dimecres, 15 d’abril del 2015

13/04/15. Joan-Lluís Lluís. L'Assemblea Nacional dels Remences. Llibre del Sindicat Remença del 1449. Sí, a Catalunya, a mitjans del segle XV, aquests pagesos ja reivindicaven allò que segles més tard seria anomenat drets humans. La dignitat!

Benvolguts,
En Sergi i en Carles Marc, membres del Grup d’Opinió GOAL ens fan notar aquest article d’en Joan Lluís Lluís!
Realment, dels remences, dels serfs de la gleva, de les seves lluites en sabem molt poc. La Viqui i els enllaços ens eixamplen el camp en cas que ens interessi submergir-nos en la història.
Efectivament, aquest llibre és Patrimoni Mundial i la Sentència Arbitral de Guadalupe, a la que fan referència l'article, molt avançades per la època. Així com la introducció de la insaculació a l'hora de triar certs representants a càrrecs públics. Que diguin que una Catalunya independent no seria progressista! Que ens governarien sempre els Duran i Lleida! A mi em fa gràcia quan ho diuen, de veritat prefereixen l’Espanya del PP en un país que la cultura política és sobretot militarista? L'argument cau per si sol descobrint-se la realitat: "és un pretext per no trencar amb l'Estat Espanyol. Un pretext d'origen emocional i sentimental espanyol, o sigui nacionalista en la seva pura essència"

Joan-Lluís Lluís
13.04.2015
Tret de la Viqui:
Els remences: Al Principat de Catalunya la població va estar molt controlada per la noblesa feudal i generalment s'establia un nombre concret de prestacions que més tard serien considerades mals usos. Trobem sobretot aquests mals usos amb relació amb les terres de l'anomenada Catalunya Vella. La submissió del pagès a la terra que treballava, feia que hagués de pagar una redempció o remença en cas de voler abandonar-la.[2] Els pagesos afectats per aquesta servitud es coneixen com a remences.
Serf de la gleva: Persona sotmesa a la situació de servitud, habitual en la població camperola de l'occident medieval. El serf estava en una estreta subjecció respecte a un senyor o gran propietari, a través d'un vincle personal o territorial —habitualment ambdós juxtaposats— que li limitaven notablement la llibertat de domicili, fins a arribar a una adscripció a la gleva que conreava, amb caràcter vitalici i àdhuc hereditari. Anomenat també, sovint, serf de la gleva, restà adscrit a la terra de tal manera que, a més de no poder abandonar-la, era venut o donat juntament amb ella, com si en formés part. Per raó d'aquesta dependència, el serf estava obligat a nombrosos serveis en benefici del senyor (treballs personals, prestacions pecuniàries) i a sofrir càrregues arbitràries sobre el seu patrimoni, etc, algunes d'índole vexatòria, com els anomenats mals usos, que comprometien la seva dignitat civil i familiar, sense comptar les ordinàries rendes agràries derivades del conreu de les terres on havia fixat la residència.
Dret de cuixa: El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Tot i la seva presència a fonts antigues i medievals, no és clar si era un costum real, un ritual simbòlic (trepitjar el llit nupcial per indicar possessió) o una llei d'escassa aplicació. Alguns historiadors apunten que l'abús era freqüent però no un dret i que probablement s'ha extrapolat de l'obligació dels vassalls de consultar amb el seu senyor abans de casar-se. En un episodi de l'Epopeia de Guilgameix, apareix a documents romans i germànics i es castiga en diversos codis medievals, entre ells el d'Alfons X el Savi, fets que indicarien que efectivament va existir o bé que se'n parlava. Apareix també a diverses novel·les i pel·lícules històriques per subratllar la humiliació dels serfs. La concepció de l'edat mitjana com a època fosca i bàrbara va fer augmentar probablement la llegenda del dret de cuixa, que si va existir va ser molt reduït.

Acceptar que la cultura és una manera de tenir consciència de la pròpia ignorància fa que qualsevol pretext serveixi per intentar fer recular una mica aquesta ignorància. Així, per exemple, em trobo en situació d’haver d’explicar què és el Llibre del Sindicat Remença sense saber-ne gairebé res. Ah, sí, els remences, aquells pagesos de l’edat mitjana que van revoltar-se oi? Obligat a saber-ne més, descobreixo una nova meravella del meu país. Aquest llibre, conservat a l’Arxiu Municipal de Girona, va ser inscrit el 2013 al registre de la Memòria del Món de la UNESCO, a costat de mig miler més de testimonis claus de la història de la humanitat. I tot perquè els pagesos de Catalunya van ser els primers a Europa a exigir formalment l’abolició del servatge, allò que anomenaven els mals usos.

I deien això, en aquest llibre, escrit en llatí entre 1448 i el 1449: 'Els mals usos són, en tots els sentits, absolutament horribles a la llei de la natura, a les Escriptures i al precepte diví'. Sí, a Catalunya, a mitjans del segle XV, aquests pagesos ja reivindicaven allò que segles més tard seria anomenat drets humans. Amb paraules necessàriament impregnades de dogma cristià però espectacularment modernes pel que fa al seu objectiu. I modernes també perquè aquestes paraules no van sorgir del magí d’algun clergue aïllat sinó de les assemblees de pagesos de les diòcesis de Barcelona, Elna, Girona, Urgell i Vic. I com que la condició posada pel rei Alfons el Magnànim per autoritzar-les era que hi fossin presents un delegat de la corona i un notari, disposem avui dels noms dels 10.425 homes que van participar-hi. Els actes de cada assemblea començaven gairebé, igual, com per exemple aquesta, del dimarts 31 de gener de 1449: 'En presència de Jaume Coma, notari, i dels testimonis Pere Torrent, Berenguer de Pont, Jaume Boixader i Jaume Mascaró, de la vila de Ribes de Freser, són convocats a la vila de Ribes, amb repic de campanes de l’església, els homes de la Vall de Ribes de Freser, Bruguera, Campelles, Ventolà, Fustanyà i Queralbs, diòcesi d’Urgell, amb llicència de Bartomeu Ribes, porter reial, també present.' Els noms dels pagesos presents eren llatinitzats: Petrus Capdevila, Anthonius Torrent, Arnaldus Subirà, Iohannes Ventelola...
Una exposició sobre aquest Llibre del Sindicat Remença es pot veure avui a Elna, aquesta Elna avui escapçada de la Catalunya oficial. I en llegir la traducció de les frases més reivindicatives, en veure desfilar tants milers de noms és molt difícil imaginar les condicions de vida real d’aquests catalans del segle XV però, més enllà de la misèria i l’opressió, aquestes assemblees deixen veure que un dels motors de la seva revolta era la dignitat. Com, si no, haurien pogut aplegar-se, de parròquia en parròquia, i només en cinc diòcesis, deu mil homes en una època en què Catalunya tenia dos-cents mil habitants?

Als historiadors no els agraden gaire els paral·lelismes històrics però com que no exerceixo aquest noble ofici, puc gosar fer aquesta comparació, a la qual tots ja heu pensat: nosaltres sem els hereus d’aquests pagesos no només per filiació o perquè vivim al mateix territori sinó per aquest sentit de la dignitat. En contextos i condicions ben diferents, la nostra dignitat i la seva és la mateixa, el nostre combat i el seu és el mateix. La nostra capacitat de constituir-nos en assemblees, de generar idees col·lectives i de capgirar la història és la mateixa. Perquè sí, els pagesos catalans del segle XV van capgirar la història, van aconseguir que el 1486, per primera vegada a Europa, fos abolit el servatge. Així doncs, encara que pugui semblar una mica solemne, cal tenir present que és també per honorar la memòria i ser dignes del  llegat d'aquests pagesos que hem de fer de la nostra terra una terra lliure.
Joan-Lluís Lluís

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada