqueras, publicat en aquestes mateixes dates del 2007.
Avui 15 d’octubre de 2015 fa 75 anys que l’Ejército de Ocupación de Cataluña, tal com explica l’Oriol
Junqueras, va assassinar el president Lluís
companys. Companys
fou assassinat pel fet de ser el president de Catalunya. Els generals
feixistes, encapçalats per Franco, traïdors al jurament que havien fet a la República Espanyola es varen revoltar
amb l’Alzamiento del 18-19 de
juliol del 1936,
varen fer una guerra contra les
esquerres espanyoles i contra Catalunya que va produir un milió de víctimes entre morts, ferits, desapareguts i exiliats. Els
exèrcits del bàndol autoanomenat Ejército
Nacional, ajudats pels altres
governs nazis i feixistes d’Alemanya i d’Itàlia
que varen participar directament en bombardejos de viles i ciutats així com tropes
marroquines (els moros) varen deixar una Espanya molt delmada. Però varen guanyar. La guerra es va acabar l’1 d’abril del 1939. Els que ens vàrem quedar aquí
vàrem patir gairebé 40 anys de franquisme. Els exiliats foren soldats,
famílies senceres, intel·lectuals, escriptors, artistes i evidentment,
polítics. Entre els polítics hi havia tot el Govern de la Generalitat. Molts exiliats
com Tarradellas varen romandre una temporada a França, i després varen anar a altres
països sud-americans. El president Companys va romandre a França, fins i tot
després de l’ocupació alemanya. El president Companys fou capturat a la Bretanya l’any 1940 per la Gestapo alemanya i lliurat a Franco.
L’exèrcit espanyol el va torturar i finalment va fer una paròdia de judici sumaríssim que va acabar amb el seu afusellament el 15 d’octubre
del 1940.
L’Exèrcit espanyol, sicari de les dretes, de l’oligarquia i
del Vaticà va preparar un Consell de Guerra contra Companys amb l’excusa que
aquest s’havia revoltat contra ells, quan fou justament al revés: fou l’exèrcit
espanyol que es revoltà contra la II República espanyola el govern legalment constituït.
I avui, 75 anys més tard de l’assassinat, s’ha iniciat un
altre judici contra un altre president de Catalunya, Artur Mas. Els acusadors,
com fa 75 anys són les mateixes dretes i les mateixes ultradretes que varen
assassinar Companys, i que mai no n’han demanat perdó!
L’Oriol Junqueras
acaba el seu escrit citant versos de Salvador
Espriu i Joan Salvat Papasseit. Jo vull afegir-hi un vers de Ventura Gassol dedicat a Companys. Gassol, poeta i polític, fou
company d’aventures polítiques de Francesc Macià i fou cofundador l’any 1931 d’ERC.
Fragment de l’entrada Ventura Gassol de la Viquipèdia:
Va tornar a Catalunya el 1930, on s’incorporà
de nou a la Comissió de Cultura de
Barcelona, i el 1931
fou un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya.
El 14 d’abril,
quan es proclamà la República Catalana, Gassol es va adreçar al
poble des del balcó de la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Francesc Macià el va nomenar conseller
de Política Interior durant el breu govern de la República Catalana,
esdevenint el 28 d’abril del mateix any Conseller d’Instrucció Pública durant la Generalitat Provisional (1931-1932).
El 19
de desembre de 1932
fou nomenat, durant el govern de la Generalitat Estatutària (1932-1933)
conseller de Cultura, càrrec des del qual
impulsa una cultura
catalana, laica i
que havia de respondre a les necessitats de tots els sectors socials del país...
Ventura Gassol
AL PRESIDENT COMPANYS
No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es feu pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es feu pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…
I ara l’article de l’oriol
Junqueras:
15.10.2015. 00:00 h
Execució del president
Companys(15-10-2007)
Article publicat el 15-10-2007
Intenteu imaginar la matinada del 15
d’octubre de 1940.
Esteu presoners en una cel·la. Fa poca estona que heu redactat el vostre
testament. A l’exterior del calabós, unes passes s’acosten pel passadís.
S’aturen. Ara són els forrellats els que trenquen el silenci de la nit. S’obre
la porta. Us venen a buscar. D’aquí una estona, us afusellaran. Sou el
president Lluís Companys.
En sortir del Castell de Montjuïc, arrossega els peus a causa dels maltractaments
soferts durant els interrogatoris a Madrid.
El condueixen cap al fossar de Santa
Eulàlia, on l’assassinaran. I, mentre avança pel camí de ronda exterior de
la fortalesa, veu per darrera vegada la capital del seu país. El país que havia
presidit i que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que arreu de
l’Estat espanyol –des de les Canàries fins a Euskadi i des de Galícia fins a
Melilla– s’havia autoanomenat Ejército Nacional; fins que, en entrar al Principat de Catalunya, passa a
designar-se en els seus propis documents com a Ejército
de Ocupación de Cataluña. Un
exèrcit que, en haver entrat al primer poble del Principat, la Pobla de
Massaluca, havia reunit els seus habitants a la Plaça de la Vila, i l’oficial
que el comanava havia començat el seu discurs dient: “Catalanes, no sois dignos del Sol que os
alumbra”. Oficials com el general Solchaga, que –en veure Barcelona des
de dalt del Tibidabo– havia
exclamat: “¡Dios
mío! ¿Quién ha permitido esto? ¡Tantos rojos juntos!”. Aquest era l’exèrcit que està a punt d’executar Lluís Companys. El president de
Catalunya que, durant la guerra, havia salvat la vida d’alguns dels membres del
tribunal, que ara l’havia condemnat a mort. El mateix home que tot just fa uns
instants ha conclòs el seu testament polític amb aquestes darreres paraules: “A tots els qui
m’han agreujat perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar demano perdó. Si he
de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré
gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut
aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que
m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa
no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de
Pau, Justícia i Amor”. Uns minuts després, amb l’esquena contra la
paret, mirant fit a fit els ulls de la mort, es descalça per trepitjar la Terra i
respon a l’ordre de “Fuego!” dels seus
botxins, tot cridant “Per Catalunya!”.
En aquell instant
funest de l’alba del 15 d’octubre de 1940, quan gairebé tota Europa
estava ocupada pels nazis i pels seus còmplices (incloent-hi en aquell moment Stalin), on era l’esperança de
llibertat, de pau, de justícia i d’amor? La resposta és infinitament cruel: no hi havia
esperança. I, sense esperança, una generació de catalans va viure –literalment
desesperada– per fer viure els seus fills. I,
així, fer-nos viure a tots nosaltres. Aquesta és la generació de Salvador Espriu, que en versos del
poeta se’ns adreça en aquests termes: “(...) hem viscut per salvar-vos els
mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí
/ d’accés al ple domini de la terra”. I que ens demana que ens mantinguem “per
sempre fidels al servei d’aquest poble”.
Nosaltres hem de saber
recollir el testimoni dels que ens han precedit en la lluita. En cada un dels
nostres gestos, hem d’honorar la memòria d’aquells que van morir per Catalunya,
esperant que Catalunya no morís amb ells. En arribar a Barcelona l’1 de
març de 1936,
després d’un any i mig de presó, el president Companys ja ens va indicar el
camí que hauríem de seguir: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de
sentiment. Res de venjances, però si un nou esperit de justícia i reparació.
Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem
a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!”. I, per tant, arengats
per Joan Salvat Papasseit, nosaltres
hem de formar “l’escamot del soldats de la llibertat, / dels qui mai no
reculen, / i sols un bes els pot fer presoners; / l’escamot dels que trenquen
les reixes, / i res els pot fer caure sinó un altre bes; / l’escamot dels
soldats d’avantguarda, / perquè el primer bes se’ns doni als primers”.
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada