Benvolguts,
Avui parlarem de si
el castellà ha de ser llengua oficial o cooficial o ni una cosa ni l’altre en
la Catalunya independent que s’acosta acceleradament.
Debat sobre la llengua. En la Catalunya independent
que està arribant acceleradament, el castellà ha de ser oficial o no
Partim d’una
entrevista a l’ARA de David Miró a Juan
Carlos Moreno Cabrera de títol Seria un error que el
castellà fos oficial en una Catalunya independent el 27d’octubre del2012:
també amb l’etiqueta:
http://www.ara.cat/politica/Seria-gran-error-castella-oficial-Catalunya-independent_0_799120274.html
El ciutadà José Rodríguez va respondre amb un
apunt a l’Observatorio de Ciberpolítica
el 6 de febrer
del 2015 amb el títol Es la
cooficialidad, idiota, es la cooficialidad:
La rèplica ve de Juan
Carlos Moreno Cabrera amb un altre article publicat a Trastocant de títol Es la cooficialidad,
caballero, es la cooficialidad del 29 de març del 2015:
Que també va publicar
Vilaweb el 3
d’abril del 2015:
A continuació hi ha la
rèplica del ciutadà José Rodríguez a l’Observatorio de Ciberpolítica de
títol Fisking
al artículo “Es la cooficialidad caballero” que me dedican desde el
sociolingüismo catalán hegemonista el 30 de març del 2015
Els actors son els
següents:
De la Viquipèdia
Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és un lingüista espanyol,
catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid.
Ha publicat diversos articles sobre la
situació de la diversitat lingüística mundial i ha format part del comitè
científic de l'"Informe sobre les Llengües del Món" de la Unesco. Destaca per
les seves posicions polítiques en oposició a l'ús de l'idioma castellà
en els territoris bilingües d'Espanya i en defensa dels drets de les llengües minoritzades. Ha dirigit l'adaptació
al castellà
de The Cambridge Encyclopedia of
Language, de D. Crystal (Taurus, 1994). Va participar en el projecte Eurotyp (Tipologia
de les Llengües d'Europa) de la European Science Foundation
(1990-1994). Actualment, és membre del comitè científic de Linguamón - Casa de les Llengües. El novembre de 2012
impulsà el «Grup de Treball sobre la gestió del castellà en el marc d'una Catalunya
independent», juntament amb altres
lingüistes com Silvia Senz i Montserrat Alberte, per
traçar un full
de ruta per al castellà en una hipotètic marc polític català sobirà, on es rebutja de
front la seva cooficialitat i es recolza l'estipulació d'estatus legals
jerarquitzats, com per a altres llengües estrangeres, per tal de desactivar les
ideologies, estratègies i discursos habitualment lligats a la llengua
castellana.
Ha estat guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull
2014.
José Rodríguez Fernández
UGT de Catalunya
Licenciado en
Física por la UAB, Máster en Sociedad de la Información por la UOC y DEA en
sociología por la UOC. He dedicado la mayor parte de mi actividad profesional a
la comunicación coorporativa en la red, al diseño de páginas webs y a la
estrategia comunicativa 2.0.
Trabajo en el
equipo de comunicación de la UGT de Catalunya como webmaster y responsable de
estrategia red. He sido profesor del Máster de Márketing interno de la UPF, el
máster de liderazgo político de la UAB y el de dirigentes sindicales de la UB.
He participado en
diversas jornadas relacionadas con la red 2.0 como ponente (IV Congreso de
Internet Derecho y Política de la UOC, varias ediciones de la Catosfera, una
sesión del Beers&Polítics o el EFindex), bloguero desde 2005 y creador de
la red www.socialdemocracia.org o los agregadores www.hortaguinardo.org y la blogosfera
sindical. También he colaborado en el Congrès de Comunicació
Política de Catalunya. Coimpulsor de diversas campañas en la red algunas de
ellas como parte de mi trabajo en la UGT (65 horas ni de coña, Piquete
empresarial).
Mis intereses como
bloguero van desde la divulgación sobre el cambio climático (especialmente la
criosfera), la política catalana, el uso de la red como herramienta de acción
política y social y lo relacionado con temas económicos y laborales.
He
sido militante del PSC en el que he ejercido diversos cargos a nivel local
en Barcelona y en el distrito de Horta-Guinardó, llegando a ser secretario de
ciberactivismo en el PSC de Barcelona, cargo al que renuncié recientemente. He
sido responsable de la sectorial de ciberactivismo del PSC desde el 2010 hasta
finales del 2013. Por otro lado he sido conseller de seguretat i mobilitat en
el distrito de Horta-Guinardó durante 8 años hasta el 2011. He dejado el PSC en
julio del 2014 pero eso no significa que deje de militar políticamente en la
izquierda.
Aficionado al montañismo y a la bicicleta de montaña,
dedico parte de mi vida a triscar por el monte, habiendo ascendido alguno de
los 4000 más sencillos de los Alpes y más de una
Ahir
vàrem dir que analitzaríem un article del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, un dels pocs espanyols de vàlua reconeguda
que ens comprèn i ajuda des de la seva càtedra. Val a dir que els
espanyols d’aquesta mena es poden comptar amb els dits d’una orella, que diria
el Perich,...
El
nom de l’article és És la cooficialitat, cavallers, és la cooficialitat. De
fet no és un article sinó una resposta a un Blogaire saberut de nom José Rodríguez, llicenciat en físiques
i ciberactivista com ell mateix es defineix i amb càrrec polític a
Horta-Guinardó durant els darrers 8 anys, afiliat al PSC(PSC-PSOE), del qual ara se n’ha separat, però mantenint
l’esperit d’esquerra segons ell mateix s’autodefineix. Treballa a la UGT de Catalunya.
Sembla que Moreno Cabrera, ha proposat aquest article per analitzar els criteris o corrents sociolingüístics en una Catalunya independent que propugna José Rodríguez i que difereixen molt dels seus, expressats des de fa anys. Les opinions contraposades de José Rodríguez i Moreno Cabrera junt amb una munió de comentaristes del Blog d’aquest darrer ha portat a un intercanvi d’apunts que es poden seguir en els comentaris dels articles en joc.
Jo he considerat que
el que presentem és un Duel de titans entre
Moreno Cabrera i José Rodríguez. Hi ha un film de John Sturges que en
anglès es titula “Gunfight at the O.K.
Corral”, i que a Espanya el varen traduir per Duelo de titanes. Segurament que exagerem amb el títol però és
evident que Moreno Cabrera i José Rodríguez són dos pesos pesats en
aquest camp. El professor
Moreno Cabrera té al voltant de 60 anys i el José Rodríguez deu ser més jove ja que en un dels seus apunts diu
que la immersió lingüística el va agafar fent ESO. Vol dir que ara deu tenir
menys de 50 anys.
Els articles, les
rèpliques i les contrarèpliques són feixucs de seguir, però considero que són
per ser estudiats i per a reflexionar-hi.
Tots els articles
estan escrits de manera convencional excepte el titolat Fisking al artículo “Es la cooficialidad
caballero” que me dedican desde el sociolingüismo catalán hegemonista, que
utilitza la tècnica del Fisking:
The term fisking is blogosphere
slang describing a
point-by-point criticism that highlights perceived errors, or disputes the
analysis in a statement, article, or essay.[1] Eric
S. Raymond, in the Jargon File, defined the term as "a point-by-point
refutation of a blog entry or (especially) news story. A really stylish fisking
is witty, logical, sarcastic and ruthlessly factual; flaming or handwaving is
considered poor form."[2].
Considero que és
convenient que presentem ordenadament cada un dels treballs:
1. Juan Carlos Moreno
Cabrera: "Seria un error que el castellà fos oficial en una Catalunya
independent"
Perfil Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és
catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. En els
seus llibres desmunta els mites del nacionalisme espanyol sobre el castellà,
per exemple la idea que és una "llengua comuna". És dels pocs
espanyols favorables a la independència de Catalunya sempre que es prioritzin
els interessos de la població per sobre del gran poder financer i de la UE.
Ningú millor per
conèixer el nacionalisme lingüístic espanyol que un madrileny com Juan Carlos
Moreno Cabrera, un lingüista que conjuntament amb Montserrat Alberte i Silvia
Senz ha elaborat un document de treball sobre quina hauria de ser la gestió del
castellà en el marc d'una Catalunya independent. Ell, que és especialista en
nacionalisme lingüístic espanyol, considera que la clau és mirar cap a
Hispanoamèrica.
Què passaria amb el
castellà a Catalunya en cas d'independència?
Precisament en el document advertim que seria un gran
error que el castellà fos llengua oficial perquè això seria utilitzat en contra
del català, seria una amenaça contínua. Tot i així, s'hauria de mantenir el
castellà dins la planificació lingüística amb l'objectiu de projectar una visió
de l'idioma més americà i menys espanyol. No es pot deixar el castellà només en
mans d'Espanya.
¿Està proposant un
catalanisme hispanista?
Sí, exacte. Catalunya s'hauria d'abocar a
Hispanoamèrica i competir amb Espanya amb una visió diferent de l'idioma. El
nou estat català no pot deixar el castellà en mans dels espanyolistes, l'ha
d'utilitzar en benefici propi. El castellà no desapareixerà de Catalunya, per
tant crec que això és el més intel·ligent. Això seria un desafiament brutal a
la visió centralista de Madrid, a aquest nou panhispanisme que impulsen amb
voluntat de colonització econòmica.
¿Hauríem de defensar
un castellà menys monolític que el de la RAE?
Sí, s'hauria de fer una gestió del castellà des d'una
perspectiva internacionalista i no centralista. Perquè si no es fa això,
apareixeran grupuscles que presentaran el castellà com una llengua oprimida amb
l'ajuda del govern espanyol.
Com es viu a Madrid el
procés que s'ha obert a Catalunya?
El que no s'entén és que aquesta demanda no ve d'ara,
que Catalunya és una nació i reivindica el seu dret a l'autodeterminació, que
per cert era un principi que l'esquerra defensava fins a la Transició. No és
una explosió purament emocional relacionada amb la crisi.
Espanya sí que és una
nació i té 3.000 anys, segons Esperanza Aguirre...
Aquesta afirmació demostra la manipulació de la
història que fa el nacionalisme espanyol. Per a ells hi ha una història
verdadera, la d'una Espanya imaginària que es remunta als celtibers. Tota nació
crea els seus mites per justificar el present, això també passa a Catalunya i
el País Basc. El que no val és dir que els meus mites són els de veritat i els
dels altres són falsos.
Però aquests mites
interfereixen en la ciència històrica...
Sí, i trobes que molts historiadors espanyolistes
justifiquen els mites espanyols, igual que molts economistes justifiquen el
sistema capitalista com l'únic possible. La ciència social està al servei del
poder. Si un científic social et diu que no té ideologia ja és sospitós.
Això en el cas de la
llengua és molt acusat.
Sí perquè s'intenten vendre afirmacions aparentment
objectives que en el fons són pura ideologia. Per exemple, en el cas del
castellà el concepte de llengua comuna, o que el castellà és una de les
llengües més homogènies del món. I la gent no és capaç de veure la manipulació
que hi ha al darrere.
El ministre José
Ignacio Wert creu que s'ha d'espanyolitzar els nens catalans...
Quan es parla d'espanyolitzar el que s'està dient és
que no s'accepta que el Parlament català pugui decidir com s'eduquen els nens
catalans. El model educatiu català ha estat adoptat de manera democràtica, però
el govern central no ho admet perquè considera que el poble català no té
aquesta potestat. És més, considera que el poble català no existeix. El
nacionalisme espanyol no admet que existeixi un poble català sobirà, sinó que
forma part del poble espanyol. Jo sóc espanyol, però una nació que es defineix
negant altres grups... aquesta condició jo no la vull.
I quina sortida hi ha?
La que s'està portant a terme, o sigui, dir-li a
Espanya que encara que ella no reconegui aquest dret, Catalunya sí que el té. I
els catalans han de decidir quin estatus volen tenir i quina relació amb
Espanya.
A vostè el deuen mirar
malament a Madrid perquè diu aquestes coses...
És que jo a Madrid em dedico a escriure i llegir, no
tinc gaires altaveus. Però fan una lectura errònia. No entenen que això ve de
lluny i que la gent no es fa independentista d'un dia per l'altre. Encara es
pensen que és una obcecació puntual perquè no es vol pagar a Espanya. Ignoren
el que és fonamental: que a Catalunya sempre ha persistit la idea que són una
nació.
La diferència és que
abans es pensava que amb Espanya hi podia haver certa entesa...
Sí però la sentència de l'Estatut va deixar clar que
Catalunya no és una nació, i això sumat a les actituds dels governs del PP i
del PSOE ha fet que el poble català s'hagi adonat d'una cosa que és una
obvietat per mi: que la idea que Catalunya és una nació és incompatible amb el
concepte d'Espanya que té el nacionalisme espanyol.
¿I existeix un
concepte d'Espanya alternatiu?
Esclar. Jo estic a favor d'una Espanya que respecti el
dret a l'autodeterminació, i com que la meva ideologia és
marxista-revolucionària estic a favor d'una unió de repúbliques socialistes de
la península Ibèrica.
Inclòs Portugal?
I tant. A més, ara estem veient que el poble
portuguès, el poble castellà, el poble basc i el poble català s'estan
mobilitzant contra la dictadura del capital financer.
¿Resulta simptomàtic
que per trobar una veu a Madrid a favor de la independència de Catalunya calgui
anar fins a l'extrema esquerra minoritària?
Jo no em sento tan minoritari ara. Què diu la gent?
Que el deute no l'hem de pagar nosaltres i que cal acabar amb la dictadura
financera.
Però la independència
de Catalunya seria un cataclisme per al nacionalisme espanyol...
Seria una tragèdia.
¿Hi hauria una
campanya anti- catalana?
Ara ja s'està intentant presentar la demanda del dret
a l'autodeterminació com una mostra d'insolidaritat dels catalans respecte a la
resta d'espanyols.
Què en pensa d'Artur
Mas?
Que no és independentista de veritat, perquè, si no,
hauria actuat així des d'un primer moment. El que sí que és independentista és
el poble català. En la meva opinió, Mas pot portar Catalunya al desastre, és a
dir, a no aconseguir la independència i a enfonsar-se més en la crisi si no
s'enfronta al poder financer. Què està per sobre? ¿Pagar el deute o la
independència de Catalunya? ¿O voleu la independència per continuar sota la
dictadura de la Unió Europea?
Cal sortir de la UE
llavors?
No, el que cal és lluitar-hi des de dins. Jo estic en
contra de la política que està aplicant la UE i que és contrària als interessos
dels seus ciutadans, no de la UE. No hem de caure en aquesta trampa. Es pot
canviar Europa des de dins, amb una revolució que ja està en marxa.
José Rodríguez
2.
Es la cooficialidad,
idiota, es la cooficialidad
Publicat el February 6, 2015 — 9
Comments ↓
Nota previa para los lectores que han entrado
desde Vilaweb: El artículo de Cabrera tiene una
respuesta directa aquí.
Os recomiendo que si venís desde Vilaweb antes de hacer comentarios, leáis la
respuesta antes. Gracias.
Los catalanes logramos socialmente cosas muy
raras y difíciles. La convivencia de dos lenguas entre el mismo conjunto de
hablantes lleva en la mayoría de casos a la diglosia y a la minorización de uno
de los dos idiomas. En el caso del catalán y el castellano entre los ciudadanos
de Catalunya es una extraña excepción. No deja de haber tensiones entre el
catalán y el castellano pero hemos desarrollado soluciones institucionales
ad hoc para poder compensar estas tensiones.
Hemos construido un modelo convivencial
lingüístico respaldado por un consenso social. Como todo consenso no es
perfecto, las partes del consenso no lo ven como un óptimo, y como todo
consenso existe porqué ha habido un conflicto previo. Negar que en Catalunya
hay tensiones lingüísticas es estirar el mito.
Pero también decir que hay conflicto lingüístico
es falsear la realidad. La sociedad catalana hemos construido un aparataje
institucional y unos consensos sociales para evitar que la lengua sea un
problema serio. Es inevitable que haya tensiones. Es inevitable que haya
ciudadanos que crean que sus derechos lingüísticos no son defendidos e inicie
procesos judiciales, pero mientras sean minoritarios no podremos hablar de un
conflicto lingüístico general.
Es un logro social. Existen poquísimas sociedades
donde sus hablantes sean bilingües y ninguna de las lenguas esté extremadamente
minorizada. El catalán está minorizado respecto al castellano, pero todo el
aparataje institucional, los esfuerzos colectivos y el consenso social consigue
compensar gran parte de esa minorización. La situación del catalán en el
principado no es la que tienen la mayoría de idiomas minorizados del mundo
y hoy el catalán en el principado cuente con la mejor salud de toda la zona
catalanohablante. Por no hablar del enorme logro que es que haya millones de
personas totalmente bilingües con los claros beneficios que tienen esas
sociedades.
Ese consenso tiene renuncias, los
catalanohablantes han renunciado a que la lengua histórica y que perciben como
“propia” (término que deberíamos erradicar) sea la hegemónica pero también hay
renuncias respecto a los castellanohablantes de origen. Mis padres y toda su
generación de castellanohablantes vivían en una Catalunya en la que contaban
con un estado (el español) detrás que les permitía vivir plenamente en
castellano. Sin su compromiso eso podría haber continuado.
Pero esa generación decidió que no querían que sus
hijos fueran monolingües. La generación de mis padres impulsó, defendió e
implantó la inmersión lingüística. Es gracias a los castellanohablantes de
Catalunya que se pueden aplicar medidas de discriminación positiva hacia el
catalán, es gracias a los castellanohablantes de la generación de mis padres
que Catalunya hoy no son “dos pueblos” separados por el idioma.
Hoy, ante la posibilidad de un nuevo estado
catalán, la mayor parte del independentismo considera que ese consenso es
esencial mantenerlo. Pero hay una parte, minoritaria, ruidosa y con cierto
altavoz mediático que parece cuestionarlo.
Vuelvo a describir el consenso social:
cooficialidad (garantía de derechos ante las administraciones y garantías de
que se enseñará en la educación reglada) y discriminación positiva hacia la
lengua minorizada (inmersión lingüística, vehicularidad del catalán, protección
especial del catalán, garantías de espacio audiovisual y cultural en catalán).
Como todo consenso es un equilibrio, y ese sector minoritario del
independentismo identitario que pretende cuestionarlo cree que eso
permitirá mejorar su posición. Creo que es un gran error.
Primero porqué gran parte de los que hoy no son
independentistas y los independentistas de nuevo cuño los cuales no van a votar
independencia bajo cualquier circunstancia tienen el castellano como lengua
materna (hablar de castellanohablantes o catalanohablantes como comunidades
segregadas es absurdo, yo soy ambas cosas, pero sí que es cierto que la lengua
materna suele ser una) pueden refugiarse en el inmovilismo para defender
un statu-quo que protege el consenso social. Simplemente estándome quieto y
presionando un poco puedo conseguir una reforma constitucional que blinde el
tema de la lengua. O simplemente el actual statu-quo me va a dejar una
situación más próxima al consenso social que una Catalunya con solo una lengua
oficial.
Si el proceso independentista genera desconfianza
en el tema de la lengua, los que consideran ese consenso como un bien no tienen
ni que oponerse. Quedándose en casa el proceso independentista no tira. Por
tanto ya pensando en los intereses de estos independentistas más identitarios
(y que son minoría) su propia acción lleva como consecuencia el fracaso de su
propia agenda política. Es interesante ver como la democracia tiene como un
efecto positivo el que los más extremistass de cada movimiento político
terminan teniendo la virtud de autodesactivarse al intentar aplicar su agenda
política.
Segundo porqué si algo conecta a los catalanes
cuya lengua materna es el castellano y que son algo o nada independentistas con
los independentistas de viejo cuño, más identitarios, o con los que defienden
un independentismo social, cívico y republicano desde hace mucho más tiempo es
precisamente la defensa de ese consenso social que tiene como consecuencia la
protección de la lengua minorizada. Es un punto fuerte del catalanismo y que
debería aprovechar el independentismo para sumar fuerzas.
No hay nada que motive más a un hijo de
castellanohablantes para defender el catalanismo político es que un político o
periodista español cuestione la inmersión o el modelo convivencial lingüístico
catalán. Es algo irracional, como muchos elementos políticos y simbólicos. Pero
para unas personas con identidades mixtas e híbridas, la inmersión y el modelo
convivencial lingüístico les ha dotado de una identidad fuerte.
Esa singularidad catalana que tanto atemoriza a
los sociolingüistas (que preven la minorización de toda lengua y son incapaces
de aceptar como válida una situación de equilibrio inestable, aunque este se
mantenga durante décadas) de hecho es un orgullo para una parte de los
catalanes, y es un valor que muchos de ellos defienden ante el
españolismo cuando ataca el modelo convivencial lingüístico catalán.
Bien, pues estos independentistas identitarios que
pretenden cuestionar la cooficialidad del catalán y del castellano (en algunos
casos de forma bien intencionada) lo que logran es lo contrario. Que todas esas
energías y toda esa carga simbólica se gire en contra. La misma rabia e
indignación que genera Wert cuando pretende españolizar los niños catalanes la
generan esa minoría independentista que dice que el castellano no debería ser
oficial.
Es irracional. Sí. También los elementos
identitarios que hacen a un independentista identitario defender el catalán
porqué forma parte de su identidad y su forma de entender la vida. Como lo es
reaccionar ante la “españolización” de Wert. Como lo es la reacción cuando
desde fuera de Catalunya nos dicen que los castellanohablantes estamos
oprimidos. Y esa reacción tiene muchas energías.
Entiendo que el tema de la lengua es clave en una
Catalunya independiente y que posiblemente sea bueno reglamentar y aclarar para
evitar problemas judiciales absurdos. Pero lo que no podemos es cuestionar ese
consenso social: garantías y oficialidad de ambas lenguas, discriminación
positiva de la lengua minorizada.
Catalunya es una singularidad lingüística en más
de un sentido. Lo es gracias a ese consenso. Y los sociolingüistas tendrán que
aceptar que esta singularidad se mantiene porqué existe ese consenso.
La alternativa para ellos no es una Catalunya con
7 millones de hablantes monolingues del catalán. No existen esos hablantes. No
existe ya esa Catalunya. Catalunya tiene el castellano en el tuétano del hueso
y es una lengua propia porqué para sus ciudadanos lo es.
Ante el argumento del pánico sociolingüístico hay
una respuesta sencilla: sólo hay dos alternativas posibles. O una Catalunya en
un estado español que a la larga terminará por hacer desaparecer el catalán
como ocurre en la Catalunya Nord, o una Catalunya con dos lenguas cooficiales
donde el catalán tenga una oportunidad de sobrevivir.
Porqué les guste o no a los sociolingüistas y a
esa minoría de quienes pretenden que el catalán sea la única lengua oficial de
un futuro estado catalán, el catalán seguirá vivo sólo si una mayoría de
catalanes lo quiere. Y demográficamente somos más los que en nuestra casa
nuestros padres nos hablaban en castellano y no en catalán. Y eso no se logra
haciendo pasar por extraña y extranjera una lengua que es la de la mayoría de
los catalanes.
Existe por otro lado un argumento más elaborado
que es el que no es necesario tener lenguas oficiales. Hay quien cree que la
sociedad catalana es como una sociedad anglosajona que no tienen lenguas
oficiales, ese alguien no entiende un pimiento de construcciones simbólicas.
Venimos de una tradición cultural y legislativa continental europea a la
francesa. Podríamos vivir sin constitución como en el Reino Unido o que el
código penal se construya más por jurisprudencia que por codificación como en
EEUU, pero en la tradición jurídica somos continentalistas.
Al final todo este debate se soluciona con la
cooficialidad y blindando la discriminación positiva del catalán mientras siga
siendo lengua minorizada. Porqué el término cooficial, al menos para los
catalanes de hoy, es el que se asocia a garantías y reconocimiento.
Nota del autor para los que abusan de
los apelativos
Antes de tildarme de hegemonista hispano, supremacista,
colono o cualquier apelativo idiota, antes, rogaría que pensárais si los
siguientes articulistas son todos estos apelativos que destináis o no:
Sebastià Alzamora,
Albert Branchadell,
Blanca Busquets,
Magí Camps,Salvador Cot,
Salvador Giner,
Bernat Joan,
Francesc Puigpelat,
Joan Pujolar,
Albert Rossich,
Toni Soler,
Imma Tubella,
F. Xavier Vila
o Eduard Voltas.
La rèplica ve de Juan
Carlos Moreno Cabrera amb un altre article publicat a Trastocant de títol Es la cooficialidad,
caballero, es la cooficialidad del 29 de març del 2015:
3. Es la
cooficialidad, caballero, es la cooficialidad (Juan Carlos Moreno Cabrera,
col·lectiu Trastocant)
[Trastocant és un
col·lectiu format per lingüistes, traductors, sociòlegs, pedagogs i activistes
que, amb la col·laboració de Contrastant, pretén obrir un espai de crítica i
reflexió sobre la qüestió de l’estatut, gestió i ús de les llengües a la
Catalunya actual i futura, des d’una posició d’absolut compromís amb la plena
normalització del català.]
A Catalunya s’han fet
sentir algunes veus que consideren que no és recomanable que en una Catalunya
independent el castellà figuri com a llengua oficial juntament amb el català.
Aquestes veus han estat identificades per Jose Rodríguez, en un
article intitulat «Es
la cooficialidad, idiota, es la cooficialidad», com a procedents
d’«independentistes identitaris» radicals que volen destruir l’harmonia lingüística que segons
aquest autor hi ha actualment a Catalunya. Per tal de replicar breument alguns
aspectes de l’article del senyor Rodríguez, considero necessari repassar
breument la nostra història recent.
La transició entre el
règim dictatorial de Franco i la democràcia parlamentària no va ser una
revolució. És a dir, no es van destruir totalment totes les institucions
franquistes, sinó que se’n van aprofitar la major part per oferir un rentat de
cara amb algun vernís democràtic. Les institucions fonamentals de l’Estat
(l’Exèrcit, el poder judicial, el poder legislatiu, i la monarquia restaurada
pel dictador) no van ser transformades en institucions democràtiques, sinó que
van ser dotades d’alguns aspectes democràtics, alhora que conservaven una
inèrcia postfranquista que arriba fins avui. L’acceptació de tot això ha estat
anomenada consens constitucional,
i els partits nacionalistes d’àmbit estatal hi recorren per impedir l’autèntica
transformació democràtica de la societat espanyola, que passa per l’eliminació
de la monarquia postfranquista i el reconeixement del dret a l’autodeterminació
de les nacions històriques, entre molts altres aspectes.
El desenvolupament de
l’organització autonòmica, que forma part d’aquest consens, va ser un mitjà per
impedir el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions
històriques i es va oferir com un mal menor per apaivagar les amenaces
colpistes de la cúpula militar franquista —que es van dur a terme amb divers
grau de desenvolupament durant diversos anys—, una de les institucions que va
supervisar la transició. Dintre d’aquest àmbit, i no pas en el del consens, cal
considerar la cooficialitat lingüística que es va instaurar una vegada
desenvolupada l’organització autonòmica postfranquista.
Sens dubte, el règim
de cooficialitat estava pensat no pas per reflectir i harmonitzar la realitat
sociològica del país —conseqüència, per cert, d’una política de persecució del
català i imposició del castellà particularment cruenta i efectiva durant el
franquisme—, ni tampoc com una decisió política per a la defensa de la llengua
pròpia de l’autonomia, sinó com un mitjà per mantenir de la política franquista
de supremacia total i absoluta del castellà. Altrament, per exemple, en
l’Estatut de Catalunya no hauria calgut declarar el castellà llengua oficial,
per una raó molt senzilla: si Catalunya és una part del Regne d’Espanya, i si
l’espanyol hi és oficial arreu, en conseqüència també ho serà en una part i,
per tant, no hauria calgut, per redundant, assenyalar l’oficialitat de
l’espanyol a Catalunya. Si es va fer així va ser per una raó evident: perquè la
llengua catalana no arribés a figurar sola com a llengua oficial de Catalunya
en el seu Estatut.
Així doncs, a
Catalunya l’espanyol (o castellà) és dues vegades oficial: una vegada perquè
Catalunya és una part d’un territori (Espanya) on l’espanyol és oficial i una
altra perquè està esmentat explícitament en el seu Estatut d’Autonomia.
D’aquesta manera, Catalunya va quedar sotmesa a una doble imposició legal de
l’espanyol, que ha estat utilitzada des del començament pel govern de l’Estat
per impedir amb tots els mitjans legals possibles que el català arribi a ser la
llengua dominant en el seu territori, Catalunya.
A Catalunya mateix
s’han produït també —de vegades s’hi han iniciat— atacs en aquesta línia, la
qual cosa ha proporcionat una justificació addicional al Govern centralista per
adduir que és de la mateixa Catalunya d’on surten les iniciatives que
qüestionen el paper que ha d’ocupar el català en àmbits importants, com ara
l’educació. En aquest terreny conflictiu, un objectiu habitual és la política
de la immersió lingüística. Aquest model va ser adoptat pels representants del
poble català, que majoritàriament el van confirmar després de les deliberacions
pertinents i el van adoptar amb totes les garanties democràtiques. Per
descomptat, la societat catalana és plural, i no tots els representants hi van
votar a favor. Però la veritat és que una majoria sí ho va fer i, per tant,
aquesta majoria reflecteix la majoria del poble català. Els qui no hi estan
d’acord i prefereixen que existeixin dos models d’escolarització a Catalunya,
un en català i un altre en castellà, poden defensar-lo al Parlament i intentar
convèncer la resta de parlamentaris que cal substituir el model majoritàriament
aprovat per aquest altre —que, segons el meu parer, és un model de divisió
lingüística—. Però, en comptes d’això, el que alguns ciutadans catalans fan és
usar l’ardit de l’oficialitat del castellà per intentar guanyar per la via
judicial, amb l’ajut de les instàncies de Catalunya heretades de la falsa
transició postfranquista, el que van perdre al Parlament, amb què actuen en
contra de la voluntat majoritària, democràticament constituïda, del poble
català.
Aquesta batalla legal
es duu a terme des de les mateixes institucions judicials de Catalunya amb
l’inestimable suport del poder judicial de l’Estat, que continua sent
centralista, nacionalista espanyol i estrictament unilingüe, i que no reconeix
cap mena de sobirania real al Parlament ni tan sols sobre assumptes que afecten
només el poble català (com ara el model educatiu que s’ha d’aplicar a
Catalunya). Per aquesta raó, aquest poder judicial, defensor acèrrim i garant
de la indissolubilitat de la nació espanyola, ha apartat de l’activitat
judicial Santiago Vidal per haver tingut la gosadia de redactar en el seu temps lliure una constitució per a
la república catalana.
Per tant, la
cooficialitat de l’espanyol i el català a Catalunya no obeeix gens ni mica a cap
intenció d’harmonitzar i igualar les dues llengües, sinó a un objectiu
persistent d’arraconament i minorització del català, que procedeix de fora i de
dintre de Catalunya. Si el català ha avançat significativament a Catalunya des
del franquisme, en cas que ho hagi fet realment, ha estat malgrat la
cooficialitat (o, millor, la doble oficialitat), i no pas gràcies a aquesta. La
cooficialitat de l’espanyol i del català ha estat fins i tot més utilitzada per
barrar el pas al català que no pas per promoure l’espanyol. La raó és simple:
per la potència i fortalesa adquirides com a fruit del seu cultiu i expansió,
l’espanyol és una llengua que no necessita ser promoguda, i el seu ús a
Catalunya continua i continuarà sent vigorós en qualsevol circumstància. Fins i
tot si el castellà no fos oficial a Catalunya, no perdria robustesa, però en
canvi sí perdrien consistència jurídica els continus i intolerables atacs del
Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem contra el sistema educatiu català
o contra determinats aspectes de l’Estatut de Catalunya.
La perspectiva d’una
possible Catalunya independent ha posat de manifest la postura del Govern
central davant la circumstància que el poble català exerceixi el seu dret a
l’autodeterminació. S’hi han abocat tota mena d’amenaces: expulsió de la UE,
sortida de l’euro, fallida, reculada de decennis en l’economia, deslocalització
d’empreses, pobresa, desastre nacional, expulsió dels organismes
internacionals, etc. L’espanyolisme recalcitrant dels partits centralistes amb
possibilitats de governar guiarà les actuacions de tota mena contra el dret del
poble català a l’autodeterminació i en defensa de la indissolubilitat de la
nació espanyola que figura a la Constitució actual i que cap partit d’àmbit
estatal sembla qüestionar, atès que pertany a l’esmentat consens
constitucional.
A la vista de les
actuacions de qui, des de dintre de Catalunya, intenten guanyar per via legal
el que van perdre per la via política instrumentalitzant l’oficialitat del
castellà, no pot estranyar, doncs, que també hi hagi catalans que es plantegin
la conveniència que el castellà sigui també oficial en una futura república
catalana, com una cessió que permeti evitar el conflicte. Si no existís aquest
comportament hostil i si a Catalunya el català tingués assegurat el paper que
li correspon en la societat catalana —que és el que el poble català desitja
majoritàriament que ocupi—, aleshores no hi hauria cap problema en la proposta
d’una cooficialitat de castellà i espanyol en una Catalunya independent. Però
no es tracta d’aquest cas: el català no només no és la llengua comuna de
Catalunya, sinó que continua sent una llengua sotmesa i atacada.
En el seu article,
Jose Rodríguez arriba fins i tot a afirmar que els catalans han renunciat que
el català sigui hegemònic a Catalunya. Em pregunto en què es basa aquesta
constatació. Per descomptat, crec raonable dir que, com a mínim, els catalans
no han renunciat que la seva llengua sigui vehicular almenys en l’àmbit de
l’educació i, per això, han d’estar a la defensiva en aquest terreny tenint en
compte els constants atacs judicials i polítics des de dintre i fora de
Catalunya provocats per l’actitud hegemonista de l’espanyolisme. La situació
del català es deu a una renúncia, o a una resistència no totalment efectiva
davant l’hegemonia lingüística espanyolista? L’espanyol és hegemònic no només
al Regne d’Espanya, sinó també en molts països d’Amèrica. D’on prové aquesta
hegemonia? De la decisió lliure i democràticament adoptada per les poblacions
autòctones de tots aquests llocs, com afirmava Juan Carlos I en el seu cèlebre discurs
(«Mai no va ser la nostra una llengua d’imposició, sinó de trobada; a ningú
se’l va obligar mai a parlar en castellà»)? No, prové de l’imperialisme
lingüístic i de la imposició.
Si per ventura els
catalans haguessin renunciat a l’hegemonia del català a Catalunya, com afirma
Jose Rodríguez, seria, en darrera instància, per les mateixes raons per què els
habitants autòctons de tants i tants països on l’espanyol és hegemònic han
renunciat que la seva llengua pròpia sigui l’hegemònica, i no pas l’espanyol.
Dues de les més
importants són les següents: la primera és el convenciment (induït) que la
llengua pròpia és menys útil, menys avantatjosa i de menys qualitat
comunicativa que l’espanyol, és a dir, una actitud de colonialisme mental que
duu a menysprear o menystenir la pròpia llengua i la pròpia cultura; la segona
és la renúncia a la defensa i desenvolupament de la pròpia llengua i de la
pròpia cultura, derivada en part de la primera raó. Si considero que la meva
llengua i la meva cultura són inferiors a les que em vénen de fora, difícilment
lluitaré per defensar-la de manera conseqüent i per fer-ne un instrument plenament
apte per als diversos aspectes de la vida.
Davant d’això, em
pregunto: Per què han de renunciar els catalans que la seva llengua sigui
hegemònica a Catalunya quan els espanyols no tenen la menor intenció de
permetre que l’espanyol deixi de ser hegemònic no pas a Catalunya, sinó enlloc
del món on en aquest moment ho és? Però és que resulta que, a diferència
d’altres pobles sotmesos lingüísticament, el poble català majoritàriament està
orgullós de la seva llengua i de la seva cultura, que, segons Jose Rodríguez,
no han de considerar-se com «pròpies» del poble català —advoca per bandejar
aquest adjectiu en el cas de la llengua—, i si bé és cert que ha renunciat que
sigui la dominant en la seva nació, no és pas perquè consideri que això és el
millor per a la seva llengua, sinó perquè les circumstàncies impedeixen que els
catalans puguin atorgar-hi aquest estatus superior que té l’espanyol en tants
llocs del món.
La idea que el català
sigui dominant en la pròpia Catalunya no és una pretensió imperialista ni
hegemonista com sí ho és la idea que l’espanyol ha de ser dominant per
necessitat en una bona part del món, incloent-hi el Regne d’Espanya i
Catalunya. Com pot ser hegemonista que un poble democràticament pretengui
revertir una situació històrica d’injustícia i maltractament, i mantenir viva i
plena la seva llengua històrica, com el principal valor cultural que de manera
genuïna (i, per desgràcia, potser exclusiva) pot aportar al món?
El que proposa Jose
Rodríguez és perpetuar en una Catalunya independent la situació lingüística
actual de Catalunya dintre de l’Estat espanyol, on hi ha dues llengües
oficials, una de les quals necessita protecció perquè està minoritzada. I per a
defensar aquesta proposta presenta aquest model com a fruit d’un consens convivència
de la societat catalana, utilitzant un recurs semblant a l’al·lusió al consens
constitucional a què m’he referit en començar l’article, adduït, com s’ha vist,
per mantenir una situació de domini polític que es considera desitjable. És a
dir, Jose Rodríguez utilitza la idea del consens com a subterfugi per perpetuar
la situació en què el català continua subordinat al castellà en molts àmbits,
tot i que Catalunya sigui un Estat independent. El lògic seria suposar que si
el poble català decideix fer passos cap a la independència, ho farà amb
l’objectiu de canviar la situació legal i política actual, incloent-hi la
lingüística, i no pas per continuar en la mateixa situació que en l’època de la
subordinació a l’Estat central.
Jose Rodríguez admet
també que el català necessita protecció com a llengua minoritzada. Sent així,
no sembla que tingui gaire sentit lluitar per una república catalana en què el
català continuï en la mateixa situació legal i real que té ara. Proposar
aquesta cooficialitat en una Catalunya independent és continuar posant a la
disposició de l’espanyolisme lingüístic centralista, que romandrà actiu entre
la mateixa població de la república catalana, un instrument legal d’opressió i
atac lingüístic. És proporcionar a l’espanyolisme que opera des de la mateixa
Catalunya un mitjà d’intervenció que el poder jurídic del nou Estat no podrà
obviar si actua com a poder democràtic i independent. El que l’espanyolisme a
Catalunya no consentirà pas és una oficialitat fraudulenta, de la mateixa
manera que el poble català no hauria de consentir un poder jurídic que no actuï
segons la llei.
Així doncs, el
qüestionament del que implica la cooficialitat no prové d’un suposat
independentisme catalanista intransigent, com diu el senyor Jose Rodríguez,
sinó del reconeixement d’una realitat constatada al llarg dels decennis que ens
separen de la dictadura franquista: un supremacisme lingüístic espanyolista
lingüicida que, procedeixi de fora o de dins de Catalunya, es presenta
perversament disfressat de patriotisme constitucional democràtic i no
nacionalista i ara d’independentisme noidentitari o cívic, i que té una
influència internacional molt més gran que no la que pugui arribar a aconseguir
una Catalunya independent.
La raó que alguns
qüestionin la cooficialitat castellà-català en una futura república catalana no
radica en uns suposats independentistes furibunds que volen dinamitar la
convivència lingüística de Catalunya, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó
que cal atribuir-la al nacionalisme lingüístic espanyolista que durant dècades,
tant des de l’Estat central com des de Catalunya mateix, no ha dubtat ni un
segon a atacar, qüestionar, ridiculitzar i impedir la promoció i el
desenvolupament de la llengua catalana a Catalunya. És a les institucions i
persones que defensen i promouen aquest espanyolisme supremacista a qui haurien
de demanar compte els ciutadans catalans que s’asseuen indignats, molestos o
amoïnats per les propostes que el castellà no sigui llengua oficial en una
Catalunya independent.
A continuació hi ha la
rèplica del ciutadà José Rodríguez a l’Observatorio de Ciberpolítica de
títol Fisking
al artículo “Es la cooficialidad caballero” que me dedican desde el
sociolingüismo catalán hegemonista el 30 de març del 2015:
4.
Fisking al artículo “Es
la cooficialidad caballero” que me dedican desde el sociolingüismo catalán
hegemonista
Publicat el March 30, 2015
Parece ser que mi artículo titulado “es la cooficialidad estúpido, es la
cooficialidad” genera inquietudes en un sector
sociolingüístico que pretende que en una hipotética Catalunya independiente
sólo haya una lengua oficial (el catalán). Desde el colectivo “Trastocant”, que
por su composición debe ser medio mundo cultural, educativo y sociolingüístico
catalán, me dedican un artículo,
que no tiene ningún contenido cultural, educativo o sociolingüístico, por
cierto.
La fijación con mi persona por una opinión tan
insignificante por parte de los sociolingüistas hiperventilados, indica mucho.
Si esta es la obsesión que tienen conmigo, no me
imagino el acoso al que sometieron a personas mucho más versadas que un
servidor en temas lingüísticos como Sánchez-Piñol.
Según que artículos merecen un tipo de respuesta
adecuada a la construcción argumental. En este caso voy a utilizar la técnica
de “fisking“.
Pido disculpas a estos sociolingüístas por
utilizar un término prestado del inglés y no utilizar la expresión “citar el
artículo a trozos y destrozarlo con cierta ironía”, o en catalán “deixar
l’article més trinxat que els parracs d’un nàufrag” o en aranés “daissar lo
tieu article mai estrossejat que los pelhòts d’un paure”. Pero el término
“fisking” es más sencillo y reúne realmente mejor el contenido
semántico de lo que voy a hacer.
Comencemos
A Catalunya s’han fet
sentir algunes veus que consideren que no és recomanable que en una Catalunya
independent el castellà figuri com a llengua oficial juntament amb el català.
Aquestes veus han estat identificades per Jose Rodríguez, en un article intitulat «Es la cooficialidad, idiota, es la
cooficialidad», com a procedents d’«independentistes identitaris»
radicals que volen destruir l’harmonia lingüística que segons aquest autor hi
ha actualment a Catalunya. Per tal de replicar breument alguns aspectes de
l’article del senyor Rodríguez, considero necessari repassar breument la nostra
història recent.
La transició
entre el règim dictatorial de Franco i la democràcia parlamentària no va ser
una revolució. És a dir, no es van destruir totalment totes les institucions
franquistes, sinó que se’n van aprofitar la major part per oferir un rentat de
cara amb algun vernís democràtic. Les institucions fonamentals de l’Estat
(l’Exèrcit, el poder judicial, el poder legislatiu, i la monarquia restaurada
pel dictador) no van ser transformades en institucions democràtiques, sinó que
van ser dotades d’alguns aspectes democràtics, alhora que conservaven una
inèrcia postfranquista que arriba fins avui. L’acceptació de tot això ha estat
anomenada consens constitucional, i els partits nacionalistes d’àmbit estatal
hi recorren per impedir l’autèntica transformació democràtica de la societat
espanyola, que passa per l’eliminació de la monarquia postfranquista i el
reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques, entre
molts altres aspectes.
El
desenvolupament de l’organització autonòmica, que forma part d’aquest consens,
va ser un mitjà per impedir el reconeixement del dret a l’autodeterminació de
les nacions històriques i es va oferir com un mal menor per apaivagar les
amenaces colpistes de la cúpula militar franquista —que es van dur a terme amb
divers grau de desenvolupament durant diversos anys—, una de les institucions
que va supervisar la transició. Dintre d’aquest àmbit, i no pas en el del
consens, cal considerar la cooficialitat lingüística que es va instaurar una
vegada desenvolupada l’organització autonòmica postfranquista.
Este primer párrafo intenta hacer una asociación
no causal: La amenaza de un golpe de estado hace que la restauración
democrática en Catalunya incluya la cooficialidad y no el monolinguismo
catalán. Es decir, la cooficialidad fue impuesta con cañones, bayonetas y
tanques.
Supongo que un sociolingüísta del nivel que
escribe el artículo podrá aceptar este latinicismo. Ha cometido usted una falacia de non-sequitur
y una falacia de asociación
en dos párrafos.
Supone que los catalanes de 1978 hubieran decidido
por una solución monolingüística en el caso de no tener la amenaza de los tanques.
No conozco la sociología de 1978 en Catalunya, pero dudo que la proporción
de catalanohablantes fuera superior a la de castellanohablantes, y dudo mucho
que la generación de mis padres hubiera aceptado así sin más perder una de sus
dos lenguas como lengua oficial y transformar en extranjera la única lengua que
conocían más de la mitad de los catalanes. Si hoy nos parece una cierta
aventura considerar una Catalunya donde el catalán sea la única lengua oficial
cuando el conocimiento lingüístico del catalán ha aumentado de forma clara y radical,
menos aún la sociedad de 1978 donde la mitad eran monolingues
hispanohablantes funcionales.
Suponer un “what if” como este requiere muchas
dosis de imaginación, es asumir que la mitad de la sociedad catalana de 1978
estaba dispuesta alegremente a castrarse en sus derechos sociolingüísticos sin
ofrecer resistencia alguna, algo que no hicieron los catalanoparlantes durante
el franquismo, por cierto. Pero el artículo está lleno de muchos unicornios
sociológicos.
Sens dubte, el
règim de cooficialitat estava pensat no pas per reflectir i harmonitzar la
realitat sociològica del país —conseqüència, per cert, d’una política de
persecució del català i imposició del castellà particularment cruenta i
efectiva durant el franquisme—, ni tampoc com una decisió política per a la
defensa de la llengua pròpia de l’autonomia, sinó com un mitjà per mantenir de
la política franquista de supremacia total i absoluta del castellà. Altrament,
per exemple, en l’Estatut de Catalunya no hauria calgut declarar el castellà
llengua oficial, per una raó molt senzilla: si Catalunya és una part del Regne
d’Espanya, i si l’espanyol hi és oficial arreu, en conseqüència també ho serà
en una part i, per tant, no hauria calgut, per redundant, assenyalar
l’oficialitat de l’espanyol a Catalunya. Si es va fer així va ser per una raó
evident: perquè la llengua catalana no arribés a figurar sola com a llengua
oficial de Catalunya en el seu Estatut.
Així doncs, a
Catalunya l’espanyol (o castellà) és dues vegades oficial: una vegada perquè
Catalunya és una part d’un territori (Espanya) on l’espanyol és oficial i una
altra perquè està esmentat explícitament en el seu Estatut d’Autonomia.
D’aquesta manera, Catalunya va quedar sotmesa a una doble imposició legal de
l’espanyol, que ha estat utilitzada des del començament pel govern de l’Estat
per impedir amb tots els mitjans legals possibles que el català arribi a ser la
llengua dominant en el seu territori, Catalunya.
Esta parte del artículo tiene otra falacia (no le
sé encontrar el latinajo que la describiría), pero dice que el castellano es
“doblemente oficial” y que eso es un problema.
Los Estatuts muchas veces reproducen cosas ya reconocidas
por la CE, por ejemplo el Estatut de Catalunya del 2006 recoge el
derecho al trabajo (que también está reconocido en la
Constitución Española) igual que recoge derechos lingüísticos propios y
otros de los que también habla la Constitución Española ampliando
y concretando su aplicación. Sería absurdo que el Estatut de Catalunya no regulara
los derechos lingüíticos del catalán, el castellano y del aranés. Creer que
había una intención de hegemonismo lingüístico hispano que los derechos
lingüísticos del catalán, castellano y aranés se regulen en el Estatut y no
sólo los del catalán y el aranés es del género absurdo. La Generalitat tiene
competencias lingüísticas no sólo con el catalán sino con el castellano, el uso
del castellano en la educación o por parte de la administración es competencia
de la Generalitat, no regularlo (y eso implica el reconocimiento del
castellano como lengua oficial) implica que los ciudadanos catalanes tengan
que recurrir a la legislación española. Sin incluir los derechos
lingüísticos del castellano en el Estatut de Catalunya lo que haría es que la
Generalitat no tuviera competencias en generar la política educativa
lingüística para todos los estudiantes de Catalunya ya que hubiera generado
un vacío legal que cubriría la legislación española. Pero claro, es una
conspiración hispanocentrista y hegemonista hispana la que hizo que en el 2006
se incluyera los derechos lingüísticos sobre el castellano en el Estatut.
Sobre el objetivo último que el autor lamenta no
conseguir “que el catalán no llegue a ser la lengua dominante en Catalunya” es
algo que forma parte de SUS objetivos personales. No son los objetivos
sociales. Este objetivo nunca se ha pactado en la sociedad catalana. Igual que
tampoco la imposición del castellano por parte de las diversas dictaduras y
régimenes anteriores. Los catalanes no hemos realizado ese debate y no se puede
considerar un objetivo compartido. Yo puedo no compartirlo y eso no me hace
menos catalán, menos independentista ni tampoco un hegemonista hispano. Querer
mantener la situación de bilingüísmo funcional intentando reducir la diglosia
del catalán no me hace ser un ser abyecto ni un enemigo del catalán. Y creo que
hoy por hoy esa postura tiene más apoyo político y social (así al menos se han
expresado los dirigentes de los dos principales partidos independentistas, CiU
y ERC) que la contraria.
Sólo alerto que el autor nos ha colado un
objetivo personal (legítimo, pero no fruto del consenso social) como si fuera
un objetivo social y colectivo o bueno de por sí. Objetivo, que por cierto,
no defiende de ninguna manera en el resto del artículo, simplemente supone su
bondad apriorística, sin justificarla. Ni tampoco justifica de ninguna manera
que este sea un objetivo compartido o mayoritario. Lo asume apriorísticamente y
tan campante se queda.
A Catalunya
mateix s’han produït també —de vegades s’hi han iniciat— atacs en aquesta
línia, la qual cosa ha proporcionat una justificació addicional al Govern
centralista per adduir que és de la mateixa Catalunya d’on surten les
iniciatives que qüestionen el paper que ha d’ocupar el català en àmbits
importants, com ara l’educació. En aquest terreny conflictiu, un objectiu
habitual és la política de la immersió lingüística. Aquest model va ser adoptat
pels representants del poble català, que majoritàriament el van confirmar
després de les deliberacions pertinents i el van adoptar amb totes les
garanties democràtiques. Per descomptat, la societat catalana és plural, i no
tots els representants hi van votar a favor. Però la veritat és que una majoria
sí ho va fer i, per tant, aquesta majoria reflecteix la majoria del poble
català. Els qui no hi estan d’acord i prefereixen que existeixin dos models
d’escolarització a Catalunya, un en català i un altre en castellà, poden
defensar-lo al Parlament i intentar convèncer la resta de parlamentaris que cal
substituir el model majoritàriament aprovat per aquest altre —que, segons el
meu parer, és un model de divisió lingüística—. Però, en comptes d’això, el que
alguns ciutadans catalans fan és usar l’ardit de l’oficialitat del castellà per
intentar guanyar per la via judicial, amb l’ajut de les instàncies de Catalunya
heretades de la falsa transició postfranquista, el que van perdre al Parlament,
amb què actuen en contra de la voluntat majoritària, democràticament
constituïda, del poble català.
Aquesta batalla
legal es duu a terme des de les mateixes institucions judicials de Catalunya
amb l’inestimable suport del poder judicial de l’Estat, que continua sent
centralista, nacionalista espanyol i estrictament unilingüe, i que no reconeix
cap mena de sobirania real al Parlament ni tan sols sobre assumptes que afecten
només el poble català (com ara el model educatiu que s’ha d’aplicar a
Catalunya). Per aquesta raó, aquest poder judicial, defensor acèrrim i garant
de la indissolubilitat de la nació espanyola, ha apartat de l’activitat
judicial Santiago Vidal per haver tingut la gosadia de redactar en el seu temps
lliure una constitució per a la república catalana.
Per tant, la
cooficialitat de l’espanyol i el català a Catalunya no obeeix gens ni mica a
cap intenció d’harmonitzar i igualar les dues llengües, sinó a un objectiu
persistent d’arraconament i minorització del català, que procedeix de fora i de
dintre de Catalunya. Si el català ha avançat significativament a Catalunya des
del franquisme, en cas que ho hagi fet realment, ha estat malgrat la
cooficialitat (o, millor, la doble oficialitat), i no pas gràcies a aquesta. La
cooficialitat de l’espanyol i del català ha estat fins i tot més utilitzada per
barrar el pas al català que no pas per promoure l’espanyol. La raó és simple:
per la potència i fortalesa adquirides com a fruit del seu cultiu i expansió,
l’espanyol és una llengua que no necessita ser promoguda, i el seu ús a
Catalunya continua i continuarà sent vigorós en qualsevol circumstància. Fins i
tot si el castellà no fos oficial a Catalunya, no perdria robustesa, però en
canvi sí perdrien consistència jurídica els continus i intolerables atacs del
Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem contra el sistema educatiu català
o contra determinats aspectes de l’Estatut de Catalunya.
Esta parte del artículo es mi favorita. Es la
historia de la inmersión lingüística como un acuerdo político previo a un
acuerdo social. Y es falsa. El modelo de inmersión lingüística no fue fruto
a priori de un impulso político, ni tan siquiera de los sociolingüístas de
los 80. En los 80 Catalunya estuvo a punto de escoger la vía vasca, de dos líneas.
Pero fue el impulso de determinados
políticos (básicamente del PSUC y del PSC) y de algunas familias de barrios
castellanohablantes de Catalunya la que hicieron que se
pudiera hacer las primeras pruebas piloto. Muchos de los hiperventilados que
hoy hacen glorias de la inmersión lingüística en los 80 no creían en ella.
CiU no creía en ella, ni tampoco amplios sectores del independentismo. Así que
por favor, no nos cuente un cuento que ni él mismo se cree. La inmersión
refleja un acuerdo social anterior al acuerdo político. Un compromiso de los
castellanohablantes para facilitar la inmersión de sus hijos en el catalán
porqué a ellos les interesaba (es un ascensor social) pero también a los
catalanohablantes para que el catalán tuviera algunos visos de salvación.
Defender hoy la inmersión lingüística desde la
trinchera hiperventilada es fácil. Lo difícil es hacerlo desde mi trinchera. En
su trinchera no entran los de Ciutadans y el PP con morteros, granadas y
bayonetas, agitando el lerrouxismo y promoviendo la fractura social por la
lengua. En su trinchera la lucha está por el purismo, en la mía desde mi
adolescencia está la lucha contra el hegemonismo lingüístico español. Cuando
era militante del PSC y ahora que soy activista de SÚMATE, desde toda mi vida
el compromiso con la inmersión lingüística está en mi activismo. Pero no
sólo en el mío, sino en ese conjunto de castellanohablantes de nacimiento
que sin nosotros no hubiera habido inmersión. Y sin nosotros dejaría de
haberla.
Si el catalán ha avanzado estos 30 años no ha sido
gracias a la heroicidad de los catalanohablantes, sino a la aceptación social
de esa inmersión lingüista, la defensa acérrima que hacemos los
castellanohablantes de nacimiento. Los héroes del catalán no son ustedes los
hiperventilados, es mi madre y mi padre que votaron para que mi la primera
línea del colegio Taixonera comenzara ya con la inmersión lingüísta y mi
hermana ya comenzara a escolarizarse en catalán. El avance del catalán y su
pervivencia no se explicaría sin casi 30 años de inmersión lingüística. Sin
esa inmersión la salud del catalán en el
principado sería la misma que hoy tiene el catalán en Valencia.
Creer que los catalanistas en valencia han luchado menos por salvar el
catalán en esa tierra o que las entidades políticas y culturales a favor del
catalán son menos beligerantes, combativas, inteligentes es asumir mucho por
parte de los hiperventilados. La derrota del catalán en Valencia ha
sido no conseguir que la inmersión sea el modelo educativo, y no conseguir ese
acuerdo social que llevó a un acuerdo político.
Fins i tot si el
castellà no fos oficial a Catalunya, no perdria robustesa, però en canvi sí
perdrien consistència jurídica els continus i intolerables atacs del Tribunal
Constitucional o del Tribunal Suprem contra el sistema educatiu català o contra
determinats aspectes de l’Estatut de Catalunya.
El castellano es oficial en Catalunya por virtud
de la Constitución Española. Ud. mismo lo ha dicho. Y creo que esta
Constitución no dejará de decir que el castellano vaya a dejar de serlo. Pero
no sólo eso, el Estatut intenta regular los derechos lingüísticos alrededor del
catalán, el aranés y el castellano (cosa que ud. parece no querer, o entender
que significa), y aún así el TC decide que la CE pasa por encima y que lo que regula
el Estatut es papel mojado. Ya podría poner en el Estatut que el catalán es
la única lengua de Catalunya que el TC va a seguir regulando.
Lo que ud. no se da cuenta es que el problema
no es que el Estatut diga que es oficial el castellano en Catalunya, sino que
el TC decide que la regulación que el Estatut hace de la lengua no es de su
gusto. El problema no es la oficialidad reconocida por el Estatut, es la
ingerencia política del TC en la política lingüística catalana. Con la
legalidad catalana en mano la inmersión es incuestionable, es la legalidad
española la que hace que sea cuestionada. Es la legalidad española la que nos
debemos quitar de encima para evitar que la inmersión sea cuestionada, no la
interpretación de la oficialidad del castellano que hace la legalidad catalana.
La perspectiva
d’una possible Catalunya independent ha posat de manifest la postura del Govern
central davant la circumstància que el poble català exerceixi el seu dret a
l’autodeterminació. S’hi han abocat tota mena d’amenaces: expulsió de la UE,
sortida de l’euro, fallida, reculada de decennis en l’economia, deslocalització
d’empreses, pobresa, desastre nacional, expulsió dels organismes internacionals,
etc. L’espanyolisme recalcitrant dels partits centralistes amb possibilitats de
governar guiarà les actuacions de tota mena contra el dret del poble català a
l’autodeterminació i en defensa de la indissolubilitat de la nació espanyola
que figura a la Constitució actual i que cap partit d’àmbit estatal sembla
qüestionar, atès que pertany a l’esmentat consens constitucional.
A la vista de les
actuacions de qui, des de dintre de Catalunya, intenten guanyar per via legal
el que van perdre per la via política instrumentalitzant l’oficialitat del
castellà, no pot estranyar, doncs, que també hi hagi catalans que es plantegin
la conveniència que el castellà sigui també oficial en una futura república
catalana, com una cessió que permeti evitar el conflicte. Si no existís aquest
comportament hostil i si a Catalunya el català tingués assegurat el paper que
li correspon en la societat catalana —que és el que el poble català desitja
majoritàriament que ocupi—, aleshores no hi hauria cap problema en la proposta d’una
cooficialitat de castellà i espanyol en una Catalunya independent. Però no es
tracta d’aquest cas: el català no només no és la llengua comuna de Catalunya,
sinó que continua sent una llengua sotmesa i atacada.
La pregunta que le hago al autor de este artículo
es: “¿desde donde atacan al catalán?”. ¿Sómos los castellanohablantes de
Catalunya? ¿son la mayoría política y social catalana?. No. No lo es. Los
ataques al catalán los realiza una minoría social catalana lerrouxista (tan
legítima es su postura hegemonista hispana como la hegemonista catalana)
utilizando sobretodo el aparato legal y político español. La mayoría de
políticos catalanes (desde el PSC a la CUP) defienden el catalán. La mayoría
social que sostiene estos partidos (hoy más del 80% del Parlament català)
también. Quita el estado español de la ecuación y dejarás de tener ese
problema de ataque al catalán.
Pero por otro lado este párrafo parte de una
visión bonista. La primera es que es la “oficialidad” del castellano en
Catalunya la que genera el problema lingüístico. Hay un 20% de lerrouxistas en
Catalunya, de hegemonistas hispanos. Los habrá en la Catalunya
independiente, con o sin castellano oficial. Y tendrán en su agenda ese
hegemonismo. Ante ese hegemonismo puedes sumar a la mayoría de catalanes, que
incluye a la mayoría de los que castellanohablantes de nacimiento que queremos
al catalán o no.
Por otro lado parte de una falacia de apriorismo
no demostrada “a Catalunya el català
tingués assegurat el paper que li correspon en la societat catalana —que és el
que el poble català desitja majoritàriament que ocupi—“. Por el momento
la sociedad catalana ha mostrado que quiere una sociedad bilingüe con el
catalán protegido por ser la lengua minorizada. No una sociedad hegemonista
catalana y monolingue. No me gusta discutir de apriorismos tan fáciles de
demostrar falsos.
En el seu
article, Jose Rodríguez arriba fins i tot a afirmar que els catalans han
renunciat que el català sigui hegemònic a Catalunya. Em pregunto en què es basa
aquesta constatació. Per descomptat, crec raonable dir que, com a mínim, els
catalans no han renunciat que la seva llengua sigui vehicular almenys en
l’àmbit de l’educació i, per això, han d’estar a la defensiva en aquest terreny
tenint en compte els constants atacs judicials i polítics des de dintre i fora
de Catalunya provocats per l’actitud hegemonista de l’espanyolisme. La situació
del català es deu a una renúncia, o a una resistència no totalment efectiva
davant l’hegemonia lingüística espanyolista? L’espanyol és hegemònic no només
al Regne d’Espanya, sinó també en molts països d’Amèrica. D’on prové aquesta
hegemonia? De la decisió lliure i democràticament adoptada per les poblacions
autòctones de tots aquests llocs, com afirmava Juan Carlos I en el seu cèlebre discurs («Mai no va ser la
nostra una llengua d’imposició, sinó de trobada; a ningú se’l va obligar mai a
parlar en castellà»)? No, prové de l’imperialisme lingüístic i de la imposició.
Si per ventura
els catalans haguessin renunciat a l’hegemonia del català a Catalunya, com
afirma Jose Rodríguez, seria, en darrera instància, per les mateixes raons per
què els habitants autòctons de tants i tants països on l’espanyol és hegemònic
han renunciat que la seva llengua pròpia sigui l’hegemònica, i no pas
l’espanyol.
“Em pregunto en què es basa aquesta constatació”,
en la legislación lingüística que ha aprobado el Parlament con el amplio
consenso de los partidos políticos y en el ejercicio lingüístico que se hace en
la calle de esta legislación. Y no sólo porqué la legislación española puede
imponerse a la catalana (eso ocurre con la inmersión y seguimos empecinados en
aplicar la legalidad catalana).
Sobre que el castellano sea la lengua hegemónica
en latinoamérica hay explicaciones históricas en las que puedo coincidir con el
autor del artículo. También con la presencia del castellano en Catalunya. Pero
en esa imposición histórica ni mis padres, ni mi generación ha sido partícipe,
ni actor. Mis padres y su generación fueron tan víctimas como los catalanes de
un modelo de país que empobreció toda España y provocó la marcha de millones de
personas hacia las pocas regiones que a pesar del franquismo medio funcionaban.
Hoy tenemos una sociedad híbrida y compleja. Cada vez más híbrida y compleja. Y
podemos decidir que es lo que queremos. Que algunos (de hecho la mayoría social
catalana) apostemos por modelos sociolingüísticos que prioricen el catalán pero
reconozcan la oficialidad al castellano no viene en base a una imposición
militar. Creemos que es lo mejor para la sociedad catalana, y no lo defendemos
en base a ningún argumento histórico, sino sociológico. Me niego a que sea la
historia la que decida por mí y por las sociedades. La historia sirve para
entender donde estamos, pero no para decidir a donde hemos de ir. Los
castellanohablantes de hoy no somos tipos con peluca que estamos colonizando a
los catalanes y sometiéndolos a un régimen colonial. Deje de arrojarme la
historia como un argumento, soy más joven que usted y por mi origen social me
he podido aprovechar menos que ud de esos hechos históricos y por tanto menos
responsable de esos hechos históricos que usted.
Dues de les més
importants són les següents: la primera és el convenciment (induït) que la
llengua pròpia és menys útil, menys avantatjosa i de menys qualitat
comunicativa que l’espanyol, és a dir, una actitud de colonialisme mental que
duu a menysprear o menystenir la pròpia llengua i la pròpia cultura; la segona
és la renúncia a la defensa i desenvolupament de la pròpia llengua i de la
pròpia cultura, derivada en part de la primera raó. Si considero que la meva
llengua i la meva cultura són inferiors a les que em vénen de fora, difícilment
lluitaré per defensar-la de manera conseqüent i per fer-ne un instrument
plenament apte per als diversos aspectes de la vida.
Soy socio pagando cuota de pocas cosas (soy muy
tacaño y tampoco voy sobrado de pasta), una es la UGT, otra es SÚMATE y la
tercera de la sección de física del Institut d’Estudis
Catalans. La defensa del catalán, como vuelvo a
decirla, la hizo mucho más mi madre sacándose el catalán B y luego el C que
todos su artículos hiperventilados. El uso sociolingüístico que hagamos los
castellanohablantes es clave. Le guste o no. Y considerar que el catalán es una
lengua impuesta al hacer de la nuestra una lengua extranjera es algo que no va
a hacer que el uso lingüístico sea muy bueno. Los castellanohablantes en
Catalunya podremos bunquerizarnos o no, con o sin castellano oficial, porqué
al final al 55% de la sociedad no puedes considerar su lengua “ilegal” y
como mercado vas a tener que utilizar el castellano.
Ud. puede creer que haciendo el catalán exclusivo
en las comunicaciones oficiales esto mejorará el uso lingüístico del catalán. Algo
que por suerte o por desgracia no está pasando en Andorra (el portugués y
el castellano está apartando al catalán del uso lingüístico en la calle). El
catalán mejorará si los castellanohablantes de nacimiento lo utilizamos
habitualemente no sólo como si fuera el inglés para contactar con la
administración.
Pero insisto, ud. cree que los castellanohablantes
que mayoritariamente ya hemos adoptado el catalán en parte de nuestra vida
consideramos el catalán como una lengua de segunda. Un absurdo fruto de no
haber conocido a la gente de origen castellanohablante que hemos adquirido el
catalán. Pero si eso fuera así, ya le digo que no tiene ningún instrumento
legal para salvar al catalán. Somos mayoría demográfica.
Davant d’això, em
pregunto: Per què han de renunciar els catalans que la seva llengua sigui
hegemònica a Catalunya quan els espanyols no tenen la menor intenció de
permetre que l’espanyol deixi de ser hegemònic no pas a Catalunya, sinó enlloc
del món on en aquest moment ho és? Però és que resulta que, a diferència
d’altres pobles sotmesos lingüísticament, el poble català majoritàriament està
orgullós de la seva llengua i de la seva cultura, que, segons Jose Rodríguez,
no han de considerar-se com «pròpies» del poble català —advoca per bandejar
aquest adjectiu en el cas de la llengua—, i si bé és cert que ha renunciat que
sigui la dominant en la seva nació, no és pas perquè consideri que això és el
millor per a la seva llengua, sinó perquè les circumstàncies impedeixen que els
catalans puguin atorgar-hi aquest estatus superior que té l’espanyol en tants
llocs del món.
La idea que el
català sigui dominant en la pròpia Catalunya no és una pretensió imperialista
ni hegemonista com sí ho és la idea que l’espanyol ha de ser dominant per
necessitat en una bona part del món, incloent-hi el Regne d’Espanya i
Catalunya. Com pot ser hegemonista que un poble democràticament pretengui
revertir una situació històrica d’injustícia i maltractament, i mantenir viva i
plena la seva llengua històrica, com el principal valor cultural que de manera
genuïna (i, per desgràcia, potser exclusiva) pot aportar al món?
Me quedo escpecialmente con esta frase “un poble democràticament pretengui revertir
una situació històrica d’injustícia i maltractament“. Contiene una
falacia de apriorismo y una falacia de historicismo. Le vuelvo a recordar al
autor que la opción mayoritaria que los catalanes hemos votado es a favor de la
inmersión lingüística que facilita el bilingüísmo funcional, no hay nada
que diga que hay una mayoría social que quiera el hegemonismo catalán, de hecho
dudo mucho que el 55% de los ciudadanos catalanes que tenemos el castellano
como “lengua propia” (ya que tanto le gusta utilizar ese término, utilicémonos)
queramos aceptar que el castellano pase a ser una lengua de segunda.
La segunda es historicismo. El problema del
catalán para una parte del catalanismo puede ser el problema histórico. Para
otra parte del catalanismo y para una mayor parte de catalanes es de uso
social. Como he dicho la historia no es un argumento para decidir políticas
futuras, sino para entender la situación actual. Deje de arrojarme la
historia como argumento, como le he dicho, es usted más protagonista de ella
que yo.
El que proposa
Jose Rodríguez és perpetuar en una Catalunya independent la situació
lingüística actual de Catalunya dintre de l’Estat espanyol, on hi ha dues
llengües oficials, una de les quals necessita protecció perquè està
minoritzada. I per a defensar aquesta proposta presenta aquest model com a
fruit d’un consens convivència de la societat catalana, utilitzant un recurs
semblant a l’al·lusió al consens constitucional a què m’he referit en començar
l’article, adduït, com s’ha vist, per mantenir una situació de domini polític
que es considera desitjable. És a dir, Jose Rodríguez utilitza la idea del
consens com a subterfugi per perpetuar la situació en què el català continua
subordinat al castellà en molts àmbits, tot i que Catalunya sigui un Estat independent.
El lògic seria suposar que si el poble català decideix fer passos cap a la
independència, ho farà amb l’objectiu de canviar la situació legal i política
actual, incloent-hi la lingüística, i no pas per continuar en la mateixa
situació que en l’època de la subordinació a l’Estat central.
Jose Rodríguez
admet també que el català necessita protecció com a llengua minoritzada. Sent
així, no sembla que tingui gaire sentit lluitar per una república catalana en
què el català continuï en la mateixa situació legal i real que té ara. Proposar
aquesta cooficialitat en una Catalunya independent és continuar posant a la
disposició de l’espanyolisme lingüístic centralista, que romandrà actiu entre
la mateixa població de la república catalana, un instrument legal d’opressió i
atac lingüístic. És proporcionar a l’espanyolisme que opera des de la mateixa
Catalunya un mitjà d’intervenció que el poder jurídic del nou Estat no podrà
obviar si actua com a poder democràtic i independent. El que l’espanyolisme a
Catalunya no consentirà pas és una oficialitat fraudulenta, de la mateixa
manera que el poble català no hauria de consentir un poder jurídic que no actuï
segons la llei.
Aquí hay otra falacia, la de suponer
intencionalidades que no están declaradas (y que difícilmente se pueden deducir
del texto). Yo defiendo la cooficialidad con priorización al catalán no por
querer la subordinación del catalán al castellano. De hecho el modelo de
inmersión + priorización del catalán hace que el catalán en la administración
sea la lengua “default” excepto en la justicia (donde impera la legislación
española). Incluso en Catalunya con un estado español a la contra del catalán,
el catalán es la lengua prioritaria de uso en la administración. La
oficialidad no tiene nada que ver con el uso social sino con el uso de la
administración. Y aún así, con un estado en contra, una legislación
española hostil, el catalán se ha convertido en la lengua de “default” en la
administración, en la lengua vehicular en la educación y la radiotelevisión pública
catalana genera contenidos en un 95% en catalán.
Me encanta también el argumento que los
“quintacolumnistas” en un estado catalán independiente podrán utilizar la
legislación para promover el españolismo. Los “quintacolumnistas” que el autor
teme en Catalunya son 7 familias que intentan cargarse la inmersión lingüística
y aún así, con un estado a su favor, están teniendo serios problemas para
conseguirlo. Sin el estado español estos “quintacolumnistas” no podrían
cargarse la inmersión lingüística. Por otro lado, frente a un debate que lo
he intentado colocar en términos de derechos personales y uso social utilizar
el debate del “enemigo interior” tiene una palabra para describirlo. Soy
educado y no lo haré.
Així doncs, el
qüestionament del que implica la cooficialitat no prové d’un suposat
independentisme catalanista intransigent, com diu el senyor Jose Rodríguez,
sinó del reconeixement d’una realitat constatada al llarg dels decennis que ens
separen de la dictadura franquista: un supremacisme lingüístic espanyolista
lingüicida que, procedeixi de fora o de dins de Catalunya, es presenta
perversament disfressat de patriotisme constitucional democràtic i no
nacionalista i ara d’independentisme noidentitari o cívic, i que té una
influència internacional molt més gran que no la que pugui arribar a aconseguir
una Catalunya independent.
Me encanta esta parte, en ella se utiliza el
ad-hominem. Formo parte del supremacismo lingüístico españolista lingüicida
disfrazado de independentismo no identitario. O algo así. Es curioso porqué si
el independentismo catalán fuésemos tan hegemónicos como algunos creen, el
españolismo tendría razones para disfrazarse de independentistas preparando la
quinta columna para condicionar la futura Catalunya independiente, pero no es así.
Le guste o no, el españolismo se defiende mucho mejor desde fuera del
independentismo e impidiendo que Catalunya marche de España. Pero si le gustan
las historias conspiranoicas, esta es divertida.
Aún sigo sin entender las bondades de su modelo de
mono-oficialidad. Pero sí que sé que soy un asesino de lenguas y algo así como una
versión 2.0 y moderna de Pizarro. Sobre lo de la “influencia que pueda
conseguir en una Catalunya independiente” sigo sin entender donde asume que su
postura “monolinguismo oficial” es mayoritaria. No soy sociolingüísta
hiperventilado, tan sólo un vulgar sociólogo de pacotilla, por eso no tengo
esos superpoderes que me permiten hacer afirmaciones sin sustrato racional
debajo. Pero si algo me da en la nariz es que con una mayoría demográfica del
55% y con las declaraciones que hacen los representantes políticos del
soberanismo e incluyendo lo que defienden los otros partidos catalanistas no
independentistas, la mayoría social estaría a favor de la co-oficialidad. Pero
como digo no tengo esos superpoderes, tan sólo soy un agente encubierto del CNI
español, del hegemonismo españolista y del Club Bildelbeerg.
La raó que alguns
qüestionin la cooficialitat castellà-català en una futura república catalana no
radica en uns suposats independentistes furibunds que volen dinamitar la
convivència lingüística de Catalunya, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó
que cal atribuir-la al nacionalisme lingüístic espanyolista que durant dècades,
tant des de l’Estat central com des de Catalunya mateix, no ha dubtat ni un
segon a atacar, qüestionar, ridiculitzar i impedir la promoció i el
desenvolupament de la llengua catalana a Catalunya. És a les institucions i
persones que defensen i promouen aquest espanyolisme supremacista a qui haurien
de demanar compte els ciutadans catalans que s’asseuen indignats, molestos o
amoïnats per les propostes que el castellà no sigui llengua oficial en una
Catalunya independent.
Y con este final triunfal se pretende quitar la
responsabilidad de encima. Y en todo el artículo aún sigo sin entender porqué
su modelo es mejor que el mío. No hombre… si alguien propone X le criticaré
a ese alguien y su propuesta y le pediré razones. No puede ser que
ud. me llame agente encubierto del CNI, la yihad islámica y el españolismo internacional
por defender la cooficialidad y en cambio no pueda pedirle a ud. razones de sus
propios argumentos.
Me atrevo a dar un par de consejos al autor del
artículo y al resto del sociolingüísmo hiperventilado.
Es un error hacer la revolución antes de ganar la
guerra. No tenemos la independencia a la punta de los dedos como algunos creen.
La actual dicotomía no es entre una Catalunya independiente monolingue o una
Catalunya independiente cooficial, es entre una Catalunya independiente o una
CCAA con un estado a la contra del catalán. Y conseguir la independencia es
algo muy difícil. Yo dedico el 99% de mis esfuerzos a ello, no en aplicar mi
agenda privada (y tan legítima como la de cualquiera) para esa futura
Catalunya. Pero si alguien intenta aplicar su agenda privada yo desviaré
esfuerzos para defenderme de ella si esa agenda va en contra de lo que yo creo
que es mejor. Cuanto más hagamos imponer nuestra agenda privada cada uno
de nosotros, menos lo haremos para conseguir la independencia.
No sé como se mueve la sociolingüística
hiperventilada , no conozco su disciplina, pero sí que la sociología no permite
tantos apriorismos como los que se hace. Entre otras puede haber
sorpresas. Además si se hace caso un poco a los clásicos nos daremos cuenta
de una cosa. Los números mandan. Si alguien genera un marco que saque el
tema de la lengua de los consensos sociales pasaremos a la confrontación de
comunidades. Alguien puede decidir que cambiar el consenso es legítimo y
partir de su visión legítima, pero otros pueden hacer lo contrario. Un C’s y un
PP agitando el avispero de la lengua frente a una sociolingüística
hiperventilada generará una lucha de poder democrática y legítima. Pero dudo
que un 35% de población catalanohablante nativa tenga alguna posibilidad de
imponer su agenda privada a un 55% de castellanohablantes nativos. Tal vez de
aquí 20 años, cuando los hijos de los nacidos en familias castellanohablantes
que hemos vivido en la inmersión, sean cuerpo electoral pueda imponer una
correlación de fuerzas más favorable, hoy difícilmente.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada