divendres, 3 de juliol del 2015

141112. Ciutadans d’un món que es redueix a l’estat-nació espanya


novembre 12, 2014 
Ciutadans d’un món que es redueix a l’estat-nació espanya
http://wp.me/p4CaM0-dr via @wordpressdotcom

Durant els mesos que fa que dura el procés sobiranista, l’unionisme ha emprat arguments molt diversos per desacreditar-lo, per treure-li legitimitat. Una de les línies argumentatives ha estat la crítica genèrica a tota forma de nacionalisme establint una contraposició entre nacionalisme i democràcia i entre nació (o poble) i ciutadà. N’és un bon exemple l’article Las trampas de la consulta de Francisco J. Laporta, publicat al diari espanyol El País el dia 20 d’octubre de 2014, i en el qual s’afirma:
“Siempre he pensado que nacionalismo y democracia son dos idearios poco compatibles. La democracia descansa en los ciudadanos pensados individualmente, el nacionalismo, en cambio, en un todo social –la nación, el pueblo- por encima de ellos. Lo que define tu identidad en el ideal democrático es tu individualidad libre y creadora; en el ideal nacionalista, tu pertenencia al todo nacional. Por eso los nacionalistas siempre hablan en nombre de la patria; los demócratas, en nombre de los ciudadanos. Y eso es también lo que hace tentadora la idea de que el mejor antídoto contra el nacionalismo es la democracia. A cada afirmación nacionalista sobre los rasgos y preferencias del “pueblo” debería poder responderse con una pregunta ciudadano por ciudadano. Los resultados serían sorprendentes.
  1. El nacionalisme i la democràcia a més de ser idearis, utilitzant el mateix terme que el senyor Laporta, són fenòmens històrics. L’ideal democràtic és fill de la Il·lustració del segle XVIII i el nacionalisme ho és del romanticisme decimonònic segons una interpretació bastant difosa, tot i que n’hi ha d’altres que situen les seves arrels en l’Edat Moderna. Ara bé, tant l’un com l’altre prenen forma en una mateixa institució, l’estat-nació, un tipus d’organització política que s’estén per tota Europa i Amèrica durant el segle XIX, i per la resta del món durant el XX. Així doncs, nacionalisme i democràcia conflueixen en el moment en què passen del terreny de les idees al de la praxi política, i des de llavors han anat per sempre més junts.
  2. La difusió de la democràcia no només no ha eradicat el nacionalisme sinó que l’ha consolidat, perquè la democràcia no existeix fora de l’estat-nació. Tota la vida política moderna té com a principi constructiu la sobirania de l’estat. Els estat- nació, en efecte, són els actors principals de l’esfera política global.
  3. No existeixen ciutadans fora dels estats-nació. No existeixen ciutadans en abstracte, sinó ciutadans de cadascun dels estats-nació que hi ha al món. Per tant, no es pot establir una relació d’oposició entre ciutadania i nació, perquè no hi ha ciutadania sense estat ni estat sense nació.
  4. El nacionalisme no deixa d’existir quan es creen els estats, sinó que, gràcies a l’Estat, adopta la forma de nacionalisme banal, que pot arribar a nivells de patrioterisme insuportable (per exemple, portades de diari “seriosos” després de determinats èxits esportius). Aquesta forma de nacionalisme pròpia dels estats és el que dia a dia recorda als ciutadans la seva pertinença a una nació i d’aquesta manera fa que aquesta nació continuï existint.
  5. Fins ara han existit estats nacionals no democràtics, però no hem advertit l’existència de cap democràcia que no descansi sobre l’existència d’una nació, que sovint és anomenada d’altres maneres per tal d’allunyar-se de la terminologia associada al nacionalisme. Fins i tot als països del “socialisme real, en què es dia sovint que calia superar el nacionalisme per mitjà de la solidaritat dels treballadors de tot el món, no es va qüestionar en general la forma estat-nació, i en alguns cas es van enfrontar entre ells adduint entre d’altres arguments la defensa de l’interès nacional.
L’article del doctor Laporta forma part d’una vasta estratègia del nacionalisme espanyol per deslegitimar l’independentisme català. L’aportació de l’articulista a aquesta estratègia consisteix a reduir el nacionalisme a una de les seves formes, la lluita per la independència de les nacions sense estat, i a contraposar nacionalisme amb democràcia. Tot plegat no deixa de ser una visió reduccionista de la realitat, que fa encara més difícil entendre-la.

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada