Benvolguts,
El diaridegirona.cat
» Opinió ,
publica aquest article sobre Sicavs.
Llegim-lo per saber d’on venen les Sicavs, qui ha pogut eliminar-les i no ha
volgut, com per Europa també existeixen i com és de fàcil muntar una Sicav. Només
cal tenir un mínim de quatre-cents milions de les desaparegudes pessetes ( o
sigui 2,5M€ euro amunt, euro avall). I a defraudar que són quatre
dies! Per cert, per què encara hi ha gent, instruïda que compta en pessetes? Que s’enyoren i volen tornar-hi? Que són
adeptes del Garcia Margalló i la seva Illa de Robinson?
13/04/2015
Diners penedits
Ánxel Vence
El Govern anterior amnistiava els banquers; i l'actual, per no ser
menys, ha concedit indult als capitals que són en fuga cap a Suïssa o amagats
al domèstic matalàs.
Es diria que Rajoy ha
trobat inspiració en la paràbola del fill pròdig per intentar que els diners
pròfugs tornin també a casa mitjançant l'oportú perdó dels seus pecats.
L'amnistia decretada pel Consell de Ministres ofereix als propietaris de cabals esgarriats una tributació de només el 10% a canvi que els tornin lliures de tota culpa a la llar. És molt menys del 50% que haguessin hagut de cedir al Tresor Públic en el cas que es confessessin en el seu moment davant d'Hisenda; però tampoc estan les coses com per estar-se palplantat. Així ho va entendre, de fet, el primer ministre italià Mario Monti, que va premiar mesos enrere amb semblants indulgències els capitals fugitius del seu país fins a aconseguir el retorn d'uns 50.000 milions d'euros penedits. El seu col·lega Rajoy es conforma amb la meitat, que tampoc no és xavalla.
Al diner tot se li perdona: i més en temps de falta de liquiditat com els que ha portat la crisi. Encara que Quevedo el reputés de poderós cavaller, el mal anomenat vil metall és poruc per naturalesa i tendeix a aixecar el vol tan bon punt observa turbulències al seu voltant. Va ser potser aquesta la raó per la qual el socialdemòcrata Felipe González va decidir crear un refugi intern a les grans fortunes mitjançant la invenció de les sicav: societats d'inversió perquè els rics com Déu mana tributin a Hisenda només un 1% dels seus desbordants cabals. Per acollir-se a l'escalfor d'aquest alberg tan sols s'exigeix als refugiats un capital mínim de quatre-cents milions de les desaparegudes pessetes, el que potser doni idea del molt que costa pagar poc al Fisc.
Cap dels successors de González va caure en la imprudència d'abolir aquest privilegi, com és natural. José María Aznar, que a banda de conservador era inspector d'Hisenda, coneixia per raó del seu ofici els riscos de fuga de capitals que tal decisió comportaria; i tampoc José Luis (R.) Zapatero va voler ficar-se en merders malgrat la seva confessada vocació de Robin Hood.
Sembla lògic. Ja siguin d'esquerres o de dretes, els governants espanyols tendeixen a mirar amb respecte als diners i a la gent que en posseeix en grans quantitats. L'amnistia fiscal del Govern de Rajoy és, en realitat, la tercera de les que s'han promulgat a Espanya després de les dues anteriors -i de diferent abast- que van impulsar Miguel Boyer i Carlos Solchaga en el seu moment. I a totes elles cal afegir-hi encara els indults concedits als clubs de futbol, sanejats diverses vegades dels seus deutes a compte del contribuent, encara que ara tornin a acumular quantiosíssimes estafes de desenes de milions d'euros amb la Seguretat Social i Hisenda.
Malgrat això, no hi ha cap possibilitat de redempció per a la gent del comú que no posseeixi comptes a Suïssa o almenys un equip de futbol. Els treballadors lligats a una nòmina veuran caure sobre ella les alces de l'IRPF sense cap marge d'escapatòria. A diferència del diner pròfug que acaba de ser amnistiat, ells no tenen res de què penedir-se. I així els va.
L'amnistia decretada pel Consell de Ministres ofereix als propietaris de cabals esgarriats una tributació de només el 10% a canvi que els tornin lliures de tota culpa a la llar. És molt menys del 50% que haguessin hagut de cedir al Tresor Públic en el cas que es confessessin en el seu moment davant d'Hisenda; però tampoc estan les coses com per estar-se palplantat. Així ho va entendre, de fet, el primer ministre italià Mario Monti, que va premiar mesos enrere amb semblants indulgències els capitals fugitius del seu país fins a aconseguir el retorn d'uns 50.000 milions d'euros penedits. El seu col·lega Rajoy es conforma amb la meitat, que tampoc no és xavalla.
Al diner tot se li perdona: i més en temps de falta de liquiditat com els que ha portat la crisi. Encara que Quevedo el reputés de poderós cavaller, el mal anomenat vil metall és poruc per naturalesa i tendeix a aixecar el vol tan bon punt observa turbulències al seu voltant. Va ser potser aquesta la raó per la qual el socialdemòcrata Felipe González va decidir crear un refugi intern a les grans fortunes mitjançant la invenció de les sicav: societats d'inversió perquè els rics com Déu mana tributin a Hisenda només un 1% dels seus desbordants cabals. Per acollir-se a l'escalfor d'aquest alberg tan sols s'exigeix als refugiats un capital mínim de quatre-cents milions de les desaparegudes pessetes, el que potser doni idea del molt que costa pagar poc al Fisc.
Cap dels successors de González va caure en la imprudència d'abolir aquest privilegi, com és natural. José María Aznar, que a banda de conservador era inspector d'Hisenda, coneixia per raó del seu ofici els riscos de fuga de capitals que tal decisió comportaria; i tampoc José Luis (R.) Zapatero va voler ficar-se en merders malgrat la seva confessada vocació de Robin Hood.
Sembla lògic. Ja siguin d'esquerres o de dretes, els governants espanyols tendeixen a mirar amb respecte als diners i a la gent que en posseeix en grans quantitats. L'amnistia fiscal del Govern de Rajoy és, en realitat, la tercera de les que s'han promulgat a Espanya després de les dues anteriors -i de diferent abast- que van impulsar Miguel Boyer i Carlos Solchaga en el seu moment. I a totes elles cal afegir-hi encara els indults concedits als clubs de futbol, sanejats diverses vegades dels seus deutes a compte del contribuent, encara que ara tornin a acumular quantiosíssimes estafes de desenes de milions d'euros amb la Seguretat Social i Hisenda.
Malgrat això, no hi ha cap possibilitat de redempció per a la gent del comú que no posseeixi comptes a Suïssa o almenys un equip de futbol. Els treballadors lligats a una nòmina veuran caure sobre ella les alces de l'IRPF sense cap marge d'escapatòria. A diferència del diner pròfug que acaba de ser amnistiat, ells no tenen res de què penedir-se. I així els va.
Comentaris d'en Lluís:
No sé qui és l'Ánxel Vence, però el que diu no és veritat
del tot. Cal aclarir conceptes.
Les SICAV, són societats d'inversió i es van inventar a Luxemburg fa molts anys i
es van expandir a tots els països europeus. No les va inventar el Felipe
González. Aquest va fer una amnistia
fiscal per tal que els capitalistes espanyols portessin a Espanya el capital
que tenien a Suïssa, Luxemburg, etc., des del temps del Franco. I, va autoritzar les SICAV que ja existien a
tot Europa. Luxemburg és un petit paradís fiscal dins de la Unió Europea, Només
cal dir que l'actual president de la Unió Europea és l'expresident de Luxemburg
i es va inventar una fórmula perquè les multinacionals tributessin menys si
s'inscrivien al seu país.La majoria de SICAVS estan domiciliades a Luxemburg i
per tant paguen menys impostos a l'estat. Ara bé, els socis paguen el 19-21%
dels beneficis, com a qualsevol altre producte bancari. Per tant és mentida que
els capitalistes paguin l'1%. Qui paga l'1% és la societat, però avui m'he
assabentat que Inditex, l'empresa espanyola de l'Amancio Ortega, un dels homes
més rics del món, Hisenda li va tornar diners en la declaració del 2013.
Hem de saber que avui dia, tot i que no ens agradi:
- Les SICAV són legals a Europa. Es van crear per tenir
els diners dels rics més controlats i perquè no portessin els diners a Suïssa o
a Luxemburg.
- Apleguen en un sol producte: accions, fons d'inversió,
bons, deute dels estats, obligacions d'empreses, etc.
- Els diners invertits en SICAVS són controlats per
Hisenda com ho són els d'un dipòsit bancari.
- Qualsevol persona pot participar en una SICAV,
normalment a partir de 3.000 euros.
- Paguem menys impostos com a societats (1%)
- Els socis paguen del 19-21%, el mateix que la resta de
productes bancaris o financers.
- Les SICAVS tenen mala fama perquè la premsa els hi ha
donat, però no tenen raó.
- El paradís fiscal més grn del món és la City de Londres
i l'estat de Delaware a Estats Units. Riute'n de les illes Caiman, Suïssa o
Andorra.
- L'últim cas d'Andorra l'ha destapat els Estats Units
per fer creure que ells són perfectes i perquè hi ha invertit diners el govern
de Venezuela, i la mafia xinesa.
Precisament avui a Barcelona, organitzat per la Caixa,
s'han reunit banquers de més de 38 països de tot el món de cara a posar-se
d'acord que d'aquí al 2020, el diner de plàstic creixi i els bitllets vagin
desapareguen. Ho fan per lluitar contra el blanqueig de diners. El país capdavanter com ja vaig explicar una
vegada és Suècia. La Caixa també és una de les entitats bancàries
capdavanteres. El director general de la Caixa ha dit que en pocs anys esperen
que la gent vagi a comprar el diari o a prendre un cafè i ho pagui amb targeta.
La Viquipedia, en català diu això de les SICAV:
Societat d'inversió de capital variable
(S'ha redirigit des de: SICAV)
Les Societats d'inversió de capital variable o SICAV (en
francès, société d'investissement à capital variable), són societats anònimes
l'objecte social de les quals és invertir en valors mobiliaris (accions, deute
públic i obligacions emeses per empreses) i altres actius financers. Són, per
tant, institucions d'inversió col·lectiva. Les SICAV poden gestionar-se per
elles mateixes o poden encarregar la gestió a una gestora (a una societat
gestora d'institucions d'inversió col·lectiva), però ha d'existir una entitat
financera que faci de dipositària del patrimoni. Són més freqüents a la zona
occidental d'Europa, especialment a Luxemburg, Suïssa, Itàlia, Espanya, Bèlgica
i França.
Han de reunir els següents requisits:
Nombre
d'accionistes igual o superior a 100.
Limitació a les
inversions.
Capital
variable entre el mínim i el màxim fixat estatutàriament.
Capital mínim
de 2.500.000 euros.
Tutela i
control de la CNMV i de la Dirección General del Tesoro y Política Financiera
(Ministeri d'Economia i Hisenda).
Mentre que qui estalvia en un fons d'inversió és partícip
del patrimoni que aquest fons representa, qui estalvia en una SICAV n'és
accionista de la mateixa, ja que aquesta té personalitat jurídica pròpia
(independentment de què l'accionista sigui persona física o persona jurídica).
Les SICAV gaudeixen de gran liquiditat i permeten una fiscalitat interessant,
ja que tributen a l'impost de societats a un percentatge molt baix (a Luxemburg
el 0,1%, a Espanya l'1%), però com els fons d'inversió, la venda d'accions
tributa a un percentatge més alt (a Espanya el 19-21%). Les SICAV són una
mescla de la fórmula jurídica d'una societat anònima i d'un fons d'inversió que
tributa un 1%, davant del 43% que els correspondria si tributessin a través de
l'IRPF. Generalment, al llarg de la crisi, les SICAV no han deixat d'obtenir
beneficis.
Les SICAV van ser introduïdes a l'Estat espanyol l'any
1983 dins el mandat de Felipe González, amb el pretext d'evitar la fuga de
capitals. El 2011 es van crear 71 noves SICAV a l'Estat espanyol, el doble que
el 2010. En l'Anuari Media.cat, es va considerar que la presidència de la
infanta Pilar de Borbó, germana del rei Joan Carles, en la SICAV Labiernag 2000
va ser el tema més silenciat pels mitjans al llarg del 2011. Alguns altres
personatges públics dins l'Estat que gaudeixen dels beneficis tributaris que
implica ser accionista d'una SICAV són Amancio Ortega (Zara), Alicia Koplowitz
(FCC), Isaac Andic (Mango), la família del Pino (Ferrovial), i famosos com
Pedro Almodóvar o Ana Rosa Quintana.
Crítiques
Dins la proposta de mínims promoguda dins el moviment 15M
a Barcelona la proposta l'eliminació de les SICAV es trobava en el punt 3:
"3. NO MÉS PRIVILEGIS PER A LES GRANS FORTUNES:
[N'hi hauria prou amb aplicar el 5% de la retallades que
van ser aplicades als funcionaris a les 50 més grans fortunes i se solucionaria
el problema del dèficit de l'Estat Espanyol]
- Augment del tipus impositiu a les grans fortunes i
entitats bancàries, eliminació de les SICAV.
- No a l’eliminació de l’impost de successions.
Recuperació de l’impost de patrimoni.
- Control real i efectiu del frau fiscal i de la fuga de
capitals a paradisos fiscals.
- Promoció a nivell internacional de l’adopció d’una taxa
a les transaccions financeres (taxa Tobin)."
Lluís
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada