dimarts, 1 de setembre del 2015

13/09/2015. PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ


PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ. Per recuperar els diners que marxen per no tornar


1 setembre 2015 2.00 h
 Catalunya fa de rebost econòmic d'Espanya i, a sobre que se'ns queden els diners, hem de pagar
 Els diners que surten de les butxaques catalanes han finançat infraestructures que no tenien sentit
  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/00/89/alta/780_0377_89627_fa2f11f50491d1fcb12c16797f7c914c.jpg
.

ANDREU MAS
Cada any 16.000 milions d'euros viatgen de Catalunya a Madrid per no tornar. És el famós dèficit fiscal, que la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) no ha resolt, com tampoc l'han resolt les negociacions dels anys del “peix al cove” dels governs de Pujol.
La descomunal xifra l'admeten, fins i tot, els que fan els comptes des de l'Estat espanyol. La xifra de l'anomenat “espoli fiscal” s'ha consolidat en aquests 16.000 milions, tot i que a finals de la dècada passada el Cercle Català de Negocis (CCN) va calcular l'espoli en 22.000 milions d'euros.
És evident que una Catalunya que, per llei, deixi d'ingressar 16.000 milions d'euros anuals disposarà de diner líquid que no li permetrà fer les inversions que necessiten els seus ciutadans, tant en polítiques socials com en infraestructures. I, encara més, segons dades de la mateixa Generalitat, no hauria calgut fer retallades durant els últims anys si aquests diners s'haguessin quedat a Catalunya.
Però d'on surten aquests 16.000 milions i quina destinació tenen? De cada 100 euros en impostos que paguem els catalans, 95 van directament a l'Estat i només 5 se'ls queda la Generalitat. Són els diners recaptats a través de l'IRPF, l'IVA, l'impost de societats i els impostos especials. A aquests diners que van a parar a l'erari públic espanyol cal sumar-hi, durant el període 1986-2010, 15 euros més procedents dels fons socials europeus. En total doncs, l'Estat disposa de 110 euros i Catalunya de 5.
Espanya en retorna 55 a la Generalitat. Per tant, l'administració autonòmica, dels 100 euros que paguen els catalans, n'acaba tocant 60. Segons dades del CCN de 2010, la Generalitat es veu obligada a endeutar 24 euros per habitant per cobrir les despeses del seu pressupost, diners que actualment surten del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) que administra el ministre Cristóbal Montoro. La perversió del sistema és que els interessos i l'amortització del deute es mengen la capacitat financera de la Generalitat, que, a més, legalment no pot recórrer a altres mecanismes de finançament que no siguin els que posa a la seva disposició l'Estat, que és qui marca les condicions de retorn. Només amb un estat propi Catalunya podria finançar-se en els mercats internacionals.
5
De cada 100 euros dels impostos dels catalans, només 5 són, d'entrada, per a la Generalitat. 16.000
Són els milions que cada any marxen a Madrid i no tornen. En aquesta xifra hi ha l'origen
de l'“Espanya ens roba”.
I què se'n fa, dels nostres diners?
Dels 95 euros que es queda l'Estat espanyol dels 110 que recull de Catalunya i d'Europa, 35 estan destinats a altres comunitats autònomes del territori espanyol que no tenen dèficit fiscal i que, per tant, estan sobrefinançades; 20 euros més passen a engruixir el pressupost d'inversions de l'Estat. Mal que ens pesi, nosaltres hem contribuït a finançar un munt de quilòmetres de línies del tren d'alta velocitat sense passatgers (50.000 milions), autovies que han acabat sent rescatades perquè no hi passen cotxes (35.000 milions) i aeroports que es van construir sense pla funcional (6.000 milions). Amb els nostres diners es paguen les peonadas del Plan de Empleo Rural d'Andalusia i Extremadura; l'increment de la plantilla de funcionaris de l'Estat i el funcionament de ministeris que no tenen raó de ser com el de Cultura. I a sobre ens diuen insolidaris...
COMENTARIS  
+6#1 JOAN M TXEIC
I ells a la seva... algú ho pagarà tot això de infraestructures que no porten enlloc: AVE's i més AVE's que no es poden pagar ! Corredor del Mediterrani, rodalies, etc... abandonat !
Dimarts, 1 setembre 2015 12.13



PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ. Per garantir les pensions dels catalans


2 setembre 2015 2.00 h
 Catalunya aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social, d'on surten les pensions
 Espanya s'està polint el fons i es calcula que en tres anys ja no hi haurà diners per poder pagar
  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/00/89/alta/780_0377_89635_7fa5251f0a70ad3cae0b53fee57830cc.jpg

ANDREU MAS
El número u dels arguments de la por és que els catalans en una Catalunya independent no cobrarien les pensions. Quan els partidaris de l'actual statu quo fan servir aquest argument s'adrecen als votants de major edat, els més conservadors, que en eleccions com les d'Escòcia es van mostrar contraris a la secessió i que es poden mobilitzar per preservar els seus interessos.
Ves per on, el principal argument dels contraris a la independència ho és també dels que la defensen. La clau és demostrar qui, Catalunya o Espanya, està en la millor posició per garantir el pagament de les pensions. En el dia d'avui, és un fet demostrable amb dades que Espanya no ofereix tranquil·litat als pensionistes. Segons un estudi d'Economistes per la Independència, sectorial econòmica de l'ANC, el Fons de Reserva de la Seguretat Social, que és aquest gran pot col·lectiu on s'ingressa el que cotitzen els treballadors en actiu (els diners dels quals es fan servir per pagar els actuals pensionistes), està sent sistemàticament buidat pel govern espanyol, que fa servir la bústia del Fons de Reserva per atendre altres problemes de liquiditat.
En tres anys, el fons s'ha reduït de 33.951 milions d'euros L'any 2011, el fons va arribar a tenir 66.815 milions d'euros. Ara, però, tan sols en queden 41.634, la segona pitjor xifra dels últims quinze anys. Això és així perquè les disposicions dels diners del fons superen les aportacions. O sigui que es gasta més del que s'ingressa. Si es continua aquest ritme, segons Economistes per la Independència, en tres anys no hi haurà ni un duro a la caixa per pagar les pensions.
El govern espanyol està actuant temeràriament amb la reserva per als pensionistes. Segons un altre estudi, aquest del CCN, el 88% dels diners d'aquest pot estan invertits en deute públic espanyol, que es troba en una situació de risc i té una qualificació creditícia més aviat baixa.
El govern estatal, de fet, està incomplint la legislació espanyola. En la normativa que regeix l'ús dels diners del fons, concretament en l'article 3, s'explicita que “el Fons de Reserva podrà invertir en títols emesos per persones jurídiques públiques nacionals i estrangeres, de qualitat creditícia elevada i amb un significatiu grau de liquiditat”. Algú creu que Espanya garanteix les pensions?
24.126
Són els milions que Catalunya va aportar al Fons de Reserva, mentre Espanya el buidava amb més de 82.000 milions
88%
És la part del fons invertida en deute públic espanyol, que és dels més exposats al mercat
El superàvit català a la SS
Catalunya aporta un 29% del total del Fons de Reserva de la Seguretat Social amb només un 16% de la població de tot l'Estat. Entre el 1995 i el 2011, Catalunya hi va aportar 24.126 milions d'euros o, el que és el mateix, 3.200 euros per habitant. I, mentrestant, què va fer la resta de l'Estat? Doncs va ‘aportar' un dèficit de 82.704 milions d'euros, l'equivalent a una pèrdua per habitant de 1.735 euros. Catalunya, que té més cotitzadors per pensionista que Espanya, segons l'economista Oriol Amat, pot garantir les pensions, però Espanya sense Catalunya, no. Un dels arguments que esgrimeix qui vol espantar els pensionistes catalans és que el 2011 l'aportació de Catalunya al fons va ser negativa, concretament no hi va poder posar 2.876 milions d'euros. Però el que no diuen és que el mateix any la resta de l'Estat va deixar a deure a la Seguretat Social 25.867 milions...
COMENTARIS  
+17#1 MIQUEL SALICRÚ BONFILL
prou de mentides per part de l, estat.
ja ningù sel creu.
SOBRES B, CAJA MADRID (bankia), TARGETES black, VIATGES DE PLAER,
CAÇA D,ELEFANTS AL ÀFRICA, INVERSIONS DEFICITARIES A TOT L,ESTAT, ETC,ETC,ETC,
i ara ens volen fer creure que les pensions del nostres pares perillen si ens anem?
voleu dir que no perillen les seves?
perque espanya no te ni un euro al calaix. peró encara va de ric per la vida, això si, pagan els catalans.
volem una vida millor per els nostres fills i nets i aixó pasa per l, independencia, no hi ha un altre camì.
ni tercera via, ni federalisme ni històries xines que no es creu ningù.
siguem valents, votem si i fem realitat els nostres sonmis.
no deixem escapar aquest tren que s,ha aturat a l, estaciò.
PUJEM-HI TOTS I CERQUEM AQUEST FUTUR MERAVELLÒS QUE ES TAN A PROP.
ARRIBEM A ITACA!
Dimecres, 2 setembre 2015 4.53
+9#2 FRANCESC POMERA
l'única manera d'assegurar les nostres pensions és marxar d'espana. Els del PP ja s'han fos el fons de diners que els altres governs havien establert per assegurar-les. Igual com han arrassat amb totes les caixes d'estalvi, i han deixat el sistema bancari fet un "quadro", igual com han deixat el món immobiliari desballestat i el país absolutament arruinat amb l'atur pels nuvols, la precarietat els sou baixos l'arbitrarietat i només pensen en conservar els seus i els de la seva administració perquè aquesta no els hi salti al coll, que és a l'únic que tenen por. NI a Catalunya, ni al País Basc ni a Andalusia, ells miren per els seus feus, reis (a manca d'un en tenen2) l'administració, exercit i tots els que viuen de la bandera
Dimecres, 2 setembre 2015 11.16
0#3 PERE SERRA ROIG
Quan em parlen de les pensions, si n'hi haurà o no en la Catalunya independent? em quedo molt estranyat, ja que fins ara i bastants anys més després de independència ecspanya ha de continuar pagant-les.

Jo he pagat sempre a la seguretat social ecspanyola, ergo quan em jubili ecspanya m'ha de pagar la jubilació i punt. Visqui o no en una Catalunya independent.

De la mateixa manera que Alemanya paga als jubilats espanyols que varen treballar a Alemanya. Ho paga a través de la seguretat social ecspanyola, però l'estat ecspanyol passa càrrec a Alemanya d'aquest diners.

N'hi han molts que varen anar treballar a Allemanya entre el anys 50-70 del segle passat.

Els convenis internacionals són així senyora....
Dimecres, 2 setembre 2015 21.00



PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ 03. Perquè la justícia per decret no castigui els catalans


3 setembre 2015 2.00 h
 L'Estat català posarà fi a les arbitrarietats de la Fiscalia General de l'Estat, l'Audiencia Nacional i el Tribunal Constitucional
 Hi ha unanimitat perquè la justícia sigui ràpida i pròxima
  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/00/89/alta/780_0377_89756_259ed47f34d016f2760fe7e8b0beddc6.jpg

ANDREU MAS
A Catalunya està estesa la convicció que el govern espanyol, amb l'ajut del PP, ha anat esmicolant la separació de poders que va consagrar Montesquieu, amb l'ànim de convertir el sistema judicial en el braç armat de l'executiu espanyol.
Aquesta acusació, greu, està avalada per les ràpides intervencions del Tribunal Constitucional en qüestions relatives al procés que viu Catalunya, i per la disparitat de criteris amb què actua l'Audiencia Nacional segons el color polític de qui és jutjat. Tanmateix, han estat apartats de la judicatura alguns jutges que resultaven molestos per als interessos del poder executiu i s'ha fet servir la Fiscalia General de l'Estat com a mecanisme per resoldre conflictes de base política.
El nou Estat català, si es fa realitat a partir del 27-S, trencarà tots aquests vicis. Si més no, així es desprèn de l'informe El poder judicial i l'Administració de justícia redactat pel Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN). Aquest és un document extraordinàriament curós, fins al punt que no planteja les estructures judicials del nou Estat perquè considera que aquesta és una atribució que s'ha de reservar per a una Constitució catalana.
L'informe, doncs, defineix pautes d'actuació per permetre la continuïtat del sistema judicial a Catalunya fins que no es defineixin les estructures judicials del nou estat.
Hi ha un consens, recollit en aquest i en altres documents, que la nova justícia catalana ha d'afavorir els conceptes de proximitat i rapidesa i evitar, tant com es pugui, la interferència del poder polític.
El jutge Santiago Vidal, que participa en la redacció d'una proposta de Constitució catalana i que ha estat apartat de la magistratura per les estructures politicojudicials espanyoles, manté que és fonamental que a la República catalana “els processos judicials no s'allarguin i que els ciutadans tornin a confiar en la justícia”. Per aconseguir-ho proposa “una justícia de proximitat on es resolguin tots els conflictes menors”.
També hi ha consens que la mediació és millor que un bon judici. Així ho defensa el conflictòleg i director del Campus per la Solidaritat i la Pau de la UOC Eduard Vinyamata, entre altres. ERC aposta per territorialitzar el Tribunal Laboral de Catalunya i impulsar-lo com a agent mediador en conflictes laborals.
1.000
Són els jutges
que necessitarà Catalunya, que compta disposar només de la meitat. 500
Són els magistrats que s'incorporaran. El CATN considera que no hi haurà problemes
per cobrir les places vacants.
El paper determinant del TSJC
A partir del moment que Catalunya proclami la seva independència deixaran de tenir efecte sobre Catalunya les sentències i els processos incoats pel Tribunal Suprem, l'Audiencia Nacional, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Econòmic Administratiu Central. És evident que això genera un buit de poder judicial, que el CATN proposa omplir dotant de majors competències transitòriament el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El consell considera que la justícia pot funcionar amb normalitat en el període de transició entre la situació actual i la creació del nou estat. És cert que en tot moment assenyala que tot serà més fàcil si la ruptura entre Espanya i Catalunya es produeix d'una manera pactada, fins al punt que sentències que afectin ciutadans de l'altre país puguin ser validades amb posterioritat per l'estat d'on la persona jutjada tingui la nacionalitat.
COMENTARIS  
+11#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Hem de votar SI per infinitat de coses. Aquesta entre d'altres.
Dijous, 3 setembre 2015 6.50



PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ. Perquè puguem invertir en infraestructures nostres

4 setembre 2015 2.00 h
 La ministra de Foment va reconèixer el 2012 que devia quasi 6.000 milions d'euros a Catalunya
 La xarxa de carreteres catalana és un nyap per la falta de les aportacions estatals
  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/00/89/alta/780_0377_89757_beb73eb1cf12db9eb5cf2312658c4372.jpg
.

ANDREU MAS
Catalunya pateix en tots els àmbits d'actuació política el procés de recentralització que des de la majoria absoluta de la segona legislatura d'Aznar va impulsar el PP. Els posteriors governs de Rodríguez Zapatero no van servir per canviar certes dinàmiques ja engegades, entre elles una de fonamental: la inversió en infraestructures. El pla d'inversions de Rodríguez Zapatero no va servir per desencallar els grans projectes estructurals catalans, perquè el que van fer els socialistes va ser repartir a tort i a dret sense establir una política de prioritats. L'enèsima versió del “café para todos” que tants mals ha causat a l'Estat espanyol.
Mentre a Catalunya se
li escatimaven les inversions, Madrid es beneficiava del “principi de capitalitat”. L'afany de fer de la capital de l'Estat una ciutat de primer ordre europeu va portar a destinar-hi una ingent quantitat de recursos econòmics amb qualsevol excusa, per exemple els Jocs Olímpics.
El gràfic que acompanya aquest article il·lustra, sense necessitat de paraules, quina ha estat la política del govern espanyol. En vint anys, entre el 1985 i el 2005, l'Estat va construir 600 quilòmetres d'autovia a Madrid per crear una potent àrea metropolitana. Durant el mateix període la inversió a Barcelona va permetre construir uns exigus 20 quilòmetres.
I si la Ciutat Comtal ha patit aquest càstig, pitjor ha estat en altres demarcacions catalanes. Les inversions per fer millores i desdoblaments a les carreteres N-II i N-340 brillen per la seva absència. De res serveix que ambdues carreteres acumulin una llarga llista de difunts en accidents de trànsit.
Si és denunciable el dèficit d'inversió en infraestructures, encara és pitjor el compliment dels pressupostos d'inversions al Principat. El 2013, la Generalitat va fer un document que, a tall de memorial de greuges, recollia els incompliments amb Catalunya. En matèria d'infraestructures el deute de l'Estat amb Catalunya era de 5.748 milions d'euros, xifra reconeguda per la ministra de Foment el 13 de febrer del 2012.
És evident que amb un Estat català, que disposarà dels 16.000 milions que cada any marxen i no tornen del país, els governs de la República invertiran per millorar la capil·laritat del país, la interconnectivitat i el lligam de l'Estat català amb Europa.
600
Són els quilòmetres d'autovia que en
20 anys es van fer a Madrid, contra els 20 de Barcelona,
un per any. 2013
És l'any que
la Generalitat presenta un memorial
de greuges
contra l'Estat.
Històries de Pepe Gotera i Otilio
El genial Francisco Ibáñez va crear dos personatges, Pepe Gotera i Otilio, que teòricament eren una mena de lampistes, paletes i nois per a tot, que més que arreglar els petits problemes dels seus clients feien malbé allò que tocaven. Els casos que acumula l'Estat i les comunitats autònomes (inclosos alguns de catalans, cal dir-ho) d'inversions en infraestructures ruïnoses li donaria a Ibáñez per fer una col·lecció sencera d'històries dels seus personatges. Citarem dos exemples, d'aquí i d'allà, que demostren en quin Estat vivim. El metro de Sevilla s'havia d'inaugurar el 2004. Va entrar en funcionament el 2009, i una setmana després ja estava espatllat. A Oviedo, Santiago Calatrava –que ha anat pel mapa peninsular “cobrint-se de glòria”– va trigar 8 anys a fer un palau de congressos i va acabar pagant 3 milions d'euros per defectes de construcció i sobrecostos.
COMENTARIS  
+4#1 JORDI ZUBIA
En parlar de la N-340, la seva perillositat és, obviament, el factor principal de preocupació. Tanmateix, aquesta perillositat creix en funció de la densitat del trànsit, que és enorme. És per això que la "autoviació" d'aquesta carretera és absolutament necessària. La N-II presenta el mateix problema. I la N-240, i la N-250 també. Es tracta d'artèries bàsiques per a la circulació de les mercaderies de l'interior a la costa i a Europa. Sembla que a Madrit no l'importa que Espanya prefereix perdre oportunitats exportadores si amb això dificulta la creació de riquesa a Catalunya.
I no oblideu l'enorme fiasc del tramvia de Jaén, que encara fa riure a tots els departaments d'obres públiques europeus. El material rodant circula per Australia, llogat!
Divendres, 4 setembre 2015 9.52
+2#2 ANDREU FAURA LAO
no tant sols en el temes de les carreteres autopistes tambe amb els ferrocarrils renfe i adif n han invertit res seguim amb les mateixes xatarres i avaries estem a un pas d europa i la conexio no mes es fa amb el tren elitista amb els trens convencionals res transbord d inversions al corredor mediterrani res al aeroport seguim amb la vella estació dels 70 millor independents i nosaltres gestionem les nostres infraestructures lofca cafè per tothom i cpff això es un robatori i a part els 16 mil millons que ens roben ja que a Madrid tenen el tren cap l aeroport L ermts i rodalies molt modernitzades tenim marca catalana FGC que tota la xarxa ferroviaria catalana sigui gestionada PER FGC els estats independents tenen la seva marca i n estan gestionats per marques d altres estats INDEPENDENCIA ES GESTIONAR ELS NOSTRES RECURSOS
Divendres, 4 setembre 2015 10.16
+1#3 ÒSCAR BETRIAN
Il·lustratiu, el plànol !!
Divendres, 4 setembre 2015 11.43



PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ 05. Perquè el català pugui deixar de rebre agressions

5 setembre 2015 2.00 h
 Plataforma per la Llengua presenta un estudi que demostra que l'Estat discrimina el català
 El govern estatal intenta sense fortuna esborrar l'ús del català de l'àmbit institucional al Principat
  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/00/89/alta/780_0377_89820_e857baec5f97f89c9e41130da958c602.jpg
.

ANDREU MAS
Un dels elements identitaris més potents de la nació catalana és la llengua. Històricament el català ha estat perseguit, prohibit o censurat a Catalunya. El franquisme va intentar convertir-lo en una llengua residual d'àmbit domèstic, però no se'n va sortir. Recentment, el fins fa poc temps ministre d'Educació, José Ignacio Wert, va legislar en contra del model d'immersió lingüística català. L'exministre passarà a la història per haver dit que la seva intenció era “espanyolitzar els nens catalans”.
Fa pocs dies, Plataforma per la Llengua, l'entitat que més s'ha significat en la lluita per la protecció del nostre idioma, presentava un extens informe sobre les “balances lingüístiques entre el català i el castellà en les pràctiques institucionals i en els reconeixements legals de l'Estat espanyol”.
La conclusió final de l'estudi és que la independència és l'única sortida possible per aconseguir una pràctica lingüística “amb uns mínims democràtics”. Plataforma per la Llengua manté que “les estructures estatals estan pensades i es desenvolupen clarament per afavorir i protegir el fet identitari de matriu de llengua castellana, fent que les diferències legals i de tractament entre ambdues llengües sigui abismal”.
Una prova la tenim en el gràfic que il·lustra aquest article i que està recollit en un altre informe de la Plataforma d'aquest any. A Catalunya, el 2013, un 87,6% de les sentències judicials es van dictar en castellà. El fet que el català no sigui un requisit per exercir la magistratura a Catalunya facilita aquesta situació.
No és només en l'àmbit judicial on el català està clarament discriminat. Segons l'informe Les disposicions legals que obliguen les empreses catalanes a l'ús del català o del castellà, elaborat també per Plataforma per la Llengua i presentat a finals del 2014, hi ha 340 disposicions vigents a Catalunya que obliguen les empreses a fer servir el castellà en tota mena d'àmbits, especialment en la relació amb el consumidor. I per reblar el clau, lleis catalanes com ara el Codi de Consum estan pendents de la resolució del Tribunal Constitucional per motius lingüístics.
Deia Joan Carles I que “el castellà mai va ser llengua d'imposició”; la realitat, quantificable, demostra tot el contrari, sobretot en l'àmbit públic.
340
Són les disposicions vigents a Catalunya que exigeixen a les empreses fer servir el castellà en la seva relació amb els consumidors. 24
Són les normes
de la Generalitat que obliguen a emprar el català.
L'àmbit lingüístic, laminat
Els successius governs del PP, arran de la frustració de no poder reeixir en els seus atacs institucionals contra la llengua a Catalunya, han provat sort, amb un cert èxit, en el conjunt de l'àmbit lingüístic català. Una de les maneres d'erosionar el concepte de Països Catalans és laminant i trencant la unitat lingüística entre els territoris de parla catalana. Així doncs, s'ha promogut que es diferenciï entre el català i el valencià quan és un fet científicament demostrat que són la mateixa llengua. A l'Aragó el català va passar a denominar-se Lapao fins aquest dijous, que el president de la comunitat, Javier Lambán, ho va derogar i va restablir la situació prèvia al 2009, quan es reconeixia que a l'Aragó conviuen el castellà, l'aragonès i el català. La situació del català amb el govern de Bauzà va empitjorar i va fer que els illencs sortissin al carrer a defensar la llengua pròpia.




PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ 06. Per decidir si volem tenir un exèrcit propi o no

6 setembre 2015 2.00 h
 Catalunya ha de triar entre unes forces armades pròpies de mida reduïda o cedir la defensa a la Unió Europea o aplicar polítiques de pau
 La despesa espanyola en Defensa, descontrolada
  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/00/89/alta/780_0377_89822_f0370b7543d43b71b08bbf8b381d41dd.jpg
.

ANDREU MAS
La independència, si s'assoleix, permetrà als catalans decidir sobre tot, també sobre el seu model de defensa. Des que aquesta qüestió es va començar a posar sobre la taula s'ha generat una forta controvèrsia, alimentada per un document de la sectorial de l'Assemblea Nacional Catalana que proposava la creació d'una força naval pròpia, atesa la situació marítima geoestratègica de Catalunya i dels seus dos principals ports: Barcelona i Tarragona.
A Catalunya, quan es tracta de parlar de la qüestió militar, conviuen dues posicions diametralment oposades. D'una banda, la que considera que Catalunya no pot romandre al marge del sistema internacional de Defensa. El seu màxim valedor és Miquel Sellarès, director del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya. Sellarès afirma en una entrevista a l'Associació Catalana de Professionals que “Catalunya no pot renunciar a la seva Defensa” i aposta perquè Catalunya s'integri dins l'OTAN. El model militar que proposa, però, és el d'un exèrcit especialitzat i una potent agència d'intel·ligència. “Sense intel·ligència no es pot construir res”, ha arribat a afirmar.
En la mateixa línia s'expressen escriptors com Jaume Clotet i altres estudiosos d'aquest entorn que defensen que Catalunya pot tenir un exèrcit lleuger, d'uns 15.000 efectius, i amb un cost que no superi l'1% del PIB català.
Davant seu hi ha els partidaris que Catalunya cedeixi la seva defensa a una estructura de caire europeu: en l'àmbit polític s'han pronunciat en aquesta línia Junts pel Sí i la CUP i el mateix president Mas. També ho ha fet el jutge Santiago Vidal.
Anant més enllà, el director del Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC i reconegut conflictòleg, Eduard Vinyamata, aposta per un canvi de paradigma i pel recurs a formes de mediació i de lluita no violenta per resoldre conflictes de caire militar.
Sigui com vulgui, disposar d'un Estat propi permetrà a Catalunya triar, amb quasi total seguretat a instàncies del Parlament de Catalunya, per quin model opta el país o si ho fa per una fórmula mixta, i escollir quina és la despesa que es reserva a aquesta activitat (si és que n'hi ha alguna) en relació amb la resta de pressupost. Avui Catalunya no tria res i no té cap paper en les forces armades espanyoles.
15.000
Són els efectius que es calcula que haurien de tenir unes forces armades catalanes.
206
Són els euros per habitant que l'Estat espanyol es va gastar en Defensa el 2014, més diners que en polítiques socials.
15.000 milions de més en 10 anys
Tan important com el model de forces armades de l'Estat català, en cas d'assolir-lo, és el que cada any ens costa als catalans l'exèrcit espanyol, que de moment és el que paguem. El Centre Delàs d'Estudis per la Pau, amb seu a Barcelona, ha fet públics estudis contundents sobre la despesa real de l'exèrcit espanyol. L'entitat ha arribat a la conclusió, a partir de la recerca de tota mena de partides repartides estratègicament en la despesa general de l'administració espanyola, que en 10 anys l'Estat s'ha gastat 15.000 milions d'euros més dels que havia pressupostat només en programes d'armes, diners procedents dels Fons de Contingències i dels Programes Especials d'Armament, entre altres. El 2014 el pressupost del Ministeri de Defensa era de 6.776 milions, van reconèixer haver gastat en Defensa 9.568,8 i la despesa real va superar els 16.000 milions, segons Delàs.




PERQUÈ HEM DE VOTAR SÍ. 007 Per tenir representació i veu pròpia al món

7 setembre 2015 2.00 h
 Catalunya, com la resta de comunitats autònomes, no pot tenir una veu diferent de l'espanyola en l'escenari internacional
 Espanya amaga la despesa en les seves ambaixades
ANDREU MAS
L'Europa que està consolidada és la dels estats. Als noranta, les nacions sense estat, a través del Comitè de Regions de la Unió Europea, podien exercir una certa pressió sobre els seus respectius estats. Amb el temps, però, aquests comitès han perdut bona part de la seva influència.
Des del punt de vista del dret internacional, tal com explica el president del Cercle Català de Negocis, Albert Pont, al seu llibre Addendum, “com a comunitat autònoma Catalunya no gaudeix de subjectivitat internacional, té consideració d'entitat de dret privat, tot i que és una entitat política”. El fet que no tingui aquest estatus, continua Pont, fa que els acords en l'àmbit internacional als quals arriben les institucions del Principat “no tinguin consideració de tractat internacional”.
Malgrat aquesta situació, Catalunya ha estat proactiva en les relacions institucionals, especialment des de 2012. Catalunya té les seves pròpies delegacions a l'exterior, que es presenten davant Espanya com una mena d'agències que promouen les relacions comercials entre els estats on són ubicades i la comunitat autònoma.
Aquestes delegacions han estat qualificades com a “ambaixades” per la premsa madrilenya i pel mateix govern de l'Estat, que ha fet tot el que ha pogut per intentar tancar-les, fins i tot legislant-hi en contra.
El cert, però, i això no ho expliquen des de Madrid, és que totes les comunitats autònomes tenen representació internacional. I encara més, Catalunya es troba entre les tres que menys recursos hi destina, contràriament al que ens han volgut fer creure.
Com recull Pont en el seu llibre, el 2011 Andalusia va destinar 140 milions a la seva representació a l'exterior i Catalunya una quarta part d'aquesta xifra. Navarra i el País Basc, les comunitats forals, són les que més hi inverteixen: 38 i 28 euros per persona i any, respectivament. Molt lluny dels 4,5 euros per persona i any que hi dedica el nostre país. L'acció exterior de la Generalitat la coordina la secretaria d'Afers Exteriors. Catalunya té representació pròpia a Brussel·les, l'Estat francès, el Regne Unit, Alemanya i els Estats Units. Més recentment, l'administració catalana ha obert seus a Viena i Roma. Espanya n'ha impugnat la creació per “motius legals”.
4,5
són els euros per persona i any que Catalunya destina a les seves representacions a l'exterior. 52
són els milions gastats per Espanya el 2012 en les seves ambaixades arreu del món.
Luxe vers austeritat
Bona part del discurs que es fa des de Madrid, i des del PP a Catalunya, és que si Catalunya tanqués les “ambaixades” no hauria de fer retallades en sanitat ni ensenyament. Aquesta és una declaració fal·laç, que en seu parlamentària es va encarregar de desmuntar el diputat d'ERC Pere Aragonès quan va relatar durant una intervenció de resposta al PP totes les despeses de les ambaixades espanyoles, que no tenen res a veure amb l'austeritat de les oficines catalanes a l'exterior. Només el 2012 Espanya va gastar 52 milions en materials i obres per a totes les ambaixades escampades pel món. Dos més que el 2011. Val a dir que les despeses són en molt casos sumptuàries, com ho demostra que el 2012 es gastessin quasi 600.000 euros en coberteria, tovalloles i banderes. Les xifres s'han de cercar al BOE, perquè no són al Portal de la Transparència espanyol.




PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ. 08 Perquè puguem volar des de Catalunya a tot el món

8 setembre 2015 2.00 h
 El govern espanyol boicoteja línies asiàtiques que pretenen volar directament a Barcelona i les obliga a passar per Madrid
 El Prat, amb tot, es consolida com a referència intercontinental
ANDREU MAS
Catalunya ocupa una situació geoestratègica immillorable al sud d'Europa. Punt d'entrada de mercaderies asiàtiques des d'un punt de vista marítim i nus de rutes transoceàniques en l'àmbit aeri. Això és el que hauria de ser, ja no només en benefici dels catalans, sinó també del conjunt de la península Ibèrica. Ara bé l'estretor de mires del govern espanyol, instrumentalitzada mitjançant Aena, dificulta enormement el paper que l'aeroport del Prat ha de tenir en l'escenari mundial.
Les autoritats espanyoles han fet tot el possible per impedir que El Prat es converteixi en un hub intercontinental. La prova l'hem tinguda fa escassos dies. El grup de CDC al Congrés dels Diputats denunciava que el govern espanyol està pressionant diverses aerolínies asiàtiques que pretenen establir vols directes a Barcelona perquè arribin fins a Madrid. Si no ho fan, no els permetran volar fins a Barcelona.
De fet, res de nou. Del prop de centenar d'acords firmats pel govern espanyol en les darreres dècades, només una quarta part no preveuen que una companyia aèria d'un altre estat no europeu pugui arribar a la Ciutat Comtal sense passar per Madrid.
Ara bé, la realitat és tossuda i, malgrat les maniobres que exerceixen l'executiu i Aena, les grans companyies intercontinentals aposten per Barcelona. US Airways ha establert una nova connexió entre Barcelona i Charlotte, als Estats Units; Aerolíneas Argentinas ha incrementat la freqüència de vols; Air China ha creat una nova ruta Barcelona-Beijing amb escala a Viena... I fins i tot Iberia prepara nous vols transatlàntics amb el continent americà.
Actualment, l'aeroport del Prat és la principal porta d'entrada i sortida a l'Estat pel que fa al trànsit intercontinental cap a l'Est. Catalunya genera el 45,2% de tot el trànsit entre Espanya i Àsia, i el 44,4% de l'Orient Mitjà.
Tot plegat va fer que el 2013, per primer cop en la història, El Prat passés al davant de Barajas en nombre de passatgers, amb un rècord absolut: 35,2 milions. El 2014 la tendència d'El Prat va ser continuar creixent mentre Barajas decreixia.
Si Catalunya aconsegueix aquestes xifres amb un estat que li juga a la contra, us imagineu què pot arribar a fer amb un estat propi?
2013
Va ser el primer any que El Prat va passar al davant de Barajas en nombre de passatgers. I segueix creixent
45,2%
És el trànsit que Catalunya genera entre Espanya i Àsia. El 44,4%, amb l'Orient Mitjà.
El repte dels altres aeroports
Mentre l'ascens d'El Prat sembla imparable i comença a tenir les dimensions que li corresponen per importància i situació en el mapa, no està passant el mateix amb el que podríem anomenar “aeroports secundaris” del territori català. Girona semblava que es consolidava com a segon aeroport de referència a Catalunya fa pocs anys, gràcies a l'arribada de la companyia escocesa de baix cost Ryanair. L'erràtica política de la companyia, però, que ha anat cancel·lant rutes ara estiu ara hivern, ha tornat a deixar Girona en una situació precària. Una situació similar es dóna a Reus, on fa dos anys que perden passatgers respecte a temporades anteriors. D'una altra banda, l'aeroport de Lleida-Alguaire, pensat per atreure el turisme d'esquí als Pirineus, no acaba d'arrencar el vol. Tots són aeroports amb grans possibilitats que hauran de ser potenciats en un futur proper.




PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ. 09 Per poder fer realitat el corredor mediterrani

9 setembre 2015 2.00 h
 Espanya defensa un corredor central malgrat que Europa considera prioritari l'eix mediterrani
 Catalunya demana ajut a Europa per fer l'obra perquè Adif la té parada des de fa dos anys
ANDREU MAS
Una de les infraestructures estratègiques per a Catalunya en els pròxims anys és l'anomenat corredor mediterrani. Aquest eix viari no el defensa només Catalunya, sinó el conjunt de la Unió Europea, que vol establir una línia de mercaderies per via fèrria que travessi Europa des de Sant Petersburg fins al Marroc i Algèria.
Doncs bé, malgrat la voluntat de la Comissió Europea, els socis comunitaris han hagut de pressionar Espanya de valent per tal que col·labori econòmicament a fer realitat aquesta gran via europea de mercaderies.
L'actitud del govern espanyol ha estat i segueix sent absurda, perquè la construcció del corredor afavorirà el trànsit de mercaderies espanyoles. Ara bé, el govern estatal ha intentat per tots els mitjans possibles que l'eix ferroviari, en lloc de seguir un recorregut lògic (Catalunya-País Valencià-Múrcia-Andalusia), passi per Madrid com sigui, fins i tot sacrificant la mediterraneïtat del corredor si era necessari.
Tant és així, que el PP va arribar a presentar, des del govern, un projecte per foradar els Pirineus per fer passar en línia recta des de Madrid un eix ferroviari que enllacés amb Europa, l'anomenat “eix central”. Afortunadament, aquest cop els europeus, empesos per la societat catalana i valenciana, pel lobby ferroviari Ferrmed i guiats pel sentit comú, es van oposar al deliri de foradar els Pirineus, una obra d'un cost incalculable, que no és necessària i que, a més a més, no està d'acord amb el calendari marcat per la Unió Europea.
El govern hispànic fa com si sentís ploure i Adif manté paralitzada des de fa dos anys la construcció del principal tram del corredor mediterrani a Catalunya. Tot i que les obres es van adjudicar el 2013, no n'hi ha cap rastre. Adif s'escuda en tecnicismes que no són creïbles. Tenint l'Estat en contra, Catalunya ha recorregut directament a Europa i ha demanat 1.585 milions per anar enllestint l'obra.
COMENTARIS  
+2#1 MIQUEL SALICRÚ BONFILL
aquests deliris del gobern central de que tot pasi per madrit es obsessiu.quines fantasies!.
aixì ens ha anat fins ara.
amb tal de perjudicar Catalunya son capaços de tot, ja es veu cada dia.
quan tinguem l, independencia començarem a construir un país que será l,admiraciò de tot el mon.
perque podem, perque som capaços, perque de ganes de treballar no ens en falten, perque som gent coherent, preparada, i amb una voluntat de superaciò sense lìmits.
aixis som els catalans i la gent que viu i treballa al nostre país.
perque la nostra manera de ser, el nostre carácter s, encomana aviat.
tot el que ens han endarrerit durant aquests anys pasats ho superarem amb un très i no rès.
tenim un futur ple d,esperança per els nostres fill i nets.
ara ens toca ser dignes successors de gent tan important que varen deixar la vida per Catalunya.
tornarem a lluitar, tornarem a sufrir, tornarem a vencer.
visca Catalunya.
Dimecres, 9 setembre 2015 13.25
+2#2 MIQUEL SALICRÚ BONFILL
m,adhereixo com a esportista amateur que em considero, a la campanya GUANYAREM !
Catalunya tè els millor esportistes d, espanya i posiblement dels millor d, europa.
nomès cal fer una mica de repàs a l, historia d, espanya per saber el nombre de catalans que han sigut capdavanters a les seves categories profesionals de variats esports.
BLUMÈ,SAMITIER,ESTEBA,LLOMPART,MARQUEZ,PONS,PEDROSA,PUYOL,HERNANDEZ,RAMALLETS,JORNET,BELMONTE,TORNER,SABATÈ,NAVARRO,VILLACAMPA,BUSCATÒ,MARGALL,BIOSCA,JARQUE,BOU,ZANINI,GARRIGA,TRULLOLS,AMENGUAL,FREIXA,GASOL,GUARDIOLA, ETC.
de cada sport, podriem fer una selecciò al nivel de les millors.
per això veig mol important l, iniciativa de GUANYAREM però, encara veig mes important que la llista l,integrin aquests esportistes que han
fet que a Catalunya se la reconegui internacionalment.
animeu-vos a participar-hi, a formar-ne part. no nomès uns quans, TOTS.
DONEU-LI UN COP DE MA A CATALUNYA. DONEU UN PAS ENDEVANT !
Dimecres, 9 setembre 2015 13.41
0#3 ANDREU FAURA LAO
Amb l independencia ho farem amb marca catalana FGC IFERCAT fora Renfe i adif d Catalunya un estat independent te les seves infraestructures pròpies n d estats extranjers Santiago vila dimissió amic de la pastor fora Espanya visca Catalunya lliure i sobirana
Dimecres, 9 setembre 2015 22.56





PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ. Per convertir en un motor econòmic l'esport català

10 setembre 2015 2.00 h
 Més enllà d'una qüestió identitària, un Estat propi suposa una injecció econòmica en l'àmbit esportiu que beneficia a tothom
 L'esport català genera quasi la mateixa riquesa que Alemanya
ANDREU MAS
Un dels més reputats entrenadors de la història del futbol britànic, Bill Shankly, deia: “Molta gent pensa que el futbol és un esport a vida o mort, però és molt més important que això.” Estava carregat de raó. El pes del futbol sobre l'economia d'un país i sobre el seu imaginari supera de llarg qualsevol disciplina no esportiva.
De fet, és al palco del Bernabéu on l'Espanya del franquisme i la del postfranquisme han tancat grans operacions financeres que res tenien a veure amb vint-i-dos paios pendents d'una pilota.
El futbol acaba sent l'exemple recurrent, però el cert és que en el seu conjunt l'activitat esportiva té una transcendència econòmica que supera, i de bon tros, la simbòlica.
La Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes va dedicar un estudi dirigit per l'economista Modest Guinjoan a l'impacte econòmic de la independència de Catalunya en l'esport del país. Fent servir com a mesura el valor afegit brut (VAB) de l'esport –que equival en aquest cas al PIB sumant-li els impostos indirectes i restant-li les subvencions a l'explotació–, els autors de l'estudi van poder quantificar el pes econòmic de l'esport català: 2.396,6 milions d'euros. Aquest VAB, segons l'estudi de la Plataforma, està majoritàriament en mans privades (87%).
En l'àmbit europeu aquesta xifra col·loca Catalunya en la vuitena posició de la llista de països europeus pel que fa al pes econòmic que té l'esport. Representa un VAB de l'1,22%, a només un 0,12 percentual d'Alemanya i per sobre d'Espanya tant amb Catalunya com sense. El pes econòmic de l'esport es nota en totes les esferes de la vida pública i privada, i es converteix en un generador de riquesa.
Disposar de representació olímpica pròpia o d'una selecció nacional no és cap absurditat identitària com ens volen fer creure. El VAB addicional associat a les seleccions nacionals és de 4,6 milions d'euros.
L'estudi presenta tres escenaris d'increment del VAB esportiu del país segons com vagin les coses. En el cas més pessimista, el VAB creixeria 116,7 milions d'euros, i en el més optimista arribaria als 235,5 milions addicionals.
Així doncs, no cal creure els polítics espanyols quan parlen del valor identitari de l'esport, perquè el que amaguen és un bon tall del pastís econòmic.
2.396,6
És el pes econòmic, en milions d'euros, de l'esport català. 1,950
Són els milions d'euros que, aproximadament, ha perdut en els últims quatre
anys la Federació Catalana de Futbol, mentre l'espanyola s'enriquia.
Quan no surten els comptes
Un cop a l'any la Federació Catalana de Futbol ens té acostumats a un partit que tots acabem qualificant “de costellada”. Ara bé, és quan es mira el compte d'explotació de la Federació quan s'entén que les misses no arriben ni per pagar l'allioli d'acompanyament. Els últims quatre anys ha perdut 1.950.953,65 euros. Per contra, la Real Federación Española de Fútbol ha tingut un resultat de 16.569.251,61 euros. Cal tenir en compte que la federació catalana no rep ni un euro procedent de les loteries o dels drets audiovisuals; tots els diners serveixen per satisfer únicament l'ànim devorador hispànic. En una Catalunya estat, la Federació Catalana de Futbol multiplicaria el seu pressupost per 4 o per 5, i el mateix es pot aplicar, amb matisos, a la resta de federacions esportives catalanes. Allò que per una banda es perdria es recuperaria amb escreix per altres camins.



PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ. Per tenir un atur dels més baixos d'Europa

11 setembre 2015 2.00 h

 Entitats independentistes presenten estudis que auguren una reducció de l'atur a la Catalunya estat
 Es mouen en xifres de reducció d'entre el 3,2 i el 12% en funció de com acabi el procés
  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/00/89/alta/780_0377_89979_061762721a25eb8415afe9a7ad4612ba.jpg

ANDREU MAS
Més enllà de qüestions culturals o d'identitat, hi ha alguns temes econòmics que són fonamentals per convèncer indecisos i per reforçar la confiança dels que per primer cop han fet el pas cap a l'independentisme. Els dos temes són les pensions i l'atur.
Amb relació a l'atur, han estat diverses les entitats que han fet estudis, que després el govern ha avalat amb declaracions públiques, entorn de quin seria el percentatge d'atur en la Catalunya estat. Tots han coincidit, des dels més pessimistes fins als més optimistes, que la independència de Catalunya comportarà una reducció més que significativa del nombre d'aturats.
El primer estudi el va publicar el setembre del 2012 el Cercle Català de Negocis (CCN). En aquell document el CCN arribava a la conclusió que en pocs anys el nou estat podria reduir l'atur un 12% respecte de la situació actual. Els empresaris independentistes feien servir tres mètodes per calcular l'evolució de l'atur; el menys optimista establia que l'atur es reduiria un 6,1%, mentre que un dels mètodes els permetia dir que la desocupació baixaria un 15%. Fetes les mitjanes entre els tres mètodes, la conclusió va ser el 12%.
Pocs mesos després, la Generalitat es feia en bona part seu l'estudi i afirmava per primer cop que l'atur en una Catalunya independent tindria un atur un 10% inferior a l'actual.
El juliol del 2015 es feia públic un estudi conjunt del Barcelona Centre for International Affairs (Cidob) i el Center for European Policy Studies de Brussel·les (CEPS), elaborat en col·laboració amb l'Istituto di Studi per l'Integrazione dei Sistemi de Roma (ISIS) i el laboratori E-3 Modelling de la Universitat Politècnica d'Atenes. Aquest estudi dibuixava dos escenaris: una secessió no pactada amb Espanya i una d'acordada. En el cas que el Parlament fes una declaració unilateral d'independència (DUI) el document concloïa que l'atur el primer any seria només un 0,03% més baix i que fins al quart any no arribaria a una reducció del 0,73%. El 2030 l'atur baixaria ja un 3,2%. En cas d'una secessió pactada baixaria prop del 4%.
El darrer estudi l'ha fet públic l'ANC fa pocs dies. La projecció de reducció és del 6,6% i s'apunta que durant els primers anys s'arribarien a crear fins a 475.000 llocs de treball. Nou de cada deu llocs nous serien del sector privat.
12%
Segons el CCN, autor del primer estudi sobre l'atur a la Catalunya estat, aquest serà el percentatge de reducció. 475.000
Són els llocs de treball que es crearien, segons un darrer estudi, fet per l'ANC.
La clau, la plena ocupació
És evident que és molt important que els polítics independentistes facin èmfasi en la reducció de l'atur. L'empresari Joan Canadell, que acaba de publicar el llibre ‘Potencial d'Estat', va escriure en aquest diari l'abril passat que l'objectiu del nou país ha de ser la plena ocupació i instava els polítics a explicar-ho en campanya. El cofundador del CCN assegurava que aquest era un objectiu possible d'aquí a cinc anys. Canadell defensava en l'article, i ho manté, que el nou país generarà un gran desenvolupament econòmic que crearà un gran nombre de llocs de treball. La seva projecció inclou des de la creació de milers de places de funcionaris associats a la capitalitat de Barcelona fins a la represa de la construcció, el desenvolupament de lleis de l'àmbit del tercer sector i la creació de places en el sector industrial vinculades a la recerca i la investigació.




PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ. Per tenir el nostre propi calendari festiu

12 setembre 2015 2.00 h
 Un nou estat haurà de preveure si substitueix els vuit festius d'obediència estatal per festes pròpies del país
 El primer que va fer el franquisme va ser abolir el calendari republicà
  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/00/90/alta/780_0377_90006_a8ff9be7133516d31555157a732ca9d9.jpg

ANDREU MAS
La independència obligaria Catalunya a repensar-ho tot (i a l'Espanya restant, també), des de les qüestions més transcendents fins a les que ens poden semblar més banals. Una de les que pot semblar que té una importància relativa però que té un caràcter simbòlic important és el calendari laboral o, des d'un altre punt de vista, el calendari festiu del país.
Pot semblar que no paga la pena parlar-ne, però cal tenir en compte que l'ordenació dels festius és molt important per a les empreses i afecta l'economia, ni que només sigui a petita escala. Per aquest motiu, el govern espanyol, per exemple, ha valorat la necessitat de posar fi als macroponts que es produeixen, sobretot al desembre, per la coincidència de la festa de la Constitució i de la Immaculada. El 2014 no va caldre fer cap canvi legislatiu i enguany tampoc, perquè aquesta situació no s'ha produït, però la qüestió està en l'agenda del legislatiu per als anys vinents.
El govern espanyol fixa vuit festes que anomena “nacionales” i que són d'obligat compliment per a totes les comunitats autònomes, independentment de la seva pròpia agenda festiva.
Les comunitats tenen capacitat legislativa per canviar alguns festius, no excessivament rellevants a nivell simbòlic espanyol. Per tant, per exemple, el 2 d'abril del 2015 (el Dijous Sant) va ser festiu arreu de l'Estat llevat de Catalunya i el País Valencià.
Moltes festes que avui en dia celebrem van arribar al calendari amb el franquisme. Una de les primeres coses que va fer el nou règim delCaudillo va ser abolir el calendari festiu republicà i substituir moltes d'aquestes festes per d'altres lligades a la tradició religiosa catòlica. Això demostra la vinculació de l'Església amb el règim però, sobretot, la importància simbòlica i cultural de les festes.
La historiadora Zira Box manté la idea que el calendari és una manifestació i també un instrument de poder a través del qual s'implanten valors i es fixen ideologies.
En tenim una prova evident: el manteniment del 12 d'octubre com a “Fiesta Nacional Española”, altrament coneguda com a Fiesta de la Hispanidad inventada pel franquisme. El concepte de l'existència d'una nació espanyola és el que permet la continuïtat del 12-O o la sacralització del Dia de la Constitució, el 6 de desembre.
8
Són les festes que el govern espanyol obliga a compartir a totes les comunitats autònomes. 12
El 12 d'octubre és una de les festes que ha mantingut el calendari de la democràcia espanyola.
El calendari de la independència
L'empresa BanderaCatalana.cat, en col·laboració amb el fotògraf Víctor Colomer, va presentar al desembre de 2014 a Artur Mas el que van anomenar “calendari de la Catalunya independent”. Més que proposar noves cites festives, aquest calendari jugava amb un seguit de fotomuntatges que recollien diverses situacions hipotètiques en un escenari en què Catalunya disposa d'un estat propi. S'hi podia trobar des del 9 de novembre –dia de les votacions del procés participatiu– fins a una imatge de la selecció catalana guanyant el Mundial de futbol a l'agost del 2018, o una imatge de Mas, al març, fent el seu primer discurs davant de l'Assemblea General de les Nacions Unides. L'únic que tenim segur avui per avui és que hi ha vuit festes que pertanyen al calendari festiu espanyol a les quals potser haurem de buscar un substitut. El poble i el Parlament ho decidiran.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada