Benvolguts,
Un conjunt de reflexions cabals. Les podem incloure en el Manual del
perfecte independentista!
Hi surten conceptes potents, a tenir molt en compte i que els hem
comentat repetidament aquests darrers dies com:
·
sentiment
de pertinença,
·
els
pitjors enemics del procés som nosaltres mateixos,
·
crear estructures
d’estat,
·
no pensar
que els nostres problemes són els mateixos que els dels ciutadans de qualsevol
indret de l’Estat espanyol,
·
Espanya i
amb ella l’autonomisme han tingut la seva oportunitat i, no cal dir, que a
consciència l’ha malbaratada,
·
hem de fer
via abandonant la repetida esquizofrènia, l’individualisme i la vanitat.
Uns quants tasts:
·
L’esquizofrènia.
Ni llengua, ni cultura, ni sentiment de pertinença el que vertaderament ens
caracteritza és aquesta tara de la ment.
·
La veritat
és que, en relació a l’anomenat procés, tot plegat comença a fer-se molt
carregós, feixuc i distant.
·
Espectacles
com els dels darrers dies fan de difícil pair i no són exemples aclaridors ni
feliços per a convèncer a la part de la població catalana poc disposada a veure
els beneficis de la independència. És trist dir-ho però, ara mateix, els
pitjors enemics del procés som nosaltres mateixos i les veus dels millors
promotors, per contra, s’escolten des d’Espanya.
·
A part de
les eleccions tenim pendents les recurrents estructures d’estat, les quals a
hores d’ara, encara brillen per la seva absència.
·
Se’ns gira
feina, si fracassem i tornem al resistencialisme independentista haurem perdut
credibilitat, internacional sens dubte, però encara més important credibilitat
davant del nostre propi poble.
·
Els cants
de sirena que ens arriben des de Podemos van en aquesta direcció de posar
tothom al mateix nivell i a fer-nos veure i creure que els nostres, de
problemes, són exactament els mateixos que els dels ciutadans de qualsevol
indret de l’Estat espanyol.
·
Contra
Espanya alguns han viscut molt bé i han fet d’aquesta comesa el seu particular
i improductiu modus vivendi. Espanya, i amb ella l’autonomisme, han tingut la
seva oportunitat i, no cal dir, que a consciència l’ha malbaratat.
·
Si volem
créixer com a poble ara és hora d’avançar decididament des de la unitat i la
generositat i abandonant, per sempre més, la repetida esquizofrènia i posats a
dir, l’individualisme i la vanitat. O algú creia que els catalans érem
perfectes?
Marc Gafarot 12/01/2015
L’esquizofrènia catalana
"Si volem arrebossar-nos en la mediocritat i l’esperit mesell ens
cal cedir en el nostre empeny emancipador i cercar el famós encaix que mai ha
servit per res"
Marc Gafarot
Llicenciat en
Humanitats per la Universitat de Navarra, ha completat un Màster d’Estudis
Europeus a la London School of Economics i de política d’Amèrica Llatina a la
Universitat de Liverpool. Ha exercit com a periodista especialitzat en política
i economia a Bloomberg LP a Londres, a Amèrica Llatina per Summit
Communications i com a assessor d’afers polítics i institucionals al Parlament
Europeu a Brussel.les i Estrasburg. És coordinador de l'àrea de processos
internacionals de secessió i de cooperació al desenvolupament al CIDOB
(Barcelona Centre For International Affairs). També és col·laborador i tertulià
del programa 'El Suplement' de Catalunya Ràdio.
Crec que és l’Albert
Boadella qui afirma que el vertader fet diferencial català és l’esquizofrènia. Ni llengua, ni
cultura, ni sentiment de pertinença el que vertaderament ens caracteritza és
aquesta tara de la ment. Pot ser, fins i tot, que aquesta malaltia
que ell atribueix al conjunt de catalans l’afecti a ell de manera superlativa i
atorgui, injustament o exagerada, una categoria anormal a tota una població
que, poc o gens, té a veure amb les darreres actuacions i trivialitzacions oníriques de l’antic director dels Joglars.
La veritat és que, en
relació a l’anomenat procés, tot plegat comença a fer-se molt carregós, feixuc
i distant. No sembla que hagi de ser tan difícil posar-se d’acord en qüestions,
de forma i fons, que haurien d’haver estat consensuades des de bon començament.
Arribem a misses dites i, com ja hem dit, en d’altres articles no disposem de
tot el temps del món per a fer reeixir la fita independentista. Espectacles com els
dels darrers dies fan de difícil pair i no són exemples aclaridors ni feliços per
a convèncer a la part de la població catalana poc disposada a veure els
beneficis de la independència. És trist dir-ho però, ara mateix, els pitjors
enemics del procés som nosaltres mateixos i les veus dels millors promotors,
per contra, s’escolten des d’Espanya. Esquizofrènia? Podria ser,
però jo també apunto a poca fe d’alguns per l’arribada de la independència al
marge de declaracions públiques per quedar bé de cara a la galeria. Els
catalans, en grau divers, pot semblar que tenim alguns dels pitjors defectes
dels pobles llatins. Aquell crit aznarià d’abans es trencarà Catalunya que no pas
Espanya, comença a retrunyir amb poderosa i inquietant força. Serem
capaços de donar-li la raó amb els nostres actes irresponsables? Ben aviat
veurem moltes coses i, tal vegada, no totes elles positives.
Cal urgentment
recuperar la iniciativa i mostrar una unitat programàtica, a banda de llistes
electorals, per fer front als immediats reptes de país. Les eleccions no
haurien de fer-se esperar en excés i cal un gest d’autoritat per reconduir
efectivament l’estat enrarit de les coses. No oblidem que si ara fracassem no serà pas tan fàcil tornar
a refer ponts i coalicions polítiques. El perill del retorn de la
indomable ideologia ens pot fer perdre de vista el camí cap a la nostra
llibertat nacional. Afegim generositat per bastir uns acords duradors, amb ni
gota de maquillatge ni de fum. A part de les eleccions tenim pendents les recurrents
estructures d’estat, les quals a hores d’ara, encara brillen per la seva
absència.
Se’ns gira feina, si fracassem i tornem al
resistencialisme independentista haurem perdut credibilitat, internacional sens
dubte, però encara més important credibilitat davant del nostre propi poble. I això és
molt pitjor perquè t’instal·la en la desídia i el lament permanents i et
converteix, en definitiva, en un mer funcionari mandrós de la gestió del dia a
dia col·lectiu. L’èpica desapareix i et consumeixes, o t’acabes consumint, en
un vulgar espectador passiu de la realitat, amb un prisma, això sí, totalment
espanyol. Perds
perspectiva i lucidesa i t’acabes creient, com la Camacho, que Espanya existeix
des dels ibers i que el català deriva del castellà. Els cants de sirena
que ens arriben des de Podemos van en aquesta direcció de posar tothom al mateix
nivell i a fer-nos veure i creure que els nostres, de problemes, són exactament
els mateixos que els dels ciutadans de qualsevol indret de l’Estat espanyol. Cosa que, a aquestes alçades, hauríem de tenir clar
que aquesta lletra amb diferent música ja l’hem escoltada amb resultats
incongruents i deficients pel nostre país.
Contra Espanya alguns han viscut molt bé i han
fet d’aquesta comesa el seu particular i improductiu modus vivendi. Espanya, i
amb ella l’autonomisme, han tingut la seva oportunitat i, no cal dir, que a
consciència l’ha malbaratat. Si volem arrebossar-nos en la mediocritat i l’esperit
mesell ens cal cedir en el nostre empeny emancipador i cercar el famós encaix
que mai ha servit per res. De res de bo s’entén. Si volem créixer com a poble ara és hora
d’avançar decididament des de la unitat i la generositat i abandonant, per
sempre més, la repetida esquizofrènia i posats a dir, l’individualisme i la
vanitat. O algú creia que els catalans érem perfectes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada