Un article de Jordi Graupera que es pregunta com evitar nous casos de frau fiscal, de
corrupció i de caciquisme.
Com s’evita que una cosa així torni a
passar?
Allí on
hi ha marge per ocultar diners hi ha diners ocults;
allí on hi ha poder arbitrari hi ha corrupció;
allí on hi ha una població captiva de les seves carències hi ha caciquisme...
Fa uns dies explicàvem el Principi de Peter: En una organització
jerarquitzada, tothom ha arribat al seu nivell d’incompetència, tothom és
incompetent...
amb la següent Ampliació del Principi de Peter: En una
organització jerarquitzada, tothom és incompetent i a més a més tothom és
corrupte...
En Jordi Pujol es va preguntar, uns dies
després del seu Hara Kiri: “Qué coño es la UDEF?"
Zarzalejos (també anomenat Carcalejos)
va donar resposta a la pregunta de Jordi Pujol:" El Estado, señor Pujol’
Aquí en Graupera dóna la mateixa resposta a la
pregunta de Pujol: “És l’Estat protegint-se de l’amenaça de desintegració.”
També en Graupera dóna una resposta idèntica a
la meva (tothom
és corrupte) sobre on hi ha corrupció: Allí on hi ha marge per
ocultar diners hi
ha diners ocults; allí on hi ha poder arbitrari hi ha corrupció; allí on hi ha una
població captiva de les seves carències hi ha caciquisme...
O sigui que allí on hi ha marge per ocultar
diners o poder arbitrari o població captiva de les seves carències...hi ha corrupció o
diners ocults o caciquisme.
I el ninotaire Sísif hi posa la cirereta: Robar és
improcedent, indecent, miserable, delictiu, excepte si són gent important...
En resum: corrupció!
Ara
l’article:
El ‘destape’
La
Vanguardia 9 Agost 2014
La
pregunta del cas Pujol i de tots els casos de frau fiscal, corrupció i
caciquisme és: com
s’evita que una cosa així torni a passar? No és un gran misteri.
La corrupció expressa les relacions de
poder:
Allí on hi ha marge
per ocultar diners hi ha diners ocults; allí on hi ha poder arbitrari hi ha
corrupció; allí on hi ha una població captiva de les seves carències hi ha
caciquisme...
·
Una manera de solucionar-ho és creure que existeixen persones amb una
talla moral tan polida que davant de la temptació sempre fan el bé. I
votar-los. Aquest és un fet tan excepcional, però, que quan passa ni que sigui
una mica idolatrem l’individu en qüestió. No funciona mai.
·
L’alternativa és creure que no existeixen persones tan polides i que, per
tant, cal tenir
els governants tan a ratlla com sigui possible.
En el
nostre cas, el sistema institucional sorgit de la transició, incloent la
Generalitat:
·
ha propiciat que hi hagi marge per ocultar diners,
·
ha potenciat que hi hagi espais de decisió arbitrària en mans
d’alts funcionaris i polítics,
·
i s’ha fet poderós a partir de les carències històriques i la por a
perdre-ho tot de nou, de tal manera que els cacics i els grans polítics han pogut
ser una i la mateixa cosa.
El cas Pujol és paradigmàtic perquè
ajunta totes aquestes coses, fins i tot en l’aparició de l’escàndol. La confessió, com és obvi, no
es deu al penediment espontani. El sistema de control que ha provocat la confessió —les vies
alegals d’aconseguir informació a Andorra, els investigadors desplaçats amb
urgència a hotels de Barcelona, les filtracions als diaris— no es deuen a un
intent de fer net. Ho va dir Zarzalejos: és l’Estat protegint-se de l’amenaça de
desintegració.
S’admet
per primer cop, doncs, que
el mecanisme de
repartiment de poder que ha funcionat des del 78 té la corrupció de lubricant
i, per
tant, que en les negociacions polítiques (inclòs el peix al cove) les carpetes de la
corrupció eren un argument. Preval la negociació sota la taula i no la que es fa a la
vista de tothom. Ara que la crisi d’Estat que hem provocat entre tots
posa en perill l’invent, es veu qui depèn de protegir-lo i qui vol acabar amb ell.
L’evidència diu que la gent, i no els polítics, veu que això no té sortida i aquí és on se
superposen les noves formacions polítiques d’esquerres i el moviment popular sobiranista.
Potser és per aquest motiu que els poders catalans són els últims en fer-se
independentistes.
Quants polítics tenim agafats pels
pujols?
La
resposta a la pregunta inicial és la llista habitual de contrapesos, garanties
i controls, a perfeccionar amb temps: assaig i error. Però encara no som aquí.
Ara per ara la batalla
és entre un Estat que s’aguanta sobre les carpetes dels corruptes i la tremolor
de cames dels cacics, i la necessitat de bastir un estat de dret sense aquests
deutes.
Tot s’entén
millor si pensem les accions que provenen de l’Estat com una manera de protegir l’espai sagrat que
hi ha sota la taula.
Jordi Graupera
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada