divendres, 26 de desembre del 2014

26/12/14. Toni Canyís. Zoologia fiscal. Montoro té moltes alternatives. Per exemple, podria negociar un sistema de finançament més just, però aquesta solució actuaria com un insecticida...

Benvolguts,
En El Temps d’aquesta setmana hi ha una anàlisi de l’equilibri (?) fiscal entre Catalunya i Espanya, amb un interessant símil ecològic de l’equilibri entre depredadors i preses. L’autor és en Toni Canyís. Com que aquest problema de l’equilibri econòmic entre Catalunya i Espanya, entre el País Valencià i Espanya i entre les Illes i Espanya, tal com el presenta en Toni Canyís em recorda temes dels meus estudis llunyans d’enginyeria, he cercat els llibres i també els deus de la xarxa i m’han confirmat els meus records.
Està molt estudiat que en un ecosistema on conviuen depredadors i preses, normalment i sense l’aparició d’espècies alienes l’equilibri es manté, però d’una manera que no és estranya encara que d’antuvi sobta, fins que t’adones que és l’única solució vàlida.
En tots els ecosistemes conviuen depredadors i preses. Depredadors que al seu torn són preses per a depredadors més potents i preses que al seu torn són son depredadors per a espècies més febles.  Imaginem-nos un ecosistema ideal on conviuen només uns depredadors (guineus) i unes preses (conills).

L ’equilibri entre les dues comunitats no es manté estable. Diguem que podríem imaginar que sempre hi ha un equilibri estàtic, per exemple una guineu per cada quatre conills. Però no és aquest el cas.  L’equilibri com explica en Toni Canyís manté unes regles internes i fa que l’equilibri sigui dinàmicSi hi ha excés de guineus, no arriben a tenir prou conills per alimentar tota la població de guineus i automàticament la població de guineus baixa. Si baixa la població de guineus, no cacen tants conills i la població de conills puja. Ja es veu que l’equilibri és dinàmic.

Aquests equilibris s’han estudiat amb models matemàtics i ens proporcionen els gràfics adjunts, que un cop entesos ens confirmaran la teoria. En el primer gràfic representem en horitzontals el temps i 
en vertical la població de guineus (vermell) i de conills (negre). Els conills van augmentant ja que hi ha poques guineus. A mida que les guineus augmenten fa que els conills baixin.

En el segon gràfic representem en horitzontals el temps i en vertical la població de guineus (negre) i de conills (verd). Sembla el mateix que l’anterior però no ho és ja que en aquest cas com que hi ha moltes guineus els conills baixen gairebé fins a zero. Això provoca que les guineus sense conills per menjar també baixen. Aquests dos gràfics mostren dos possibles casos de l’equilibri dinàmic entre guineus i conills. Si hi ha una proporció més gran de guineus que de conills, aquests tendeixen a desaparèixer. Si les guineus sense conills es van extingint el conills es multipliquen com a conills...

Tot el cicle al llarg del temps es pot representar amb el tercer gràfic. En aquest cas en horitzontals està representada la població de conills i en vertical la de guineus (en anglès en diu baboons = babuins i cheetahs = guepards).

Cada cicle de vida està representat amb un color diferent, marró=primer cicle, blau=segon cicle, etc. En l’estudi quan acaba el primer cicle comença el segon i així segueix fins el 80. De fet és una llarga espiral.

En Toni Canyís representa les dues espècies amb la xinxa de llit o domèstica i els homes. Equivalents a les almoines del Gobierno en els moments oportuns o psicològics les finances de la Generalitat. I els cicles consecutius o l’espiral són els diferents pressupostos anuals de la Generalitat tutelada pel Gobierno espanyol!

Sembla que l’equilibri pot tenir semblança amb el conte de la gallina dels ous d’or, però sense acabar de matar la gallina!.

Vegem ara el savi article d’en Toni Canyís:
Zoologia fiscal
Toni Canyís Periodista 
La xinxa de llit o xinxa domèstica és un insecte desagradable però
molt ben adaptat. Surten de nit per xuclar la sang i de dia s’amaguen
en racons, plecs i esquerdes. Les seves picades causen coïssor i
també insomni, però s’hi pot conviure. Practiquen un tipus de parasitisme
molt intel·ligent perquè, tot i que poden produir anèmia crònica, al contrari
d’altres bestioles, no maten l’hoste. Es veu que ni li transmeten malalties. Si
el matessin es moririen de gana. Diu la Viquipèdia que en temps de pau
i d’abundància tendeixen a desaparèixer, mentre que campen sobretot
quan hi ha guerres, pobresa i falta d’higiene.
Deu ser per aquesta situació de precarietat econòmica, recaptes d’impostos
tan magres i hostilitats polítiques declarades que hi ha conductes institucionals
que s’han anat adaptant de manera mimètica a alguns comportaments
zoològics. Algú es pot preguntar com és que, si hi ha administracions
que, com la Generalitat de Catalunya, ja han anunciat que no compliran amb
el dèficit imposat pel ministre Montoro, però depenen completament dels
diners que arriben de l’Estat, no es moren d’inanició. Com és que no hi ha
un col·lapse de les finances de la institució? Si Montoro només els transferís
els diners pactats, ja haurien suspès pagaments. L’Estat no és ni una vespa ni una
sangonera. A més, també té depredadors voraços en els mercats. S’ha de mantenir
Catalunya en vida perquè els contribuents puguin pagar impostos, però deixant
la Generalitat en un estat tan anèmic que ja no pugui ni llevar-se
del llit. I com ho fa? Doncs fixant un objectiu de dèficit que ja sap que el
Govern català no podrà complir, però al mateix temps tenint un altre objectiu
més realista i anant transferint-li diners d’acord amb aquesta altra previsió
de dèficit.  I l’Estat podrà anar pel món de perdonavides. L’hoste fa mala cara,
està dèbil i té picors pertot arreu, però va tirant gràcies als diners del
Fons de Liquiditat Autonòmica, el famós FLA.
Per què deu ser que Catalunya i el País Valencià són les que més en depenen
i, en canvi, Madrid no n’ha hagut de demanar mai?
Montoro té moltes alternatives. Per exemple, podria repartir l’objectiu de
dèficit d’una manera més equitativa entre les comunitats i l’Estat. Però, si
es revifa la bèstia, pot ser perillosa. Podria negociar un sistema de finançament
més just, però aquesta solució actuaria com un insecticida. El que
farà serà mantenir i si de cas millorar l’adaptació evolutiva al medi que tants
bons resultats li ha donat. Diuen que Montoro està disposat a alleugerir el
cost que té el deute acumulat per les comunitats. Precisament, fent-les més
dependents del FLA, però pagant menys interessos. Menys picades per poder
continuar picant, i mantenint la bèstia en estat de prostració.
Tal com volíem demostrar (TCVD), que es diu a la universitat.
Toni Canyís

23 de desembre del 2014 El Temps 7

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada