Aquests dies en van plens els diaris. L’entesa, obligada, entre la CUP i Junts pel Sí. I els arguments usats per defensar els mateixos conceptes, desconnexió,
dignitat perduda, 1936, 1939, 1978, franquisme
sociològic...
Ahir en el comentari i
en l’article L'espot de la CUP del
Xevi Xirgo, vàrem utilitzar
un munt de conceptes similars als de l’article d’en Vicent
Partal d’avui, de títol La ruptura democràtica és
la clau que buscàvem.
De L'espot de la CUP:
·
desconnexió total i immediata amb Espanya
·
la dignitat perduda, la llibertat perduda
·
16 de febrer del 1936,
darrer cop que els catalans vàrem tenir dret a votar lliurement en unes
eleccions i que per cert vàrem triar sàviament per un Front d’Esquerres,
Catalunya i la República...
·
una transició que més aviat s’hauria de dir una transacció, engalipada de l'any 1978 que va consistir en una
abaixada de pantalons col·lectiva de les forces antifeixistes per tal de gaudir
conjuntament amb els franquistes durant 40 anys més del resultat de la transacció!
·
una ruptura democràtica, un
procés constituent, un pla de xoc social i que hem de passar directament a la
desobediència.
De La ruptura democràtica és la clau que buscàvem
·
‘reforma democràtica’ [no ‘ruptura democràtica’]
·
Quaranta anys després, tots sabem quin preu tan car que ha
costat aquell error i quin esguerro d’estat que ha acabat creant aquell pacte.
Un estat encara avui impregnat de les formes, de l’estil i la manera de fer del
franquisme
sociològic, i ben sovint polític i tot...
·
desmuntar les estructures de l’estat nascut el 1939 i fer-ne unes de
completament noves. I he dit les de l’estat del 1939, posant el dit a la
nafra, perquè al final aquesta és la ‘legitimat’ que empara les institucions
que ens governen, començant per la monarquia mateix...
·
I, com molt bé va aclarir ahir la CUP,
aquesta ruptura demana la desobediència a les institucions espanyoles i a les
seues ordres.
·
una crida a la unitat d’acció democràtica, que simplement
obliga a l’acord, si més no entre la CUP i Junts pel Sí.
Vegem ara doncs, i gaudim-ne, de l’article del mestre Vicent
Partal:
Vicent Partal
La ruptura democràtica és la clau que
buscàvem
Divendres 9.10.2015 02:00
Enmig del silenci
espès que envolta la negociació entre Junts
pel Sí i la CUP, l’acte d’ahir va fer evident que hi havia un factor
que reunia les condicions per a ser la clau de l’acord: portar a terme una autèntica ruptura
democràtica.
Curiosament, aquest concepte és vell i
molts el consideraven caducat. Però ara es pot revifar amb més força que mai. Al final del franquisme els
grups opositors parlaven tots de fer aquesta ‘ruptura democràtica’ amb les institucions del règim. Començant per
la monarquia. Dissortadament,
però, quasi tots van caure en la trampa de la famosa ‘reforma democràtica’ [no ‘ruptura democràtica’]. Una reforma que al final
significava el
pacte amb un règim encara fort i
enquistat en les institucions. Quaranta anys després, tots sabem quin preu tan car
que ha costat aquell error i quin esguerro d’estat que ha acabat creant
aquell pacte. Un estat encara avui impregnat de les formes, de l’estil i la
manera de fer del franquisme sociològic, i ben sovint polític i tot.
Que ara, al Principat,
es recupere
el concepte i que una nova
generació es presente disposada a rematar la feina a
mi em sembla la millor de les notícies possibles.
M’ho sembla perquè obre el focus de la
independència i perquè posa al mateix
temps el dit en la nafra. Obre el focus de la independència en una línia
que molta gent insinuava, sentia, però no concretava: una revolució democràtica que vol posar fi
a un model autoritari i supremacista de relació amb els ciutadans. I amb
les nacions.
El retorn a les
essències que va encapçalar José
Maria Aznar, i d’ací ve tot, engega un pèndol històric que només pot
portar a un altre retorn, en aquest cas al projecte radicalment democràtic
que consisteix a desmuntar les estructures de l’estat nascut el 1939 i fer-ne unes de
completament noves. I he dit les de l’estat del 1939, posant el dit a la
nafra, perquè al final aquesta és la ‘legitimat’
que empara les institucions que ens
governen, començant per la monarquia mateix.
Si durant dècades
molts catalans van pensar que això es podia fer a poc a poc i dins
Espanya, ara una
majoria més que suficient ha optat per fer el camí ràpidament i fora
d’Espanya. Això, que és el que passa, supera el nacionalisme i acosta al procés
gent de procedències, sensibilitats i emocions diverses. Que necessàriament han d’anar unides si volen que una operació tan ambiciosa tinga
èxit.
I, com molt bé va
aclarir ahir la CUP, aquesta ruptura
demana la
desobediència a les institucions espanyoles i a les seues ordres.
Aquesta, efectivament, és la clau de tot. I segurament
aquesta és també la ròtula que unirà Junts pel Sí i la CUP, que posarà en comú l’acció de sensibilitats
tan extenses que van des de la democràcia cristiana a l’anarquisme. Sensibilitats,
totes, necessàries per a fer un procés com el que volem. No hi ha cap manera millor d’explicar a
Europa que aquesta revolució és per a la democràcia que ensenyant que per això
mateix tothom camina junt, fins i tot ‘la gent d’ordre’, fins i tot els
‘revolucionaris’ més extrems.
Si assumim que
aquesta tasca de desobediència i ruptura institucional l’ha de fer el
conjunt del país (com la podia haver feta el 1976 guiada per l’Assemblea de Catalunya i, en menor mesura, pels organismes
paral·lels al País Valencià i a les
Illes), la conseqüència gairebé ineludible és una crida a la unitat d’acció democràtica,
que simplement obliga a l’acord, si més no entre la CUP i Junts pel
Sí.
Tinc la sensació, i
alguna cosa més que la sensació, que ahir es van ensenyar les bases –unes bases molt i
molt sòlides– dels mesos vinents. I si no mireu com s’han posat de nerviosos
alguns. I com estaven de tranquils i contents, satisfets, uns altres.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada