L’jhistoriador Xavier Casals ens fa un biòpic d’en Jordi Pujol i família,
explicant molt succintament les diverses etapes de la seva vida. I comença
dient com en un
instant als 84 anys es va carregar la laboriosa construcció de la seva figura
pública com a pare de la pàtria...
Balanç del pujolisme. Del mite
al contramite
En un sol dia, als 84 anys,
Jordi Pujol es va carregar la laboriosa construcció de la seva figura pública
com a pare de la pàtria
Xavier Casals Historiador | Actualitzada el 02/08/2014 00:00
La
confessió de Jordi Pujol fa difícil valorar la seva trajectòria i comprendre el
personatge, que ha volgut codificar la seva imatge per a la posterioritat amb
tres volums de memòries. La web del seu Centre d’Estudis indica la projecció de
futur que li hauria agradat tenir: el qualifica com “una figura cabdal de la
història de Catalunya i la figura més important des del restabliment de la
democràcia”. Però ara Pujol ha esmicolat aquesta imatge de pare de la pàtria bastida durant
quatre dècades.
La
família. Florenci, el Pujolet de la Borsa
Pujol va
néixer a Barcelona el 9 de juny del 1930. La mare, Maria Soley, era d’una
família pagesa de Premià de Dalt, i el pare, Florenci Pujol, de tapers del suro
de Darnius. El matrimoni també va tenir una filla, Maria.
L’expresident
ha considerat el seu pare com “el primer” dels seus “mestres”. Va ser un
catalanista proper a ERC abans de la Guerra Civil i un self-made man després: grum a la Banca Marsans, va esdevenir
borsista d’èxit, conegut com el Pujolet de la Borsa per la seva simpatia.
Segons El País (29/VII/2014),
Florenci, amb el soci David Moisés Tennenbaum, va posar una oficina de canvi de
moneda al costat del port que va reportar grans beneficis. Seria l’origen de la
fortuna heretada, i ara crida l’atenció, vistes les revelacions de Pujol, que
el 1959 el pare fos condemnat per evadir capitals a Suïssa.
La
forja. 1940-1960: “Caldran molts anys per refer tot això”
Segons
Pujol, la seva consciència política es va desvetllar el 1940, quan amb 9 anys
va pujar al Tagamanent i va contemplar el paisatge deixat pel conflicte:
“Caldran molts anys per refer tot això”, va comentar. “Reconstruir Catalunya”
va esdevenir la seva fita. Va rebre una educació multilingüe (va estudiar a
l’escola alemanya i va anar a l’Institut Francès), es va llicenciar en medicina
i va treballar en uns laboratoris, però les humanitats van ser la seva vocació
frustrada.
El seu
ideari polític es va forjar en el catolicisme marcat per Emmanuel Mounier i,
fins i tot, va pensar fugisserament en el sacerdoci. Va participar en
col·lectius catòlics com el Grup Torras i Bages i, el 1954, va ser fundador
dels CC (acrònim de Catòlics Catalans o Crist Catalunya), que va aplegar
cristians catalanistes.
El
líder emergent 1960-1974: “Pujol-Catalunya”
La seva
preocupació per les condicions de vida de la immigració peninsular va aflorar
aviat i el va dur a assumir la identificació dels nouvinguts com a “altres
catalans”, en sintonia amb Francesc Candel (1964), i a encunyar una visió
integradora de la catalanitat: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. El
1958, però, la seva visió del fenomen era crítica: va manifestar que l’andalús,
sense identitat com a poble, era “un home anàrquic” i “destruït”. Tot i que es
va excusar d’aquests comentaris, C’s els va exhumar en emprar-los en un espot
electoral dels comicis del 2012.
La
notorietat de Pujol va arribar en protagonitzar els Fets del Palau el maig del
1960, que li van valer dos anys de presó. Va ser aleshores quan el catalanisme
clandestí va difondre el lema “Pujol-Catalunya” i va posar els fonaments del
seu mite. Un cop lliure, Pujol es va centrar a “fer país”, en expressió seva:
va dirigir Banca Catalana (que va crear el seu pare el 1959 a partir de la
Banca Dorca d’Olot), va impulsar la Gran Enciclopèdia Catalana i va intervenir
en premsa ( Oriflama, El Correo Catalán, Destino ), cosa que li va valer
l’al·lusió de “redactor en cap de Catalunya”. Finalment, el 1974 va considerar
arribada l’hora de “fer política” i va fundar CDC.
El
triomfador 1974-1980: “L’home per aixecar Catalunya”
El
partit, identificat amb el líder, va obtenir la quarta posició a les eleccions
generals del 1977 (16,8% dels vots), que va repetir el 1979 (16,3%), quan va
concórrer per primer cop la coalició CiU. Però el 1980 Pujol va guanyar per
majoria simple els primers comicis catalans contra tot pronòstic (27,8%) amb el
lema “L’home per aixecar Catalunya, no per dividir-la”. En aquest resultat hi
van influir diversos factors, com la campanya de sectors i entitats que temien
un govern PSC-PSUC, entre els quals el Foment Nacional del Treball.
Pujol va
oferir al PSC participar en el govern, però els socialistes ho van rebutjar i
es va conformar aleshores una guerra
freda política a Catalunya basada en un joc de contrapoders: una CiU
hegemònica a Catalunya i un PSC a l’àrea metropolitana; CiU va manifestar
victimisme vers Madrid i el PSC davant d’un Pujol que tenia majories
parlamentàries que el feien imbatible.
El
combat decisiu 1980-1984: “El govern central ha fet una jugada indigna”
La
primera legislatura de Pujol es va centrar a crear les institucions de la
Generalitat. Quasi tot estava per fer: “Lluís, la Generalitat som tu i jo”, va
dir aleshores a Lluís Prenafeta, el seu secretari general de Presidència. Van
veure la llum aleshores la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (el 1983 es
van iniciar les emissions radiofòniques) o disposicions com la llei de
normalització lingüística (també del 1983).
Alhora,
va començar a distanciar-se dels socialistes quan el PSOE i la UCD van acordar
la Loapa el 1982, una llei que homogeneïtzava les autonomies. Amb el PSC
votant-hi a favor, CiU es va projectar com la garant de l’autonomisme i sectors
nacionalistes van estigmatitzar els socialistes com a “botiflers”. Tanmateix,
la gran ruptura amb el PSC es va produir amb el cas Banca Catalana.
Després
que Pujol guanyés les eleccions catalanes amb una gran majoria absoluta l’abril
del 1984 (46,8% dels vots), el maig va ser inclòs en una querella de la
Fiscalia General de l’Estat contra els exdirectius de Banca Catalana per
diverses irregularitats. Aleshores ho va denunciar com un atac contra ell i,
per extensió, Catalunya: “El govern central ha fet una jugada indigna”, va
clamar.
El 1990
Pujol va quedar totalment exonerat (la sentència va observar, però, “ una gestión imprudente e incluso desastrosa
” del banc) i l’episodi va reforçar la seva identificació amb Catalunya entre
els seus seguidors. Les males relacions amb el PSOE generades per l’afer van
influir en Pujol en demanar l’abstenció en el referèndum de l’OTAN celebrat el
1986, ja que ell era favorable a l’adhesió.
L’estadista.
1984-1999: “Tot anirà a millor si Catalunya és forta a Espanya”
Des del
1984 fins al 1999 CiU es va mantenir còmoda en el Govern en obtenir majoria
absoluta als comicis del 1988 (45,7%) i el 1992 (46,1%) i simple el 1995
(40,9%). Durant aquest llarg període es van conformar els trets del que s’ha
anomenat pujolisme (detallats
en el requadre).
En
general, Pujol ha dut a terme una política dualista: nacionalista Catalunya
portes endins i intervencionista portes enfora. Això li ha valgut el mateix
retret que va rebre Cambó: voler ser al mateix temps el Bolívar de Catalunya i
el Bismarck d’Espanya. Per Pujol, aquesta contradicció ha estat “gairebé una
conseqüència de la naturalesa d’Espanya”.
Aquest
dualisme el va dur a fer un repartiment de papers entre el líder de CiU i els
seus homes a Madrid (primer Miquel Roca i després Josep Antoni Duran i Lleida),
ha creat també tensions en la federació i ha generat reconeixements singulars:
si el 1984 l’ Abc va nomenar
Pujol “ español del año ” en
oposar-se al PSOE pel cas Banca Catalana, el 1995 Pujol va definir Espanya com
“una realitat entranyable”.
Un
comiat mogut 1999-2003: “La relació amb el PP ens va perjudicar”
El 1999
Pujol va concórrer a les eleccions per última vegada, ara enfrontat a Pasqual
Maragall, i va guanyar en escons, no vots: amb un 37,7% dels vots, el seu rival
el va superar en 5.000 sufragis. El líder, doncs, mostrava desgast. A més,
l’escenari es va complicar quan el PP liderat per José María Aznar va obtenir
la majoria absoluta el 2000 i CiU va ser prescindible. Aleshores, la relació
amb un Aznar cada cop més agressiu els “va perjudicar”, segons Pujol.
Finalment, el 2001 va iniciar el seu comiat polític i va nomenar successor i
conseller en cap Artur Mas, que va guanyar les eleccions del 2003 (30,9%), però
no va poder formar govern. Tot i que CiU va restar a la intempèrie fins al
2010, quan va vèncer altre cop uns comicis (38,4%), no es va desintegrar i va acreditar
que el pujolisme podia sobreviure sense el seu líder i artífex.
La
consciència del partit . 2003-2014: ‘Residuals o independents?’
Un cop
va deixar la Generalitat, Pujol va assumir el càrrec honorífic de president
fundador de CDC, va crear el Centre d’Estudis Jordi Pujol i va mantenir una
activitat pública intensa. Va assumir el gir independentista del partit (que va
reflectir el de bona part dels seus seguidors) i ho va explicitar el 2011 en la
conferència Residuals o independents?
: “Si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre
la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”, va
afirmar.
L’autodestrucció
del mite. 25 de juliol del 2014: “Exposo tot això amb molt de dolor”
Aquell
dia, a través d’un comunicat, Pujol va admetre “amb molt de dolor” haver tingut
diners ocults a Andorra durant 34 anys, sense especificar xifres. La informació
va crear estupefacció i CDC aviat va eliminar els vincles oficials amb el seu
fundador. El document va anorrear en poques hores la laboriosa construcció del
seu mite com a “pare de la pàtria” gestat durant 44 anys, va projectar grans
zones d’ombra en la seva acció política del passat i va deixar un gran
interrogant: per què ha procedit així? Mancats per ara de respostes clares, és
indubtable que la seva família hi ha tingut un pes decisiu. Paradoxalment, una
campanya del seu darrer govern el 2002 va difondre el lema “La família, el
millor equip de la teva vida”.
La
confessió de Pujol va crear una sensació general d’incredulitat i d’estafa.
L’estupefacció i enuig no sols obeeixen al frau polític i fiscal comès, sinó
també al moral: al llarg de la seva vida, Pujol ha fet de l’ètica la gran
bandera, com afirma la web del seu Centre d’Estudis: el “substrat ètic, moral,
intel·lectual i vital [és] el que dóna coherència, convicció i energia a
l’acció d’un país”. Ara tothom ha descobert que aquest predicador incansable de
virtuts cíviques ha estat el seu gran blasfem. Les implicacions d’aquest fet
tot just comencen a aflorar i prometen ser colpidores
Xavier Casals
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada